Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris USA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris USA. Mostrar tots els missatges

dissabte, 31 d’agost del 2013

El panorama geopolític...


El panorama geopolític en relació a la possible intervenció a Síria ha variat en les darreres 24 hores, respecte de la declaració “formal” de guerra que en respectives seus van formular per separat el Vice-President Joseph Robinette Biden, Jr. (en nom dels EE.UU. i del  President Barack H.Obama), el President  de la República francesa François Hollande i el Primer ministre del Regne Unit de la Gran Bretanya David Cameron, després del “no” del parlament britànic.

Curiosament gairebé a la mateixa hora en la què Barack H. Obama renunciava de facto a la prerrogativa presidencial –en  deixar la decisió de la possible intervenció en mans de les deliberacions que es facin a les dues cambres representatives: Cambra de representants i Senat–, també feia una intervenció televisada el Primer ministre de la República Turca  Recep Tayyip Erdoğan, tot expressant-se gairebé en similars termes.

L’apel·lació als drets humans que tots els mandataris fan, resulta significatiu, doncs sembla que l’ús del gas sarín ha estat en la guerra, però hi ha algunes preguntes que no es formulen i evidentment a les que no es respon i que haurien de ser fetes i respostes:

1)      Una guerra civil amb armament convencional  amb tants de morts i ferits, no suposa també atemptat contra els drets humans?  Un únic mort  per tret de bala, canó o míssil, no mereix que ens escandalitzem i ens plantegem el que cal fer?

2)       Quin és l’autèntic origen de la utilització del gas? No tan de qui la emprat, que també, sinó de quin ha estat el fabricant i el subministrador d’aquest tipus d’armament condemnat per les NU?

3)      Quin és el veritable paper que hi juguen en tot plegat: EE.UU,, França, Anglaterra, Turquia, la Xina, Rússia, el G8, el G20, les NU... ?

Estem anant més enllà del Dret Internacional Públic mateix, per entrar en consideracions de l’ordre moral i ètic, del que està mancada la política a tot arreu, també a les esferes dels països centrals, com dels perifèrics, i això em porta a preguntar-me el paper que  hi ha de jugar un Premi Nobel de la Pau, i no parlo de la renuncia televisada de la prerrogativa presidencial nord-americana.

La regió, com ha reconegut el President nord-americà, és un polvorí –mai millor paraula per a referir-ho–, amb tensions d’antic i no resoltes, amb amples implicacions, una bona dosi de mitomanies, megalomanies i justificació fins i tot religioses com per a resoldre a l’ancienne façon, clar que és a l’ancienne façon com es desenvolupa tot plegat...

De moment els morts, amb gas sarín o armament convencional continuaran a Síria i en tots aquells altres llocs que ja no són notícia, mentre la burocràcia política juga al joc de les declaracions i contra declaracions i la diplomàcia oculta, que havia de deixar d’existir a partir de Thomas Woodrow Wilson en acabar la Gran guerra, sembla que  torna a existir.

© Albert Balada

31-08-2013

diumenge, 24 de gener del 2010

Escenaris electorals: el fenòmen Laporta


Si ens remuntem a la Declaració de Drets i Deures del Home i del Ciutadà que recull la Constitució republicana francesa de 1795; en l’article 20 d’aquell preàmbul constitucional es deia que “cada ciutadà té el dret igual de concórrer, de manera mediata o immediata, a la formació de la llei....”; aquest precepte s’incardina amb els principis de llibertat i igualtat que resulten immanents en els identitaris socials.

Les constitucions modernes han ressaltat el procés de mediació i interpretació de la realitat política a través dels partits polítics, si bé que hi comença a haver una certa contestació social a aquesta moderna proposició en favor del model de “mandat” i de “responsabilitat” dels servidors públics, podent afirmar que la segona dècada del segle XXI planteja una nova manera de veure als responsables polítics, més enllà del compromís partidari.

En l’eix de les abscisses del mapa electoral a Catalunya, cal tenir present que un ítem important en l’ electoralitat és el nivell de coneixement dels corresponents candidats, aspecte que Laporta ha estat treballant abastament, per raons òbvies, el que li atorga un nivell de coneixement públic rellevant, necessari i imprescindible, diria jo, per afrontar aquest tipus de repte, si es donés el cas.

Des de l’àmbit de la sociologia electoral, és un fet intranscendent que durant el seu mandat, s’hagi deixat veure en esdeveniments de caire polític. Els escenaris polítics, però, en el marc de la comunicació política, no es diferencien tant d’aquells escenaris que configuren l’agenda social del personatge, fins i tot en aspectes que podrien semblar tant allunyats dels codis polítics com la rivalitat mateixa en la realitat esportiva, com la que es dóna com a component més “polític” en la pròpia composició de les directives i en els processos “electorals” que els són propis per a l’accés a les direccions de les entitats esportives d’aquest nivell.

No sabria dir si hi ha estudis o tesis que ens parlin dels elements que defineixen des d’una perspectiva sociològica un club com el F. C. Barcelona; de fet per les declaracions dels presidents anteriors, sembla que hi ha una certa història política oculta en la direcció d’aquest club al llarg de la seva llarga trajectòria, que de ser revelada ens permetria conèixer aspectes que ens clarificarien aquest i altres de la identificació ideològica i/o nacional de les diferents directives que ha tingut.

Seria, tanmateix, molt interessant de veure quina és la relació d’un club de significació “mundial” com el Barça amb el poder polític i veuríem, potser, que no podríem obviar un determinat “perfil” catalanista que en defineix l’entramat social que configura aquesta entitat esportiva sempre esbrinant-ho a partir d’estudis rigorosos no apriorístics.

Un bon comunicador acostuma a establir relacions empàtiques amb el seu públic, interactuant amb ell en un moment determinat, sigui quin sigui l’àmbit de que es tracti. Alguns analistes en matèria de lideratge ens avisen de la necessitat de diferenciar, però, el carisma, de les habilitats especials per al lideratge, tot i que aquestes necessiten, tanmateix, d’una bona dosi de capacitat comunicativa. La concepció moderna de lideratge abunda també en la capacitat de conceptuar el seu entorn i en l’establiment de principis de dinamització del mateix.

