Lo millor seria...

“Lo millor seria escriure sobre els fets quotidianament. Portar un diari per comprendre’ls. No deixar escapar matisos, els fets menuts, encara que semblin foteses, i sobre tot classificar-los. És precís de dir com veig la taula, el carrer, la gent, el meu paquet de tabac, doncs és això el que ha canviat. És precís determinar exactament l’abast i la natura d’aquest canvi.  (...)”[1]  

---

[1] Sartre, Jean Paul. La Nausée. Editorial Época. Mèxic. Ed. digital ufcs. br.Pag. 1

Una cita: Jean Paul Sartre

“Quan m'enciso davant un paisatge, sé prou bé que no sóc jo qui el crea, però també sé que sense mi les relacions que s'estableixen sota els meus ulls entre els arbres, els fullatges, la terra, les herbes, no existirien en absolut. Aquesta aparença de finalitat que descobreixo en l'assortiment dels tons, en l'harmonia de les formes i dels moviments provocats pel vent, sé prou que no en puc donar raó. Existeix, tanmateix, és allà sota la meva vista i, al capdavall, jo no puc fer que hi hagi ésser si l'ésser no és ja; però, fins si crec en Déu, no puc establir cap pas, sinó purament verbal, entre la universal sol·licitud divina i I'espectacle particular que estic considerant: dir que ell ha fet el paisatge per plaure'm o que m'ha fet tal que jo me n'agradi, és prendre una pregunta per una resposta.”[1]

---

[1]  Jean-Paul SARTRE. Pourquoi écrire?, dins Qu'est-ce que la littérature? (París 1972), ps. 49-85 (1." ed., 1948). Els Marges, 27/28/29. 1983.Pag 115

Tot recordant Camus

Certament la vida ens acostuma a deparar sorpreses, com aquella que un 4 de gener de 1960 li hauria de deparar a Albert Camús, en la carretera. Aquell inconformista com se’l bateja, més ben dit realista, que no regalista, hi deixava la vida; quina expressió aquesta de deixar la vida, com si no hom fes res més que això al llarg de la nostra vida, en la que les idees i el pensament conformen realitats eternes que es van creant i deixant. La realitat de vegades és tant distinta a com transcendeix, potser per això la seva visió existencial es diferencia de la de Sartre, per la seva pròpia individualitat, per l’observança esquiva del poder. Hauria volgut Camús ser traslladat al panteó d’il·lustres com proposa ara Sarkozy?, Ningú no ho pot saber més que ell i a ell no el podem interpel·lar més que a través de la seva recreació filosòfica, a través de les seves obres de les seves paraules. En tot cas, estaria bé que, qui va tenir lucidesa de deixar de banda al “partit”, de reconèixer en les seves estructures la mediocritat i les dinàmiques falsàries, sigui ara reconegut com a tal, més enllà del Nobel, que ho fou de literatura, però prop de les percepcions mateixes on l’home, on l’esser radica com a realitat primigènia, nietzsiana potser, com a realitat moral en definitiva: " la passió per l’absolut i la veritat"[1].

---

[1] Camus, Albert, L’étranger. British library digital. 2003. (Avant propòs)

Una cita: Jean Paul Sartre

"El poeta en cada paraula pel sol efecte de l’actitud poètica, realitza les metàfores en les que somniava Picasso quan desitjava fer una caixa de fòsfors que fos tota ella un muricec sense deixar de ser una caixa de fòsfors.”[1]

---

[1] Sartre, Jean Paul. ¿Qué es la literatura? Ed. Àtica. Lisboa. 2006.

