Martha's Vineyard

Els problemes, les qüestions, tenen raons i dinàmiques pròpies que acostumen a evolucionar a partir de les variables que s'hi van afegint, de manera que aquella dita berber que diu que si un problema té solució no cal que te’n preocupis i si no la té tampoc cal, fa bona la intenció del president dels USA, Barack Obama, de donar-se unes curtes vacances a Martha's Vineyard, després de la cursa de fons endegada des de la seva presa de possessió i en un moment àlgid de l’ acalorat i de vegades demagògic debat sobre la seva proposta de reforma del sistema de salut, en un país que encara no ha acabat de sortir de la recessió, amb els alts costos que això comporta i que disparen el dèficit, de per sí ja alt, i amb dos focus bèl·lics oberts a l ’Iraq i l’ Afganistan. Aquesta, que s’apunta com una pausa breu, en comparació amb els seus antecessors, li ha de permetre agafar forces 7 mesos després per a poder afrontar la recta final del seu primer any de mandat, no serà com ho era George W. Busch el president amb més vacances de la història, però segurament si el nivell de tensió s’aconsegueix d’apaivagar pot convertir-se en un President que faci història per alguna cosa més que per la seva condició d’afroamericà.

Debat vice-presidencial, dues lògiques distintes

Difícilment podríem trobar un país en que la importància de la vicepresidència així com les seves prerrogatives siguin tant transcendents que un debat no passi desapercebut. Com sinó podria explicar-se que hi hagi hagut tanta atenció dels mèdia sobre el debat d’aquesta matinada passada?.

La brúixola marcant la inflexió entre el model conservador y el model liberal clàssic (no pas econòmic sinó polític), han estat els vectors que han definit un mapa marcat per dos estils distants entre sí, però també marcant la conseqüent distància amb el mandat que ara s’esgota, tot i que com sempre, la resposta de l’elector americà, en el seu identitari particular, no és, potser, la resposta que es donaria en una altra lògica electoral.

Sarah Pallin i Joseph Biden, governadora d’Alaska i el Senador, han afrontat el segon debat de les presidencials nord-americanes, amb l’espasa de Damocles penjant encara sobre un pla de recuperació financera que ha passat, això sí, el sedàs del Senat per que encara no ha estat aprovat per la Cambra de Representants, un pla que no deixa indiferent a ningú i que tants greuges aconsegueix en un i altre hemisferi polític a nord-amèrica.

La governadora, defensora a ultrança dels postulats conservadors, “venera” el model del soldat que figura com a spitch de campanya, recordant permanentment qui és i que ha estat el candidat de l’elefant a la presidència, amb una frase que tant McCain, com Pallin han repetit “McCain sap com guanyar una guerra”, però també és cert que es posa en qüestió la perspectiva de l’anàlisi geoestratègica de les forces americanes i el paper que els USA han de jugar, la defensa del paper d’Israel al mediterrani i al món, en una clara aclucada d’ull que també va fer McCain al lobby jueu. El Senador posa en qüestió tot aquest model i avança com ja ho va fer Obama, en la definició de la confrontació antiterrorista, per tant en el paper que es pot jugar a Afganistan, definint un nou marc de relacions mundial, marc que en l’anècdota espanyola, intenta d’evidenciar novament en l’spitch demòcrata, que ja va fer també Obama, que qui no sap identificar els seus aliats, difícilment pot tenir capacitats per a governat aquesta potència.

Biden, deixa de banda aquell axioma de la vella guàrdia, per demostrar que aquesta aposta, la del tàndem Obama/Binden, significa una aposta en defensa de la classe treballadora, mitjana en diuen en el llenguatge polític nord-americà, amb una clara consciència per a la reforma com per exemple en l’àmbit de la salut, sense caure en la utòpica pretensió de l’administració Clinton que va trobar en la industria mutual y farmacèutica un adversari; aquest cop Biden, amb algun argument més sobre la taula que els que va posar el mateix Barak Obama, dóna les pistes de la col.·laboració publico - privada en aquest sentit.

El càntic als valors clàssics, manual del conservadorisme exerceix de guia en les directrius republicanes sobre una societat, en la que els valors del liberalisme més escorat a la dreta que ha significat l’administració precedent, fa palesa la seva desconnexió amb la realitat del que pensen, senten o pateixen els ciutadans, en un àmbit de suport que assoleix els pitjors moments de la seva història recent, que comença de fet amb el fracàs de la invasió d’Iraq i culmina amb l’ensopegada de la principal institució financera del món: Wall Street, aspectes sobre els que Pallin, com ja va fer McCain, sense frivolitzar, es desmarca, mentre que Biden afronta en el seu discurs, amarat dels principis liberals, la situació però també la gestió posterior i la necessitat reguladora així com la de la reforma de les fiscalitats. Distints papers, distints actors, distinta obra.

