'08 DNC. The last day and the first day

La experiència en comunicació d’aquest politòleg, un home tranquil, seré, segons diuen els seus col·legues de David Axelrod, posada al servei de Barack Obama, li ha permès establir en aquesta llarga pre-campanya un model, un nou símbol en l’electorat demòcrata, un cop superat l’escull del posicionament definitiu de la família Clinton. Sembla que en el moment en que les votacions feien l’efecte pretès, és a dir que les delegacions de vot inicial i fidelment Clinton votaven en bloc a Obama, i abans d’arribar aquest als 2.200 delegats requerits per a la nominació, quedava clar que els mandataris atenien les proclames tant de Hillary com de Bill.

Ara, però Axelrod, haurà d’afrontar la veritable campanya, la que pot portar Obama a la Casa Blanca o a l’ostracisme; una campanya que haurà de visualitzar adequadament que es centra contra Busch, de qui es vol distanciar McCain, veurem que diu en la corresponent Convenció Republicana del setembre, però on a la vegada el candidat demòcrata haurà de tensionar suficientment l’escenari com per a aconseguir esgarrapar aquells punts que li haurien de permetre assolir amb comoditat les claus de la Casa Blanca.

Cert és que el seu pas per un prestigiós mitjà com ara el Chicago Tribune, el coneixement també del poderós armament que suposa l’experiència viral en la xarxa, on la captació de fons en petit format li han permès d’afrontar una “cara” campanya, tot i que els “grans fons” els recaptava la seva adversària, li donen una certa tranquil·litat per afrontar el repte, el nou repte que representa l’enfrontament amb un candidat que sense una campanya excessivament agressiva i amb un perfil més moderat que el seu antecessor George W. Busch, afronta amb algunes garanties d’èxit aquest recorregut.

El model participatiu establert i emprat en el disseny de la campanya, absolutament novedós si es te en compte que els partits a Amèrica, tot i que queden en stand by fora de processos electorals, dominats per les maquinàries parlamentàries i/o municipals, i que s’enriqueix sobradament en campanya, no assoleixen el nivell de participació o assimilació participativa que semblen haver-los atorgat en aquest disseny.

En tot cas el discurs que en la matinada del dijous al divendres Barack Obama pronunciarà en un nou auditori ens donarà pistes; aquest cop un camp de futbol americà, on la capacitat és superior, en aquell recurs simbòlic que recorre el que han fet els grans presidents demòcrates dels Estats Units, potser els que a ulls europeus podria semblar precisament un error, un plagi, és des de la seva perspectiva el recurs a la memòria “gloriosa” com a la gestió de sentiments i emocions que ha estat fonamental en una primera fase de la reflexió en la manera de ser i de pensar dels nord-americans. Després, però caldrà articular un discurs, arbitrar mesures creïbles, en una societat que ha passat de veure amb bons ulls la invasió de l’Iraq, a que una majoria del 60% la rebutgi actualment, de la que n’hauria de poder aconseguir captar-ne la majoria, quan, per altra banda, en l’escenari internacional, Rússia no ho està posant pas fàcil a les posicions geoestratègiques dels Estats Units, l’OTAN i la UE.

'08 DNC. The third day. Obama nominated.

Mentre potser hi havia hagut un cert moviment oscil·latori i visiblement erràtic en el plantejament de la unitat a l’entorn de Barak Obama, certament els passadissos han fet el seu efecte i en el procés de la votació, potser també mirant en minimitzar l’efecte perdedor que podia resultar respecte Hillary Clinton, aquesta proposa detenir la votació i que Barack Obama sigui elegit per aclamació, vaja, el que es coneix com sistema a la búlgara, col·loquialment, que posaria definitivament de manifest la unitat, no desitjada des d’una perspectiva real, sinó la unitat en l’entorn mediàtic, allò que calia, allò que cal a una campanya on els nivells d’intenció es mantenen en un empat tècnic i on un punt de diferència pot suposar definitivament una victòria aclaparadora.

Clinton, Bill, silenciós durant bona part del procés, al costat de la seva candidata, la senadora, entra en campanya com ex-president i en el tercer dia reforça aquesta posada en escena de la unitat i ja fa la comparació esperada que situa a Barack Obama en l’ideari simbòlic del nou president electe, de nou la gestió dels sentiments i les emocions, evocant com a ell també l’acusaven des de les files republicanes de ser massa jove i massa inexpert com per a ser comandant en cap (els presidents USA són a l’hora caps executius de les forces armades).

