Pren seient i reflexiona...

La fotografia és original de Llorens Melgosa

Pren seient i reflexiona, deixa transcórrer els pensaments, contempla’ls, repassa el que els llibres i els savis et diuen, cerca d’ entre ells, concentra la teva mirada en aquell que et dugui a entendre la pròpia existència, que t’ajudi a comprendre la via del teu trànsit, fins que un pensament colpegi clara i harmoniosament la teva ànima, el teu sens, perquè hauràs descobert, aleshores, que no és només en la filosofia on descobreixes la resposta, doncs aquesta és davant teu, admira-la, contempla-la i eleva les benediccions que la data d’avui requereix, tot conreant la llum que t’ha d’ il·luminar a tu i els teus, però també de la que has de fer partícip a les generacions que t’acompanyen...

Albert Balada

© 27-11-2013

Tot és canvi...

 La fotografia és original de Montse Esteba

Tot és canvi en aquest univers perfecta i harmònicament establert , aleshores quin és el paper que nosaltres mateixos hem de jugar en aquesta realitat canviant? 

La resposta no és senzilla, però, si més no,ha de ser la d’intentar entendre aquesta realitat que se’ ns presenta, doncs nosaltres també som canvi, instant a instant, fruit de les nostres experiències, accions, inaccions i pensaments, i saber interpretar el camí i la nostra resposta ha de ser una posició davant d’aquest món com de nosaltres mateixos, establint un sender de connectivitat amb l’Univers, però també amb el proïsme, sense sobre actuacions, però amb la fortalesa suficient, com a fer un treball constant que et reorganitzi el teu cor, però també el de l’altri, doncs cap actuació individual deixa de tenir transcendència . 

© Albert Balada.

10-11-2013

No hem de menystenir...

La fotografia és original de Llorenç Melgosa

No hem de menystenir el destinar temps a la calma, a la meditació, a la contemplació, a l’assossegament de l’ànima i l’esperit algun cop cada setmana, doncs  aquest recés d’espiritualitat, permet que ens imbuïm d’una certa elevació des del món físic al món espiritual, i alhora inundar-nos d’una energia re equilibradora que d’altra manera  no seria possible d’obtenir.

En el cessament de tota activitat mundana, ens centraríem, doncs, en allò interior, en la nostra ànima, que també necessita la cura adequada, en aquesta connectivitat amb el nostre jo interior, lluny de tot esclavatge.

Seriem més enllà de la condició de l’auto ajuda, seriem en aquella  actitud en la que reposa el testimoni de la nostra pròpia experiència   transmutada, en el control de les nostres emocions, en una sincronia perfecta que resideix en el procés harmònic que hom hauria iniciat, dins del que hom podria descobrir, tanmateix, aspectes que encara ens caldria treballar en el nostre perfeccionament constant, en el nostre desenvolupament.

Reflexió, meditació, contemplació, calma, assossegament, signifiquen un interval, un lapse, gran o petit en el temps i en l’espai , una mena de sanejament mental que ens permet aquella desconnexió necessària amb el món físic,  que ens hauria de permetre gaudir, per exemple, del sentit total de la natura que ens envolta, una petita mostra del Tot universal, en aspectes més enllà dels visuals, més enllà de tota determinació física, on podríem apreciar, fins i tot, un estat de coneixement creixent en comunió amb aquella realitat exterior que se’ns presenta des de la seva simplicitat i alhora des de la complexa realitat de la que en formem part, sense pors ni incerteses, establint-hi una relació profunda amb la Font de tota bondat.     

© Albert Balada

02-11-2013

Descobrir...

Descobrir en la minsa Llum de l’espelma la revelació de la llum que desballesta la foscor, ens hauria d’inspirar el valor de la pròpia harmonia, doncs en aquesta acció, es recrea tot l’univers al temps que també hi podem recrear el sens de l’esperit mateix, tant que ens sabrem posseïdors d’una realitat que ens transcendeix, l’oració, per tant acompanya aquest fet de manera que les paraules embolcallen la essència mateixa s' enlaira la nostra ànima.

© Albert Balada

19-10-2013

La connexió...

La connexió amb l’exterior se succeeix de manera radical, quan hom situa l’ànima en la dimensió precisa, és a dir, en aquella en la què aquella proximitat esdevé quelcom més que física, per devenir l’espai que hom omple de Llum i irradia els sentits, i en aquest procés, el proïsme descobreix en nosaltres la pròpia essència, la seva, connectada a una altra realitat, la nostra, i esdevenen no poques casualitats i causalitats alhora, que no ho són pas, són fruit d’aquella mateixa Llum que hem estat capaços de connectar adequadament en harmonia perfecta amb l’Univers.  

