il y avait...

Il y avait un jardin qu'on appelait la terre...
"C'est une chanson pour les enfants
Qui naissent et qui vivent entre l'acier
Et le bitume entre le béton et l'asphalte
Et qui ne sauront peut-être jamais
Que la terre était un jardin
Il y avait un jardin qu'on appelait la terre
Il brillait au soleil comme un fruit défendu
Non ce n'était pas le paradis ni l'enfer
Ni rien de déjà vu ou déjà entendu
Il y avait un jardin une maison des arbres
Avec un lit de mousse pour y faire l'amour
Et un petit ruisseau roulant sans une vague
Venait le rafraîchir et poursuivait son cours.
Il y avait un jardin grand comme une vallée
On pouvait s'y nourrir à toutes les saisons
Sur la terre brûlante ou sur l'herbe gelée
Et découvrir des fleurs qui n'avaient pas de nom.
Il y avait un jardin qu'on appelait la terre
Il était assez grand pour des milliers d'enfants
Il était habité jadis par nos grands-pères
Qui le tenaient eux-mêmes de leurs grands-parents.
Où est-il ce jardin où nous aurions pu naître
Où nous aurions pu vivre insouciants et nus,
Où est cette maison toutes portes ouvertes
Que je cherche encore et que je ne trouve plus."
Georges Moustaki.

El calendari de l'eternitat

Imatge extreta del fons http://www.nasa.gov/ mitjançant el cercador google.

Ensorrades a les entranyes de la terra, bastint la gran construcció dels humans, com una cosa indeleble, com un fet immutable en la historia present i futura, s’alça a nostres ulls la construcció d’un món que basteix noves civilitzacions, amb uns sons que s’assimilen a la permanència, ofenent els ulls de la vida que ha sobreviscut al llarg de mil·lenis en la terra. La llum ha deixat d’il·luminar el cel, mentre nosaltres esperem com si hi hagués quelcom més a fora, quelcom que salvés el món del seu declivi, del declivi que han viscut totes les civilitzacions que ens han precedit, que han estat poderoses i dominants com la nostra, entre baralles, entre potencies que somniaven en posseir algunes més que d’altres a les altres i que feien, algunes, només de la cultura la seva essència perdurable.

Agafar una mica del terra que ens és donat de tenir cura o de l’aigua que s’esgota com a bé preuat i decidir que fer quan és fa tant difícil entre l’angúnia de saber-nos distrets per interessos mundans i infinitament menys eterns que nosaltres mateixos. Potser el lideratge que s’espera, potser saber que ningú hores d’ara està en disposició d’assumir aquest lideratge global i qui, qui ho voldria d’assumir la vetlla també pel seu propi interès quan se’ns fa un món tant complicat, un món tant difícil, on cada dia que passa n’és un dia més i alhora un dia menys, malgrat el gran núvol fosc ens deixi veure de tant en tant alguna guspira de la llum que dona la vida, aquella que remou les entranyes de la terra a la recerca de la clau que ens doni el secret per a la preservació, que travessa aquelles muralles de pedra que hem construït en el nostre entorn, que travessa els ulls que miren i ens dibuixa un paisatge inhòspit, inhumà, més inhumà del que és ara mateix, quan les filigranes intel·lectuals ajuden si més no a amagar aquesta comèdia que és de fet la tragèdia de viure.

Arrels que ens duen a ves a saber on, que ens desdibuixen perquè no hem estat capaços de ser el que s’espera dels sers suposadament més intel·ligents de la terra, arrossegats a ser terra mateixa, per viure en plenitud amb l’univers que ens donà un dia la vida i aixecar una bastida més en la construcció celeste, en aquesta càpsula que compartim com un infern permanent al que estem condemnats, escrivint una pàgina que és en realitat segons en el calendari de l’eternitat, uns segons malbaratats que haurien de deixar pas a noves petjades, a noves llums inconegudes.

MOUSTAKI 1973 - Il y avait un jardin ~ Les enfants d'hier

A perpetuïtat.

La fotografia un escut indígnea de la República Dominicana que ha fotografiat una bona amiga meva.