El model de les escenografies d’actes als USA no deixa res a l’atzar i Obama que no tenia previst aparèixer fins a la clausura, vista la resolució de passadissos i la proclamació per aclamació, “inesperadament” fa acte de presència al Pepsi Center Podium, per neutralitzar l’efecte mediàtic que la presa de posició final dels Clinton pogués tenir, i en definitiva per a ser ell l’únic model mediàtic de la jornada, perquè en definitiva es tractava de la seva nominació i no pas d’una altra cosa.

La jornada, però, va tenir de nou els seus speakers corners, aquest lloc amb aquella veterania que dona la pròpia historia del DP, on a banda de l’ex president Clinton hi eren a la tribuna d’oradors: el ex Senador Tom Daschle; el Governador Bill Richardson, els Senadores Evan Bayh, Joe Biden, John Kerry i Jay Rockefeller. El líder Majoritari del Senat, Harry Reid, el Senador de l’estat amfitrió de la Convenció Ken Salazar, el Líder Majoritari de la Cambra de Representants James E. Clyburn, i el Congressista Robert Wexler (D-FL), juntament amb el Governador de Chicago, Richard Daley, el Representant Patrick Murphy (D-PA) i el veterà de la guerra de Irak, Tammy Duckworth, qui va dirigir un “tribut honorant a aquells qui donen tant per a mantenir segura la nación, veterans, militars actius i les seves famílies”.

'08 DNC. The Second day

Continua l’escenografia de la DNC, amb la dimensió dels sentiments, quelcom que tendeix a posar de manifest una unitat partidària que contradiu, de fet, el format propi del model dels partits en clau saxona, on la metodologia orgànica a l’ús és força distinta dels partits convencionals, en clau continental europea, per exemple.

Aquí és on raonablement es dóna un cert principi de debilitat que posen de manifest els demòcrates, l’enfoc de divisió prèvia, inevitable per altra banda, acaba essent però captiu dels propis temors i quan intenten de transmetre aquell principi d’unitat, escrit sobre els tradicionals panells blaus a l’ús, és cert que necessitava de la paraula de Hillary Clinton, per plantejar que malgrat el compliment dels reglaments de la convenció que exigeix en tot cas una transmissió de vots dels delegats, perquè Clinton no ha formalitzat mai una retirada, ningú pot garantir aquella transferència en aquell mandat, tot i que segurament els passadissos garantiran que hi hagi absències, abans que un vot de càstig.

La frase esperada va arribar radical, però plena de matisos, és cert que va afirmar sentir-se orgullosa del candidat i demanar-motivar als seus delegats cap al canvi de lleialtats per a donar suport a Barack Obama; matisos? els que van faltar en definir al que serà proclamat candidat demòcrata, perquè, com ho podia fer després de 18 mesos de desqualificacions i d’afirmacions en rotunditat de la manca de preparació per a assumir la més alta magistratura del país? . El cert és que la senadora Clinton va tenir el seu moment de glòria a la convenció demòcrata, disciplinada, atenent a allò que cal pel país, però quan es dissenyen les campanyes s’apel•la als instints primaris i es sublimen, i ara ningú és capaç d’aventurar quina serà la reacció dels delegats.

Un cop més una bona munió d’speakers corners feien de nou militància de la gestió de sentiments i emocions, catalitzadors de les voluntats del partit i creadors d’un determinat clímax, el nivell dels representants que la DNC presenta en aquest segon dia han estat. El Governador Brian Schweitzer de Montana; El Governador Deval Patrick de Massachussets; La Governadora Kathleen Sebelius de Kansas; La Governadora Janet Napolitano de Arizona; El Governador Joe Manchin de West Virginia; El Governador Jim Doyle de Wisconsin; El Governador Ed Rendell de Pennsylvania; El Governador Ted Strickland de Ohio; El Governador David Paterson de New York; El Governador Chet Culver de Iowa; El Senador Bob Casey, Jr. de Pennsylvania; El Senador Patrick Leahy de Vermont; l’ex Secretari d’Energia Transport, Federico Peña; El Lider de la Majoria Demòcrata de la Cambra de Representants, Steny Hoyer; President del Caucus Demòcrata de la Cambra de Representants, Rahm Emanuel; El Representant Xavier Becerra (D-CA), Assistent de la Presidenta de la Cambra de Representants; i el President del Comitè de Campanya Demòcrata del Congrés Democratic Congressional Campaign Committee (DCCC) Chris Van Hollen; també els Representants Nydia Velásquez (D-NY), Linda Sánchez (D-CA), Tammy Baldwin (D-WI), Eleanor Holmes Norton (D-DC), Mike Honda (D-CA), el Director de California John Chiang, el President de Planned Parenthood Cecile Richards, Anna Burger de Change to Win, i el President del AFL-CIO John Sweeney.