Efectivament, amb Laporta, ens troben davant d’un possible lideratge, entre d’altres factors, perquè se n’aprecien alguns trets bàsics, però que són alhora també pròpies de qui té un fàcil accés als “mass mèdia”; un estudi acurat sobre la percepció de lideratge ens hauria de dur a altres aspectes distints als que la imatge pública ens projecta que configura tot un seguit de pre-judicis que ens en podrien falsejar la interpretació.

El moviment independentista de rel democràtica que es dóna a Catalunya ha viscut moments de gran projecció mediàtica en els darrers mesos per raons òbvies: ens trobem en moments preelectorals - no oblidem que al 2010 hi ha eleccions al Parlament de Catalunya-, per tant aquest clúster electoral que és l’ independentisme, també beu de la realitat pròpia d’aquest processos, processos que acostumen a ser intangibles, és a dir, sense que es faci d’entrada referència implícita cap a la realitat electoral, però on totes les posicions que es prenen en el tauler d’escacs de la realitat política afecten, com no, a les distintes possibilitats dels eixos ideològics i/o nacionals.

Com a científic social l’existència o no d’aquesta força que acostuma a identificar-se com “emergent”, la definiria com a “latent” i aquesta no es veurà si no és en els resultats que n’obtingui en els processos electorals, bé alliberada de la disciplina dels partits, bé en el marc propi de la disciplina dels partits, o bé incidint en la pròpia disciplina dels partits com un moviment social extern i la necessitat o no de lideratge aniria en funció del model que es prengués.

Ningú en l’àmbit científic ha pogut arribar a determinar mai quins són els ítems que porten als ciutadans a fer confiança a un o altre candidat polític. En democràcies avançades com la nord americana, tot i que el seu sistema beu de principis que van ser inspirats fa més de dos-cents anys, la rivalitat mateixa estableix “per se” aspectes de confiança/desconfiança en un determinat candidat, sense perdre de vista una variable com és el context electoral en el que es desenvolupa el procés i tots els ítems que afecten a la vida dels electors.

El nostre model no deixa en el candidat aquesta responsabilitat que és exigible en altres contrades, de manera que la confiança/desconfiança s’aventura més en l’aspecte partidari i en menor mesura en l’ideològic, així la realitat de la seva dimensió personal, de la seva experiència, a diferència del que succeeix en el model nord americà, queda sempre en un segon pla, amb sobrats exemples que podrem trobar en el mapa polític català i espanyol.

La realitat dels partits polítics consolidats en l’escenari català i/o espanyol no és diversa, encara que pugui semblar-ho. Les dinàmiques internes d’organització difereixen en aspectes poc rellevants i tots ells disposen de mecanismes que, amb un cert maquillatge participatiu, estableixen per definició que les candidatures són decisions de les cúpules dels partits.

Tots els partits en un o altre moment han incorporat en les seves llistes electorals i en els diferents nivells d’elecció als que podríem anomenar “independents”, que ho són, de fet, en major o menor mesura de les estructures partidàries; independents que en essència responen a vincles establerts a partir de relacions interpersonals o socials que els acaben portant a la integració en les respectives llistes amb conformació o no de militància, segons el cas, tot i que resulta complicat de determinar, per raons obvies, quina serà la posició que podria arribar a prendre Laporta.

Les forces que es mesuraran en l’escenari polític català estan prou definides i els seus clústers amb unes masses electorals perfectament configurades, que es mouen a partir de motivacions abastament identificades, amb una possibilitat de vot dual o d’intercanvi també molt delimitat en l’escenari que ens ocupa.

La realitat dels eixos ideològics/nacionals i la realitat de les circumstàncies amb les que s’arribarà al procés electoral, ens configurarà un mapa que pot anar des de la complexitat més absoluta, per fer-ho més entenedor: la realitat italiana de la dècada dels vuitanta, amb partits mitjans i petits fortament radicalitzats, fins a la prefiguració clàssica del model representatiu català de “penta” o “hexa” partit, amb dues forces significades.

En tot cas és aquest un moment interessant que conforma el primer procés electoral en el context de la recessió econòmica, desprès de les eleccions presidencials nord-americanes, les legislatives alemanyes i potser en coincidència amb les legislatives parcials als Estats Units, el que, encara que pugui semblar que no té cap incidència, la té des de la perspectiva dels identitaris globals en els processos democràtics, a banda, evidentment, dels corresponents ítems propis, que tenen, com no, una importància substancial.

divendres, 25 de setembre del 2009

Una cita: Barack H. Obama

El President dels USA, Barack H. Obama presidint la reunió del Consell de Seguretat de les Nacions Unides del 24 de setembre de 2009 (Font The White House. Fotografia original de Pete Souza)

"Una guerra nuclear no pot guanyar-se i mai hi hauríem de combatre. I no importa com de grans els obstacles puguin semblar, mai hem de deixar d’esmerçar els nostres esforços per reduir les armes de guerra. No hem d’aturar-nos mai ni hem de deixar de fer fins que vegem el dia en el que les armes nuclears hagin estat desterrades de la faç de la Terra."[1]


[1] Obama, Barack H. Fragment del discurs al Consell de Seguretat de les Nacions Unides del dijous, 24 de setembre de 2009 amb el títol "El dret internacional no és una promesa buida". Font The White House Briefing Room Blog.,Jessica Lee

diumenge, 23 d’agost del 2009

Martha's Vineyard


Els problemes, les qüestions, tenen raons i dinàmiques pròpies que acostumen a evolucionar a partir de les variables que s'hi van afegint, de manera que aquella dita berber que diu que si un problema té solució no cal que te’n preocupis i si no la té tampoc cal, fa bona la intenció del president dels USA, Barack Obama, de donar-se unes curtes vacances a Martha's Vineyard, després de la cursa de fons endegada des de la seva presa de possessió i en un moment àlgid de l’ acalorat i de vegades demagògic debat sobre la seva proposta de reforma del sistema de salut, en un país que encara no ha acabat de sortir de la recessió, amb els alts costos que això comporta i que disparen el dèficit, de per sí ja alt, i amb dos focus bèl·lics oberts a l ’Iraq i l’ Afganistan. Aquesta, que s’apunta com una pausa breu, en comparació amb els seus antecessors, li ha de permetre agafar forces 7 mesos després per a poder afrontar la recta final del seu primer any de mandat, no serà com ho era George W. Busch el president amb més vacances de la història, però segurament si el nivell de tensió s’aconsegueix d’apaivagar pot convertir-se en un President que faci història per alguna cosa més que per la seva condició d’afroamericà.

