Mancances i Virtuts

A poc més de 15 dies de campanya, els candidats a la presidència dels USA han vist com en el marc de la Universitat de Hofstra, a la localitat de Hempstead en l’Estat de Nova York, els seus nivells d’oratòria i solidesa del discurs evidenciaven de nou dues formes d’entendre l’Estat, les relacions internacionals, la política fiscal, la gestió de la crisi, etc. es posaven damunt la taulal; dos homes, dues maneres, dos estils, dos paradigmes.

El senador John McCain, havia fet l’ensinistrament correcte per a intentar, potser desesperadament, remarcar aquells aspectes que els seus estreteges de campanya havien magnificat al llarg de la que precedia sobre qüestions “negatives” respecte del seu opositor. De fet el seu error, l’error de disseny és de manual com aquell vell aforema del “no penseu en l’elefant rosa”, que porta inexorablement a pensar en l’elefant rosa. McCain centra la seva campanya “en o contra” un nom: Barack Obama, de manera que indirectament li fa campanya al candidat demòcrata, per altra banda, l’ intent d’utilització de velles tècniques comunicatives va posar de manifest, també, la tecnificació dels seus directors, essencialment en dues fòrmules: La primera en emprar un sistema identificatiu, amb la creació del personatge “Joe el llauner” de manera que amb aquesta es pretenia identificar al ciutadà mitjà, fer proper el seu discurs i definir el “mode de vida americana”: el risc, el progrés, el valor de l'esforç, etc. La segona la de la repetició agosarada amb la repetició constant, fins de vegades fora de context, d’una o vàries idees, argumentaris com ara: El senador Obama pujarà els impostos o El senador Obama té bona sintonia amb Hugo Chàvez de Veneçuela. La utilització d’aquests elements de comunicació que coopten un procés d’oratòria té els seus riscos, si l’adversari, en aquest cas el Senador Obama, no entra al joc o es capaç de desvirtuar, sense magnificar aquells instruments, el que pot posar en evidència les seves mancances, com així es va posar de manifest.

El senador Barack Obama, va plantejar una estratègia rigorosa d’optimització del temps, l’únic recurs vàlid de que disposa, per altra banda, qui s’enfronta a un debat d’aquestes característiques i va intentar en al mesura d’allò possible desgranar alguns, pocs, aspectes del que hauria de ser la seva presidència, desvetllant les seves aliances “personals” de govern, els suports, per dir-ho d’alguna manera de grans experts de l’administració americana; les seves propostes: les propostes energètiques, la seva visió de la crisi i les seves perspectives en les relacions internacionals, tres elements bàsics, tres idees que son fàcils de recordar en l’ identitari primari dels oïdors del debat per a quedar ancorades en el pensament. Obama va canviar la denominació habitual de classe mitjana, per emprar la denominació “classe treballadora”, un recurs a les noves concepcions sociològiques de la estratificació social, el que va aconseguir descol·locar l’adversari que el titllava de fomentar la lluita de classes, un esquema doctrinari que el republicà no va saber adequar al canvi d’estratègia semàntica del Senador Obama qui, amb el seu plantejament aconseguia de escenificar clarament, la simbiosi ideològica del conservadorisme republicà amb els darrers vuit anys del mandat que precedia aquesta comtessa electoral, sense citar ell, això si, a George W. Busch i aconseguint que si que ho fes McCain en un intent de desvincular-se del pes de la llarga ombra dels dos mandats d’aquell.

Els debats no es guanyen o es perden com escenifiquen els mèdia en clau clarament esportiva, serveixen per a magnificar i significar mancances o virtuts de qui participa en ells. Segurament aquest darrer debat, distint del primer , com del segon encontre sobre la base de preguntes, ha plantejat una carrera contra rellotge del republicà, en front de la serenor i la imatge de seguretat del demòcrata. La societat americana serà, però, la que ens hagi d’aclarir quina és la lectura que se'n fa d’aquesta aposta de comunicació, tot i que encara els queden dues setmanes estratègiques aks candidats per a establir contacte directe amb l’elector i on es veurà, també, quin ha estat l’ impacte en les línies estratègiques de les respectives campanyes del que es va poder veure ahir.

The last debate.

Els senadors Obama i McCain s’enfronten ja al darrer dels seus debats presidencials, el que pot tenir una transcendència fonamental quan la campanya els ve marcada per un element nou i distint que ha obligat a ambdós candidatures a establir noves dinàmiques electorals, nous paradigmes: la gestió d’una crisi que s’escau mundial.

