Benvingut Alain D. Solomont

El fet que l’ambaixada a Espanya (que també ho serà d’Andorra) dels Estats Units estigui vacant fins al mes d’octubre de 2009, tot i la ja anunciada nominació(*) del politòleg Alan D. Solomont[1] (al que cal felicitar), pendent de la ratificació del Senat nord-americà, fa que amb el qualificatiu del primer ministre espanyol com un bon home per part del primer mandatari dels USA, no doni a entendre més que la veritable consideració de l'autèntica posició espanyola en el context internacional a ulls americans, coneguda aquesta nominació dos mesos després de la feta del ambaixador per a Haití , posats per cas, o a un mes de la de Veneçuela; aquest país no es tracta d'un element estratègic de la política presidencial nord-americana centrada en unir esforços amb l’eix París, Berlín, Londres com a línia de contacte primordial amb la Unió Europea. Poc que sembla doncs que haver mantingut buida la nominació durant 10 mesos (no es produirà abans de primers del proper mes d’octubre) implica el que implica.

El nomenament, però, d’un politòleg, determina el perfil d’anàlisi de la "referència" espanyola per part de l’administració Obama-Biden, el que cal observar des d’una perspectiva distinta a com pot imaginar-se, avaluant-ne aspectes que puguin entorpir, per exemple, el desenvolupament de politiques actives al continent llatinoamericà, al nord d’Àfrica o al proper orient, tres àrees que són geoestratègicament significatives i en les que es proposa desenvolupar noves politiques, o al menys fer-ho des de perspectives diferenciades que no volen intervencions fora de joc i/o excèntriques.

Curiosament, però a banda del retard, els mitjans de comunicació no destaquen aquest perfil del nominat candidat a l’ambaixada nord-americana a Madrid, en destaquen el seu perfil empresarial i la seva filiació religiosa jueva, aspectes, per altra banda que no fan sinó per una banda refermar aquella primera instrucció acadèmica rebuda on en els USA, com succeeix també a França, la capacitat i la determinació fan que només siguin aquests qui accedeixin al alts càrrecs de les respectives administracions i fins i tot dels primers nivells empresarials, cosa que, evidentment, no succeeix a España, i per l’altra definir el nivell de relacions que pot dur el representant del govern dels Estats Units, al menys com a punt estratègic de contacte, lluny de les ambicions de determinades apostes, i molt més enllà de les pròpies que es puguin considerar, on no hauriem de deixar de banda l'observació crítica dels sistemes de salut europeus.

---

[1] Alan Solomont està Llicenciat en Ciències Polítiques i Estudis Urbans per la Tufts University com també en Ciències de la Salut per la Massachusetts Lowell Univesity. És President de la junta de “Directors of the Corporation for National and Community Service, per a la que va ser nomenat pel President Clinton l’any 2000, ratificat pel President Bush l’any 2007 i elegit de nou l’any 2009. Solomont ha dedicat part de la seva carrera professional a l’àmbit de la salut i l’establiment d’escenaris de la cura dels ancians. Es President de Solomont Bailis Ventures, que inverteix en les primeres etapes de l’atenció de la salut. És Co-Fundador de HouseWorks, una companya especialitzada en la cura a la llar que ajuda a persones de la tercera edat que continuen essent independents i dona suport a famílies que tenen al seu càrrec familiar ancians. També és fundador i Director General de Angel Healthcare Investors. Com a Senior Fellow and Visiting Instructor, Solomont ha dictat un curs de postgrau en Ciències Politiques sobre la presidència nordamericana a la Tufts University. Pariticipa en diferentes organitzacions sense ànim de lucre com: Boston Medical Center, Boston Private Bank & Trust Company, Angel Healthcare Investors, The New Israel Fund, Israel Policy Forum, the University of Lowell and the University of Massachusetts, Tufts University, John F. Kennedy Presidential Library Foundation, and the WGBH Educational Foundation. Ha presidit la Board of Combined Jewish Philanthropies of Greater Boston and Hebrew Senior life.

(*)THE WHITE HOUSE

Office of the Press Secretary

_______________________________________________________

FOR IMMEDIATE RELEASE August 6, 2009

President Obama Announces More Key Administration Posts

WASHINGTON, DC – Today, President Barack Obama announced his intent to nominate the following individuals for key administration posts:

• David C. Gompert, Principal Deputy National Intelligence Director, Office of the Director of National Intelligence
• William E. Kennard, Representative of the United States of America to the European Union, with the rank of Ambassador, Department of State
• Alan D. Solomont, Ambassador to Spain and Andorra, Department of State
• Robert J. Grey, Board Member, Legal Services Corporation
• John G. Levi, Board Member, Legal Services Corporation
• Martha L. Minow, Board Member, Legal Services Corporation
• Julie A. Reiskin, Board Member, Legal Services Corporation
• Gloria Valencia-Weber, Board Member, Legal Services Corporation

President Obama also announced that he will designate Ruth Y. Goldway, currently serving as a Commissioner on the Postal Regulatory Commission, as Chair of the Postal Regulatory Commission.