diumenge, 9 d’agost del 2009

Benvingut Alain D. Solomont


El fet que l’ambaixada a Espanya (que també ho serà d’Andorra) dels Estats Units estigui vacant fins al mes d’octubre de 2009, tot i la ja anunciada nominació(*) del politòleg Alan D. Solomont[1] (al que cal felicitar), pendent de la ratificació del Senat nord-americà, fa que amb el qualificatiu del primer ministre espanyol com un bon home per part del primer mandatari dels USA, no doni a entendre més que la veritable consideració de l'autèntica posició espanyola en el context internacional a ulls americans, coneguda aquesta nominació dos mesos després de la feta del ambaixador per a Haití , posats per cas, o a un mes de la de Veneçuela; aquest país no es tracta d'un element estratègic de la política presidencial nord-americana centrada en unir esforços amb l’eix París, Berlín, Londres com a línia de contacte primordial amb la Unió Europea. Poc que sembla doncs que haver mantingut buida la nominació durant 10 mesos (no es produirà abans de primers del proper mes d’octubre) implica el que implica.

El nomenament, però, d’un politòleg, determina el perfil d’anàlisi de la "referència" espanyola per part de l’administració Obama-Biden, el que cal observar des d’una perspectiva distinta a com pot imaginar-se, avaluant-ne aspectes que puguin entorpir, per exemple, el desenvolupament de politiques actives al continent llatinoamericà, al nord d’Àfrica o al proper orient, tres àrees que són geoestratègicament significatives i en les que es proposa desenvolupar noves politiques, o al menys fer-ho des de perspectives diferenciades que no volen intervencions fora de joc i/o excèntriques.

Curiosament, però a banda del retard, els mitjans de comunicació no destaquen aquest perfil del nominat candidat a l’ambaixada nord-americana a Madrid, en destaquen el seu perfil empresarial i la seva filiació religiosa jueva, aspectes, per altra banda que no fan sinó per una banda refermar aquella primera instrucció acadèmica rebuda on en els USA, com succeeix també a França, la capacitat i la determinació fan que només siguin aquests qui accedeixin al alts càrrecs de les respectives administracions i fins i tot dels primers nivells empresarials, cosa que, evidentment, no succeeix a España, i per l’altra definir el nivell de relacions que pot dur el representant del govern dels Estats Units, al menys com a punt estratègic de contacte, lluny de les ambicions de determinades apostes, i molt més enllà de les pròpies que es puguin considerar, on no hauriem de deixar de banda l'observació crítica dels sistemes de salut europeus.


[1] Alan Solomont està Llicenciat en Ciències Polítiques i Estudis Urbans per la Tufts University com també en Ciències de la Salut per la Massachusetts Lowell Univesity. És President de la junta de “Directors of the Corporation for National and Community Service, per a la que va ser nomenat pel President Clinton l’any 2000, ratificat pel President Bush l’any 2007 i elegit de nou l’any 2009. Solomont ha dedicat part de la seva carrera professional a l’àmbit de la salut i l’establiment d’escenaris de la cura dels ancians. Es President de Solomont Bailis Ventures, que inverteix en les primeres etapes de l’atenció de la salut. És Co-Fundador de HouseWorks, una companya especialitzada en la cura a la llar que ajuda a persones de la tercera edat que continuen essent independents i dona suport a famílies que tenen al seu càrrec familiar ancians. També és fundador i Director General de Angel Healthcare Investors. Com a Senior Fellow and Visiting Instructor, Solomont ha dictat un curs de postgrau en Ciències Politiques sobre la presidència nordamericana a la Tufts University. Pariticipa en diferentes organitzacions sense ànim de lucre com: Boston Medical Center, Boston Private Bank & Trust Company, Angel Healthcare Investors, The New Israel Fund, Israel Policy Forum, the University of Lowell and the University of Massachusetts, Tufts University, John F. Kennedy Presidential Library Foundation, and the WGBH Educational Foundation. Ha presidit la Board of Combined Jewish Philanthropies of Greater Boston and Hebrew Senior life.

(*)THE WHITE HOUSE


Office of the Press Secretary
_______________________________________________________
FOR IMMEDIATE RELEASE August 6, 2009

President Obama Announces More Key Administration Posts

WASHINGTON, DC – Today, President Barack Obama announced his intent to nominate the following individuals for key administration posts:

  • David C. Gompert, Principal Deputy National Intelligence Director, Office of the Director of National Intelligence
  • William E. Kennard, Representative of the United States of America to the European Union, with the rank of Ambassador, Department of State
  • Alan D. Solomont, Ambassador to Spain and Andorra, Department of State
  • Robert J. Grey, Board Member, Legal Services Corporation
  • John G. Levi, Board Member, Legal Services Corporation
  • Martha L. Minow, Board Member, Legal Services Corporation
  • Julie A. Reiskin, Board Member, Legal Services Corporation
  • Gloria Valencia-Weber, Board Member, Legal Services Corporation

President Obama also announced that he will designate Ruth Y. Goldway, currently serving as a Commissioner on the Postal Regulatory Commission, as Chair of the Postal Regulatory Commission.

President Obama said, "I am grateful that such distinguished and capable individuals have chosen to serve in my administration at this crucial moment in our nation’s history. As we work to strengthen our nation at home and abroad, I am confident that they will be valuable additions to my administration and I look forward to working with them in the months and years ahead."

dilluns, 20 de juliol del 2009

Tot recordant Verne...


Nou anys acabats de fer. La veritat jo ho recordo en blanc i negre, el televisor una mena d’armari, tot un luxe, és cert per a l’època en que s’acostumava a fer tertúlia comunitària al redós d’aquella caixa de fusta amb pantalla de vidre.