Obama / McCain, el primer debat. Conservadorisme front a Liberalisme

La Universitat de Mississippi a Òxford, en el format clàssic dels debats dialèctics universitaris als Estats Units, ha obert la porta al debat entre els senadors Obama i McCain, planant tota l’estona sobre el debat i a preguntes directes del moderador els efectes del pla de reajustament financer. L’actual model nord americà ha estat posat en qüestió tant per un com per l’altra, obrint pas la diferencia substancial entre ambdós senadors a l’hora de valorar els principis que han de definir els retalls o les demores que haurien de suposar en les polítiques a aplicar, en funció de l’efecte que pot provocar aquest reajustament, reajustament que en opinió del Senador Obama no és més que degut a les polítiques de George W. Busch, en la mateixa tessitura de la candidatura del senador McCain.

McCain, que ha començat recordat al Senador Kennedy, en una clara i estratègica aclucada d’ull a un cert electorat demòcrata, ha reprovat el que ell anomenava usura i avarícia de determinades classes corporatives, però sorprenentment no ha acceptat que la manca de rigor de les polítiques republicanes hagi provocat aquest “Crack”, que a dir del Senador Obama suposa una situació pitjor que la de 1.929; amb molta seguretat, Obama ha plantejat un pla de suport fiscals a lo que ell anomena les classes mitjanes les butxaques de les classes treballadores, terme poc emprat, que es troben, com ell diu, “també en situació de quiebra”. “Jo ja ho vaig advertir” diu Obama i “estem en el principi del final de la crisi”, diu McCain

Quan s’introdueix el tema de la guerra d’Iraq sorgeixen clares divergències, el soldat McCain, aposta en clau conservadora per un retorn a partir d’una victòria, en un llenguatge patriòtic, mentre Obama, opositor a la guerra, recorda els costos que això representa quantificat econòmicament i ho diferencia sobre les intervencions necessàries. El plantejament de la sortida, però suposa un punt de connexió dels dos candidats, mentre que McCain justifica la intervenció Iraquiana, Obama no hi troba justificació i planteja que les intervencions militars han de tenir justificacions adequades, tot i que l’habilitat d’Obama en aquest tema el porta a enaltir a les reformes que hi ha hagut en els plantejaments de les forces que encara són a Iraq, però recorda les errades dels plantejaments inicials i com es necessiten plantejaments seriosos i analítics.

El recurs patriòtic apareix novament en el discurs conservador de McCain, els patriotes que es reallisten, la voluntat de no retorn derrotats, com una estratègia global, critiquen les retallades proposades pel senador Obama, que ho justifica no sobre la financiació, sinó a la diferència entre tàctica o estratègia, plantejant que no volia donar un xec en blanc a Busch i s’ha vist el que ha passat a Iraq, el que passa a Afganistan. “Cal acabar una guerra de manera responsable, per etapes i donar alleujament a les famílies de les tropes –a Iraq”, i es planteja perquè no es continua cercant a Bin Laden a Afganistan on si que calen més tropes, mentre que el senador McCain planteja com a escenari central i estratègic al mateix Iraq . El tema central, doncs, tenint en compte que el President dels Estats Units és comandant en cap de les forces armades, continua essent els procediments de guerra i la critica per part d’Obama de la manca de previsió en la detecció de la potencialitat agressiva de Al Quaeda, detecció que també hauria permès de delimitar que el lloc de conflicte no seria Iraq, sinó Afganistan i al control del tràfic d’opi. McCain reconeix però que es va abandonar als afgans en mans de les tropes soviètiques, però utilitza una possible teoria demòcrata que atribueix a Obama d’atacar si convé en territori de Paquistan, fa referència a “Alexandre Magne” (?!) per a definir el model d’organització tribal de la població local de qui caldria obtenir el suport i eludeix que la qüestió sigui Al Quaeda, apostant per no necessitar més gran nombre de tropes. Obama, directe, recupera el tema de l’estratègia errònia en accions de guerra com la d’Afganistan cal en opinió del senador demòcrata que Paquistan cooperi i el suport a Mussarraf, al model antidemocràtic, el nostre dictador, reconeix Obama, que, diu, no havia fet res contra una Al Quaeda que s’ha reforçat. Una i una altra vegada el concepte de derrota i victòria, el recurs patriòtic de McCain, en front del model liberal, racional, objectiu d’Obama recordant el calvari de les morts sense sentit dels soldats nord-americans, recordant la missió de la pressa de decisions incorrectes sobre el manteniment de la seguretat dels Estats Units, insistint en haver-se passat per alt als autèntics causants dels danys, oblidant al que passa a Afganistan perquè no hi ha hagut persecució a Bin Laden.