El cert és que el segon i darrer dels cara a cara dels candidats es planteja sobre una hipòtesi de treball que em dóna perspectives a tenir en compte en l’anàlisi prèvia: La primera, exògena però absolutament rellevant, com son les darreres enquestes fetes publiques tant per The Washington Post, The New York Times, la CBS o la CNN, que atorguen un important avantatge del candidat demòcrata, superant amb escreix el marge d’error estadístic previsible en aquestes estimacions quantitatives, el que d’alguna manera dóna credibilitat a la solidesa de les possibilitats demòcrates per davant de les possibilitats republicanes. La segona endògena, fruit evident de la pròpia dinàmica de campanya, com és la del tensionament necessari, però aquest cop amb les acusacions de socialista que comencen a sortir des de les files republicanes cap al candidat demòcrata, ja de manera irrefrenable, acusacions que ben be volen recuperar el maccarthisme en el sentit de la “caça” del comunista, refermant un identitari més propi de la primera dècada de la “guerra freda” però en clara consonància amb un ideari conservador que és el que propugnen des del partit de l’elefant en front del model i els esquemes liberals en l’aposta dels demòcrates sobre la necessària intervenció estatal, si aquesta és necessària com requereix aquesta ocasió i no en un altre supòsit, en clara “liaison”, per altra banda, amb l’ identitari, el principi liberal que va fundar, de fet, el model nord-americà: la felicitat del ciutadà.

Governar un escenari que ve donat, amb una capacitat d’anàlisi adequada al valor i al lideratge que requereix el moment, amb una evidència: que “la no regulació” vinculada al paradigma de la auto regulació del mercat ha fet fallida des d’un punt de vista ideològic, posiciona al candidat demòcrata en millor lloc de sortida, però aquest debat viurà la tensió que no va viure el primer i si que va començar a vislumbrar-se en el “face to face, de manera que és previsible un enduriment de les posicions de McCain, amb el risc, també, que una excessiva duresa l’allunyi de la necessitat de convenciment d’un electorat ja molt distant del garantisme que suposava per als republicans actuar amb el “consentiment” de la “sobirania” dels ciutadans, una garantía poc més que allunyada ara, del que Obama anomena: el sentiment de la classe mitjana. Aquell que avui sigui capaç de fer una millor gestió dels sentiments i de les emocions, ferides, i fins i tot anihilades per aquesta “bancarrota” que no van saber preveure ni les empreses qualificadores de les pròpies entitats, que han quedat també posades en qüestió, serà aquell qui acabi consolidant, en aquest debat, la seva posició final en la carrera cap a la “White house”.

God bless America!

Aquesta expressió post revolucionària que hauria de servir com a formula inclusiva, creadora de consciència nacional als Estats Units, derivada de l’antiga expressió monàrquico-imperial del God bless the King!, em serveix per a plantejar el que podria ser, des de la perspectiva d’aquest article, l’actual estat de la qüestió, l’estat de la nació dels Estats Units d’Amèrica, a gairebé un mes vista de les eleccions presidencials nord-americanes, amarades i amanides de la més gran crisi de la seva història, molt més greu que la que provocar l’enfonsament dels mercats financers en la tercera dècada del segle XX, res de nou en les perspectives i que no pretén pas ser l’eix central de la meva anàlisi.

Aquest modelatge semàntic, però, em permet una doble i distinta lectura, plantejar més enllà de la dificultat econòmica del moment, la caiguda en picat de determinats valors, el que podríem qualificar de fenomen de la “nevera buida”, on ja no resulta fàcil de cercar aquell complex identitari que ja va definir en el seu moment el sociòleg alemany Ulrich Beck, el de la recerca de l’enemic que justifiqui tota acció, tota política, tota instrumentalització ideològica. La realitat supera a la ficció de vegades, i és cert, el paradigma que ha estat útil i ha amarat tota la vida política universal, la concatenació del principi liberal i democràtic amb el modelatge del “mercat” on la no intervenció, la no regulació, ha suposat i ha estat un apostolat que fins i tot ha creat escola i que durant dècades ha inspirat no tan sols a les escoles de negocis, si més no ha estat l’eix fonamental de les polítiques d’institucions tals com ara del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, arribant fins i tot a neutralitzar, com ho està ara, la pròpia estructura de les Nacions Unides, que ha acabat convertint-se en allò que va provocar la desaparició de l’extinta Societat de Nacions, malgrat declaracions universals, com els dret de l’home, entre d’altres, ha arribat al seu punt i final. God bless America!

Déu salvi Amèrica, o qui salvarà Amèrica si en lloc d’una afirmació retòrica assumim que tot allò que succeeix, potser sigui fruit de l’avarícia o la falta d’escrúpols, com diu el senador McCain, però potser més degut a la manca de regulació estatal com diu el senador Obama, el sistema ha trontollat, i de quina manera, posant en qüestió a la “primera democràcia del món”. Dues visions enfrontades, Conservadora versus Liberal, la connexió amb els principis del patriotisme a ultrança, per una banda, versus el liberalisme polític que aposta per un nou encaix i el diàleg en l’esfera internacional.

