Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ségolène Royal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ségolène Royal. Mostrar tots els missatges

diumenge, 17 de juny del 2007

PS, au secours!


Em dona l’ impressió que les rivalitats internes que es van viure ja en la campanya pel referèndum de la Constitució Europea, on Laurent Fabius, com altres dirigents del PS a França, van optar pel No, en front de la decisió de la direcció del partit que havia apostat pel Si, va establir una divisió en el sí del Partit Socialista francès que ha perdurat fins ara, aquell “laissez faire laissez paser” els va fer perdre la presidència, malgrat que la candidata Royal va fer un intent de concòrdia integrant els “elefants” en el seu comitè electoral.

Ara, les diferents veus que des de el PS parlen, amb accents diferents i una clara tebior en la defensa dels interessos i els programes, el que els ideòlegs francesos de la UMP qualifiquen com l’esgotament del model del 68 i la encriptació del socialisme francès en un ideari arcaic, poc modern, sembla que ha quallat en l’espectador, en l’elector francès que ja en la primera volta només ha donat un electe al PS en front dels 99 de la UMP.

A la primera volta, obté l’escó qui en la seva circumscripció, amb un sistema majoritari n’obté això: la majoria, en la segona concorren els que superin el 12,5% o les dues forces més votades i també per sistema majoritari un o altra acaba obtenint l’escó. Les previsions dels analistes de 4 a 1 en el còmput final d’escons UMP/PS en l’assemblea, de produir-se atorgarien al model Sarkozy una revàlida que suposaria un cop de volant absolutament radical en veure’s la UMP hiper-reforçada.

La crisi en el PS serà doncs evident i l’abocaria amb tota probabilitat a un Congrés extraordinari on es discutiria el lideratge de François Hollande i es resoldria el que calia haver resolt molt temps enrera, malgrat la crida desesperada de l’ex candidata presidencial.


Enllaç amb les edicions digitals de:

dilluns, 11 de juny del 2007

França, primera volta, el centre s’enfonsa i la dreta es consolida




El nostre veí país consolida aquella vella tradició gaullista amb una esquerra forta però amb menys força de la prevista per assumir una cohabitació. La primera volta de les legislatives, on només una petita part dels candidats, si assoleixen el 50% de sufragis en la seva circumscripció i representen a una quarta part del cens resulten elegits, la resta, la gran majoria, haurà de tornar a la segona volta, on només hi concorren els candidats que hagin superat els 12,5% dels sufragis o els dos millors posicionats.

Així les coses i mantenint un resultat aproximat al 25% dels sufragis, el Partit Socialista veu com la seva massa electoral no es mou i com, malgrat tot, fins i tot recollint una part del vot d’esquerres, difícilment podrà assolir el 39% de la UMP. El cert és que el projecte centrista de Bayrou, un dels garants del projecte PDE, s’ha enfonsat, i difícilment cap dels seus candidats podrà anar a la segona volta, de manera que el vot de l’antiga UDF ha anat al seus nínxol natural, a l’entorn de la majoria presidencial.

És probable que el plantejament de nominar un govern de tecnòcrates, no esperant ni tant sols al relleu en l’assemblea nacional francesa, ha fet el seu treball en l’imaginari col·lectiu dels francesos que es van mobilitzar i molt en les eleccions presidencials, que abasten en aquell imaginari la realitat francesa, tot i que es tracta d’un règim semi-presidencial, no pas presidencialista com l’americà. Tot i així, els resultats de la participació que han baixat prop de 25 punts fins al 60% posa de manifest l’esgotament d’un electorat que en a penes un mes ha hagut d’anar a votar Quatre vegades, dues eleccions les presidencials i les legislatives a dues voltes respectivament.

La recuperació el vot d’esquerres, que encara gaudeix de l’impuls donat per Ségolène Royal, segurament tindrà una bona representació a l’Assemblea, de manera que podrà fer una tasca d’oposició adequada a la força parlamentària que tindrà, probablement 45% dels electes, mentre que la majoria parlamentària serà la governamental, amb el que Nicolàs Sarkozy rep un xec en blanc dels francesos per estimular una política radicalment escorada a la dreta, lliberat dels antics elefants i assumint, com en el seu dia ho va fer Miterrand, aquell punt d'honor de la “grandeur”.

dimecres, 9 de maig del 2007

Juan Cal: Excel.lent

De vegades he estat dur amb les peixeres de Cal al diari Segre, però en la del dimarts dia 8 he d’admetre que, malgrat a alguna gent els hagi pogut ofendre, estic absolutament d’acord amb la seva asseveració, és més mi veig una mica representat.