I algú podria pensar que hom parla només d’espiritualitat, que també, hom parla de descobrir-nos en la transformació diària, en aquella en la que ens trobem, servint a una causa superior a nosaltres, que no és altra que el proïsme, ajudant-lo també a créixer si així ho podem contextualitzar, o senzillament ajudant, amb el convenciment que la generositat de donar té retorn, encara que només sigui en un somriure agraït, el món, s’alimenta també d’aquestes expressions sumades, quan hem estat capaços de embolcallar-nos en la Llum i mostrar-la al món.

© Albert Balada

02-10-2013 

La pau és el sentiment...

La pau es el sentiment que esdevé primordial per entendre la connexió amb el nostre proïsme, la fraternitat que ens és exigible en el silenci de l’harmonia, en el silenci de la solitud, en el silenci de la paraula exacta, perquè d’ ella se’n deriva el respecte que ens devem, fins i tot, a nosaltres mateixos com instruments que en som del devenir de l’ànima universal.  

© Albert Balada

29-09-2013

Com seria el món...

Com seria el món, si poguéssim disposar de una mirada múltiple, de la capacitat de poder observar moltes perspectives alhora? Clar que ens caldria una altra disposició d’ànims, se’ns faria necessari de comptar amb una amplitud de mires i capacitat cerebral, força més ampla de la que ara tenim i per tant, llevat que l’evolució  humana arribi alguna vegada a aquesta capacitat, de moment hem de conformar-nos amb una única perspectiva, o com a molt amb la capacitat de conrear el coneixement per a interpretar-la, i rau, doncs, en el coneixement, ara per ara, en la essència de la nostra pròpia capacitat, perquè aquella mirada múltiple, queda reservada, en tot cas a l’Esser superior, i per tant no forma part de la nostra humil humanitat, que ha de conformar-se, si més no, amb les perspectives distorsionades que, manta vegades, ens arriben per fruits i orígens diversos, sempre amb intencionalitats i interessos clars, però que de vegades resten obscurs a les nostres  mirades.  

Només hi ha una possibilitat de poder  anar una mica més enllà, només una mica, de la nostra qualitat humana, i és la connexió divina que la calma i la serenitat de l’ànima ens hauria de permetre, de poder interactuar amb la nostra essència, amb allò que ens assimila a la Creació, a la unicitat;   aleshores en aquesta disposició de ment, podem descobrir l’enteniment superior que governa l’univers, des de la nostra petitesa, podem tenir una nova perspectiva que substitueix a la inicial i en ella recrear-nos en l’observació i en l’aprenentatge, admirar-nos de la possibilitat del silenci, del bé, de l’harmonia...

És aleshores quan l’home conflueix en la cerca d’una veritat experiencial, d’una  veritat transcendental i gens efímera, més enllà de les diferents veritats que les ciències especulatives i les naturals permeten de cercar a través de l’establiment de les respectives hipòtesi que cal provar, més enllà de la nostra pròpia dimensió, per entrar, sense abandonar la inicial, en una dimensió nova que, tot i la unidimensionalitat que encara embarga la ment humana, permet concretar l’esser humà en aquella part de l’univers que representa com a esser viu que és, com a realitat viva, mutant i alhora essencial  de ella mateixa,  a l’abast d’una nova visió que li permeti aquella connexió, de tal manera que la seva pròpia limitació en el temps i en l’espai, puguin esdevenir subtileses de la creació, doncs és transporta al món de l’esperit, una realitat distinta que acarona el bé comú com a realitat substancial en la que descobrir-nos com a instrument social; és quan l’home esdevé autènticament home i la dona autènticament dona, quan es reconeixen ambdues parts de la pròpia concreció, en aquella dimensió prèvia a la naixença mateixa i alhora en una dimensió futura que ens és impossible d’interpretar amb els ulls humans, doncs només des d’aquesta dimensió espiritual es pot entrar en connexió amb l’Esser superior que forma part de nosaltres mateixos com de tota la creació i sens dubte aquell moment sublim està reservat a uns pocs escollits...

© Albert Balada

20-08-2013

Als homes i les dones actuals o futures víctimes de l'oci...

