Del vot local al vot sanció, del vot sanció al vot local

Certament no poden ser traduïts sota cap concepte els resultats electorals d’uns comicis respecte d’altres que no siguin del mateix contingut electoral: unes legislatives, respecte d’unes municipals, per exemple. Aquest axioma de la sociologia electoral porta als analistes a avaluar sempre les dades precedents per poder projectar comparatives i les noves derivades d’altres processos electorals son avaluables només a partir de les masses electorals com a referències exclusivament a partir d’un determinat procés.

Hom però en el cas de França, on la tradició política fa que bona part de la “noblesa” francesa, si entenem aquesta meva boutade com una referència als electes legislatius, tenen, per manca d’incompatibilitat una relació directe amb el seu llogaret, uns 8.000 ajuntaments al veí país, que a més de conformar bona part de la classe política francesa, també configura i prefigura la cambra d’elecció secundària, el Senat.

Així doncs, mantenir l’axioma de la ciència política no és possible en el pentagrama, i tot i que no hi ha hagut pas una clara victòria per part del PS respecte de la UMP, el partit del president Sarkozy, certament s’ha produït la recuperació de ciutats significades com ara Toulouse o Strasbourg quan hores d’ara s’estan encara realitzant els escrutinis de les municipals i cantonals franceses, el que diuen alguns analistes, fonamentalment de l’àmbit de la comunicació, com no podia ser d’una altra manera, que és directament proporcional a la baixada en el nivell de popularitat del president de la República.

Les característiques fonamentals d’aquestes eleccions municipals i cantonals franceses serien el model paritari absolut de llista home/dona, sense altre possibilitat, com ho determina la llei 2007-128 de 31 de gener de 2007 que va modificar l’article L264 del Codi electoral i que determina que “la llista (dels candidats) serà composada alternativament per un candidat de cada sexe”; aquesta modificació legislativa respon, per altra banda a la inicial reforma constitucional del codi electoral i la constitució fet al 1999 que establia un model similar al espanyol tot i que establia que en grups de sis candidats hi ha d’haver el nombre igual de homes i dones. Aquella reforma, la de 2007, entrava en funcionament en aquest procés de març 2008.

Una altra novetat des del punt de vista terminològic seria la catalogació de les llistes que seria feta pel Ministeri de l’interior francès per a les comunes (ajuntaments en la terminologia republicana francesa) de més de 3.500 habitants, on el decret 2001-777 de 30 d’agost de 2001 determina que les graelles de determinació política a les que s’han d’adscriure els partits i coalicions i que significa per tant que els moviments o partits sense etiquetes no serien doncs acceptats per les prefectures en el dipòsit de les llistes. Així els quadrants ideològics son en aquestes municipals: Extrema esquerra, comunista, socialista, radical d’esquerra, divers d’esquerra, verds, ecologista, regionalista, altres, Moviment demòcrata, majoria per un nou centre, unió per un moviment popular, divers de dreta, front nacional i extrema dreta.

Després de la reforma de l’elecció del senat amb la llei 2003-697 de 30 de juliol de 2003, els senadors son elegits pels grans electors amb sufragi universal indirecte el 52% dels escons i per sufragi universal directe el 48%, 343 escons en total. En el procés d’elecció indirecta participen un total de 577 diputats, 1.870 consellers regionals (diputats regionals), 4.000 consellers generals (diputats provincials) i 142.000 delegats dels consells municipals. Vet aquí la importància dels resultats municipals per a la determinació de la segona cambra amb funcions legislatives d’acord amb l’article 24 de la Constitució francesa de la cinquena República.

Ni vague bleue ni sursaut

Les previsions eren absolutament pessimistes, tot i tenir el PS (partit socialista) una massa electoral que recuperava els resultats anteriors a 2002, ja en les presidencials, malgrat no haver pogut assolir la presidència de la República, amb un escenari electoral definit principalment per un menor esfondrament del centre, en el que militava un dels promotors del Moviment democràtic, antic UdF, a banda del reforçament d’un partit nascut a partir de la seva pròpia denominació la UMP (unió per un moviment popular) tot i que inicialment es deia unió per una majoria presidencial que va fundar Chirac el 2002, per no perdre de vista el retrocés dels radicals lepenistes.