De fet ha estat també en certa manera, una mica el guió de la tertúlia d’avui a Ràdio Popular, el contrapunt que modera Sergi Tort, que ens acomiadava fins al proper dia 29. De fet he estat dur, molt dur amb els contertulians, perquè quan algú desconeix els models i els sistemes polítics, les lleis i les fórmules, acostuma a dir, com jo he anunciat: “tonteries”; que els ciutadans i les ciutadanes de la república francesa entenen la participació com una obligació republicana està fora de tot dubte, malgrat que molts analistes, entre els que m’hi conto, entenguin que hi ha una certa crisi, no ja de paradigma sinó fins i tot d’Estat, el model tradicional de la França que coneixement, amb un alt nivell de funcionariat i empresa pública, malgrat les indicacions de la Unió Europea, que ha sumit el país en una crisi d’identitat que el filòsof Josep Ramoneda atribueix essencialment a una crisi d’autoestima, definició que diu prendre de François Fillon, a partir de la que ells, els francesos, entenen com una manca de comprensió per part dels altres països, una crisi en definitiva de la grandeur, un terme essencialment francès que ambdós candidats, Sarkozy y Royal, reivindicaven.

En tot cas respecte de França, encara una cosa positiva, l’aposta per la Cibercampanya. un instrument que malgrat l’ample espectre de bloggers a Catalunya, encara no ha estat establerta per part de les estructures dels partits com a instrument validable.

Respecte de la comparació, retornant a Joan Cal, que aquest en fa dels debats que es donen a la República francesa, li hauria de donar la raó, en especial perquè com em sorprenen determinades afirmacions en la tertúlia, també em sorprèn que es deixi l’assessorament dels polítics a unes espècies estranyes, a cavall del periodisme i altres disciplines, el que fa que es doni una determinada estructural discursiva, molt determinada, i no només és el cas de Lleida, també ho és d’altres poblacions.

diumenge, 6 de maig del 2007

Dommage, ou pas?



Recupero els resultats que facilita el Ministeri de l'interior francès que posa de manifest que la maniobra de Bayrou era encertada en dir que no votaria Sarkozy, però tampoc afirmant-se votar per la candidata Royal, el que posa de relleu, vist l'augment de vot blanc o nul, que és presumible que el 3% de votants haurien utilitzat la fòrmula de vot en favor de Bayrou que no era present en la lluita electoral, de manera que farien el seu vot invàlid.

De tota manera també sembla cert que no tot el vot possible de l'extrema esquerra hagi fet suport a la candidata socialista i no tot el vot del Front Nacional que havia estat cridat a l'abstenció és possible que ho hagi fet.

És molt probable que l'acord en torn de Royal esdevingui, segurament una cursa de lideratge per a "refundar" el socialisme francès que el permeti ser capaç de poder aglutinar una gran força que abasti des de el centre esquerra fins a l'extrema esquerra, partint això si del paper central que hauria de mantenir un partit, el PS, que aconsegueix de tenir el 46,91% en les presidencials i que el situen per tant de nou en la òrbita de la direcció de la política francesa, si són capaços de mantenir el tensionament necessari cara a les legislatives del mes de Juny.

Segurament aquesta prova que ha definit una nova manera d'intervenció en campanya de les TIC's, evidencia una vegada més que la despesa electoral que significa una campanya des d'una perspectiva de mercat no tindria cap sentit a tenor de la productivitat que se'n treu, és clar a sensu estricta un cop coneguts els resultats.
RESULTATS DE L'ELECTION PRESIDENTIELLE

DIMANCHE 6 MAI 2007

France entière (résultats partiels à 23:34 portant sur 92 départements et collectivités d'outre-mer)



Nombre % Inscrits
Inscrits 33 270 713 100,00
Abstentions 5 134 893 15,43
Votants 28 135 820 84,57