Un fet extraordinari, una més de les propostes de ficció de Verne[1] portada a la realitat mateixa. Un fet més, si voleu, dels molts que van definir la guerra freda, aquella III guerra mundial com alguns la defineixen. L’home arriba a la lluna, de fet els americans, aleshores Europa, en plena reconstrucció ja del seu potencial i amb les naixents comunitats de l’acer i l’ euratom prou que en tenia suficient. Els russos però, soviètics si ens atenem a la terminologia adient, ni paraula, ells tenien la primera fita i la segona, la gossa Laika i el cosmonauta Yuri Gagarin

Encara avui em continua sorprenent com és que en un satèl·lit sense atmosfera podia onejar la bandera americana?, onejar de bellugar-se vull dir, o qui feia les fotos des del mòdul si tots dos astronautes eren a terra i el tercer circumval·lava el satèl·lit? Diuen que ara uns estudis independents encarregats per la NASA ens ho explicaran tot. De fet la resposta més radical per a defensar la fefaença del viatge interplanetari és: si els russos no van dir res és que vem arribar a la lluna. Alguna explicació si que ens cal en els clarobscurs del viatge, no per donar per bo que va ser el cineasta Stanley Kubrick[2] qui va dissenyar el film de l’aterratge com diuen en algunes fonts, en el seu estudi londinenc on acabava de rodar “2001, Odisea en el espacio”, com un favor a l’accés a zones restringides que li van permetre per la filmació de la seva pel·lícula “Telèfon vermell, volem cap a Moscú”, que si va ser Kubrick bé m'està...

Em recordo però bocabadat, veient onejar la bandera americana a la lluna, amb la veu en “off” de Jesús Hermida, només hi havia un canal de televisió, més tard apareixeria l’ UHF, el que seria el segon canal, aleshores, dins encara de la dècada dels 60, el país respira a redós del “desarrollisme” i anar a la lluna, i recordar Verne, no?


[1] Verne, Jules. De la tierra a la luna. Ed. Akal. Madrid. 1985

[2]Lobrutto, Vincent. Stanley Kubrick, a Biography. Ed. Da Capo press, Plennum. USA. 1999.

diumenge, 28 de juny del 2009

Una cita: Barack H. Obama


"No podem caminar sols”, va dir el predicador[1]. “I mentre caminem, hem de jurar que sempre caminarem endavant. No podem tornar enrere.”[2]



[1] King, Martin Luther. Discurs davant del Lincoln Memorial a Washington. 28-08-1963

[2] Obama, Barack H. Discurs a Denver 28-08-08. Convenció Demòcrata Nacional. Pag. 9

divendres, 5 de juny del 2009

Fills d'Abraham.....


“S’han vessat massa llàgrimes. S’ha vessat massa sang. Tots nosaltres tenim la responsabilitat de treballar per a que al dia que totes les mares dels israelians i els palestins puguin veure als seus fills créixer sense por: en el que la Terra Santa de tres grans credos sigui el lloc de pau que Déu va desitjar que fos; en el que Jerusalem sigui una segura i duradora per a jueus, cristians i musulmans, i un lloc en el que els fills d’ Abraham es mesclin pacíficament com en la història del Isra, quan Moises, Jesús i Mahoma (la pau sigui amb ells) es van unir per a orar.”[1]


[1] Fragment del discurs del president dels Estats Units d’Amèrica, Barack H. Obama, a la Universitat de El Caire (Egipte) el 4 de Juny de 2009. pag. 6 del document en castellà

diumenge, 19 d’abril del 2009

Una cita: Juan José Linz


“Els líders tenen la dura i poc grata tasca de dir al poble que amb la democràcia la economia no millorarà immediatament;  que sense un canvi econòmic no s’aconseguirà el canvi social ni la justícia, encara que siguin possibles algunes millores, i que, en darrer terme, l’èxit d’una societat no es el resultat de les activitats de l’Estat, ni tan sols del millor govern possible, sinó dels esforços de la societat en el seu conjunt. Els líders democràtics han d’evitar el perill de fer una propaganda excessiva de la democràcia. La seva tasca consisteix a rebaixar les expectatives al temps que mantenen l’esperança en que una societat alliberada del poder arbitrari podria desenvolupar-se autònomament en llibertat.” [1]


[1] Linz, Juan José*. “Transition to democraty: A comparative perspective”. Treball d’investigació per a la Taula rodona de la I.P.S.A. (International Political Science Association) a Tokyo. Març/Abril de 1982. 

* professor de Ciència Política a la Universitat de Yale (USA)

dijous, 2 d’abril del 2009

Complexitat democràtica, les claus d'un nou lideratge


Deia John Stuart Mill que calia concebre la política democràtica com un mecanisme fonamental per l’ autodesenvolupament moral, no seria agosarat de dir que ens convidava ja a les darreries del segle XIX a exercir aquest principi amb totes les seves conseqüències, és a dir moralitzant la política i la democràcia alhora, com? doncs a partir d’una curada gestió dels recursos públics, entenent al ciutadà com a accionista únic de l’Estat, sobre el que ha de pivotat tota sobirania.

Hores d’ara l’evidència de l’actual situació financera, que abasta una crisi de dimensions encara no adequadament avaluables, ja no és qüestionada per gairebé ningú i fins i tot el govern espanyol que dóna la informació en funció de les seves pròpies estratègies tacticistes, també ho admet quan l’evidència és irrefutable. Això ens fa pensar que, més enllà del concepte de lideratge en clau clàssica, en èpoques de bonança resulta fàcil per a qualsevol gestor mitjanament dúctil recorrent al disseny discursiu de tal manera que acaba essent d’aplicació la “teoria del quadre”: “això també ho se pensar jo”, clar que, quan el quadre està ja fet i comercialitzat. El lideratge en una etapa de canvi de cicle, des d’una perspectiva democràtica s’entén, requereix unes postures actitudinals que resulten difícils d’albirar: comprendre la complexitat de l’entorn, inquietud i amplitud de mires, actitud positiva i creativa i esperit obert essencialment al procés de canvi.

