Una cita: Plató

La fotografia és original de Sònia Pereda

“Em conduiria d’una manera singular i estranya, atenencs, si després d’haver guardat fidelment tots els llocs a que m’han destinat els nostres generals a Potidea, a Anfipolis i a Delio i d’haver esposat la meva vida tantes vegades, ara que el déu m’ha ordenat, perquè així ho crec, passar els meus dies en l’estudi de la filosofia, estudiant-me a mi mateix i estudiant als demés , abandonés aquest lloc per por a la mort o a qualsevol altre perill. Veritablement aquesta seria una deserció criminal, i em faria creditor a que se’m cités davant d’aquest tribunal como un impiu, que no creu en els déus, que desobeeix a l’oracle, que tem la mort i que es creu savi, i que no ho és. Perquè témer la mort, atenencs, no és altra cosa que creure’s savi sense ser-ho, i creure conèixer allò que no es sap, en efecte, ningú coneix la mort, ni sap si és el més gran dels bens per a l’home. Hom però, se la tem, com si es sabés amb certesa que és el més gran de tots els mals. Vet aquí!, no és una ignorància vergonyant creure conèixer una cosa que no es coneix?”[1]

---

[1] Plató, Obres completes, Apologia de Sòcrates. edició de Patrici de Azcàrate, tom 1, Madrid 1871. pag. 67-68

Una cita: Plató

Assisi (Perùgia -Itàlia)

“Sòcrates diu: Si durant el temps en que és un ser humà i durant el temps en que no ho és hi ha creences veritables que en ser desvetllades mitjançant preguntes arriben a ser sabers, no succeirà que en tot el temps la seva ànima haurà posseït ja el saber? Doncs és obvi que en tot el temps és o no és un ser humà”. [1]

---

[1] Plató. Menon. Traducció Alfonso Lopez Lobo. Editorial Universitaria. Santiago de Chile. 2004. Pag. 78

Una cita: Plató

“Sòcrates: ...En conseqüència, si tot no n’és pas d’igual a la vegada i sempre per a tothom, i si cada ser no n’és pas diferent per a cada individu, està clar que les coses tenen en elles mateixes una realitat constant, que elles no són ni relatives a nosaltres ni dependents de nosaltres, i que elles no varien pas a grat de la nostra manera de veure les coses, però que elles subsisteixen en elles mateixes, segons la seva essència i la seva constitució natural...” [1]

[1] Plató. Obres de Plató. Cràtil o de la propietat dels noms. Traducció Víctor Cousin. Rey et Gravier. Paris. 1837. pag. 11

Llegint a Euclides

Ens recordava Beppo Levi[1], matemàtic i filòsof, com ja Plató[2], fa relatar a Sòcrates el mite de Er visitant l’Avern, en clara crítica a “Homer i als poetes perquè amb l’al·licient d’un conte fantàstic, propaguen passions i falses ensenyances”, de fet l’afirmació de Plató va fins i tot més enllà, quan aquest afirma amb rotunditat: “No serà el propi dimoni qui us elegirà, sinó que cadascú de vosaltres elegirà al seu dimoni...La virtut no pertany a ningú; segons que cadascú l’honori o la menyspreï, més o menys obtindrà d’ ella ....”.

Però insisteix Levi en la passió geomètrica de Sòcrates en citar-lo de nou Plató en el seu llibre VIII quan afirmar: “Ara les coses que han estat generades per déu, tenen un període que està comprés per un nombre perfecte y la generació humana un en el qual la progressió de rels i potències, amb tres intervals i quatre terminis semblants i diferenciants, excedents i diferents, proporcionen un resultat complementari i racional”


[1] Beppo Levi. Leyendo a Euclides. Libros del Zorzal. Rosario. 2000. pag. 35
[2] Plató. La República, llibre X. Traducció Manuel Balasch. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1992.

Epistemologia

Descobrir-se a un mateix, conèixer-te, com ens proposa Plató en el llibre VIII de La República a partir de la màxima socràtica que ens defineix el “mite de la caverna”, pot resultar difícil, però representa una aposta necessària en la nostra convivència social, en la interpretació dels nostres propis fets heteronòmics.

La didàctica de la filosofia amarada del simbolisme que ens aporta l’epistemologia platònica ens obre els camins per trobar-nos a nosaltres mateixos i descobrir les essències tant del que som com del que creiem ser, així com sortir a la recerca de solucions en aquest claveage que és la nostra pròpia realitat en conflicte amb la realitat d’altri.

La tradició de la Grècia clàssica, els seus ensenyaments ens construeixen tot un identitari mínim que resideix en la nostra memòria secular i que ens està transmès per la nostra forma social, aquesta ens aporta el raonament lògic necessari per a fer la introspecció que, necessària, ens porta a descobrir en nosaltres mateixos els valors de la ètica i la moral a partir de la interpretació i la consciència del “jo” més íntim i personal, un procés que en el transcurs d’un temps inconcret delimita un nou espai de coneixement, com una nova presència vital.