Nombre % Votants
Blancs ou Nuls 1 228 367 4,37
Exprimés 26 907 453 95,63

Voix % Exprimés
M. Nicolas SARKOZY 14 284 844 53,09
Mme Ségolène ROYAL 12 622 609 46,91

RAPPEL DES RESULTATS 1er tour
DIMANCHE 22 AVRIL 2007 Nombre % Inscrits
Inscrits 44 472 834 100,00
Abstentions 7 218 592 16,23
Votants 37 254 242 83,77

Nombre % Votants
Blancs ou Nuls 534 846 1,44
Exprimés 36 719 396 98,56

Voix % Exprimés
M. Olivier BESANCENOT 1 498 581 4,08
Mme Marie-George BUFFET 707 268 1,93
M. Gérard SCHIVARDI 123 540 0,34
M. François BAYROU 6 820 119 18,57
M. José BOVÉ 483 008 1,32
Mme Dominique VOYNET 576 666 1,57
M. Philippe de VILLIERS 818 407 2,23
Mme Ségolène ROYAL 9 500 112 25,87
M. Frédéric NIHOUS 420 645 1,15
M. Jean-Marie LE PEN 3 834 530 10,44
Mme Arlette LAGUILLER 487 857 1,33
M. Nicolas SARKOZY 11 448 663 31,18

Campanya 2.0 a França, una nova manera de militància?



A les 21,15 he rebut un e-mail del comitè e-militant de les presidencials franceses al PSF que reconeix que la carrera s’ha acabat i que l’objectiu s’ha escapat per poc, de fet Ségolène Royal acabava també de fer declaracions a la premsa en aquest sentit. Certament són estranys aquests francesos, quan encara no hi ha ni tan sols dades oficials, accepten el resultat de les 4 empreses que coincidien en donar Sarkozy com a guanyador amb el 53% del vot estimat.

El valor però d’aquestes eleccions, des del meu particular i extern punt de vista, és el que s’ha obtingut des de la perspectiva de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació que he pogut copsar en l’àmbit de la socialista Royal. Certament, com em reconeixen els meus col·legues francesos, s’ha inventat una nova manera de participació que al menys a França no havia estat mai intentada fins ara, on els debats participatius en línia han permès de construir una mena de blog que ells han batejat com « Cahiers d’espérances », llibretes de desitjos.

Segons les dades de que disposo aquesta estructura en línia va començar el mes de gener amb un total de 60.000 activistes que a dia d’avui són prop de 500.000 que hem convertit la campanya en una campanya 2.0, creant un concepte nou : « Ségoland », que en l’ambient de la blogesfera política francesa inclou més de 1.500 blogs i tot un seguit d’utensilis participatius que abasta des de un blog de vídeos fins a altres instruments que segurament seran útils a campanyes posteriors, i també a la investigació i la determinació de la incidència política de l’activisme en xarxa.

Ens hem de plantejar si aquesta campanya de Ségolene Royal ha inaugurat de fet una nova manera de militar, la militància en línia, com una manera de mobilitzar les energies i les voluntats i d’articular el discurs tant des de la perspectiva virtual com des del model tradicional de campanya.

França, participació alta: sorpasso 2.0?



Les anàlisis d’unes eleccions és alguna cosa més seriosa que la que fan aquelles i aquells que desconeixen el contingut de la matèria en qüestió. Si ens molestem en recórrer a les dades que la versió francesa del CIS, el CEVIPOF ens facilitava al més de Febrer d’enguany, sobre el perfil ideològic de l’electorat francès per una banda i sobre la intenció consolidada de vot, no oblidem que la societat francesa és una de les més ideologitzades del món i ho demostra la tradicional altíssima participació, com ho reflecteix avui un treball periodístic del diari francès Le Monde, veuríem que és un error, com ja he dit en altres fòrums, d’analitzar les eleccions presidencials franceses des d’una perspectiva de la proporcionalitat que estableix els nostres models hispànics, perquè no ens hi podem aproximar a un model que no és el nostre amb una perspectiva equivocada que, en molts casos una interpretació sesgada.