Es fa difícil determinar quina és la resposta interna que genera el primer debat presidencial, valorar-ho des d’una perspectiva europea podria ser un greu error, si tenim en compte que hi ha principis, fins i tot existencials, que fan diferents a un ciutadà americà d’un ciutadà europeu. Probablement aquella crida al canvi, la que també va fer en el seu moment JFK bevia d’aspectes distints, de la generalització del New Deal, dels Drets Civils; ara, en aquest nou mil·lenni, obrim segle com s’obria l’anterior, amb vells problemes econòmics i nous plantejaments, noves perspectives ideològiques, però també amb el necessari reconeixement de la societat dual, obrera i corporativa, que es distingeix en posicionaments fiscals i de política internacional distinta en un i altre candidat, corbates a banda....

Les agències, els mèdia, recorren a la simplificació, a la valoració elemental que ens diu, com un partit de futbol, com un partit de bàsquet, un resultat de tauler, apreciació que podria ser òptima si les variables tinguessin un punt de connexió científica i una freqüència de valors que permetés aquestes asseveracions, elements que no tenen; segurament la mirada qualitativa és la única que permet determinar aspectes que sobresurten en una escenificació ideològica, com ara un debat presidencial, on l’enquadrament, ens defineix alguna cosa més. CBS i CNN coincideixen en aspectes de solidesa de discurs del senador Obama, certament el canvi que es propugna des de aquesta candidatura presidencial, tot i que un primer debat no pot assolir el risc de donar instruments de contra atac a l’adversari, ens planteja una visió del país i del món, a tenir en compte, abreujant la tensió, identificant el context i aportant, si bé que no solucions, si perspectives de definició, encara que només siguin terminològiques, com ara posar en qüestió el model del Medicare, l’assegurança pública de salut per als majors de 65 anys.

Els nivells de confiança que en un debat polític pot arribar a generar un candidat són directament proporcionals a la comoditat amb la que el candidat es desenvolupa en el medi en qüestió més una bona dosi de seguretat en la comunicació del missatge i el discurs, a banda del respecte i la no anulació o reconeixement de l’existència del seu adversari polític en l’escena; aquesta identificació és clarament favorable al senador Obama, tot i que el senador McCain, menys estimat per la neutralitat del mèdia i odiat diríem pel disseny del seu uniforme, no manifestava menys incomoditat en la dialèctica del debat, tot i que, de vegades la incapacitat de mirar als ulls del seu adversari podia fer menys creïble la seva proposta, extreta dels principis del conservadorisme de manual.

Ningú guanya o perd un debat, obren la porta a que la gent, el ciutadà, el món en general es senti més o menys identificat amb algú i el seu programa, a banda que pugui o no dur-lo a termini sota condicionants atípics aquest cop, però el cert és que en un món de conflicte, la confiança i el diàleg i la cooperació, si arrelen en l’identitari americà, com un nou somni, podria significar un canvi de “règim” que operi en el canvi de paradigma latent que s’anuncia en el pensament universal. Mentre, ens caldrà esperar a veure com al llarg de la resta de debats ens desgranen, un i altre, propostes concretes o no.

Obama / McCain, el primer debat. Conservadorisme front a Liberalisme

La Universitat de Mississippi a Òxford, en el format clàssic dels debats dialèctics universitaris als Estats Units, ha obert la porta al debat entre els senadors Obama i McCain, planant tota l’estona sobre el debat i a preguntes directes del moderador els efectes del pla de reajustament financer. L’actual model nord americà ha estat posat en qüestió tant per un com per l’altra, obrint pas la diferencia substancial entre ambdós senadors a l’hora de valorar els principis que han de definir els retalls o les demores que haurien de suposar en les polítiques a aplicar, en funció de l’efecte que pot provocar aquest reajustament, reajustament que en opinió del Senador Obama no és més que degut a les polítiques de George W. Busch, en la mateixa tessitura de la candidatura del senador McCain.

McCain, que ha començat recordat al Senador Kennedy, en una clara i estratègica aclucada d’ull a un cert electorat demòcrata, ha reprovat el que ell anomenava usura i avarícia de determinades classes corporatives, però sorprenentment no ha acceptat que la manca de rigor de les polítiques republicanes hagi provocat aquest “Crack”, que a dir del Senador Obama suposa una situació pitjor que la de 1.929; amb molta seguretat, Obama ha plantejat un pla de suport fiscals a lo que ell anomena les classes mitjanes les butxaques de les classes treballadores, terme poc emprat, que es troben, com ell diu, “també en situació de quiebra”. “Jo ja ho vaig advertir” diu Obama i “estem en el principi del final de la crisi”, diu McCain

Quan s’introdueix el tema de la guerra d’Iraq sorgeixen clares divergències, el soldat McCain, aposta en clau conservadora per un retorn a partir d’una victòria, en un llenguatge patriòtic, mentre Obama, opositor a la guerra, recorda els costos que això representa quantificat econòmicament i ho diferencia sobre les intervencions necessàries. El plantejament de la sortida, però suposa un punt de connexió dels dos candidats, mentre que McCain justifica la intervenció Iraquiana, Obama no hi troba justificació i planteja que les intervencions militars han de tenir justificacions adequades, tot i que l’habilitat d’Obama en aquest tema el porta a enaltir a les reformes que hi ha hagut en els plantejaments de les forces que encara són a Iraq, però recorda les errades dels plantejaments inicials i com es necessiten plantejaments seriosos i analítics.