George Herbert Mead[1], ens aporta significatives reflexions sobre el concepte que un té d’un mateix que enten es desenvolupa de la interacció amb els altres significatius i després mitjançant la interacció amb membres del conjunt de la societat; en aquest context també és Richard Della Fave[2], qui ens diu que ens donem compte de que s’espera de nosaltres a partir de com observem de la reacció al nostre comportament, una amalgama d’expectatives i reaccions generalitzades que constitueixen “l’altre generalitzat”.

El procés d’autoavaluació no conclou amb la nostra formació acadèmica, el procés continua durant tota la nostra vida, i és a partir de la influència que en aquest procés en l’edat adulta produeix l’estructura ocupacional, la relació amb els membres de la seva “classe” (que aquí cobra una significació distinta), el que defineix la seva personal posició de classe, el que acaba influenciant, així com la formació rebuda en els processos d’autoestima com ens descriuen autors com ara Jacques i Chason[3].

[1] Mead, George Herbert. Mind, Self and Society. University of Chicago Press. Chicago, 1935
[2] Della FAve, L. Richard.. The meek shall not inherit the Eart: Self-evaluation and the legitimacy of stratification. American Sociolocal Review nº 45. 1980. pag. 980.
[3] Jacques, Jeffrey i Chason, Karen. Self-esteem and low status groups: A changing Scene?. Sociological Quarterly nº 18. 1977. pag. 399-412

Una cita: Xenofont

“Diu Sòcrates: ...Antífon, així com altres homes es complauen amb tenir un cavall, un gos o un ocell, a mi em complau gaudir de bons amics. I si posseeixo alguna cosa bona els hi ensenyo, i els hi presento a d’altres que els poden ser útils respecte de la virtut. I juntament amb els meus amics recorrem els tresors que savis d’antuvi van deixar escrit en els seus llibres, i els llegim. Si veiem alguna cosa bona, la triem i la jutgem de gran profit, si podem demostrar que és útil” [1]

[1] Jenofonte., Recuerdos de Sócrates; Económico; Banquete; Apología de Sócrates, Editorial Gredos. Madrid, 1993.

Notes X: El mite de Theuth

Atribueix Plató[1] al seu mestre Sòcrates, en el seus diàlegs, aquest amb Fedre[2]:

”….. Doncs bé, vaig sentir dir que va viure a Egipte als voltants de Naucratis un dels antics déus del país, aquell a qui li està consagrat l’ocell que anomenen Ibis. El seu nom és Theuth i va ser el primer a descobrir no sols el nombre i el càlcul, sinó la geometria i l’astronomia, el joc de dames i els daus, i també les lletres. Regnava llavors en tot Egipte Thamus que vivia en aquesta gran ciutat de l’alt país a què anomenen els grecs la Tebes egípcia, així com a Thamus l’anomenen Ammon.

Theuth va anar a veure’l i, mostrant-li les seves arts, li va dir que havien de ser atorgades a la resta dels egipcis. Va preguntar-li llavors Thamus quines eren els avantatges que tenia cadascuna i, segons se les anava exposant aquell, reprovava o lloava el que en l’exposició li semblava que estava malament o bé. Moltes van ser les observacions que en un i en un altre sentit, segons es compta, va fer Thamus a Theuth a propòsit de cada art, i seria molt llarg el referir-les.

Però un cop que va haver arribat a l’escriptura, va dir Theuth: «Aquest coneixement, oh rei, farà més savis als egipcis i augmentarà la seva memòria. Perquè s’ha inventat com un remei de la saviesa i la memòria». I aquell va replicar: «Oh, Theuth, excels inventor d’arts, uns són capaços de donar l’ésser als invents de l’art, i altres de discernir en quina mesura són avantatjosos o perjudicials per als qui faran ús d’ells.

I ara tu, com a pare que ets de les lletres, has dit per afecte a elles l’efecte contrari a què produeixen. Ja que aquest invent donarà origen en les ànimes dels qui l’aprenguin a l’oblit, per descuit del conreu de la memòria, ja que els homes, per culpa de la seva confiança en l’escriptura, seran portats al record des de fora, per uns caràcters aliens a ells, no des de dins, pel seu propi esforç.

Així que, no és un remei per a la memòria, sinó per suscitar el record el que és el teu invent. Aparença de saviesa i no saviesa vertadera procures als teus deixebles. Doncs havent sentit parlar de moltes coses sense instrucció, faran la impressió de conèixer moltes coses, malgrat ser en la seva majoria uns perfectes ignorants; i seran enutjosos de tractar, en haver-se convertit, en comptes de savis, en homes amb la presumpció de ser-ho»….”.

[1] Plató: l’escriptura i la paraula, el mite de Theuth
[2] Traducció catalana a partir de Fedro, 274b-275e (El Banquet, Fedó, Fedre, Orbis, Barcelona 1983.p.363-366).