És cert, totes les enquestes publicades donen una ampla victòria al conservador Sarkozy, però hi ha tantes variables que incidien en el factor final del recompte que seria difícil hores d’ares per un científic social d’aventurar un pronòstic, de fet els politòlegs no ens aventuraríem mai a plantejar futuribles, perquè escapen de qualsevol hipòtesi plausible. Altra cosa és valorar el que us deia el perfil ideològic francès que abasta tot l’espectre i no pas amb elements residuals, sinó des d’una perspectiva en que tots els nínxol tenen el se pes específic i mesurable, de manera que, també cal establir una diferència palpable entre les dimensions i variables que concorrèssin en una primera volta on tothom juga la seva pròpia carta a una segona volta en la que cal aglutinar vot ideològicament pròxim o no.

El fet doncs de que és produeixi un increment considerable de la participació, com ho reflecteix la dada del Ministeri de l'Interior francès, dona a entendre l’interès que desperta el resulta final que en resulti i com que ambdós candidats han cridat a la participació em seria difícil d’aventurar el perfil ideològic, tot i que si us he de ser sincer, fins i tot pecant de poca objectivitat, us he de dir que analitzant els discursos d’un i altre candidat, ha estat la candidata socialista la que ha fet una crida convençuda i no de manual, reivindicant el vot com una variable republicanista.

dissabte, 5 de maig del 2007

Ose

Una canço de Yannick Noah dedicada a Ségolène Royal, que ens diu, li demana que ho canviï tot. Al peu hi ha el text íntegre d'aquest himne.



Presque rien, juste à part
Et venir plus près
D'autres liens d'autres voix
Au moins essayer
L'étincelle qu'on reçoit
Au premier regard
L'étincelle vient de toi
S'envole au hasard
Et peut tout changer

Alors... Ose, (ose) ose (Oooose)
Redonne à ta vie
Sa vraie valeur

Ose, ose

Redonne à ce monde

Toutes ses couleurs.

Presque rien, un silence
Qu'il faut écouter
Un chemin, une chance
Qu'on peut partager
Pas de doute, pas de peur
Tu peux avancer
Fais ta route
Il est l'heure
Tu dois essayer
Tu dois tout changer

Ose, (okisé séki now, now, now, now....)
Ose (okisé séki now, now, now, now....)
Redonne à ta vie
Sa vraie valeur
Ose, (okisé séki now, now, now, now....)
Ose (okisé séki now, now, now, now....)
Redonne à ce monde
Toutes ses couleurs.

(okisé séki now, now, now, now....) x2
Presque rien, une route, tu peux avancer
(okisé séki now, now, now, n ow....) x2
Presque rien, un regard, tu peux essayer

Tu peux tout changer

Alors...
Ose, (okisé séki now, now, now, now....)
Ose (okisé séki now, now, now, now....)
Redonne à ta vie
Sa vraie valeur
Ose, (okisé séki now, now, now, now....)
Ose (okisé séki now, now, now, now....)
Redonne à ce monde
Toutes ses couleurs.
Ose, (okisé séki now, now, now, now....)
Ose (okisé séki now, now, now, now....)
Redonne à ce monde
Toutes ses couleurs

divendres, 4 de maig del 2007

Crònica electoral LVI: El cafè, sol




Una excel·lent fotografia de la bona amiga Elena Vallés, a qui agraeixo que ja a quarts de dues de la "matina" me l'hagi fet arribar, del sopar tertúlia amb prop de 600 persones aplegades en torn d'Àngel Ros.

Ha estat una nit intensa, on els companys de la organització han treballat a un ritme frenètic els dies abans i durant la organització del sopar i jo des d’aquí, com també ho ha fet el propi Àngel Ros, els hi vull testimoniar la meva més absoluta admiració i respecte. Parlo de la presentació del programa social i econòmic de l’alcalde i candidat, fet aquesta nit passada a la Finca Prats, on els amfitrions en han servit un excel·lent sopar, de fet li ho feia saber al Sr. Prats, un vell conegut de la família, que aquell puntet d’accent francès que hi ha donat ha fet recordar als nostres companys del PSF i a la candidata francesa a la presidència, sense nomenar-los.

Prenc el títol d’una reflexió en veu alta de l’amic Ros, després de parlar dels èxits del govern municipal. És evident, com també ell evidenciava, que seran els ciutadans (jo hi afegeixo que sense determinació de gènere, ja sabeu com n’estic d’aquesta “tonteria” del llenguatge) els qui decideixin qui haurà de governar els destins de la “polis”, ell en diu ciutat però fa referències constants a aquest concepte com a lloc de convivència i encontre com ho era en la Grècia clàssica.