El recurs patriòtic apareix novament en el discurs conservador de McCain, els patriotes que es reallisten, la voluntat de no retorn derrotats, com una estratègia global, critiquen les retallades proposades pel senador Obama, que ho justifica no sobre la financiació, sinó a la diferència entre tàctica o estratègia, plantejant que no volia donar un xec en blanc a Busch i s’ha vist el que ha passat a Iraq, el que passa a Afganistan. “Cal acabar una guerra de manera responsable, per etapes i donar alleujament a les famílies de les tropes –a Iraq”, i es planteja perquè no es continua cercant a Bin Laden a Afganistan on si que calen més tropes, mentre que el senador McCain planteja com a escenari central i estratègic al mateix Iraq . El tema central, doncs, tenint en compte que el President dels Estats Units és comandant en cap de les forces armades, continua essent els procediments de guerra i la critica per part d’Obama de la manca de previsió en la detecció de la potencialitat agressiva de Al Quaeda, detecció que també hauria permès de delimitar que el lloc de conflicte no seria Iraq, sinó Afganistan i al control del tràfic d’opi. McCain reconeix però que es va abandonar als afgans en mans de les tropes soviètiques, però utilitza una possible teoria demòcrata que atribueix a Obama d’atacar si convé en territori de Paquistan, fa referència a “Alexandre Magne” (?!) per a definir el model d’organització tribal de la població local de qui caldria obtenir el suport i eludeix que la qüestió sigui Al Quaeda, apostant per no necessitar més gran nombre de tropes. Obama, directe, recupera el tema de l’estratègia errònia en accions de guerra com la d’Afganistan cal en opinió del senador demòcrata que Paquistan cooperi i el suport a Mussarraf, al model antidemocràtic, el nostre dictador, reconeix Obama, que, diu, no havia fet res contra una Al Quaeda que s’ha reforçat. Una i una altra vegada el concepte de derrota i victòria, el recurs patriòtic de McCain, en front del model liberal, racional, objectiu d’Obama recordant el calvari de les morts sense sentit dels soldats nord-americans, recordant la missió de la pressa de decisions incorrectes sobre el manteniment de la seguretat dels Estats Units, insistint en haver-se passat per alt als autèntics causants dels danys, oblidant al que passa a Afganistan perquè no hi ha hagut persecució a Bin Laden.

La política exterior centra absolutament aquest primer debat en analitzar el perill nuclear d’Iran, el que McCain planteja com un perill autèntic, no tan sols per la zona, sinó que ofereix de nou el model de “lliga de països democràtics”, en clara referència al model precedent en el cas de Iraq, per a neutralitzar el rearmament Iranià i la cobertura i esponsorització que, en opinió del senador republicà, fa del terrorisme internacional. Obama planteja la incoherència de la mesura del Congrés sobre el plantejament de dilació del mandat sobre Irak per atacar a Iran, de qui també coincideix en no acceptar el potencial nuclear, plantejant però una tipologia sancionadora demanant, gairebé exigint, la cooperació Rússia i la Xina, a les que no defineix com a autèntiques democràcies, però critica el model usat fins ara, la manca del model diplomàtic, del sistema de diàleg. Apareix el conflicte ideològic Iran/Israel, com a comportament verbal que propugna l’actual president iranià el que no pot ser legitimat. Obama, però planteja de nou la necessitat del diàleg previ en funció d’una garantia de seguretat també i fins i tot fa referència al conseller Kíssinguer i si el diàleg falla aleshores cal explorar altres formules, recordant l’enviament d’ambaixadors per part de Busch, el que ha recordat no és va fer amb Corea del Nord i això ha portat a que hagi quadruplicat el seu potencial nuclear.

La pregunta estratègica en aquest punt ha estat la crítica al desconeixement d’Espanya com a país aliat i membre de l’aliança atlàntica, i a no deixar clar si es reuniria McCain amb el president espanyol, aspecte que ha estat plantejat Obama, quan McCain defuig parlar-ne, quedant com una mera anècdota i retornant a la dialèctica Iran/Israel i no accepta cap punt de diàleg. Obama planteja el reforçament dels llaços amb els països de l’àrea de l’Otan, sense obrir de nou un procés de la guerra freda, però planteja la defensa dels interessos estratègics dels Estats Units, reprovant la posició davant del conflicte de Geòrgia. Mentre McCain critica la posició russa sense entrar a defensar el posicionament de la administració Busch. Obama planteja una nova estratègia de l’energia i recupera l’argument de l’increment de la producció nacional, potenciant les energies alternatives, fonamentalment renovables i netes, actuant i no parlant, aquí ataca els vots en contra de McCain, recuperant aspectes com la carestia de la benzina per les butxaques dels ciutadans, que intenta respondre amb l’explotació de nous jaciments de petroli.