President Obama said, "I am grateful that such distinguished and capable individuals have chosen to serve in my administration at this crucial moment in our nation’s history. As we work to strengthen our nation at home and abroad, I am confident that they will be valuable additions to my administration and I look forward to working with them in the months and years ahead."

Una cita: Norman Birnbaum

“Obama s’enfronta a una paradoxa. Els seus projectes a curt i llarg termini, són experiments d’educació política que molt bé podrien convertir-se en un nou New Deal i generar una nova generació que la porti endavant. Hom però, aquests projectes no poden triomfar sense una consciència pública ben distinta a la que va prevaldre durant els governs de Clinton i George W. Busch.” [1]

[1] Norman Birnbaum Catedràtic emèrit de la Facultat de Dret de la Universitat de Georgetown. Article a elpais.com.

Debat vice-presidencial, dues lògiques distintes

Difícilment podríem trobar un país en que la importància de la vicepresidència així com les seves prerrogatives siguin tant transcendents que un debat no passi desapercebut. Com sinó podria explicar-se que hi hagi hagut tanta atenció dels mèdia sobre el debat d’aquesta matinada passada?.

La brúixola marcant la inflexió entre el model conservador y el model liberal clàssic (no pas econòmic sinó polític), han estat els vectors que han definit un mapa marcat per dos estils distants entre sí, però també marcant la conseqüent distància amb el mandat que ara s’esgota, tot i que com sempre, la resposta de l’elector americà, en el seu identitari particular, no és, potser, la resposta que es donaria en una altra lògica electoral.

Sarah Pallin i Joseph Biden, governadora d’Alaska i el Senador, han afrontat el segon debat de les presidencials nord-americanes, amb l’espasa de Damocles penjant encara sobre un pla de recuperació financera que ha passat, això sí, el sedàs del Senat per que encara no ha estat aprovat per la Cambra de Representants, un pla que no deixa indiferent a ningú i que tants greuges aconsegueix en un i altre hemisferi polític a nord-amèrica.

La governadora, defensora a ultrança dels postulats conservadors, “venera” el model del soldat que figura com a spitch de campanya, recordant permanentment qui és i que ha estat el candidat de l’elefant a la presidència, amb una frase que tant McCain, com Pallin han repetit “McCain sap com guanyar una guerra”, però també és cert que es posa en qüestió la perspectiva de l’anàlisi geoestratègica de les forces americanes i el paper que els USA han de jugar, la defensa del paper d’Israel al mediterrani i al món, en una clara aclucada d’ull que també va fer McCain al lobby jueu. El Senador posa en qüestió tot aquest model i avança com ja ho va fer Obama, en la definició de la confrontació antiterrorista, per tant en el paper que es pot jugar a Afganistan, definint un nou marc de relacions mundial, marc que en l’anècdota espanyola, intenta d’evidenciar novament en l’spitch demòcrata, que ja va fer també Obama, que qui no sap identificar els seus aliats, difícilment pot tenir capacitats per a governat aquesta potència.

Biden, deixa de banda aquell axioma de la vella guàrdia, per demostrar que aquesta aposta, la del tàndem Obama/Binden, significa una aposta en defensa de la classe treballadora, mitjana en diuen en el llenguatge polític nord-americà, amb una clara consciència per a la reforma com per exemple en l’àmbit de la salut, sense caure en la utòpica pretensió de l’administració Clinton que va trobar en la industria mutual y farmacèutica un adversari; aquest cop Biden, amb algun argument més sobre la taula que els que va posar el mateix Barak Obama, dóna les pistes de la col.·laboració publico - privada en aquest sentit.

El càntic als valors clàssics, manual del conservadorisme exerceix de guia en les directrius republicanes sobre una societat, en la que els valors del liberalisme més escorat a la dreta que ha significat l’administració precedent, fa palesa la seva desconnexió amb la realitat del que pensen, senten o pateixen els ciutadans, en un àmbit de suport que assoleix els pitjors moments de la seva història recent, que comença de fet amb el fracàs de la invasió d’Iraq i culmina amb l’ensopegada de la principal institució financera del món: Wall Street, aspectes sobre els que Pallin, com ja va fer McCain, sense frivolitzar, es desmarca, mentre que Biden afronta en el seu discurs, amarat dels principis liberals, la situació però també la gestió posterior i la necessitat reguladora així com la de la reforma de les fiscalitats. Distints papers, distints actors, distinta obra.

'08 DNC. The last day and the first day

La experiència en comunicació d’aquest politòleg, un home tranquil, seré, segons diuen els seus col·legues de David Axelrod, posada al servei de Barack Obama, li ha permès establir en aquesta llarga pre-campanya un model, un nou símbol en l’electorat demòcrata, un cop superat l’escull del posicionament definitiu de la família Clinton. Sembla que en el moment en que les votacions feien l’efecte pretès, és a dir que les delegacions de vot inicial i fidelment Clinton votaven en bloc a Obama, i abans d’arribar aquest als 2.200 delegats requerits per a la nominació, quedava clar que els mandataris atenien les proclames tant de Hillary com de Bill.