En tot cas el discurs de la Senadora Clinton, apel•la a la autèntica lluita i aquest si que pot ser un missatge que entenguin els delegats i que després han d’entendre els electors. Clinton, Hillary, recorda qui és l’adversari per als demòcrates: John McCain i usa un missatge senzill que ja havia estat iniciat per Obama, que més o menys ve a dir, en clau col•loquial: “no volem que els propers quatre anys hi hagi la política dels darrers vuit”, però la Senadora ha anat més enllà i en el seu discurs ha emprat una referència que fa un pas més cap als suports al Senador Obama, especialment dirigida als sentiments i les emocions dels delegats, en emprar i citar a la icona nord-americana del coratge i la llibertat, Harried Tubman, que va morir al 1913.

08' DNC, The First day

Aquesta llarga pre-campanya electoral que representa el procés de l’elecció de delegats en els dos principals partits als USA, conclou amb les respectives convencions demòcrata i republicana, iniciant aleshores, doncs, la recta final amb la primera de les dues convencions: La Democratic National Convention, que té lloc al Pepsi Center de Denver on s’afronten 4 dies de revolució simbòlica en les files del partit demòcrata, en la que definir aquell apartat de referències en la gestió dels sentiments i de les emocions en la representació nominal dels electors demòcrates que elegiran Barack Obama com a candidat a la presidència del país.

En aquesta epifania simbòlica, la direcció estratègica de la campanya estableix una vinculació enllaça amb la mitologia demòcrata, llegeixis per un costat la familia Kenedy i en especial la figura de JFK i per un altre costat amb el model del American Dream’s que expressava Martin Luther King; el disseny dels speakers corner que aniran desfilant, hauran de servir, doncs, per a sublimar aquells sentiments i aquelles emocions aprofitant que poden ser transmesos a través de tots els mitjans de comunicació del món, pendents del model, en particular a la ciutadania nord-americana, però també a la resta del globus.

La presentació el dilluns 25 d’agost, sota el lema: “Una nació” de la història de Barack Obama, llegeix el model dels congressos típics quan hi ha canvis de lideratge, però en aquest cas la història d’Obama s’ha presentat des d’uns perspectiva que il·lustri l’esquema mental dels nord-americans, intentant de reflectir una vida de lluita, oportunitat i responsabilitat, allò que defineix l’axioma nord-americà i s’escenifica, per tant, en i com la vida quotidiana de la immensa majoria dels seus conciutadans de classe mitjana, aquells que segons les dades amb les que treballen els demòcrates demanen un compromís de canvi que va significar, presentar com a speaker d’excepció la dona del candidat: Michelle Obama.

Tot un seguit d’oradors completaven als speakers del primer dia on el “tribut” al Senador Edward M. Kennedy va ser aquella aposta de lligam amb la història recent dels demòcrates. Entre els oradors que el programa va preveure, noms significats: La Presidenta de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi; El Senador Claire McCaskill de Missouri; La germana de Barack Obama Maya Soltero-Ng y Craig Robinson, germà mayor de Michelle Obama; Jerry Kellman, mentor i amic de Barack Obama; El Representant Jesse Jackson Jr.; l’ex Representant d’ Indiana Lee Hamilton; Tom Balanoff, President del SEIU de Illinois; Nancy Keenan, Presidenta de la organització NARAL Pro-Choice America; Reg Weaver, President de la NEA; el President de la AFT, Randi Weingraten; La Ministra de Justicia de Illinois, Lisa Madigan; El Contador Estatal Dan Hynes; el Tresorer de l’ Estado d’Illinois Alexi Giannoulis; El Secretari Municipal de la ciutat de Chicago, Miguel del Valle; i l’ Alcalde de Denver, John Hickenlooper.

Michelle Obama plantejava dues línies essencialment simbòliques en el seu discurs, l’apel·lació a la seva relació familiar, dona i mare, però també l’haver nascut al South Side de Chigago un barri que alguns no dubten qualificar com a ”desheretat”, per a reflectir valors i principis: “que cal treballar dur per obtenir el que es vol a la vida; que la paraula és sagrada; que cal fer allò que dius; que cal tractar a la gent amb dignitat i el respecte encara que no els coneguis i, fins i tot, si no estàs d’acord amb ells.”, reflexions totes elles amarades evidentment dels principis de la il·lustració revolucionària bi- centenària.