La pregunta trampa als candidats per tancar el debat, de la possibilitat d’un nou atemptat, quelcom que figura en l’identitari col·lectiu dels nord-americans. McCain parla de la escassa possibilitat de que això es produeixi de nou, tot i que planteja que queda molt per fer per a afirmar que s’està en un país segur; Obama reconeix que s’està més segur, s’ha invertit molt, però descriu un panorama en el que en opinió del senador, no s’ha fet prou, per exemple en una maleta pot viatjar una arma nuclear, s’inverteix en escuts antimíssils i en la no proliferació nuclear, però hem oblidat Al Quaeda, diu, que opera en 80 països, manca la cooperació amb els aliats i parla de la percepció que es té dels Estats Units, al que ara no es respecta pels errors que s’han comès, per exemple la tortura que soscava la democràcia. El sistema antimíssils el defensa McCain i cita a Reagan per retornar a Irak, on diu que de fallar, això aniria contra tots els sacrificis realitzats i tot es perdria, reapareix el patriotisme sobre èxits que ell qualifica de fràgils.

Particularment m’agradaria destacar les frases finals que defineixen obertament el model de un i altre la pugna conservadora / liberal, en dos posicions marcades, amb un Obama distés, dominant l’escenari, mentre que la tensió era evident en la persona de McCain que alguna fins i tot s’ha referit al seu adversari com estar més a l’esquerra del liberalisme, un recurs d’alguna manera mccartià:

“Mai hi ha hagut un país en aquest món que hagi tingut aquest declivi econòmic i hagi mantingut la seva despesa militar” “Ara la situació i la imatge amb la que la gent mira als Estats Units no és la mateixa i cal donar un missatge de que invertirem en allò que representa l’ideal americà.” Barack Obama

“Jo se com curar les ferides de la guerra i com treballar amb els amics” “Tinc experiència i puc assumir ara mateix la presidència” John McCain

'08 CNR. The last day

I com havia començat, sense la presència de George W. Busch, la CNR, la Convenció Nacional Republicana ha tancat portes i files a l’entorn de John McCain, qui en el seu discurs d’acceptació de la nominació, ha plantejat el que des de la perspectiva de l’anàlisi política podria semblar un oximoron: el canvi. Com pot plantejar-se un canvi si pretén substituir un govern del mateix color ens podríem preguntar? De fet el model americà no serveix per a legitimar governs sortint més que en el cas d’un segon mandat el que la legislació electoral permet. En el cas doncs d’esgotaments de mandat, no hi ha successors i el candidat republicà ha volgut deixar-ho clar de manera fefaent en la jornada de clausura.

Però és clar que cal estar a atent a la definició de canvi que els assessors de McCain ens proposen. El seu model no és George W. Busch, ni tan sols George Busch pare, de fet en el seu discurs planteja com a model el dels governs de Ronald Reagan, de fet, doncs, la proposta és el retorn a les arrels que en el context de la política global van establir Margaret Tatcher a la Gran Bretanya i el propi Reagan als USA, l’abandonament de del paradigma liberal per a abanderar el paradigma conservador que planteja algunes substantives diferències; el conservadorisme de fet es reconeix de manera significativa en la defensa de les formes de vida tradicionals, sense canvis radicals y a favor dels valors familiars i religiosos, en associació a un aposta “nacionalista” associada amb una determinació eminentment patriòtica i en lo relatiu als aspectes econòmics significa des d’una perspectiva teòrica l’aposta pel desenvolupament tecnològic i industrial, ítems que han estat descrits somerament en el discurs del candidat republicà.

Sobre l’escenografia, el manual també ha estat repetit pels republicans com inicialment ho havíen fet els demòcrates, l’esposa intervé per a presentar l’home de família, el que després irromp en la política, però que primer necessita tenir aquella aureola que cal tenir i més si l’escenari que es planteja conté un viratge en els paradigmes ideològics del partit, paradigmes que s’havien fet evidents al llarg de la carrera senatorial de McCain, amb encontres i desencontres amb republicans i demòcrates.

'08 CNR. The Third day.

El tercer dia de la convenció nacional republicana servia el plat fort de l’escenari plantejat per la candidatura republicana a la presidència dels USA, la primera presa de posició per part de la candidata a vicepresidenta, la governadora Sarah Palin. Els dos eixos fonamentals de l’argumentari republicà els ha centrat Palin en el que ha esdevingut un light motive d’aquesta campanya: experiència vs inexperiència i els mèdia.

Palin ha seguit fil per randa les instruccions que recomanen a un candidat no citar mai a l’altre, obviar-lo i d’aquesta manera ni el cognom Obama ni el nom Barack han estat pronunciat mai per la candidata que ha insistit en el recurs al conservadorisme que és el gir més significat dels plantejaments republicans, reivindicant novament les polítiques de Busch –aquest és un altre dels punts estrella- i fent quelcom que podria ser un atreviment: un advertiment als mèdia, sobre els que sembla no ha entrat bé, tot volent desterrar l’aire de provincianisme que se li atribueix i els “problemes” sorgits en el seu entorn familiar tot just a l’inici d’aquesta campanya.