El que més m’ha interessant de la velada, un aspecte que afecta a la meva tendència a fer una intel·lecció selectiva de les components discursives. Manta vegades ha fet referència Ros, al concepte de canvi en els models de cultura d’aquesta societat en la que vivim, el que jo en dic canvi de paradigma. Coincideixo plenament amb la seva asseveració en el sentit que estem en una ciutat, Lleida, amb un alt grau de civisme i convivència, el que no son paraules buides, donat que ho ratifiquen la tendència a la baixa en el nivell de delinqüència, i això permet de mantenir el que jo en diria un model d’estima, que queda substantivat en l’eslògan de pre-campanya: “M’agrada Lleida”, que avui, ja avui recuperat el roig i el vermell distintius de la campanya socialista, com havia apuntat en algun altre post anterior.

Què n’opines Politòleg? Em deia en acabar el meu amic Ros, en una abraçada fraternal. Doncs el nivell de relació amical que s’estableix en un acte d’aquest tipus on s’han aplegat al voltant de 600 persones posa de relleu, almenys, la voluntat dels assistents de conèixer el perfil discursiu de l’alcalde de Lleida i candidat a la reelecció, amb una tertúlia que ha dirigit l’excel·lent professional i amiga Anna Maria Martí. Al començar una pregunta trampa, com ell és del Barça, si sabia que havia fet l’Espanyol?, que avui jugava contra el Werder Bremen; doncs ha donat una resposta vàlida, ha passat a la següent ronda ha dit, perquè l’espanyol havia guanyat 1-2.

La resta eren preguntes més complexes, alguna que altre conya com on ubicar les drassanes, però en general l’interès i la preocupació per aquesta Lleida que ha d’afrontar el segle XXI amb un repte fonamental com és la gestió acurada de la revolució tecnològica i ens ha parlat de la formació professional, del Parc Científic, del model de comerç, del Palau de congressos, i de sentiments, també ens ha parlat de sentiments i per la capacitat com cal que un polític s’emocioni, fins i tot amb el dia a dia, perquè fer política municipal és fer gestió, però també és la gestió dels sentiments i de les emocions dels nostres conciutadans, així ho deia, i com ell ho diu jo ho comparteixo.

I que no comparteixes, us preguntareu, doncs que amb la pregunta del “millón” sobre el preu del cafè, que ha sabut contestar, ens fes saber públicament la seva addició al cafè. Fins a 8 en reconeix que pren diàriament. Doncs malament, tant cafè no pot ser bo, cal frenar tant consum de cafè, per la resta no cal posar el freno, el vaixell té el rumb pres, i evidentment Ros, el ciutadà Ros, com ami m'agrada referir-lo en aquests apunts de diari, marca el ritme de creuer.

dijous, 3 de maig del 2007

Ségolène marca el ritme


Ségo, com carinyosament se li diu, va marcar el ritme en “el debat” d’ahir, davant d’un representant de la dreta francesa, que esquivava la seva mirada i amb respostes com: ”vostè s’altera”, per posar de manifest que no tenia resposta al tema que li ho proposaven.

Segurament el model de debat que els agrada als francesos, amb claredat meridiana, marcant clarament les posicions, que fins i tot va obligar al centrista Bayrou, exclòs, de la carrera presidencial a afirmar que no sap qui votarà, però segur que Sarkozy no, amb una clara avançada de recomanació de vot cap a la candidata socialista que va posar de manifest el seu ample coneixement de la política francesa, no en va havia estat ministra de Miterrand.

És amb aquest sentit que jo havia escrit el meu article “Més enllà de Ségolène i Nicolás, França és repensa", que em publica avui en format vídeo el rotatiu digital E-notícies, on afirmo amb contundència que la vella França s’ha de repensar a ella mateixa, ara els francesos i les franceses hauran de decidir tanmateix com ha de ser aquesta opció, si la dreta que s’acosta a un model deconstruccionista de l’Europa pel que aposta el liberalisme de la UMP o al model construccionista europeu pel que aposta Royal i el PSF.