Si inicialment les previsions eren de 4 a 1, sembla que ara s’ha produït un reequilibri i tot queda en una proporció de 3 a 2, de manera que la massa electoral, com deia, recuperada després de l’anterior “sorpasso”, m’estic referint a les legislatives precedents, situen a la UMP amb una majoria del 55% de l’Assemblea Nacional, però amb un PS que se situa al 40%, de manera que consolida una força important, tot i que encara insuficient i que haurà d’establir criteris de bona oposició, davant del control institucional atorgat per l’electorat francès al partit de centre dreta, que ja disposa d'una bona part del poder en el semi-presidencialisme com és el model republicà francès.

Veurem ara com gestiona la direcció socialista aquest resultat, millor de l’esperat i quin és el posicionament dels “elefants”, dels “barons” com diríem en clau estrictament espanyola.

PS, au secours!

Em dona l’ impressió que les rivalitats internes que es van viure ja en la campanya pel referèndum de la Constitució Europea, on Laurent Fabius, com altres dirigents del PS a França, van optar pel No, en front de la decisió de la direcció del partit que havia apostat pel Si, va establir una divisió en el sí del Partit Socialista francès que ha perdurat fins ara, aquell “laissez faire laissez paser” els va fer perdre la presidència, malgrat que la candidata Royal va fer un intent de concòrdia integrant els “elefants” en el seu comitè electoral.

Ara, les diferents veus que des de el PS parlen, amb accents diferents i una clara tebior en la defensa dels interessos i els programes, el que els ideòlegs francesos de la UMP qualifiquen com l’esgotament del model del 68 i la encriptació del socialisme francès en un ideari arcaic, poc modern, sembla que ha quallat en l’espectador, en l’elector francès que ja en la primera volta només ha donat un electe al PS en front dels 99 de la UMP.

A la primera volta, obté l’escó qui en la seva circumscripció, amb un sistema majoritari n’obté això: la majoria, en la segona concorren els que superin el 12,5% o les dues forces més votades i també per sistema majoritari un o altra acaba obtenint l’escó. Les previsions dels analistes de 4 a 1 en el còmput final d’escons UMP/PS en l’assemblea, de produir-se atorgarien al model Sarkozy una revàlida que suposaria un cop de volant absolutament radical en veure’s la UMP hiper-reforçada.

La crisi en el PS serà doncs evident i l’abocaria amb tota probabilitat a un Congrés extraordinari on es discutiria el lideratge de François Hollande i es resoldria el que calia haver resolt molt temps enrera, malgrat la crida desesperada de l’ex candidata presidencial.

Enllaç amb les edicions digitals de:

Le Monde

L'Humanité

Le Figaro

Libération

Le Parisien

La Tribuna

La Croix

Le Nouvel Observateur

Le Point

Ségolène marca el ritme

Ségo, com carinyosament se li diu, va marcar el ritme en “el debat” d’ahir, davant d’un representant de la dreta francesa, que esquivava la seva mirada i amb respostes com: ”vostè s’altera”, per posar de manifest que no tenia resposta al tema que li ho proposaven.

Segurament el model de debat que els agrada als francesos, amb claredat meridiana, marcant clarament les posicions, que fins i tot va obligar al centrista Bayrou, exclòs, de la carrera presidencial a afirmar que no sap qui votarà, però segur que Sarkozy no, amb una clara avançada de recomanació de vot cap a la candidata socialista que va posar de manifest el seu ample coneixement de la política francesa, no en va havia estat ministra de Miterrand.

És amb aquest sentit que jo havia escrit el meu article “Més enllà de Ségolène i Nicolás, França és repensa", que em publica avui en format vídeo el rotatiu digital E-notícies, on afirmo amb contundència que la vella França s’ha de repensar a ella mateixa, ara els francesos i les franceses hauran de decidir tanmateix com ha de ser aquesta opció, si la dreta que s’acosta a un model deconstruccionista de l’Europa pel que aposta el liberalisme de la UMP o al model construccionista europeu pel que aposta Royal i el PSF.

Si el que ens diuen els analistes resulta cert, que 8 de cada 10 francesos tenen hores d’ara decidit el vot, posa de manifest, amb tota probabilitat un augment de la tendència que ha vingut manifestant bona part de l’electorat francès per aquesta dona de la política, el que ens permetria de veure novament una presidència d’esquerra cohabitant, això si, encara que sigui per poc temps amb una Assemblea conservadora. Si el canvi és produeix i sembla que aquesta és una possibilitat cada cop més assolible, això col·locaria al PSF i els seus aliats en una bona posició de sortida per a assumir de nou el control de l’Assemblea.

Una petita mostra del debat, els inicis, amb la seva versió donada a través del 3/24, doblada al català, molt interessant perquè ens mostra el perfil d'ambós candidats