“Als homes i les dones actual o futures víctimes de l’oci, cal ensenyar-los com són inherents i essencialíssims per al viure personal  la soledat i el silenci. Dues coses que porten càrrega negativa durant el dia, com la folgança. Però és que es malentenen , i es consideren com ofensives contra el proïsme –mentre ningú considera ofensiu contra el proïsme el capital propi– . El silenci no va contra ningú: amaga la possible harmonia de l’home. I al silenci arriba el ressò de l’Harmonia de Déu. La soledat és l’espai en el que els homes poden cercar la petjada de Déu, o pot ser el cas que el buit per l’absència de petjada no importi.”[1]      

---

[1] Castro de Zubiri, Carmen*. Nosotras las mujeres. Rafael Lazcano, 2001. ISBN 9788486898991. Pag 288

*(1913-1997) doctorada en Filosofia i lletres por la Universitat de Madrid y su tesis doctoral tractà sobre Cervantes, casada amb Xavier Zubiri, després de la secularització d’ell al 1936, perfeccionà estudis a París i Roma, i amplià coneixents a Berlín i Princeton. Amiga personal del jesuíta Ellacuría, un dels deixebles de Zubiri, fou una de les últimes persones que el van veure amb vida abans de que tornés a El Salvador, on fou assassinat el novembre de 1989. 

El palau de la calma

“(…) Una de les quatre columnes sobre les que descansa el palau de la calma és la intrepidesa. La segona columna és un treball a favor de l’harmonia, realitzat durant molt de temps al llarg de les nostres vides (…). La tercera columna a favor de la calma és la puresa. Tot esforç  a favor de la puresa –en l’acció, en l’emoció, en el pensament, en el motiu i en l’ambient– s’acumula i amb el temps esdevé una columna de llum en la nostra vida, aproximant-nos a la calma (…) La quarta columna a favor de la calma és empenyer-nos  en la procura dels regnes superiors (…) Quan l’ànima humana aniquil·la una limitació rere una altra, acompleix la quarta columna (…) En la calma de l’ànim hom  pot escoltar l’execució de la sinfonía d’energies, d’idees, de visions  que se succeeixen incessantment (… )”[1]

---

[1] Saraydarian, Torkom. El deixeble: el seu desafiament essencial. Editorial Kier. 2012. ISBN 9789501703382 Pag 129

La bellesa...

“La bellesa són els àtoms i les molècules treballant mútuament en harmonia i pau; no es necessita ni restar ni augmentar res més, només es necessita paciència per a veure-la en la seva totalitat i en la seva puresa.”[1]

---

[1] Carlotti, Jean Albert*. Citat per Àlvarez del Blanco, Roberto a “Diálogo con la belleza: perspectiva de neuromàrketing”.. The Neuromarketer. Harvard Deusto. 2011. pag. 62-69

*1909-2003 Pintor francès

Diuen que el millor mestre és el temps...

Diuen que el millor mestre és el temps mateix, aquell que sense necessitat que li facis cap pregunta, t’anirà donant les oportunes respostes mentre la vida passa. Potser per això el fatalisme estoic es definia com una inexorabilitat impertorbable, que governava el coneixement i la raó, des de la natura mateixa de l’ànima humana, i potser també, no hi ha, com no hi havia per ells, altre postura, altre matís que la concepció harmònica de la vida en consonància amb la virtut mateixa...  

© Albert Balada

26-05-2013

Hi ha forces poderoses...

Columna a l'entrada de l'edifici del MAU d'Almacelles.

Hi ha forces poderoses que mantenen el moviment harmònic; així com també el de la pròpia natura, moviment que es conserva de manera inalterable, alhora que en permanent evolució, el que no obvia la harmonia i el caràcter immanent de tota ortodòxia, quines bases s’assenten sobre columnes, la més ferma expressió de les doctrines intel·lectuals, la conformació i base de la raó com expressió que entronca amb la terra, que és la seva rel i s’enlaira cap al celatge obert i immens.[1]

“(...) en l’apreciació d’un objecte sempre s’ha de tenir en compte no solament el reconeixement extern, formal, físic o material, sinó també el psicològic, revestit de connotacions socioculturals (...) la columna, gràcies a les seves qualitats funcionals (resistència i suport de l’edifici), també es converteix en un símbol d’autoritat. (...) bé sigui en la seva varietat de fusta o de pedra, és un suport de l’edificació. En el transcurs de la història, les columnes de pedra apareixien relacionades arquitectònicament amb el temple i el palau, com a elements arquitectònics dotats de solidesa i amb una funció d’aguant, han esdevinguts símbols d’aquestes arquitectures, i també símbol de l’autoritat i el poder del governant (polític/religiós) que hi habita. La columna és, per tant, un símbol de poder i d’autoritat, i representada aïlladament, té aquests atributs socials, atributs què, com en el cas del  bastó, deriven dels funcionals. (...)” [2]  