Sense aportar cap dada significativa que desveli-li quin serà el discurs d’acceptació de la nominació de McCain que ahir van fer els delegats, sense cap detall específic de polítiques distintes o canvis que signifiquin una diferenciació dels seus antecessors o directament dels seus adversaris, Palin ha demostrat que apel·lar a la gestió dels sentiments i les emocions, quan s’ha referit a la seva vida com alcaldessa de la petita localitat de Wasilia, és una formula que rep el suport de l’auditori i ajuda a no desvetllar altres valors polítics o signes de les polítiques a desenvolupar. En la seva exposició Palin ha comparat el seu pas per l’alcaldia com la feina que fan els treballadors socials, en al·lusió a les feines desenvolupades per l’adversari demòcrata.

En resposta al provincianisme que se li atribueix ha contraatacat als mèdia, potser d’una forma poc valorada per Palin, qui ha criticat “el sistema” de Washington al que ha dit no pertànyer, per novament apel·lar als sentiments en afirmar que ella no ve a formar part d’aquest sistema sinó a servir. Aquesta llicenciada en periodisme i ciències polítiques per Idaho entra doncs a l’”arena” política després d’un silenci premeditat i deixant que els seus assessors preparessin un discurs que inicialment segons algunes fonts hauria parlat de qüestions polítiques, reformes, energia, etc. per a quedar definitivament ancorat en la rèmora de no pujar en excés el llistó cara al que ha de fer tot just avui John McCain.

'08 CNR. The second day

La escenografia a l’ús del model dels conservative party, certament i malgrat jugar sempre embolcallats en la bandera i l’himne, la distància dels Republicans a Nord-amèrica, resideix precisament en sublimar aquesta diferència, quan hom usa una bandera onejant per a presidir l’escenografia principal.

El joc en aquest sentit està servit i després de superats els entrebancs que suposa la suspensió “cautelar” de les activitats previstes, obre de fet la convenció republicana el “líder del món occidental” que, encara el seu discurs als delegats en el relleu que suposa el candidat John McCain, despistant les referències a la candidata a la vicepresidència, que ha vist com aquests dos dies la premsa nord-americana es feia ressò de personals que posen en perill la campanya del candidat del RP.

George W. Busch, que ha fet la seva compareixença via satèl·lit (?¿), no se n’ha estat de fer referències a l’11 S, el seu símbol, de fet, que justifica bona part de la seva política internacional, però també interna, no oblidem que continua vigent la polèmica llei, la “Patriot Act” que posa en qüestió la política de defensa de la llibertat, de fet, el que fent una abstracció simplificadora, demostra clarament el pas des de les posicions liberals a les posicions conservadores, des del punt de vista dels paradigmes que defineixen ambdues visions del món i els seus contextos, que no és més que el que ha succeït en les files republicanes abans fins i tot de la presidència de George Busch. El encara president ha arribat a afirmar que McCain és l’home adequat per a evitar un altre 11-S –el recurs a la por, doncs-, perquè segons Busch: “vivim en un món perillós”

El fet és que l’”engagement” de McCain a les enquestes continua per sota del seu adversari i el recent desencontre tingut amb la CNN no li ajuda pas gaire, una mostra, diuen de la manera de ser que ha caracteritzat al vell legislador. En tot cas aquest segon dia de la convenció, després de les intervencions més que forçades de les respectives esposes de Busch i McCain, repetint la cantarella hem deixat la política i ens hem vestit de nord-americans, en referència a l’atenció de la hipotètica catàstrofe del Gustav, dibuixa un escenari on la directora de campanya haurà de pensar estratègies dinamitzadores per a recuperar els punts perduts. De moment l’utilització de la “traïció” del senador demòcrata Joe Lieberman que apareix a la convenció republicana donant suport al tàndem McCain/Palin, sota la perspectiva que el més important és de ser americà, més que demòcrata o republicà, en un clar gir conservador després d’apostar al 2000 fortament per Al Gore.

Ara la governadora Palin tindrà a les seves mans la motivació dels delegats a la tercera jornada, no ho té fàcil, però està clar que hi ha un tancament de files entorn de tot model conservador a ultrança i de moment ella ho ha sabut trampejar davant dels seus.

'08 CNR. The Open day

La CNR – Convenció Nacional Republicana- aquella que ha de nominar el candidat del Republicain Party a la presidència del USA, ha tingut un començament distint avui, amb les desercions motivades pel “Gustav”; Saint Paul a Minneapolis ha estat el lloc triat pels republicans, quan encara no es sabia la trajectòria d’aquest huracà que amenaça de reviure una de les pitjors gestions polítiques del govern Busch en matèria nacional.