No resulta difícil d’imaginar, doncs, la cara de sorpresa de més d’un dirigent polític, després d’entendre el seu perfil com assimilable al del nou mandatari nord americà, quan aquest, el president dels Estats Units de nord-americà, adverteix a la cimera de Londres que ell no pot resoldre els problemes dels demés, en apuntar com no pot gestionar sol el lideratge mundial d’aquesta crisi. Té, de fet, una certa lògica la dinàmica excursiva del posicionament de Barack H. Obama en una cimera d’aquest tipus, i la digressió significa quelcom de essencial en termes de ciència de l’administració: cada país ha de resoldre la seva problemàtica i ha de gestionar les polítiques públiques d’acord amb la seva pròpia responsabilitat i en funció de la seva pròpia realitat, assolint lideratges complementaris, només en la mesura de les possibilitats evidents.

La política nord americana post Busch, hereta i admet d’entrada una situació de conflicte, d’esvoranc, negada o maquillada per l’anterior administració, i l’actitud hores d’ara de la nova administració és coherent en els referents observats en els dos mesos que porten de mandat. Acceptar tota situació és el primer pas, com en una malaltia, per a poder intervenir el malalt, en aquest cas el sistema, el model, amb un raonament existencial l’acceptació de la necessitat, des d’una perspectiva filosòfica del reconeixement d’un nou principi, d’un nou punt zero en la nostra civilització; potser per això els principis liberals que inspiren les polítiques del nou mandatari dels Estats Units, fan que aquestes vagin molt més enllà de tot model d’espectacle com les aliances de civilitzacions, fins i tot posats a acceptar un cert marge d’error en els plantejaments de Hantintong; les aliances, de produir-se, es verifiquen a partir de la tasca dels experts, sobre el terreny o, en tot cas, d’una manera teòrica, perquè hores d’ara ja no serveixen de res els discursos ben intencionats, que poden ser, en definitiva, un efecte distorsionador en la implementació de polítiques actives, quan el temps és una variable que cal tenir present quan és imprescindible de ser altament eficients en dos àmbits preferents: la gestió econòmica i les relacions internacionals, amb una perspectiva a llarg termini. El rigor ara és més transcendent que mai, més del que hauria estat exigible per a la gestió de les crisi conjunturals dels anys 70, 80, o 90 del segle passat, perquè ara han d’esser avaluades amb exactitud les raons estructurals sense deixar de banda les responsabilitats i el seu origen.

Hom podria veure en les declaracions fetes pel president francès, a les que se sumen les de la canceller d’alemanya, una nota discordant, potser en les discrepàncies del model i aspectes com l’ intervenció i el nivell de dèficit de l’Estat, però des del meu punt de vista és quelcom més, si ho analitzem i va enllà de la curtedat de mires de determinades polítiques, perquè Europa s’hi juga hores d’ara nogensmenys que el seu lideratge mundial, si no sap afrontar adequadament la gestió de la seva crisi sistèmica i això no vol dir pas que Nicolàs Sarkozy o Àngela Merkel ho facin més o menys bé en els seus respectius països, vol dir que ara no és hora només de fotografies, és un moment d’acció, de valentia, per a afrontar allò que resulta inevitable: dir a les coses pel seu nom. Potser manquen assessors qualificats, ves a saber, el cert és que el dia demà, haurem de ser capaços d’explicar als nostres fills i als nostres nets com hem sabut gestionar el resultat d’allò que nosaltres mateixos hem creat, per inoperància, incompetència o per mal control. La veritat és que, la crisi, la cosa, com se l’anomena col·loquialment, posa en evidència males praxis, mals models, molta mediocritat i avarícia, no ens queda altra que salvar ara a la política i podria ser que fins i tot a la democràcia mateixa.

divendres, 27 de març del 2009

Wrapping up open for Questions: Obama interactiu

De fet va ser el primer polític que va abordar seriosament l’ús de les noves tecnologies en el desenvolupament de la seva campanya, no com una qüestió trivial o simplement com un llistat d’instruments. Ara, assolits els primers seixanta dies del seu mandat presidencial, el president dels Estats Units d’Amèrica, Barack Hussein Obama, aborda una novadora estratègia de comunicació, agosarada evidentment i distinta a com podria ser abordada en el format tradicional, via roda de premsa, usant de la comunicació directa, però fins i tot més enllà, permetent que fossin els temes més votats els que poguessin arribar a ser-li plantejats, una nova dimensió, sens dubte d’aquesta nova presidència.

El valor d’aquesta estratègia és sens dubte el risc que suposa, però també la consolidació de valors d’acceptació o de popularitat que oscil·la entre el 63 i el 65%. Sens dubte apostar per una imatge de seriositat per una banda, però alhora deixar albirar una “autèntica” proximitat amb els “accionistes” d’aquesta gran empresa que suposa sempre un Estat, posa de manifest un model distint, al habitual que ja esdevé, hores d’ara “tradicional”.
"Wrapping Up Open for Questions. The initial run of Open for Questions came to a close with the President’s online town hall this morning. With almost a hundred thousand participants and more than three and a half million votes, it was an eye-opening experience and showed the potential of what this kind of open engagement can accomplish. The online town hall had an amazing feel of something that had never been done before, and something we should be trying to do more of. If you missed it, watch the video of the entire event":


Font: The White House blog, Office of the Press Secretary.

dimarts, 10 de març del 2009

Una cita: Barack H. Obama


“És arribat el moment d’actuar amb gosadia i sensatesa, per a no tan sols reviure aquesta economia, sinó per a erigir uns nous fonaments per a la prosperitat duradora.” [1]


[1] Obama, Barack H. Fragment del discurs del President dels Estats Units d’Amèrica del 24 de febrer de 2009 davant del Congrés a la Cambra de Representants, a Washington DC.

Reforms

El president dels Estats Units, Barack Obama, el 24 de febrero de 2009, en el seu primer discurs davant la sessió conjunta del Congrés a la Cambra de Representants, a Washington DC .
Coincideixo amb Isaac William Martin[1] quan afirma[2]que “Els Estats Units semblen conèixer moltes de les condicions que van fer possible l'anterior "big bang" de la política social: les majories demòcrates a les dues cambres del Congrés, una crisi econòmica han desacreditat totalment l'ortodòxia de la pietosa administració anterior, una Presidència demòcrata, i si podem donar crèdit a les primeres declaracions de la present administració, la voluntat política d'aplicar un ambiciós programa de política social”.

