Retronen els sons....

En la càlida nit de la tardor estant, quan els vents del nord comencen a festejar els fullatges i les arbredes, ressonen les veus des de l’infinit, retronen els sons que ens enalteixen i ens adverteixen com ho feu Turandot: que ningú no dormi, “nessun dorma”, i així amb l’alè del que se sap vencedor, despertar de la llarga nit dels somnis i rebre els dons preuats de la victòria, aquella corona de llorer com a únic do, i saber que el cel mira com a un mirall la seva creació..... Perquè no és només la meva veu aquella que clama, hi ha una altra veu, hi ha una multitud de veus, veus d'avui mateix o fins les veus del passat que en la seva desesperació, esdevenen veus punyets, veus trencades, de vegades somrients, de vegades atemorides, de vegades boges de dolor, de vegades omplertes en la seva ànima d’alegria. Però ara ens neix una veu d’un dolor nou i vell a l’hora, la veu de la vida i la mort, la veu del pobre fugitiu, la veu de l’home que s’ofega, la de l’ocell espantat, sobre els carrerons on ressonava abans l’alegria, amb aquella veu que encara tremola. Deia Edith Piaf que “Si digués tot el que sabia, tot el que havia vist, diria massa però a la vegada mai prou i per tant el millor seria oblidar”; altres veus cantaran com la nostra memòria sense tristors particulars i com la Piaf deia: ”no tinc res per declarar”, però algun dia retrobaré el que hauré vist i ho reconeixeré...

La Foule

La Foule

La Foule
Musique: Charles Dumont

Je revois la ville en fête et en délire
Suffoquant sous le soleil et sous la joie
Et j'entends dans la musique les cris, les rires
Qui éclatent et rebondissent autour de moi
Et perdue parmi ces gens qui me bousculent
Étourdie, désemparée, je reste là
Quand soudain, je me retourne, il se recule,
Et la foule vient me jeter entre ses bras...

Emportés par la foule qui nous traîne
Nous entraîne
Écrasés l'un contre l'autre
Nous ne formons qu'un seul corps
Et le flot sans effort
Nous pousse, enchaînés l'un et l'autre
Et nous laisse tous deux
Épanouis, enivrés et heureux.

Entraînés par la foule qui s'élance
Et qui danse
Une folle farandole
Nos deux mains restent soudées
Et parfois soulevés
Nos deux corps enlacés s'envolent
Et retombent tous deux
Épanouis, enivrés et heureux...

Et la joie éclaboussée par son sourire
Me transperce et rejaillit au fond de moi
Mais soudain je pousse un cri parmi les rires
Quand la foule vient l'arracher d'entre mes bras...

Emportés par la foule qui nous traîne
Nous entraîne
Nous éloigne l'un de l'autre
Je lutte et je me débats
Mais le son de sa voix
S'étouffe dans les rires des autres
Et je crie de douleur, de fureur et de rage
Et je pleure...

Entraînée par la foule qui s'élance
Et qui danse
Une folle farandole
Je suis emportée au loin
Et je crispe mes poings, maudissant la foule qui me vole
L'homme qu'elle m'avait donné
Et que je n'ai jamais retrouvé...

Jo no veig res de millor

Quan hom parla de la sensibilitat, de l’acompanyament que et representa la vida en societat, de vegades, potser no sempre, tendim, tots i totes a oblidar algú que el tenim a prop, molt a prop, quasi tant que se’ns fa invisible al llarg dels anys, de manera que resulta difícilment reconeixible, perquè et coneix més i millor, de vegades molt més que tu mateix. El temps, segurament, aquell company impenitent i que sempre ens acompanya fins al final dels nostres dies, en que el destí decideix de fer-nos jugar-nos el seu joc, ens envia, de tant en tant missatges de canvi, canvi en les nostres percepcions, canvi en les sensacions que percebem respecte dels nostres alter-ego. Segurament mai podrem saber que ens hauria deparat la vida si tot hagués anat d’una altra manera, en tot cas, sempre en el convenciment que aquesta és la millor vida possible que ens ha tocat viure, he volgut recuperar aquesta cançó del duet Aznavour-Piaff, que ens enterneix el cor i ens deixa, en aquest món de rancúnies, odis, enveges, però també de persones plenes d’encant, un missatge.

Més blau que els teus ulls
(Edith Piaff/Charles Aznavour)

Traducció Albert Balada


Quan jo aixeco els ulls
Jo retrobo el cel
I em dic: “Déu meu,
Però com n’és de sensacional,
Tant de blau”.
Quan jo aixeco els ull,
Jo retrobo els teus ulls
I em dic: “Déu meu,
És veritablement meravellós,
Tant de blau”.

Més blau que el blau dels teus ulls
Jo no veig res de millor,
Com el blau dels cels.
Més ros que els teus cabells daurats
No pot imaginar-se,
Com el ros dels blats.
Més pur que el teu aire tan dolç,
El vent, com al mes d’agost,
No pot ser més dolç.
Més que el meu amor per tu,
El mar, com enfurismat,
No se’ns acosta pas.

Més blau que el blau dels teus ulls
Jo no veig pas cap cosa millor,
Com el blau dels cels.
Si u dia tu tinguessis que marxar
I deixar-me,
El meu destí canviaria de cop
De cap a peus.