Conèixer i reconèixer, establir la distància perimetral que separa l’una de l’altra afirmació hauria de permetre tothom de veure s’hi reflectit, de manera que descobrir tampoc té la mateixa significació que cobrir, ni versemblant encara que la rel nominal sigui la mateixa.

L’instrument democràtic, la societat mateixa que es dibuixa a partir de tot un seguit de valors que ara, paradoxes del destí i d’algun arrelament cristià entorn de models de gestió universitària, ens arriba també de la mà dels valors en l’empresa, com si l’empresa no tingués, no hagués de tenir uns valors preestablerts que s’acumulen als que defineixin els propis treballadors, entenent treballador com el de coll blau fins al de coll blanc. L’instrument deia, la societat, ens ensenya com l’avenç en les nostres relacions diàries podrien crear monstres que se n’aprofitessin dels avenços que deixen sorpresa bona part de la societat alienada de vegades per la vertiginosa i magistral posada en escena de la defensa de valors, en els que alguns d’aquests cavallers moderns de les creuades 2.0 difícilment podrien explicar, però son enllà, omnipresents, com una gota que cau segon rera segon sobre el teu cap i pretenen organitzar-te la vida.

Segurament haureu sentit aquesta sensació manta vegades, potser perquè donem per bones raons i situacions que ens venen donades i que sempre han estat Aixa, o perquè cal fer tal o qual cosa, sense qüestionar-te res, ni el com, ni el qui, ni el quan, ni el perquè. Segurament l’autèntica revolució, aquella de la que ens parlava George Moustaki, sense nominar-la (sans la momer) hauria de representar una revolta personal, sense induccions externes, coneixedors de la nostra dimensió humana, i acceptant que res canvia si no canviem nosaltres mateixos, que cal descobrir-nos en el camí de la felicitat, la felicitat de la que ens parlava per exemple Tocqueville, el noble que fugint de la revolució francesa, descobreix que Amèrica també estava revoltada i veu la vida a partir d’aleshores amb unes altres lents, amb unes altres perspectives.

Embolcallar les nostres cuites en banderes, en sentiments identitaris quan encara no sabem si la nostra pròpia identitat-persona els ha ben definits o reconeguts, perquè tantes vegades és menystingut el sentiment, ens hauria d’abocar a identificar els nostres valors a partir d’una seqüència concreta que només a nosaltres hauria de pertànyer, conseqüent amb la consecució del més preuats del bens: el bé en si mateix, malgrat algú s’entesti en voler cercar altres interpretacions i saber-se posseïdor de la veritat, el bé és el darrer dels valors universals que ens llega la humanitat, la civilització, juntament amb el parament que l’envolta, la terra mateixa, que ens és llegada a perpetuïtat o no..., com els valors mateixos.

Jo escric el teu nom

És negra la nit, de matinada, la són costa d’arribar, els minuts passen força lentament, mentre obres la llum d’aquella petita estança al final del passadís, on els papers defineixen el regne de les lletres i la música, enllà on les gates venen a escoltar aquelles melodies franceses que de tant en tant sonen: anys 50, 60, 70… Prou diria algun amic o amiga, ja n’hi ha proa de tanta francofilia, mentre m’entretinc escoltant a Reggianni, un francès amb nom Italià que canta a la llibertat, en un poema musicat per Moustaki; quin bo tot gaudint d’aquesta fresca que ens ha donat la forta calamarsada de la tarda que haurà ferit de mort les collites tardanes del mes de setembre, mentre el sons de guitarra i piano ressonen pel passadís, mentre els records del dia repiquen encara en les ninetes dels ulls, formes i expressions, les coses senzilles d’un matí com em diu un amic amb qui he compartit un cafè que era potser una mica massa calent per anar ràpid.