És Evident que no son avaluables encara les polítiques que engega la nova administració americana, qui sense sortir-se’n del marc i àmbit de la democràcia liberal que caracteritza al sistema, engega tot un seguit de mesures que fonamentalment encaren el nou segle a partir del convenciment que era necessària una nova estratègia, diríem que vital, fins i tot per a la supervivència del USA com els havíem conegut fins, ara, és a dir a partir del desenvolupament de la seva influència en el món occidental, com en les altres cultures, a partir del segle XX.

Tot el que podrien semblar obvietats des dels conceptes i àmbits determinisme legislatiu que havia marcat la tendència de no pocs Estats en el món, se’ns obre ara als nostres ulls totes unes perspectives diverses que havien quedat amagades, fins i tot en aquelles òrbites on el desenvolupament se sustentava a partir de postulats “progressistes”. Resulta lògic, doncs, que la conceptuació de l’Estat providència s’emmarca en un model distint a como havia estat concebut i teoritzat, en la confrontació ideològica tradicional. Probablement la nomenclatura no hagi tingut massa encert i ens dugui a contemplar-lo des d’una perspectiva de digressió Capital/Estat gens adequada, de manera cal retornar als orígens de la conceptuació liberal democràtica, la base per excel·lència del nostre model organitzacional, per a comprendre que aquella “felicitat” que deien els pares revolucionaris que pretenia l’organització política, no és aconseguible si no és a partir d’una certa guia, d’un cert lideratge.

No estic d’acord amb Martin[3], però en una afirmació recurrent entre els analistes, sobre els límits de les reformes a establir per la nova administració demòcrata. El sociòleg nord-americà ens diu que “no hem d'esperar una gran innovació. La més profunda de la nostra generació en la política social podria haver estat realitzat, i la majoria dels projectes de la nova administració estaran contingudes en la reforma del sistema de benestar de la dècada de 1990” y potser té raó; el discurs, però potser hauria de ser un altre, no es tracta d’establir nous límits sinó de creuar barreres que havien estat impulsades per tabús diria que “mediambientals” en el context de lo polític, de manera que avenços ineludibles en diferents àmbits havien quedat ajornats sine die, de manera que afrontar el futur amb unes mínimes garanties d’èxit no suposava per a les administracions precedents quelcom que puguem suposar un cert interès per a les seves convencions polítiques.

El paradigma de la revolució industrial no s’ha quebrat, al contrari, la tercera revolució, la tecnològica, continua plantejant vells axiomes, hereus de les deficients estructures sobre les que s’assenta el model de creixement, aquest és l’anàlisi i la conclusió al mateix temps. Es fa evident que les estructures socials fa un quart de segle que es mouen i per tant en els mons liberal democràtics hem assistit a un procés revolucionari com mai s’havia vist en la història dels essers humans, però cap govern ha estat capaç d’establir reformes estructurals mínimament intel·ligents, per a abordar la construcció de la societat del futur, viuen de les idees caduques del segle XX, aferrats a axiomes que comencen a no tenir cap mena suport teòric, i poc a poc, sembla, que tampoc social.

És en aquest context en el que la nova administració nord-americana, lluny de semblar només en principi una proposta estètica sobre la castigada economia de les estructures industrials, como de la mateixa classe mitjana, com ells l’anomenen, aposta per unes línies bàsiques d’acció, trencadores, però que arriben en el moment adequat i amb la visió d’Estat i global que han de permetre consolidar-se, de nou, com a primera potència mundial, establint els canals de comunicació adients en el context internacional, però abordant, si més no, reformes estructurals agosarades però inevitables.



[1] Assistant Professor, Department of Sociology, University of California at San Diego
[2] "Which direction for the welfare state? Legacies of welfare reform in the United States" La vie des idees (http://www.laviedesidees.fr)
[3] Martin, Isaac William. The Permanent Tax Revolt : How the Property Tax Transformed American Politics (Stanford University Press, 2008) ; co-winner of the President’s Book Award, Social Science History Association.

dissabte, 7 de març del 2009

The New Deal Energy-Environment USA

Les polítiques d’energia i medi ambient en el segle XXI no son meres il·lusions retòriques, representen una autèntica revolució, la tercera en la perspectiva de les revolucions industrials després de la neolítica, la de la màquina del vapor i ara la tecnològica, que representa sens dubte, alguna cosa que portarà en un període que no hauria de superar l’any 2020 a importants canvis socials.

Si tenim en compte que els hidrocarburs són un material escàs o en tot cas de baixa qualitat ja per l’esgotament dels jaciments i amb importants greuges mediambientals, és segur que cal fer una aposta per les energies renovables, però això representa també una important incidència en els models industrials que hauran de veure afectades les seves produccions a partir de la utilització d’energies distintes i la fabricació de productes distints als que fins ara ho havien estat.

Resulta obvi pensar, que a partir d’aquest plantejament es fa necessari d’establir uns principis de prioritat en la mesura en que afecten les polítiques que se’n deriven a tot l’entramat econòmic i empresarial. Cert és doncs que aquest canvi que s’aventura serà un projecte compartit i gens traumàtic, perquè el paradigma mediambiental resulta una conseqüència ineludible de les polítiques energètiques, de manera que la preservació del medi ambient hauria de passar a considerar-se una política primordial, en la mesura en la que la degradació del planeta suposa principis involutius en el nostre desenvolupament humà.

És evident que això suposa també importants canvis a tots nivells i per tant cal una conscienciació a gran escala, passar de ser actors secundaris a liderar, també en aquest sentit l’aposta global, prenent consciència que res pot ser fet en quatre dies, però que responent a un impuls nou suposa avançar també en un nou modelatge econòmic i industrial, sense deixar el marc de les polítiques liberals. Les energies renovables en aquest període de transició ajudaran a consolidar també una nova perspectiva econòmica i l’esperit de consciència apostant pels avenços tecnològics i la recerca.
Inf. NDEEUSA 20-11-08 a EEPTT

divendres, 6 de març del 2009

The New Deal Health USA


La possibilitat que milers de ciutadans i ciutadanes puguin aportar la seva experiència personal ha de ser de gran utilitat, a l’establiment de la nova administració de salut nord-americana; de fet permet de contrastar els elements i instruments teòrics amb la prestació real dels serveis de salut, les experiències i les recomanacions o peticions que en fan els ciutadans, com les que també pot fer la indústria mèdica, des dels principis mutuals o fins i tot des dels serveis oficials sustentats directament per l’administració pública.