La visió en mànigues de camisa del president George W. Busch, llegint l’agenda del dia, posa de manifest el control de la imatge com del fet polític que exerceix la directora de campanya, la advocada Maria Cino; sembla no voler deixar res a l’atzar i són conegudes les limitacions sobre les que es treballa. La decisió de suspendre els actes de la convenció ve més provocada per aquelles desercions que hi poden haver que no pas per voluntat pròpia, i que han propiciat que McCain forcés una declaració televisada des de Waterville a Ohio, en la que deia que calia treure’s el vestit de polític per posar-se el vestit de nord-americà, curiosa manera de veure-ho.

La CNR aplega prop de 4.600 delegats electes, la distribució dels quals ve feta al 50% entre representació personal i l'altre 50% territorial, consignats amb les denominacions de delegats i delegats alterns, respectivament Saint Paul, seu de la convenció que va ser designada l’any 2006 pel comitè de selecció. La fórmula de la convenció s’instaura l’any 1824 en l’àmbit republicà, en destaquen.

La decisió, doncs, de mantenir en la mínima expressió la Convenció i utilitzar, en principi, la fórmula de la proclamació, ha vingut a resoldre d’entrada el que havia de ser la gran festa del partit que actualment governa els USA, quedant tot, en definitiva,a expenses del resultat de la gestió de mitjans sobre una hipotètica catàstrofe, una gestió que s’ha iniciat amb la “ordre” del “Mayor” (Alcalde) de New Orleans d’evacuació total, amb un total de quasi 2.000.000 de desplaçats, que deixa una ciutat deserta, custodiada per la Guàrdia Nacional i l’exèrcit que controlen el nivell de sanitat logística dels murs de contenció que van vèncer fa tres anys quan el darrer huracà, el Katrina, va atacar aquelles costes. Tot i que l’avaluació del nivell de perill amb el que el “Gustav” ha arribat sembla que ha baixat del 5 -el màxim de l’escala emprada en el mesurament- inicialment previst a l’1, segons la regla Saffir-Simpson, el que a totes llum hauria de permetre aguantar els dics i potser també la pròpia convenció desmantellada, que hauria de recuperar a totes llums el seu ritme, per a desbordar un optimisme desaforat davant del que es considerarà una excel·lent gestió, això si el nou huracà Hanna no els acaba aigualint la festa.

'08 DNC. The last day and the first day

La experiència en comunicació d’aquest politòleg, un home tranquil, seré, segons diuen els seus col·legues de David Axelrod, posada al servei de Barack Obama, li ha permès establir en aquesta llarga pre-campanya un model, un nou símbol en l’electorat demòcrata, un cop superat l’escull del posicionament definitiu de la família Clinton. Sembla que en el moment en que les votacions feien l’efecte pretès, és a dir que les delegacions de vot inicial i fidelment Clinton votaven en bloc a Obama, i abans d’arribar aquest als 2.200 delegats requerits per a la nominació, quedava clar que els mandataris atenien les proclames tant de Hillary com de Bill.

Ara, però Axelrod, haurà d’afrontar la veritable campanya, la que pot portar Obama a la Casa Blanca o a l’ostracisme; una campanya que haurà de visualitzar adequadament que es centra contra Busch, de qui es vol distanciar McCain, veurem que diu en la corresponent Convenció Republicana del setembre, però on a la vegada el candidat demòcrata haurà de tensionar suficientment l’escenari com per a aconseguir esgarrapar aquells punts que li haurien de permetre assolir amb comoditat les claus de la Casa Blanca.

Cert és que el seu pas per un prestigiós mitjà com ara el Chicago Tribune, el coneixement també del poderós armament que suposa l’experiència viral en la xarxa, on la captació de fons en petit format li han permès d’afrontar una “cara” campanya, tot i que els “grans fons” els recaptava la seva adversària, li donen una certa tranquil·litat per afrontar el repte, el nou repte que representa l’enfrontament amb un candidat que sense una campanya excessivament agressiva i amb un perfil més moderat que el seu antecessor George W. Busch, afronta amb algunes garanties d’èxit aquest recorregut.

El model participatiu establert i emprat en el disseny de la campanya, absolutament novedós si es te en compte que els partits a Amèrica, tot i que queden en stand by fora de processos electorals, dominats per les maquinàries parlamentàries i/o municipals, i que s’enriqueix sobradament en campanya, no assoleixen el nivell de participació o assimilació participativa que semblen haver-los atorgat en aquest disseny.