Un nou Genet

No és un autor fàcil, o potser de tant primari la simplicitat es torna complexitat. Jean Genet, ens transmet en la seva obra: “Les criades”, estrenada un 16 de febrer l’any 1.947, el mateix any en el que, per exemple, es publica “La Peste” d’Albert Camús, el valor de l’odi. L’autor al que es qualifica d’autor maldit i al que va ajudar, no poc, Jean Paul Sartre, ens testimonia en aquesta obra la seva pròpia concepció de la realitat humana i social, transmutant les seves pròpies experiències a uns transcripció existencial de la realitat, en la que la lluita de classes, les passions més baixes i mesquines, el valor de la vida humana i de les seves relacions, esdevenen principis i valors que ens descriuen totes les misèries i indignitats que apassionen l’autor.

L’obra que s’acaba de presentar al teatre Muntaner de Barcelona, recull aquell plantejament de l’escriptor francès que fossin homes i no dones els qui la representessin en una desconextualització de la femineïtat més que no pas en una clara referència a la seva pròpia realitat homosexual. La proposta de Manuel Dueso revisa i actualitza la posada en escena a partir d’una recerca, al meu entendre, de les possibilitats que l’expressió permet adoptar en els rostres i els cossos dels actors; en una escenografia estàtica en permanent diàleg amb els intèrprets, del somriure maliciós i pervers fins a l’angoixa més patent tenen en l’expressió aquell metallenguatge existencial que se’ns vol transmetre de la mà de l’Isaac Alcayde, l’Oriol Genís i en Jordi Vila.

Podríem descriure l’obra de Genet i la interpretació que se’n fa al Muntaner com un assaig de poètica? Amb tota probabilitat. Els símbols i els senyals que s’empren, el mateix contrast en el vestuari dels actors que escenifiquen a les criades –Alcayde i Genís-, respecte del de la “senyora” –Vila- , ens proposen la distància entre l’absurditat aburgesada i l’anulació de les classes baixes, però és clar que el missatge assoleix en aquesta versió el sentit mateix del vers que endureix les carns i les ments com ens presenta tot plegat, com encadenat a l’existència, en el veritable sentit de la tragèdia, en el pur i clàssic concepte, com un ritual que ens anuncien els cors inexistents i imaginaris de la foscor de les passions humanes.

Aquestes magistrals posada en escena i interpretació, fan honor a les paraules de Sartre[1], quan afirma sobre l’obra de Jean Genet: “...aquesta capbussada de Genet en l’univers de la marginalitat fan del món una espècie d’objecte de perversió. És a dir, Jean erotitza el cosmos que el rodeja a la recerca del plaer que la sordidesa li provoca, sucumbint als submóns...”

[1] Sarte, Jean Pau. San Genet, comediante y martir. Editorial Losada. Madrid. 1967

Notes XVIII: Sartre i Beauvoir, del jo al nosaltres

"Il ne s’agit pas de substituer au portrait officiel de Sartre et de Beauvoir (tel qu’ils on formulé publiquement) un nouveau portrait qui se presente seul authentique, mais bien plutôt de suivre la formation de ce portrait, de mettre au jour et d’examiner ses esquisses et ses retouches à travers un analyse de leurs écrits." [1]

No es tracta pas de substituir del retrat oficial de Sarte i de Beauvoir (tal i com ells l’havien formulat públicament) un nou retrat que es presenta sol autèntic, però més aviat de seguir la formació d’aquest retrat, de posar al dia, com d’examinar els seus esborranys i els seus retocs a través de l’anàlisi dels seus escrits

[1] Poisson, Catherine. Sartre et Beauvoir, du je au nous. Rodopi, Amsterdam. 2002. pg. 18

Ens queden coses per a fer...

Fa anys que no passejo per Les Halles, darrera del Pompidou o per les fons misterioses que copien els formats mironians del Paris de la Cultura, aquella ciutat que se’ns ofereix sempre diferent, perquè sempre serà diferent la nostra mirada, per circumstàncies diverses, pels moments en que estem vivint; en tot cas, per a mi, com per al gendarme de Casablanca, sempre ens quedarà Paris, com aquell monument permanent i etern als símbols triàdics, però també a una manera de viure la vida, d’entendre-ho tot plegat, malgrat el chovinisme que el shi atribuïm, amb taules rodones petites per a fer cafè i gaudir de la conversa compartida entre-taules, que fan una gran conversa tot plegat.

