Una cita: Plató

“...I així, cada govern estableix les lleis segons la seva conveniència: la democràcia, lleis democràtiques; la tirania, tiràniques, i de la mateixa manera les demés. En establir-les, mostren els que manen allò que és just per als governants, allò que a ells convé, i al que se surt d’això el castiguen com a violador de les lleis i de la justícia. Aital és, el meu bon amic, allò que dic que en totes les ciutats és idènticament just: lo convenient per al govern constituït. I és aquest, segons crec, el que té el poder, de manera que, per a tot home que té bon enteniment, allò just és el mateix per tot arreu: la conveniència del més fort.”[1]   

---

[1] Plató, La República...

Democràcia horitzontal

No sabria dir res més sobre política que cercar el silenci per escoltar qualsevulla persona que vulgui fer de rapsode i llegir i rellegir, regalimant les paraules, sobre els diàlegs de Plató en la seva obra cabdal “La República”. Certament la meva manca d’originalitat mereix un càstig que jo mateix m’atorgo en el convenciment que els paradigmes es toquen i que la interpretació de tot allò polític significa sempre la comprensió de les essències primeres, d’aquelles paraules de l’àgora, de la comunió amical i fraterna a l’entorn del mestre, com aquell que seria condemnat a la cicuta.

Però d’aquella condemna a mi m’agrada sempre remembrar el record del deute amb l’amic que calia satisfer, no fos cas..., i diuen els seus deixebles que així ho va deixar dit. Nobilíssim Sòcrates que Plató venera com instrument de la seva doctrina.... Cal evocar però altres axiomes i després de la moda de la democràcia participativa, que encara dura, i ha pogut quallar, si més no, en algunes doctes pràctiques programàtiques, per indefensió dels electes diria jo, flac favor es fa a la democràcia deliberativa, essencialment evolucionada en els nostres dies.

Neix al meu entendre, però, a banda, un nou concepte, fruit del progrés del concepte “xarxa”, on el testimoni democràtic ha quedat en entredit; un nou paradigma, quasi un mig paradigma diria jo: la democràcia horitzontal, naixença en contraposició a la democràcia vertical, objecte natural del esquema orgànic del nostre model de convivència. La democràcia horitzontal beu de les fons de les relacions que s’estableixen, de les opinions que es generen i de la creació d’un model ad hoc que s’oposa a l’opinió establerta, a l’opinió dirigida, creant un principi viral de transmissió que podria no encaixar en les arrels mateixes de la nostra adolescent democràcia, democràcia que veu en les tradicions anteriors paneuropees.

La democràcia horitzontal estimula procediments de pluja d’idees en torn a conceptes bàsics en la gestió, de la mateixa manera com ajuda a plantejar un paper d’iguals en la resolució de conflictes o en els processos negociadors, fins al punt que l’intercanvi de rols planteja un model d’economia de pensament o una garantia de pensament utilitarista que garanteix un context de debat en permanència, difícilment assolible a partir de la component exclusivament deliberativa i de l’estadi de verticalitat.

Epistemologia

Descobrir-se a un mateix, conèixer-te, com ens proposa Plató en el llibre VIII de La República a partir de la màxima socràtica que ens defineix el “mite de la caverna”, pot resultar difícil, però representa una aposta necessària en la nostra convivència social, en la interpretació dels nostres propis fets heteronòmics.

La didàctica de la filosofia amarada del simbolisme que ens aporta l’epistemologia platònica ens obre els camins per trobar-nos a nosaltres mateixos i descobrir les essències tant del que som com del que creiem ser, així com sortir a la recerca de solucions en aquest claveage que és la nostra pròpia realitat en conflicte amb la realitat d’altri.

La tradició de la Grècia clàssica, els seus ensenyaments ens construeixen tot un identitari mínim que resideix en la nostra memòria secular i que ens està transmès per la nostra forma social, aquesta ens aporta el raonament lògic necessari per a fer la introspecció que, necessària, ens porta a descobrir en nosaltres mateixos els valors de la ètica i la moral a partir de la interpretació i la consciència del “jo” més íntim i personal, un procés que en el transcurs d’un temps inconcret delimita un nou espai de coneixement, com una nova presència vital.

