Ens queden coses per a fer...

Fa anys que no passejo per Les Halles, darrera del Pompidou o per les fons misterioses que copien els formats mironians del Paris de la Cultura, aquella ciutat que se’ns ofereix sempre diferent, perquè sempre serà diferent la nostra mirada, per circumstàncies diverses, pels moments en que estem vivint; en tot cas, per a mi, com per al gendarme de Casablanca, sempre ens quedarà Paris, com aquell monument permanent i etern als símbols triàdics, però també a una manera de viure la vida, d’entendre-ho tot plegat, malgrat el chovinisme que el shi atribuïm, amb taules rodones petites per a fer cafè i gaudir de la conversa compartida entre-taules, que fan una gran conversa tot plegat.

Rebre una fotografia que et recorda allò que estimes, és sempre d’agrair, malgrat l’enveja que sents de qui té la sort o les possibilitats de perdre’s un cap de setmana per a fer un cafè en un Bistrop o gaudir de la passejada per Saint Germain, o senzillament passar una mica de fred gaudint de la ciutat en permanència i descobrir una mica de tot plegat, de la ciutat que viu encara amb Sartre, amb Camus, o amb les llambordes que cobreixen la sorra de la platja, com cridava l’eslògan dels estudiants de la Sorbona que convidaven així a arrencar-los de terra i llençar-los contra els gendarmes que defensaven la caduca república degolliana.

Avui potser és un bon dia per penjar aquest post, quan novembre ens anuncia que l’any arriba al seu final i que ens queden coses per fer, moltes coses per fer….

"Les trois cloches", un senyal

La vida passa lenta i inexorablement, malgrat tot, malgrat els cops i la mala salut de ferro, perds amics, en guanyes d’altres, els records de vegades t’embarguen, però segur que entre el sol i la lluna, les tres paraules màgiques t’empenyen a continuar el treball diari, malgrat els entrebancs, i el dolor dels absents: el valor de ser lliures, de ser iguals i de la fraternitat com a eix, continuen essent els principis que em guien.

Va ser una estrella del segle passat a la França de la IV República, l’ Edith Piaf (que fou musa dels existencialistes i dona de George Moustaki), i una cançó seva reflecteix aquest clam, el de les tres campanes, al campanar triangular, sabent que cloches en argot significa pobres, que també eren las campanes, conegudes dels pobles egipcis i asiàtics i també foren usades per grecs i romans.

Traducció al català del text de la cancó que canta Edith Piaf amb "Els companys de la cançó" , escrita per Jean Villard-Gilles l'any 1945.

Poble al fons de les valls
Com apartat, quasi ignorat,
Vet aquí que en una nit estelada,
Un nou nat ens és donat,
Jean François Nicot l’han nomenat.
És grassonet, tendre i rosat.
A l’església, bon petit home
Demà seràs batejat.

Una campana sona, sona
La seva veu, d’eco en eco,
Diu al món que s’estranya :
És per Joan François Nicot.
Es per acollir una nova ànima,
Una flor que s’obre al dia,
A penes, a penes una flama,
Encara feble que reclama
Protecció, tendresa, amor.

Poble al fons de les valls,
Lluny dels camins, lluny dels humans.
Vet aquí que després de dinos anys,
Cor en emoció, Jean François
Pren per dona la dolça Elisa,
blanca com un flor de pomera,
Davant Deu, a la vella església
Aquest dia, s’han casat.

Totes les campanes sonen, sonen,
els seus vots, d’eco en eco,
meravellosament coronen
les noces de François Nicot.
Un sol cor, una sola ànima
diu el frare, i per sempre,
sigueu una pura flama
que s’enlaira i que proclama
la grandesa del vostre amor

Poble al fons de les valls
Dels dies i les nits el temps fuig
Vet aquí una nit estelada,
Un cor es dorm, François és mort,
Perquè tots carn és com l’herba,
Ella és com la flor dels camps,
Espessa, fruits madurs, buquets i gers,
Ailàs ! és van secant.

Una campana sona, sona,
Ella canta cara al vent,
Obcecada i monòtona,
Ell recorda als vius,
No tremoleu pas cors fidels,
La vida us farà un senyal un dia
i trobareu el seu alè
amb la eternitat i l’amor.