En tot cas el discurs que en la matinada del dijous al divendres Barack Obama pronunciarà en un nou auditori ens donarà pistes; aquest cop un camp de futbol americà, on la capacitat és superior, en aquell recurs simbòlic que recorre el que han fet els grans presidents demòcrates dels Estats Units, potser els que a ulls europeus podria semblar precisament un error, un plagi, és des de la seva perspectiva el recurs a la memòria “gloriosa” com a la gestió de sentiments i emocions que ha estat fonamental en una primera fase de la reflexió en la manera de ser i de pensar dels nord-americans. Després, però caldrà articular un discurs, arbitrar mesures creïbles, en una societat que ha passat de veure amb bons ulls la invasió de l’Iraq, a que una majoria del 60% la rebutgi actualment, de la que n’hauria de poder aconseguir captar-ne la majoria, quan, per altra banda, en l’escenari internacional, Rússia no ho està posant pas fàcil a les posicions geoestratègiques dels Estats Units, l’OTAN i la UE.

Desordre

Probablement siguin certes les paraules del mestre Kongzi[1], quan ens deia “si algú actua sempre amb violència donarà lloc al desordre i l’anarquia...”.

Aquelles suposades “guerres regionals”, ens instal·len en una perspectiva de conflicte permanent, mentre a Beijiin tenen lloc uns jocs olímpics, que distreuen l’atenció del món del conflicte georgià. La conjuntura econòmica internacional ens descriu un món globalitzat amb una crisi en permanència, i una Xina on per a manifestar-te has de demanar permís policial, el que es planteja simplement en els informatius com una mera curiositat.

Estrany tot plegat, mentre ens acostem a la convenció demòcrata nord-americana, on el PD nominarà oficialment Barack Obama com a candidat a la carrera presidencial, i els republicans faran lo propi amb John McCain. Mentre, l’actual president George W. Busch, bandera en mà saluda al nedador Phelps, després de recordar que per ser potència mundial cal respectar els drets humans, qui ens ho hauria de dir, de qui encara manté obert el centre d’internament de Guantànamo.

[1] Merino, Maria, Silvia Arrau. La sabiduria de Confucio.Longseller. Buenos Aires. 2000. pag. 36

Distàncies

Algú ho voldrà veure com la victòria de la negritud contra el coratge d’una dóna, una limitació o un miratge, segons com es miri, la realitat en l’anàlisi abasta alguna cosa més, com els pesos i contrapesos que es donen en la llarga campanya electoral que implica als americans, prop més de 8 a 9 mesos, sense que ens adonem, que adoctrinen a la ciutadania, més que no pas als electors, com també als escenaris internacionals, i prepararen d’alguna manera l’encaixa de la principal magistratura en un context temporal limitat.

S’enfrontaven dos models en el Partit Demòcrata , més distints del que sembla a priori, potser amb algunes línies comunes, que en tot cas, caldrà veure si en una hipotètic aplicatiu possible, sigui tanmateix factible la seva aplicabilitat i no topi amb els grups de poder que influencien, però també guien candidats a la blanca casa. De fet el context en el que es desenvolupen aquest cop els processos de primàries i Caucus a nord-amèrica, amb un únic candidat per ambdós partits principals, el Republicà i el Demòcrata cap a les convencions i congressos d’agost i setembre, ens proposa un perfil liberal més que no pas conservador en el Republicà i socioliberal, més que no pas liberal en el Demòcrata, sense que això ens porti a engany, doncs crec només evidencia que la política als Estats Units aborda ara un procés de centralitat política, després quasi una dècada de conservadorisme.

La recent retirada per la batalla de la candidatura, per part de Hillary Clinton, sense esperar als resultats de la convenció demòcrata, posa de manifest que les velles famílies del Partit donen pas a una nova tendència, amb una alta qualificació professional, potser amb menys experiència en la gestió pública, però amb ítems organitzatius, propis de les millors estratègies d’imatge com del missatge, on aquelles escasses normes de manual universals has estat respectades fil per randa: missatge escàs i simbòlic, elements referencials, recomanació al canvi, nul esment al adversari, etc., etc., a banda d’un procés organitzatiu amb càrrega empresarial estratègicament desenvolupat, amb poques visualitzacions d’improvisació, quan menys externes, davant d’una campanya erràtica, a remolc de l’altre candidat, amb referències històriques tradicionalment emprades i potser no ben triades i un discurs més marcadament liberal que socioliberal.

La dinàmica que s’engegarà un cop hagin estat ratificats els candidats finals dels dos grans partits a les presidencials nord-americanes, i la proximitat dels discursos, a banda de la tradicional voluntat demòcrata de reforma o implantació d’un sistema de seguretat social universal, implicarà un exercici de diferenciació que serà més difícil per la part demòcrata que no pas per la republicana, de manera que caldrà veure si Barack Obama es veu obligat a radicalitzar el seu discurs, per distanciar-se del seu contrincant John McCain, o es mantenen ambdós en una aproximació discursiva a la captura dels indecisos a partir de discursos similars només afectes a la credibilitat d’un o altre i a la captació de suports externs com de grups de pressió.

Seria doncs un error en veure el debat final a la presidència com la lluita de dos models racials, de dos models socials, per descobrir que la batalla a la presidència nord-americana és, per ella mateixa un canvi de rumb inexorable, forçat per les cruels circumstàncies dels efectes col·laterals.