Per avui els organitzadors, sota l’enfoc de la “renovació de la promesa per a Amèrica” han previst un moment important, si tenim en compte les maximitzades crides a la unitat, escenificació feta fins i tot amb la crida conjunta dels dos caps de campanya tant de Clinton com de Obama; serà aquest un moment en el que, segons els plantejaments demòcrates, intentaran de fer veure com milions de nord-americans pateixen pel que ells anomenen “les polítiques fallides dels darrers vull anys”, i per tant traint els seus ideals clàssics[1] i desequilibrant l’economia; contràriament en l’opinió del candidat demòcrata, aquest creu impossible una economia forta amb una classe mitjana dèbil; serà el moment de l’aparició de la “perdedora” d’aquesta pre-campanya la senadora Hillary Clinton acompanyada del Governador de Virgínia . Mark Warner, obrint una temàtica del procés discursiu cridada a blasmar el procés d’unió dels demòcrates, interpretant a banda d’aquell aforema que planteja que ells, els demòcrates, són els que millor poden entendre, i per tant defensar, a la societat nord-americana.


[1] Howard, Michael. La noblesa del defensor de la llibertat. Citat a Chomsky, Noam. El miedo a la democracia. Crítica S.L.. Barcelona. 2003. pg. 30: “Durant 200 anys els Estats Units han preservat quasi immaculats els ideals originals de la il·lustració: la creença en els drets de l’individu atorgats per Déu, els drets inherents de llibertat de reunió i d’expressió, les benediccions de la lliure empresa, la capacitat de l’home de perfeccionar-se i, sobre tot, la universalitat d’aquests valors”

Distàncies

Algú ho voldrà veure com la victòria de la negritud contra el coratge d’una dóna, una limitació o un miratge, segons com es miri, la realitat en l’anàlisi abasta alguna cosa més, com els pesos i contrapesos que es donen en la llarga campanya electoral que implica als americans, prop més de 8 a 9 mesos, sense que ens adonem, que adoctrinen a la ciutadania, més que no pas als electors, com també als escenaris internacionals, i prepararen d’alguna manera l’encaixa de la principal magistratura en un context temporal limitat.

S’enfrontaven dos models en el Partit Demòcrata , més distints del que sembla a priori, potser amb algunes línies comunes, que en tot cas, caldrà veure si en una hipotètic aplicatiu possible, sigui tanmateix factible la seva aplicabilitat i no topi amb els grups de poder que influencien, però també guien candidats a la blanca casa. De fet el context en el que es desenvolupen aquest cop els processos de primàries i Caucus a nord-amèrica, amb un únic candidat per ambdós partits principals, el Republicà i el Demòcrata cap a les convencions i congressos d’agost i setembre, ens proposa un perfil liberal més que no pas conservador en el Republicà i socioliberal, més que no pas liberal en el Demòcrata, sense que això ens porti a engany, doncs crec només evidencia que la política als Estats Units aborda ara un procés de centralitat política, després quasi una dècada de conservadorisme.

La recent retirada per la batalla de la candidatura, per part de Hillary Clinton, sense esperar als resultats de la convenció demòcrata, posa de manifest que les velles famílies del Partit donen pas a una nova tendència, amb una alta qualificació professional, potser amb menys experiència en la gestió pública, però amb ítems organitzatius, propis de les millors estratègies d’imatge com del missatge, on aquelles escasses normes de manual universals has estat respectades fil per randa: missatge escàs i simbòlic, elements referencials, recomanació al canvi, nul esment al adversari, etc., etc., a banda d’un procés organitzatiu amb càrrega empresarial estratègicament desenvolupat, amb poques visualitzacions d’improvisació, quan menys externes, davant d’una campanya erràtica, a remolc de l’altre candidat, amb referències històriques tradicionalment emprades i potser no ben triades i un discurs més marcadament liberal que socioliberal.

La dinàmica que s’engegarà un cop hagin estat ratificats els candidats finals dels dos grans partits a les presidencials nord-americanes, i la proximitat dels discursos, a banda de la tradicional voluntat demòcrata de reforma o implantació d’un sistema de seguretat social universal, implicarà un exercici de diferenciació que serà més difícil per la part demòcrata que no pas per la republicana, de manera que caldrà veure si Barack Obama es veu obligat a radicalitzar el seu discurs, per distanciar-se del seu contrincant John McCain, o es mantenen ambdós en una aproximació discursiva a la captura dels indecisos a partir de discursos similars només afectes a la credibilitat d’un o altre i a la captació de suports externs com de grups de pressió.

Seria doncs un error en veure el debat final a la presidència com la lluita de dos models racials, de dos models socials, per descobrir que la batalla a la presidència nord-americana és, per ella mateixa un canvi de rumb inexorable, forçat per les cruels circumstàncies dels efectes col·laterals.