George Herbert Mead[1], ens aporta significatives reflexions sobre el concepte que un té d’un mateix que enten es desenvolupa de la interacció amb els altres significatius i després mitjançant la interacció amb membres del conjunt de la societat; en aquest context també és Richard Della Fave[2], qui ens diu que ens donem compte de que s’espera de nosaltres a partir de com observem de la reacció al nostre comportament, una amalgama d’expectatives i reaccions generalitzades que constitueixen “l’altre generalitzat”.

El procés d’autoavaluació no conclou amb la nostra formació acadèmica, el procés continua durant tota la nostra vida, i és a partir de la influència que en aquest procés en l’edat adulta produeix l’estructura ocupacional, la relació amb els membres de la seva “classe” (que aquí cobra una significació distinta), el que defineix la seva personal posició de classe, el que acaba influenciant, així com la formació rebuda en els processos d’autoestima com ens descriuen autors com ara Jacques i Chason[3].

[1] Mead, George Herbert. Mind, Self and Society. University of Chicago Press. Chicago, 1935
[2] Della FAve, L. Richard.. The meek shall not inherit the Eart: Self-evaluation and the legitimacy of stratification. American Sociolocal Review nº 45. 1980. pag. 980.
[3] Jacques, Jeffrey i Chason, Karen. Self-esteem and low status groups: A changing Scene?. Sociological Quarterly nº 18. 1977. pag. 399-412

Una cita: Plató

"... És aquesta, doncs, la meva manera de veure la qüestió: en el món intel·ligible la darrera idea és la del Bé i amb prou feines pot ser percebuda; un cop la percebem, però, hem de concloure que és la causant de tot el que hi ha de recte i de bell en tot els éssers; en el món visible és ella la que va engendrar la llum i el seu astre sobirà; en el món intel·ligible, ella és la proveïdora de veritat i d'intel·ligència, i cal que la contempli aquell que es proposi actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública" (1)

(1) Plató. La República. Centro de Estudios Constitucionales. 1.981. ISBN 8425906466

L'amplificació del teixit de classe

De vegades cal posar blanc sobre negre, estendre aquella veritat que trenca amb les visceralitats que defineixen el nostre entorn sense perspectiva, sustentades en una component sociològica que defineix, no poques vegades, aquella dinàmica social que ens plantejava una societat transformant-se abordant la modernitat com un hàlit desconegut, sense un acurat adoctrinament, sense democratitzar l’esperit per entendre’ns, afrontant els canvis que el post modernisme aporta a aquestes societats, com la nostre, que durant els darrers anys ha anat a cavall i remolc dels nostres socis europeus, per esdevenir en la darrera dècada, al marge de les limitacions en les visions que en dona la política mateixa, un país en el que les dinàmiques ens fan reconèixer en una nova dimensió, abandonats a la creença que el model de classe estava esgota, com ens deien les referències post weberianes, reinterpretadores de les teories clàssiques del conflicte, de manera que assolir un moderat repartiment de la riquesa, estableix l’amplificació del teixit de classe en una dimensió nova, el xoc que provoca el fet migratori que ara esdevé complex i reinventat com un no problema, en allò que no troba explicació científica més que la lluita dels teòrics en els models de convivència amb un suposat nou fenomen, sense posar en qüestió la dimensió mateixa de l’existència d’una nova classe social que alimenta aquesta estamentació diferenciada i en la que no hi havia més cabuda.

De fet, afrontar-ho tot en la vida a partir de noves perspectives, com una falsació de la hipòtesi que cal plantejar permanentment en l’anàlisi del paradigma, seria tant senzill..! Però quantes vegades la nostra pròpia limitació, la limitació de la nostra mateixa perspectiva, de la nostra visió de les coses, ens fa no ser capaços de comprendre aquesta incapacitat nostra per a ser reflexius, alimentats per coneixements poc aprofundits, per realitats distorsionades, per límits difusos dels que no se n’ha fet prospectiva, i encara així, la nostra mirada continua en perspectives errònies, ni més ni menys que el que ens relata Plató en el llibre setè de la seva obra “La República” (1).

(1) l'al·legoria de la caverna