Rebre una fotografia que et recorda allò que estimes, és sempre d’agrair, malgrat l’enveja que sents de qui té la sort o les possibilitats de perdre’s un cap de setmana per a fer un cafè en un Bistrop o gaudir de la passejada per Saint Germain, o senzillament passar una mica de fred gaudint de la ciutat en permanència i descobrir una mica de tot plegat, de la ciutat que viu encara amb Sartre, amb Camus, o amb les llambordes que cobreixen la sorra de la platja, com cridava l’eslògan dels estudiants de la Sorbona que convidaven així a arrencar-los de terra i llençar-los contra els gendarmes que defensaven la caduca república degolliana.

Avui potser és un bon dia per penjar aquest post, quan novembre ens anuncia que l’any arriba al seu final i que ens queden coses per fer, moltes coses per fer….

Pensament existencial

Una veritable casualitat m’ha fet retrobar a un teòleg existencialista, al veronés Ramono Guardini, casualitat perquè cercava algunes notes per un treball i un nick quan m’he trobat amb la descoberta que Guardini, un dels teòlegs que desencadenaren el Concili catòlic vaticà II, era clara i relament un existencialista. Segons la Dra. Lòpez A. Quintas, catedràtica de filosofia de la Universitat Complutense de Madrid, “Guardini va descobrir molt aviat que les realitats de la gran qualitat –les obres d’art i de la literatura, les relacions humanes, els valors, la vida espiritual -, només poden conèixer-se quan s’adopta davant d’elles una actitud d’amor, de reconeixement i comprimís persona. Pensament existencial vol dir que el subjecte congnoscent adquireix una clara consciència del sentit de l’objecte en la mesura en que el pren seriosament; a l’inrevés, la afirmació que fa li revela el seu sentit en la mesura en que la deixa entrar en la seva vida i permet que determini la seva mentalitat, la seva conducta i la seva acció”[1].

Sartre, el francés Jean Paul Sartre, ens deia en el seu discurs “l’ existencialisme és humanisme” que l’home és l’únic que no només és tal i com ell mateix es concebeix, sinó que ho és tal i com ell vol que sigui i com es concebeix després de l'existència, com es vol després d’aquell impuls fins a l’existència. L’home no és altra cosa que allò que ell fa que sigui. Aquest és el primer principi de l’existencialisme; és també allò que se’n diu subjectivitat, que se’ns tira en cara sota aquest nom”.

[1] http://www.hottopos.com/harvard4/quintas.htm

Existencialisme a la carta

Hom pot pensar que "Ratatouille" és una pel·lícula de dibuixos animats més, quelcom de prefabricat de la factoria americana de la Disney productions, sota la marca Pixar, amb algun que altre lleidatà dins, però certament aquesta és una pel·lícula que abasta alguna cosa més que les moralines americanitzans a que ens tenen acostumats el de la Disney, en aquesta hi podem veure la reivindicació de les arrels existencialistes del maig del 68, el discurs de Camus, de Sartre, la lluita de classes, l’individu en front del grup, el grup com a extensió de l’individu i a l’inrevés, la grandeur, etc.

Tota una extensa amanida d’ítems que se’ns ofereixen en una esplèndida creació de prop de dues hores, on descobrim des del primer moment el valor que ha tingut i té París en la definició de allò que representa o se’ns representa com a revolucionari, com a trencador d’arquetips, de models arcaics o estereotipats, per recuperar la essència primigènia, existencial i a la vegada socialitzant i de moral esperançadora.

Si us decidiu per a veure aquest film de dibuixos animats, intenteu de descobrir-hi quelcom més d’allò que se’ns ofereix a la pantalla, cerqueu el missatge profund i engrescador i sortireu satisfets d’haver vist aquesta petita mostra d'art al meu entendre, retrobant-vos, a ben segur amb vosaltres mateixos.