La política exterior centra absolutament aquest primer debat en analitzar el perill nuclear d’Iran, el que McCain planteja com un perill autèntic, no tan sols per la zona, sinó que ofereix de nou el model de “lliga de països democràtics”, en clara referència al model precedent en el cas de Iraq, per a neutralitzar el rearmament Iranià i la cobertura i esponsorització que, en opinió del senador republicà, fa del terrorisme internacional. Obama planteja la incoherència de la mesura del Congrés sobre el plantejament de dilació del mandat sobre Irak per atacar a Iran, de qui també coincideix en no acceptar el potencial nuclear, plantejant però una tipologia sancionadora demanant, gairebé exigint, la cooperació Rússia i la Xina, a les que no defineix com a autèntiques democràcies, però critica el model usat fins ara, la manca del model diplomàtic, del sistema de diàleg. Apareix el conflicte ideològic Iran/Israel, com a comportament verbal que propugna l’actual president iranià el que no pot ser legitimat. Obama, però planteja de nou la necessitat del diàleg previ en funció d’una garantia de seguretat també i fins i tot fa referència al conseller Kíssinguer i si el diàleg falla aleshores cal explorar altres formules, recordant l’enviament d’ambaixadors per part de Busch, el que ha recordat no és va fer amb Corea del Nord i això ha portat a que hagi quadruplicat el seu potencial nuclear.

La pregunta estratègica en aquest punt ha estat la crítica al desconeixement d’Espanya com a país aliat i membre de l’aliança atlàntica, i a no deixar clar si es reuniria McCain amb el president espanyol, aspecte que ha estat plantejat Obama, quan McCain defuig parlar-ne, quedant com una mera anècdota i retornant a la dialèctica Iran/Israel i no accepta cap punt de diàleg. Obama planteja el reforçament dels llaços amb els països de l’àrea de l’Otan, sense obrir de nou un procés de la guerra freda, però planteja la defensa dels interessos estratègics dels Estats Units, reprovant la posició davant del conflicte de Geòrgia. Mentre McCain critica la posició russa sense entrar a defensar el posicionament de la administració Busch. Obama planteja una nova estratègia de l’energia i recupera l’argument de l’increment de la producció nacional, potenciant les energies alternatives, fonamentalment renovables i netes, actuant i no parlant, aquí ataca els vots en contra de McCain, recuperant aspectes com la carestia de la benzina per les butxaques dels ciutadans, que intenta respondre amb l’explotació de nous jaciments de petroli.

La pregunta trampa als candidats per tancar el debat, de la possibilitat d’un nou atemptat, quelcom que figura en l’identitari col·lectiu dels nord-americans. McCain parla de la escassa possibilitat de que això es produeixi de nou, tot i que planteja que queda molt per fer per a afirmar que s’està en un país segur; Obama reconeix que s’està més segur, s’ha invertit molt, però descriu un panorama en el que en opinió del senador, no s’ha fet prou, per exemple en una maleta pot viatjar una arma nuclear, s’inverteix en escuts antimíssils i en la no proliferació nuclear, però hem oblidat Al Quaeda, diu, que opera en 80 països, manca la cooperació amb els aliats i parla de la percepció que es té dels Estats Units, al que ara no es respecta pels errors que s’han comès, per exemple la tortura que soscava la democràcia. El sistema antimíssils el defensa McCain i cita a Reagan per retornar a Irak, on diu que de fallar, això aniria contra tots els sacrificis realitzats i tot es perdria, reapareix el patriotisme sobre èxits que ell qualifica de fràgils.

Particularment m’agradaria destacar les frases finals que defineixen obertament el model de un i altre la pugna conservadora / liberal, en dos posicions marcades, amb un Obama distés, dominant l’escenari, mentre que la tensió era evident en la persona de McCain que alguna fins i tot s’ha referit al seu adversari com estar més a l’esquerra del liberalisme, un recurs d’alguna manera mccartià:

“Mai hi ha hagut un país en aquest món que hagi tingut aquest declivi econòmic i hagi mantingut la seva despesa militar” “Ara la situació i la imatge amb la que la gent mira als Estats Units no és la mateixa i cal donar un missatge de que invertirem en allò que representa l’ideal americà.” Barack Obama

“Jo se com curar les ferides de la guerra i com treballar amb els amics” “Tinc experiència i puc assumir ara mateix la presidència” John McCain

Sant Keynes

Com podríem entendre i fer entendre, en un món complex com el que ha generat la guerra freda, que les polaritats es mouen, que són com organismes vius, mentre aquella tradicional relació centre perifèria ha esdevingut canviant.