---

[1] © Albert Balada. 11-05-2013

[2] Valles Rovira, Isidre. Les Arrels socioculturals de l'art: una visió interdisciplinària del fenomen artístic. Vol. 45. Edicions Universitat Barcelona, 2001. ISBN 9788483382226. Pag. 129 

Una cita: Jean Paul Sartre

“Quan m'enciso davant un paisatge, sé prou bé que no sóc jo qui el crea, però també sé que sense mi les relacions que s'estableixen sota els meus ulls entre els arbres, els fullatges, la terra, les herbes, no existirien en absolut. Aquesta aparença de finalitat que descobreixo en l'assortiment dels tons, en l'harmonia de les formes i dels moviments provocats pel vent, sé prou que no en puc donar raó. Existeix, tanmateix, és allà sota la meva vista i, al capdavall, jo no puc fer que hi hagi ésser si l'ésser no és ja; però, fins si crec en Déu, no puc establir cap pas, sinó purament verbal, entre la universal sol·licitud divina i I'espectacle particular que estic considerant: dir que ell ha fet el paisatge per plaure'm o que m'ha fet tal que jo me n'agradi, és prendre una pregunta per una resposta.”[1]

---

[1]  Jean-Paul SARTRE. Pourquoi écrire?, dins Qu'est-ce que la littérature? (París 1972), ps. 49-85 (1." ed., 1948). Els Marges, 27/28/29. 1983.Pag 115

Immanència

Eren com una brisa aquelles paraules càlides, dolces potser, que s’enlairaven mentre l’escoltava, embadalit. Els seus secrets, les seves estratègies, semblaven tant senzilles mentre els anava desgranant un a un, com aquell qui parla de la verema i es recrea en cada curull de raïm, en cada gra, per a descobrir-ne l’essència menys visible, aquell detall que pot passar desapercebut si no hi pares atenció. L’ombra de la saviesa destil·la a la seva vora, plana com un llençol de seda que voleia i ens ofereix onatges diversos on els reflexos de les clarors i els contrallums ens acomboien l’ànima maldestra que vol aprendre des de l’insignificant menudesa fins a l’element més transcendent en l’obra dels homes. Veus com els dies s’esmunyen per entre els dits de la vida i aprens a gaudir-ne cada dia com el primer, volent només descobrir-te en l’amor a la nissaga humana, impel·lit cap a la sorda recança del mall que pol·leix aquell teu roc, colpejant una i una altra vegada, mentre n’escantelles els sortints arrenglerats i punxeruts, aleshores ets capaç d’entendre que la paraula esdevé el símbol més preuat de la nostra existència i com aquesta, deutora del pensament, circumda el teu espai personal fins a arrelar en les profunditats de l’ànima on es recullen els sentiments més íntimament lligats a la pròpia existència, aleshores és quan pots escoltar aquelles paraules càlides com la brisa dolça del matí de tardor on la calentor del sol ja s’escapa a redós del cancell, mentre la decadència passa sense harmonia quan ja has descobert el secret de la senzillesa.

Bondat

Llegia dues històries personals que m’han impactat, totes dues històries italianes; la primera, antiga, prou coneguda de vegades, la del Cardenal Martini, l’altra la de Rebeca la nena romanesa, dues vides paral·leles en una societat que demana a crits reconsiderar les posicions i, perquè no, no repetir una vegada més l’història, la trista i despietada història.

Llegia el que es diu, el que es comenta de Martini, Carlo Maria Martini, un expert en textos bíblics, de fet en el que s’anomena alguna cosa així com transcripció textual. Casual no ho va ser, però si sorprenent el seu ascens a la prelatura, de fet, no tinc massa clar si és que ens trobàvem amb un Joan Pau II distint del que va acabar sent, la qüestió és que aquest jesuïta, que ara pateix en la seva vellesa el mal de parkingson, ens descobreix aquella altra vessant de l’església, el concepte reconegut del valor de l’estudi, aquell valor que els antics atorgaven al concepte tresor, que no era pas aurífic, sinó basat en el coneixement. Allò que més m’ha impactat de la seva vida, però ha estat l’esperit de renúncia, quan, tot i poder ser el més votat, va acudir a l’elecció papal amb un bastó, el que en llenguatge encriptat ve a significar: no em voteu, estic malalt. Renúncia, però a la vegada una postura egoista, que és la de no abandonar els estudis, el contacte amb les arrels cristianes i com no l’anàlisi, més allà de mites i elements teològics.