Ara, però Axelrod, haurà d’afrontar la veritable campanya, la que pot portar Obama a la Casa Blanca o a l’ostracisme; una campanya que haurà de visualitzar adequadament que es centra contra Busch, de qui es vol distanciar McCain, veurem que diu en la corresponent Convenció Republicana del setembre, però on a la vegada el candidat demòcrata haurà de tensionar suficientment l’escenari com per a aconseguir esgarrapar aquells punts que li haurien de permetre assolir amb comoditat les claus de la Casa Blanca.

Cert és que el seu pas per un prestigiós mitjà com ara el Chicago Tribune, el coneixement també del poderós armament que suposa l’experiència viral en la xarxa, on la captació de fons en petit format li han permès d’afrontar una “cara” campanya, tot i que els “grans fons” els recaptava la seva adversària, li donen una certa tranquil·litat per afrontar el repte, el nou repte que representa l’enfrontament amb un candidat que sense una campanya excessivament agressiva i amb un perfil més moderat que el seu antecessor George W. Busch, afronta amb algunes garanties d’èxit aquest recorregut.

El model participatiu establert i emprat en el disseny de la campanya, absolutament novedós si es te en compte que els partits a Amèrica, tot i que queden en stand by fora de processos electorals, dominats per les maquinàries parlamentàries i/o municipals, i que s’enriqueix sobradament en campanya, no assoleixen el nivell de participació o assimilació participativa que semblen haver-los atorgat en aquest disseny.

En tot cas el discurs que en la matinada del dijous al divendres Barack Obama pronunciarà en un nou auditori ens donarà pistes; aquest cop un camp de futbol americà, on la capacitat és superior, en aquell recurs simbòlic que recorre el que han fet els grans presidents demòcrates dels Estats Units, potser els que a ulls europeus podria semblar precisament un error, un plagi, és des de la seva perspectiva el recurs a la memòria “gloriosa” com a la gestió de sentiments i emocions que ha estat fonamental en una primera fase de la reflexió en la manera de ser i de pensar dels nord-americans. Després, però caldrà articular un discurs, arbitrar mesures creïbles, en una societat que ha passat de veure amb bons ulls la invasió de l’Iraq, a que una majoria del 60% la rebutgi actualment, de la que n’hauria de poder aconseguir captar-ne la majoria, quan, per altra banda, en l’escenari internacional, Rússia no ho està posant pas fàcil a les posicions geoestratègiques dels Estats Units, l’OTAN i la UE.

'08 DNC. The third day. Obama nominated.

Mentre potser hi havia hagut un cert moviment oscil·latori i visiblement erràtic en el plantejament de la unitat a l’entorn de Barak Obama, certament els passadissos han fet el seu efecte i en el procés de la votació, potser també mirant en minimitzar l’efecte perdedor que podia resultar respecte Hillary Clinton, aquesta proposa detenir la votació i que Barack Obama sigui elegit per aclamació, vaja, el que es coneix com sistema a la búlgara, col·loquialment, que posaria definitivament de manifest la unitat, no desitjada des d’una perspectiva real, sinó la unitat en l’entorn mediàtic, allò que calia, allò que cal a una campanya on els nivells d’intenció es mantenen en un empat tècnic i on un punt de diferència pot suposar definitivament una victòria aclaparadora.

Clinton, Bill, silenciós durant bona part del procés, al costat de la seva candidata, la senadora, entra en campanya com ex-president i en el tercer dia reforça aquesta posada en escena de la unitat i ja fa la comparació esperada que situa a Barack Obama en l’ideari simbòlic del nou president electe, de nou la gestió dels sentiments i les emocions, evocant com a ell també l’acusaven des de les files republicanes de ser massa jove i massa inexpert com per a ser comandant en cap (els presidents USA són a l’hora caps executius de les forces armades).

El model de les escenografies d’actes als USA no deixa res a l’atzar i Obama que no tenia previst aparèixer fins a la clausura, vista la resolució de passadissos i la proclamació per aclamació, “inesperadament” fa acte de presència al Pepsi Center Podium, per neutralitzar l’efecte mediàtic que la presa de posició final dels Clinton pogués tenir, i en definitiva per a ser ell l’únic model mediàtic de la jornada, perquè en definitiva es tractava de la seva nominació i no pas d’una altra cosa.

La jornada, però, va tenir de nou els seus speakers corners, aquest lloc amb aquella veterania que dona la pròpia historia del DP, on a banda de l’ex president Clinton hi eren a la tribuna d’oradors: el ex Senador Tom Daschle; el Governador Bill Richardson, els Senadores Evan Bayh, Joe Biden, John Kerry i Jay Rockefeller. El líder Majoritari del Senat, Harry Reid, el Senador de l’estat amfitrió de la Convenció Ken Salazar, el Líder Majoritari de la Cambra de Representants James E. Clyburn, i el Congressista Robert Wexler (D-FL), juntament amb el Governador de Chicago, Richard Daley, el Representant Patrick Murphy (D-PA) i el veterà de la guerra de Irak, Tammy Duckworth, qui va dirigir un “tribut honorant a aquells qui donen tant per a mantenir segura la nación, veterans, militars actius i les seves famílies”.