Retrobo de nou el poema de Paul Éluard, us n’he parlat ja alguna vegada del poeta francès; alguna vegada n’he fet referència i he trobat una versió a cavall del rap, molt interessant, que és titulada: J’écris ton nom (jo escric el teu nom); en realitat és una cançó d’amor a tot plegat, perquè ella és immanent, és present sempre i el poeta és recrea en el nom de la llibertat, que és nom de dona, per veure-la present en totes les coses, deïficada, diria jo; deixeu-me que per un moment pensi més en el format de la lletra que en el de la música, tot i que les imatges es deixen guiar bé per aquesta melodia, amb un cadenciós: “J’écris ton nom”, (jo escric el teu nom), i l’escric, sí, de vegades tot parlant del més inversemblant, d’aquelles coses petites i senzilles que val la pena de viure, que val la pena de gaudir, una i una altra vegada, fins esgotar-ne l’essència, algú m'ho deia avui.

Segurament escriure el nom d’aquell algú, i repetir-lo en un paper quadriculat, com quan érem escolars, recordeu? ens duu el record i en el record mateix aquella mirada, la mirada perduda en el temps i en la seva de mirada; però esteu segurs, jo us ben asseguro, que venero el temps que m’és donat de viure, com aquells instants, aquells petits instants que cal ser capaç de fer-los devenir eterns; jo ho faig constantment, gaudint-ne tant de l'expressió d’una mirada!; del sentiment d' una frase; del miratge d'un record; de la delicadesa d'un somriure; de l'àpat amarant d'un dinar frugal; de les notes d'una cançó, d'aquella cançó, d'una melodia robada; de tot plegata la fi, quan fins i tot, tot et pot semblar que va cap per avall, sempre, estigues segur, sempre alguna cosa haurà sortit bé. En tot cas, bona nit silenci, bona nit misteri: J’écris ton nom! (jo escric el teu nom), j'écris ton nom...

"Les trois cloches", un senyal

La vida passa lenta i inexorablement, malgrat tot, malgrat els cops i la mala salut de ferro, perds amics, en guanyes d’altres, els records de vegades t’embarguen, però segur que entre el sol i la lluna, les tres paraules màgiques t’empenyen a continuar el treball diari, malgrat els entrebancs, i el dolor dels absents: el valor de ser lliures, de ser iguals i de la fraternitat com a eix, continuen essent els principis que em guien.

Va ser una estrella del segle passat a la França de la IV República, l’ Edith Piaf (que fou musa dels existencialistes i dona de George Moustaki), i una cançó seva reflecteix aquest clam, el de les tres campanes, al campanar triangular, sabent que cloches en argot significa pobres, que també eren las campanes, conegudes dels pobles egipcis i asiàtics i també foren usades per grecs i romans.

Traducció al català del text de la cancó que canta Edith Piaf amb "Els companys de la cançó" , escrita per Jean Villard-Gilles l'any 1945.

Poble al fons de les valls
Com apartat, quasi ignorat,
Vet aquí que en una nit estelada,
Un nou nat ens és donat,
Jean François Nicot l’han nomenat.
És grassonet, tendre i rosat.
A l’església, bon petit home
Demà seràs batejat.

Una campana sona, sona
La seva veu, d’eco en eco,
Diu al món que s’estranya :
És per Joan François Nicot.
Es per acollir una nova ànima,
Una flor que s’obre al dia,
A penes, a penes una flama,
Encara feble que reclama
Protecció, tendresa, amor.

Poble al fons de les valls,
Lluny dels camins, lluny dels humans.
Vet aquí que després de dinos anys,
Cor en emoció, Jean François
Pren per dona la dolça Elisa,
blanca com un flor de pomera,
Davant Deu, a la vella església
Aquest dia, s’han casat.

Totes les campanes sonen, sonen,
els seus vots, d’eco en eco,
meravellosament coronen
les noces de François Nicot.
Un sol cor, una sola ànima
diu el frare, i per sempre,
sigueu una pura flama
que s’enlaira i que proclama
la grandesa del vostre amor

Poble al fons de les valls
Dels dies i les nits el temps fuig
Vet aquí una nit estelada,
Un cor es dorm, François és mort,
Perquè tots carn és com l’herba,
Ella és com la flor dels camps,
Espessa, fruits madurs, buquets i gers,
Ailàs ! és van secant.

Una campana sona, sona,
Ella canta cara al vent,
Obcecada i monòtona,
Ell recorda als vius,
No tremoleu pas cors fidels,
La vida us farà un senyal un dia
i trobareu el seu alè
amb la eternitat i l’amor.