L’altra història paral·lela és la de la nena romaní, Rebeca Covaciu, que ens transmet aquell designi dels indesitjats, com ho va fer Anna Frank, amb el somriure de la innocència, premiada per la UNESCO i maltractada per la policia italiana, segon es diu. Descobrir com el maltracte s’estableix de nou des de les esferes de l’Estat, com el consentiment fa bones aquelles paraules del dramaturg alemany Eugen Berthold Friedrich Brecht, quan ens deia”...com que jo no ho sóc....” fa una setantena d’anys. Certament els conceptes d’immigració i èxode son distints i distants diria jo, però també és cert que hi ha dues fonts migratòries que reclamen una certa atenció global en el sí de la Unió Europea, les migracions internes i les migracions externes. El valor d’aquesta nena, quasi adolescent, que relata, que dibuixa, que ens descriu un món de rates i coloms, un món on tothom hi té cabuda, un món que els fills d’Anac han de poder compartir amb els fill d’Adam i on hem de descobrir els principis de la bellesa i el saber en l’harmonia infinita de la bondat, aquella dels qui des de l'anonimat més absolut senten els principis de la solidaritat i li donen aixoplug.

Avui llegia dues històries d’amor a la humanitat vestides amb la candidesa de qui considera la vida com un tresor, com un valor en si mateix, quan l’aire apaivaga les calors estiuenques i ens deixava un plàcid dia de primavera en ple juliol

qum fa-ándzir

Sentia el silenci a prop meu, com una exhalació divina que m’endinsava en la màgia d’aquells instants on la matèria esdevé esperit, en un trànsit senzill, com un sospir que ens desperta en la bondat eterna. Per un instant rellegeixo els llibres sagrats i descobreixo el plaer de les interpretacions, que profanes, deixen en la paraula els signes dels temps, mentre el temor plana entre els mortals, a l’espera de la revelació.

Sentia el vent, escoltava el seu murmuri per entre les runes que s’enlairen als cels, tot recordant el que va ser, trist testimoni. Potser aquella sunna corànica 74.2 ens explica més bé que cap altre text el que cal fer: qum fa-ándzir, ens diu, per animar l’esperit a la recerca de la veritat absoluta; aixecat del teu repòs, enlaira la teva vista al cel i sigues pròdig en la devoció a les virtuts que fan als homes bons.

Sentia la calidesa del sol de l’estiu bastir la terra i amb ella tots els elements, alimentant la vida, com un hàlit d’esperança, en l’hora calma que ens ajuda a la reflexió, per destriar pensaments. Mentre la mirada perduda cerca els valors principals i eterns: la bellesa, la raó, l’harmonia, la justícia, la pau, la llibertat, en definitiva la moral que se sustenta en els principis bàsics de la nostra convivència, amarats d’aquella especial devoció per l’equitat com a nucli essencial de la voluntat humana.

Després, novament el silenci, i les veus harmonioses de la nit que t’acomboien els somnis desperten el són plàcid, per recrear-te en les ombres i descobrir que la llum és l’únic camí....

École du Citoyen

(la foto darrera coneguda d'Antonio Machado)

Remuntar aquella calor valenta, amb aquell aire africà que ens acomboia cada estiu, no se’ns fa estrany; resulta com un exercici d’enginy amarat i amagat en les ombres calmes, sota la brisa suau si hi és, amb el beuratge dels déus, en l’instant dels misteris que ens transmet la tradició, aquella que s’estén fins als confins de la mediterrània, fins als confins de l'història.

Em pregunto que ens voldria dir Machado, Antonio Machado[1], quan ens transmet que en la seva sang hi ha alguna gota de jacobinisme[2]? Descobreixo des de l'inocència del vers que la seva reflexió ens porta molt més enllà del ´"club dels jacobins"; el poeta, potser, s’acosta a l’epistemologia de Jean-Paul Marat, aquell que ens va aportar el seu llibre “École du citoyen” [3] i editava i escrivia “Le Moniteur patriote”; és això, segurament, el que ens acosta el poeta; és el culte dels sans-coulottes a la llibertat, la igualtat i la fraternitat, el vers, aquell, que ens parla de la bellesa, però també de la raó, aquell que ens parla dels sentiments, de l’harmonia i de la felicitat.