Definir el concepte i deixar clar que s’està parlant d’un dret de ciutadania, l’accés universal no restringit als serveis de salut: un dret que hauria de quedar perfectament clar per les diferents parts implicades, empreses, treballadors, sindicats, patronals, administració pública, corporacions sanitàries, professionals de la salut, etc. La qüestió radica en com conjugar el vigent sistema de salut nord-americà amb aquesta concepció i con conjugar-ho de manera que el sistema no es col·lapsi, com tampoc quedin fora quins han estat uns garants del sistema: les corporacions sanitàries, que haurien de ser agents actius en el nou model.

El cert és que, el procés d’universalització significa la vetlla de l’Estat sobre aquests aspectes i altres com ara la intervenció en aquells supòsits que podrien quedar exclosos dels serveis, però també establint uns serveis mínims indispensables i si s’escau establint-ne els costos que haurien de ser assumibles a la classe treballadora amb les aportacions de les empreses a partir de l’establiment de principis consorciats amb les mútues i corporacions prestatàries, que haurien de passar a ser-ho per delegació del govern i per tant sota la supervisió d’aquest, en quant a prestacions, no en quant a la gestió de les pròpies empreses que haurien de quedar regulades a partir de la legislació vigent en l’àmbit mercantil i de les assegurances.

Si es considera aquest, el de la salut, un tema de prioritària estratègia d’Estat, per part de la nova administració nord-americana abordar-ho des d’una perspectiva multidisciplinar i l’adaptació del sistema a una nova concepció no és gens fàcil, a més de poder comportar unes certes reticències, tot i que el moment és l’adequat per a que les queixes siguin les mínimes i les col·laboracions les adequades. Analitzar els models europeus podria ser un bon punt de partida, tot i que no es tractaria en absolut de copiar-los, però si de reconèixer les seves deficiències per a poder establir criteris propis a partir de la pròpia experiència als Estats Units i de la seva realitat, el que al final podria, fins i tot, ser exportable.

La complexitat d’aquest tema, les dinàmiques pròpies del sistema com la confluència de sinèrgies haurien de poder fer efectiu un principi de sistema al final d’aquest primer mandat presidencial, si s’aconsegueix la complicitat de totes les parts i un equip multidisciplinar que aglutini a representants potents i efectius de totes les parts que haurien d’ haver-se convertit en protagonistes actius d’aquest New Deal Health.

Inf. NDHUSA 4-12-08 a JdP.

diumenge, 25 de gener del 2009

Càntic per un dia


Càntic per un dia[1]

Tots els dies les cuites ens captiven,
Passem de llarg els uns dels altres, tot mirant-nos,
O sense mirar-nos, a punt de parlar-nos o parlant.
Al voltat, tot és soroll. Al voltant, tot és
Soroll i bardissa, espines i terrabastall,
Tots els ancestres en les nostres llengües.
Algú cus, arregla un uniforme trencat,
Repara una llanta,
Restaurant tot allò que és precís de restaurar.
Algú busca la música en alguna part,
Amb culleres de fusta sobre el cubell metàl·lic,
Amb violoncel, altaveus, armòrica, veu.
Una dona espera l’autobús amb el seu fill.
Un pagès examina el voluble firmament
Un mestre diu: traieu els llapis. Comenceu.
Trobem als altres en les paraules, paraules
Mordaces o afectuoses, xiuxiuejades o declamades,
Paraules que s’avaluen i es revaluen.
Recorrem vies entre la pols i autopistes que indiquen
la determinació d’¡alguns, i la de altres que diuen
necessito veure que hi ha a l’altre costat.
Se que després, en el camí hi ha quelcom de millor.
Ens urgeix trobar un lloc on ens trobem a resguard.
Entrem en allò que encara no podem veure.
Que es digui amb franquesa: molts moriren per aquest dia.
Cantem els noms dels morts que ens han portat a aquí,
Que van col·locar les vien del tren, que van aixecar els ponts,
Que van recol·lectar el cotó i els enciams, construïren
Pam a pam els edificis lluents
Que després mantindrien nets, enllà dins treballaren.
Lloances per a l’esforç, càntic per al dia.
Lloances per tots els cartells fets a mà,
Per les conjectures en les taules de la cuina.
Alguns viuen d’acord com estima al teu proïsme com a tu mateix,
Altres anteposa no fer mal, o no quedar-se amb més
De lo necessari. Què tal que amor fos la paraula més poderosa?
Amor que superi lo conjugal, lo filial, lo nacional,
Amor que irradií una onada de claredats,
Amor que no es previngui contra el patiment.
En la nítida lluentor del dia, en aquest cel d’hivern,
Qualsevol cosa es pot aconseguir, iniciar qualsevol oració.
En el llindar, sobre la vora, en la cúspide,
Càntic per avançar dins d’aquella claredat.


[1] Poema original de Elizabeth Alexander (*) llegit per l’autora en la pressa de possessió de Barack H. Obama, com a 44è President dels Estats Units d’Amèrica el 20 de gener de 2009.
(*) Elizabeth Alexander (1962) va nèixer a Harlem, Nueva York, és professora del Departament d'estudis Afro-americans de la Universitat de Yale. És autora de quatre libres de poesia. La seva darrera colecció "Amèrica Sublim" fou un dels tres libres finalistes per al premi Pulitzer.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Emotion day


..."We can not live only on the emotions, because our life would be a chaos, but the some it is that either we can do without them"... (1)


(1) Punset, Eduard. Por qué somos como somos. Santillana. Madrid. 2008. pg 274

divendres, 31 d’octubre del 2008

dijous, 16 d’octubre del 2008

Mancances i Virtuts


A poc més de 15 dies de campanya, els candidats a la presidència dels USA han vist com en el marc de la Universitat de Hofstra, a la localitat de Hempstead en l’Estat de Nova York, els seus nivells d’oratòria i solidesa del discurs evidenciaven de nou dues formes d’entendre l’Estat, les relacions internacionals, la política fiscal, la gestió de la crisi, etc. es posaven damunt la taulal; dos homes, dues maneres, dos estils, dos paradigmes.