Potser aquesta mirada peregrina fou la que va portar a la nissaga del Busch a les seves respectives guerres perses, potser amb els interessos ocults d’influir, també, en les expectatives de futurs sobre la producció petroliera, és cert, però en el desconcert de veure com augmentaven els interlocutors exponencialment, lluny d’aquell directori d’aliances i “FrontPage” que suposava el model bloc atlàntic vs bloc de Varsòvia.

La generació de líders resulta difícil en un marc de comprensió arriscat, amb zones inestables, amb una exasperant dèria mercantilista que ho abasta tot i on tot es permès en ares a la privatització dels guanys, fins que, això sí fins en el marc de les polítiques més liberals, reapareix Keynes (John Maynard), perquè, és clar, cal socialitzar les pèrdues, faltaria més! Aquesta és la crua realitat d’un món en expansió que contrasta amb un món, el de les antigues potències, en absoluta decadència perquè s’ha estancat.

Els apòstols de la desacceleració en les seves profecies resulten increïbles, de moment, en front d’aquesta globalització liberal que ens ha estat donada, aquella que necessita d’un ritme determinat, d’uns timings accelerats per a viure, o diria fins i tot que per a sobreviure; però no seria possible créixer a un ritme més baix, alimentar les nostres dèries a partir de menys expectatives o fer, si cal, una redistribució mundial, on creixin els que han de créixer, els que no ho han fet per mor d’una descolonització salvatge que només ha servit per a sembrar caos, misèria i por?

'08 DNC. The last day and the first day

La experiència en comunicació d’aquest politòleg, un home tranquil, seré, segons diuen els seus col·legues de David Axelrod, posada al servei de Barack Obama, li ha permès establir en aquesta llarga pre-campanya un model, un nou símbol en l’electorat demòcrata, un cop superat l’escull del posicionament definitiu de la família Clinton. Sembla que en el moment en que les votacions feien l’efecte pretès, és a dir que les delegacions de vot inicial i fidelment Clinton votaven en bloc a Obama, i abans d’arribar aquest als 2.200 delegats requerits per a la nominació, quedava clar que els mandataris atenien les proclames tant de Hillary com de Bill.

Ara, però Axelrod, haurà d’afrontar la veritable campanya, la que pot portar Obama a la Casa Blanca o a l’ostracisme; una campanya que haurà de visualitzar adequadament que es centra contra Busch, de qui es vol distanciar McCain, veurem que diu en la corresponent Convenció Republicana del setembre, però on a la vegada el candidat demòcrata haurà de tensionar suficientment l’escenari com per a aconseguir esgarrapar aquells punts que li haurien de permetre assolir amb comoditat les claus de la Casa Blanca.

Cert és que el seu pas per un prestigiós mitjà com ara el Chicago Tribune, el coneixement també del poderós armament que suposa l’experiència viral en la xarxa, on la captació de fons en petit format li han permès d’afrontar una “cara” campanya, tot i que els “grans fons” els recaptava la seva adversària, li donen una certa tranquil·litat per afrontar el repte, el nou repte que representa l’enfrontament amb un candidat que sense una campanya excessivament agressiva i amb un perfil més moderat que el seu antecessor George W. Busch, afronta amb algunes garanties d’èxit aquest recorregut.

El model participatiu establert i emprat en el disseny de la campanya, absolutament novedós si es te en compte que els partits a Amèrica, tot i que queden en stand by fora de processos electorals, dominats per les maquinàries parlamentàries i/o municipals, i que s’enriqueix sobradament en campanya, no assoleixen el nivell de participació o assimilació participativa que semblen haver-los atorgat en aquest disseny.

En tot cas el discurs que en la matinada del dijous al divendres Barack Obama pronunciarà en un nou auditori ens donarà pistes; aquest cop un camp de futbol americà, on la capacitat és superior, en aquell recurs simbòlic que recorre el que han fet els grans presidents demòcrates dels Estats Units, potser els que a ulls europeus podria semblar precisament un error, un plagi, és des de la seva perspectiva el recurs a la memòria “gloriosa” com a la gestió de sentiments i emocions que ha estat fonamental en una primera fase de la reflexió en la manera de ser i de pensar dels nord-americans. Després, però caldrà articular un discurs, arbitrar mesures creïbles, en una societat que ha passat de veure amb bons ulls la invasió de l’Iraq, a que una majoria del 60% la rebutgi actualment, de la que n’hauria de poder aconseguir captar-ne la majoria, quan, per altra banda, en l’escenari internacional, Rússia no ho està posant pas fàcil a les posicions geoestratègiques dels Estats Units, l’OTAN i la UE.