[1] Machado, Antonio. Antologia Poetica. Alianza Editorial. Madrid. 1969. Campos de Castilla. XCVII. Retrato. Pag. 73.
[2] “...Hi ha en les meves venes gotes de sang jacobina,
per el meu vers brolla de font serena;
i, més que un home al ús que sap la seva doctrina,
sóc, en el bon sentit de la paraula, bo....”
[3] Œuvres de J.P. Marat (l'ami du peuple) recueilliés et annotées . Jean Paul Marat, Auguste Vermorel. Décem bre-Alonnier. París. 1869

Tendra indulgència

“Em pregunto fins a quin punt es poden reconèixer l’home i la bestia que no parla. A través de quin paradís primitiu, en l’alba de la llunyana creació, corria el sender on els seus cors es trobaren. Encara que el seu parentiu hagi estat oblidat tant de temps, no s’han esborrat els senyals de la seva constant unió. I de cop, en una harmonia sense paraules, es desperta un confós record i la bèstia contempla el rostre de l’home amb confiada tendresa, i l’home tomba els seus ulls cap a la bèstia amb tendra indulgència. Es diria que els dos amics emmascarats es reconeixen vagament sota la disfressa.” [1]

[1] Tagore, Rabindranath. El Jardiner. Ed. Seix Barral. Barcelona. 1985. LXXIX

Les mels de malta

Perdre la tarda llegint i rellegint, escoltant de tant en tant algú explicant la seva particular història, subhastant-se sentiments de vegades, però deixant tanmateix que el silenci t’embargui escoltant aquells sorolls que alimenten tot l’espai immens que t’envolta. Un cop has descobert el sabor de les diferentes mels de malta, et pots endinsar en els colors del pensament, allò tant estrany i que ens és transmès com un missatge universal que comparteix cultures i civilitzacions. Recordava avui algú les transferències que es produeixen en els processos colonitzadors, i és cert, ningú pot negar aquella interrelació cultural, lamentable és però que com a molt el model hagi estat de tolerància, quina arrogància!, com si una cultura, si algú, tingues el paradigma de la veritat.

El significat tot de tot plegat ens hauria de portar de fet a fer propostes al nostre proïsme, propostes agosarades i valents i potser la millor proposta que hom podria fer a l’altri hauria de ser, aquella proposta que ens dues a la recerca de la felicitat suprema, la felicitat que om albira en l’activitat constant que de tant en tant ens és permesa, aquella que ens ha de permetre de viure en harmonia absoluta amb la natura, és el que els antics anomenaven i definien com a virtut; perquè aquesta és la llei de l’univers, la que ens compenetra amb ell, amb l’univers mateix, la que ens disposa a tot ésser humà a participar inexorablement en l’evolució del logos, a acceptar-ne lliure i espontàniament els aconteixements de la seva vida, aquella vida que se’ns convida a perfeccionar dia a dia per a no contrarestar el ritme de la nostra mateixa universalitat.

harmonia universal, valor o principi

El valor dels principis que configuren l’harmonia universal esdevenen autèntiques anècdotes si són observats a partir d’una visió limitada, molt limitada de les coses, amb les que es vol configurar un paradigma que ni tan sols albira a desenvolupar una mínima, una ínfima part en allò que és considerat, per altra banda, com un element consubstancial en la prefiguració del contingut històric o acadèmic que se’ns desvetlla als ulls, dia rere dia a partir de la funció que és, pròpiament el teatre de la vida.

Amar la vida, com qui estima la darrera cosa d’aquest món és una conteporaneïtzació del factor “valor”, del valor “principi”, que descobrim a mesura que ens anem incorporant a la vida, a la família mateixa com una institució que desenvolupa el context en el que ens cal parlar, dialogar, harmonitzar…

Definir com qui cerca el grial en un instant precís rodejat d’eternitat, l’eternitat dels qui se senten beneïts, dels qui s’aventuren a redós d’una vida complexa i difícil, emprendre el camí que ells, van emprendre fins al final dels seus dies i hores d’ara el valor de les coses ha canviat substancialment a partir del model mitjà que hi assistia.