El senador John McCain, havia fet l’ensinistrament correcte per a intentar, potser desesperadament, remarcar aquells aspectes que els seus estreteges de campanya havien magnificat al llarg de la que precedia sobre qüestions “negatives” respecte del seu opositor. De fet el seu error, l’error de disseny és de manual com aquell vell aforema del “no penseu en l’elefant rosa”, que porta inexorablement a pensar en l’elefant rosa. McCain centra la seva campanya “en o contra” un nom: Barack Obama, de manera que indirectament li fa campanya al candidat demòcrata, per altra banda, l’ intent d’utilització de velles tècniques comunicatives va posar de manifest, també, la tecnificació dels seus directors, essencialment en dues fòrmules: La primera en emprar un sistema identificatiu, amb la creació del personatge “Joe el llauner” de manera que amb aquesta es pretenia identificar al ciutadà mitjà, fer proper el seu discurs i definir el “mode de vida americana”: el risc, el progrés, el valor de l'esforç, etc. La segona la de la repetició agosarada amb la repetició constant, fins de vegades fora de context, d’una o vàries idees, argumentaris com ara: El senador Obama pujarà els impostos o El senador Obama té bona sintonia amb Hugo Chàvez de Veneçuela. La utilització d’aquests elements de comunicació que coopten un procés d’oratòria té els seus riscos, si l’adversari, en aquest cas el Senador Obama, no entra al joc o es capaç de desvirtuar, sense magnificar aquells instruments, el que pot posar en evidència les seves mancances, com així es va posar de manifest.

El senador Barack Obama, va plantejar una estratègia rigorosa d’optimització del temps, l’únic recurs vàlid de que disposa, per altra banda, qui s’enfronta a un debat d’aquestes característiques i va intentar en al mesura d’allò possible desgranar alguns, pocs, aspectes del que hauria de ser la seva presidència, desvetllant les seves aliances “personals” de govern, els suports, per dir-ho d’alguna manera de grans experts de l’administració americana; les seves propostes: les propostes energètiques, la seva visió de la crisi i les seves perspectives en les relacions internacionals, tres elements bàsics, tres idees que son fàcils de recordar en l’ identitari primari dels oïdors del debat per a quedar ancorades en el pensament. Obama va canviar la denominació habitual de classe mitjana, per emprar la denominació “classe treballadora”, un recurs a les noves concepcions sociològiques de la estratificació social, el que va aconseguir descol·locar l’adversari que el titllava de fomentar la lluita de classes, un esquema doctrinari que el republicà no va saber adequar al canvi d’estratègia semàntica del Senador Obama qui, amb el seu plantejament aconseguia de escenificar clarament, la simbiosi ideològica del conservadorisme republicà amb els darrers vuit anys del mandat que precedia aquesta comtessa electoral, sense citar ell, això si, a George W. Busch i aconseguint que si que ho fes McCain en un intent de desvincular-se del pes de la llarga ombra dels dos mandats d’aquell.

Els debats no es guanyen o es perden com escenifiquen els mèdia en clau clarament esportiva, serveixen per a magnificar i significar mancances o virtuts de qui participa en ells. Segurament aquest darrer debat, distint del primer , com del segon encontre sobre la base de preguntes, ha plantejat una carrera contra rellotge del republicà, en front de la serenor i la imatge de seguretat del demòcrata. La societat americana serà, però, la que ens hagi d’aclarir quina és la lectura que se'n fa d’aquesta aposta de comunicació, tot i que encara els queden dues setmanes estratègiques aks candidats per a establir contacte directe amb l’elector i on es veurà, també, quin ha estat l’ impacte en les línies estratègiques de les respectives campanyes del que es va poder veure ahir.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Obama / McCain, dos models de societat absolutaments distints i distants




No resulta gens fàcil, per a un candidat, qualsevol candidat afrontar el model “interpellation interviews debate”, substancialment perquè aquest format centra encara més la figura del candidat, dels candidats i la seva capacitat de reacció, estratègia, vocabulari, oratòria, etc. La passada matinada, els Senadors Obama i McCain afrontàvem el que era el seu segon encontre electoral, a un mes just de conèixer qui ha de ser el “director” dels designis de la primera potència política mundial.

En un escenari, el del format del segon debat, que afavoreix al candidat demòcrata, que, amb una calma apressa, amb una veu sòlida però alhora especialment tranquil·la, va desgranar i repetir una i una altra vegada les receptes que formen ja part del seu identitari electoral: la identificació de les dues classes socials la treballadora i la corporativa, la necessitat que el 95% dels nord-americans que conformen aquella classe mitjana -ell no n'hi diu treballadora- rebin compensacions fiscals, essencialment per a poder afrontar casa, sanitat i pensions; defensor de les energies renovables com a mesura per a resoldre la dependència energètica exterior i amb una política de relacions internacionals basada en la col·laboració i la cooperació.

El candidat republicà, de qui el seu pitjor aliat és el disseny del seu vestit, va fer gal·la també d’un bon sentit de la oratòria i com no pot ser d’altra manera, porta el guió aprés, en un format, però, on es veia clarament que no es sentia còmode, on repetia que havia estat capaç d’enfrontar-se fins al seu propi partit i fent referència als valors del conservadorisme un cop més, amb intents d’atacs al candidat demòcrata, com a formula estratègica, amb un subtil intent de vincular-lo amb les “subprime” per amagar, potser la vinculació del seu cap de campanya amb una de les dues companyies salvades. El demòcrata, però, no va voler entrar en el model del republicà, per a desgranar saberudament la seva pròpia iniciativa i no perdre així energies fútilment en el debat, energies que serien una pèrdua de temps com de reports de missatge.

El temps, doncs, referma al senador Obama en la seva carrera electoral, tot i que el color del seu cabell ja comença a pagar-ne les conseqüències, mentre que el senador McCain cerca i cerca per establir una estratègia desestabilitzadora en el discurs del contrincant, sense aconseguir de trobar aquell punt d’inflexió que el faria creïble en una societat decebuda per les polítiques de l’anterior govern i mancada, com diuen els recents estudis, d’una certa capacitat d'autoestima.