Més gris que el gris de la meva vida,
Res no seria més gris,
Nogensmenys que un cel de pluja.
Més negre que el negre del meu cor,
La terra profunda
No tindria pas aquesta negror.
Més buit que els meus dies sense tu
Cap cofre sense fons
No se’ns acostarà.
Més llarg que el meu plany d’amor,
Com l’eternitat
A prop teu seria curt.

Més gris que el gris de la meva vida,
Res no seria més gris,
Nogensmenys que un cel de pluja.


En l’error de pensar, jo ho sé bé
En els endemà.
Perquè cal complicar-se la vida
Més que avui.

Més blau que el blau dels teus ulls
Jo no veig res de millor,
Com el blau dels cels.
Més ros que els teus cabells daurats
No pot imaginar-se,
Com el ros dels blats.
Més pur que el teu aire tan dolç,
El vent, com al mes d’agost,
No pot ser més dolç.
Més que el meu amor per tu,
El mar, com enfurismat,
No se’ns acosta pas.
Més blau que el blau dels teus ulls,
Jo no veig més que els somnis
Que em porten els teus ulls....

Tot recordant Piaff

L’any 1.949, Edith Piaff, escrivia aquest himne a l’amor (Hymne à l’amour) al que hi possava música Margarita Monnot i ho enregistren l'any 1.950 i sembla que la cançó estava dedicada per Piaff a un lluitador de boxa, Marcel Cerdan, mort l’any abans de ser escrita.

L'Hymne a l'Amour
Uploaded by cvera




Hymne a l’amour (Himne a l’amor)
Original d’Edith Piaff
Traduïda per Albert Balada




El cel blau sobre nosaltres pot esfondrar-se
I la terra pot també pot escolar-se
poc m’importa si tu m’estimes
jo me’n foto del món sencer

Mentre tant, l’amor inundarà els meus matins
Mentre tant el meu cors tremola sota les teves mans
Poc m’importen els problemes
Amor meu, doncs jo t’estimo

Jo aniria fins a la fi del món
jo em faria tenyir de ros
Si tu m’ho demanessis

Jo aniria a despenjar la lluna
Jo aniria a gastar-me la fortuna
Si tu m’ho demanessis

Jo renegaria de la meva pàtria
Jo renegaria dels meus amics
Si tu m’ho demanessis

Pots riure-te’n de mi
Jo, faria el que fos
Si tu m’ho demanessis

I si tu un dia la vida t’arranca de mi
Si tu mories que sigui ben lluny de mi
Poc que m'importa si tu m'estimes
Perquè jo moriria també

I aleshores tindríem per nosaltres l’eternitat
Dins del blau de tota immensitat
dins del cel mai més problemes
amor meu, creu-me l’estima

Dins del cel mai més problemes
amor meu, perquè m’estimes

"Les trois cloches", un senyal

La vida passa lenta i inexorablement, malgrat tot, malgrat els cops i la mala salut de ferro, perds amics, en guanyes d’altres, els records de vegades t’embarguen, però segur que entre el sol i la lluna, les tres paraules màgiques t’empenyen a continuar el treball diari, malgrat els entrebancs, i el dolor dels absents: el valor de ser lliures, de ser iguals i de la fraternitat com a eix, continuen essent els principis que em guien.

Va ser una estrella del segle passat a la França de la IV República, l’ Edith Piaf (que fou musa dels existencialistes i dona de George Moustaki), i una cançó seva reflecteix aquest clam, el de les tres campanes, al campanar triangular, sabent que cloches en argot significa pobres, que també eren las campanes, conegudes dels pobles egipcis i asiàtics i també foren usades per grecs i romans.

Traducció al català del text de la cancó que canta Edith Piaf amb "Els companys de la cançó" , escrita per Jean Villard-Gilles l'any 1945.

Poble al fons de les valls
Com apartat, quasi ignorat,
Vet aquí que en una nit estelada,
Un nou nat ens és donat,
Jean François Nicot l’han nomenat.
És grassonet, tendre i rosat.
A l’església, bon petit home
Demà seràs batejat.

Una campana sona, sona
La seva veu, d’eco en eco,
Diu al món que s’estranya :
És per Joan François Nicot.
Es per acollir una nova ànima,
Una flor que s’obre al dia,
A penes, a penes una flama,
Encara feble que reclama
Protecció, tendresa, amor.

Poble al fons de les valls,
Lluny dels camins, lluny dels humans.
Vet aquí que després de dinos anys,
Cor en emoció, Jean François
Pren per dona la dolça Elisa,
blanca com un flor de pomera,
Davant Deu, a la vella església
Aquest dia, s’han casat.

Totes les campanes sonen, sonen,
els seus vots, d’eco en eco,
meravellosament coronen
les noces de François Nicot.
Un sol cor, una sola ànima
diu el frare, i per sempre,
sigueu una pura flama
que s’enlaira i que proclama
la grandesa del vostre amor

Poble al fons de les valls
Dels dies i les nits el temps fuig
Vet aquí una nit estelada,
Un cor es dorm, François és mort,
Perquè tots carn és com l’herba,
Ella és com la flor dels camps,
Espessa, fruits madurs, buquets i gers,
Ailàs ! és van secant.

Una campana sona, sona,
Ella canta cara al vent,
Obcecada i monòtona,
Ell recorda als vius,
No tremoleu pas cors fidels,
La vida us farà un senyal un dia
i trobareu el seu alè
amb la eternitat i l’amor.