Columna a l'entrada de l'edifici del MAU d'Almacelles.
Hi ha forces poderoses que mantenen
el moviment harmònic; així com també el de la pròpia natura, moviment que es conserva
de manera inalterable, alhora que en permanent evolució, el que no obvia la
harmonia i el caràcter immanent de tota ortodòxia, quines bases s’assenten
sobre columnes, la més ferma expressió de les doctrines intel·lectuals, la
conformació i base de la raó com expressió que entronca amb la terra, que és la
seva rel i s’enlaira cap al celatge obert i immens.[1]
“(...) en l’apreciació d’un
objecte sempre s’ha de tenir en compte no solament el reconeixement extern,
formal, físic o material, sinó també el psicològic, revestit de connotacions
socioculturals (...) la columna, gràcies a les seves qualitats funcionals (resistència
i suport de l’edifici), també es converteix en un símbol d’autoritat. (...) bé
sigui en la seva varietat de fusta o de pedra, és un suport de l’edificació. En
el transcurs de la història, les columnes de pedra apareixien relacionades
arquitectònicament amb el temple i el palau, com a elements arquitectònics
dotats de solidesa i amb una funció d’aguant, han esdevinguts símbols d’aquestes
arquitectures, i també símbol de l’autoritat i el poder del governant (polític/religiós)
que hi habita. La columna és, per tant, un símbol de poder i d’autoritat, i representada
aïlladament, té aquests atributs socials, atributs què, com en el cas del bastó, deriven dels funcionals. (...)” [2]