Si el que ens diuen els analistes resulta cert, que 8 de cada 10 francesos tenen hores d’ara decidit el vot, posa de manifest, amb tota probabilitat un augment de la tendència que ha vingut manifestant bona part de l’electorat francès per aquesta dona de la política, el que ens permetria de veure novament una presidència d’esquerra cohabitant, això si, encara que sigui per poc temps amb una Assemblea conservadora. Si el canvi és produeix i sembla que aquesta és una possibilitat cada cop més assolible, això col·locaria al PSF i els seus aliats en una bona posició de sortida per a assumir de nou el control de l’Assemblea.


Una petita mostra del debat, els inicis, amb la seva versió donada a través del 3/24, doblada al català, molt interessant perquè ens mostra el perfil d'ambós candidats

dijous, 26 d’abril del 2007

Més enllà de Nicolás i Ségolène, França es repensa.






A les nostres ments polítiques formades en els criteris de la proporcionalitat, del pactisme i la transició, ens resulta difícil de comprendre que és el que succeeix als països veïns, França per exemple. El model de civisme i de participació alt sempre en la primera volta, en el cas de les presidencials, en un país on la V República heretada de la visió d’Estat de Charles De Gaulle, fa d’aquest semi-presidencialisme un mite utòpic a ser imitat.

Probablement també ens trobem en un model de transició o de recanvi generacional, amb una re-composició del panorama institucional dels partits tradicionals al veí país, on aquesta primera volta a tornat a situar el context de la confrontació en el sistema, és a dir en la definició d’un bipartidisme corregit com havia estat tradicional des de la dècada dels 70.

La proximitat percentual d’aquests primers resultats no haurien d’establir càlculs prematurs per a la segona volta electoral que es dilucidarà la propera setmana, però ens defineix l’escassetat de la diferència entre ambdues posicions: la liberal, ultraliberal per segons quines variables polítiques i la socialista, recuperadora dels paradigmes propis d’una esquerra evolutiva.

Ja se sap que la ciutadania és sàvia i a França ho saben bé i ho va demostrar quan “malgré tout” es va haver de votar Chirac per evitar l’ascens de l’ultranacionalista Le Pen, fins i tot per aquells que ho feien amb el nas tapat pels casos de corrupció que esquitxaven l’opció menys dolenta. Ara l’escenari és absolutament diferent, la franja generacional s’ha reduït, els candidats aporten una inqüestionable formació acadèmica i política de tot ordre i confronten dos models, dos estils d’abordar aquesta França que necessita resoldre problemes endèmics que arrossega des de fa ja més de 30 anys, des de la reforma de l’administració a la política de pensions, passant pel model sanitari, etc. etc.

Si, la vella França s’ha de repensar a ella mateixa, ara els francesos i les franceses hauran de decidir tanmateix com ha de ser aquesta opció, si la dreta que s’acosta a un model deconstruccionista de l’Europa pel que aposta el liberalisme de la UMP o al model construccionista europeu pel que aposta Royal i el PSF.

Una reflexió que els caldrà fer als ciutadans veïns en la propera setmana, amb seriositat i rigor, sense l’ensurt de les passades presidencials, malgrat que el representant de l’opció centrista, que ha quedat apartat de la carrera a l’Elisi, opti per pensar més en les properes legislatives i per tant patrocini un cert “suspens” a l’entorn de quin pot acabar essent el posicionament d’aquests votants, més de sis milions de francesos o els del FN o també els les opcions a l’esquerra del PSF, inclòs el PCF.

La simplificació ens podria portar possiblement a l’error, si entenem que hi ha un escorament marcadament de centre dreta en l’electorat francès, perquè en la primera volta les opcions polítiques han ensenyat les seves cartes i han fet una opció pròpia, indestriable, ara, en la segona volta hi juga alguna cosa més que el factor partit, hi juga l’encant personal, hi juga la defensa de la “grandeur”, si voleu, hi juguen tot un seguit de variables que no hi jugaven o ho feien parcialment, en la primera volta i que ara cal valorar per entendre el model, per entendre el sistema i els possibles resultats.

dilluns, 23 d’abril del 2007

Crònica electoral LII: Lleida presidenta!




Un cap de setmana per a descansar és important, i més si les temperatures acompanyen, i no parlo solament de les climatològiques, també de les polítiques. Segurament hi deu d’haver dues persones que no han passat pas gaire bé, de fet dues, elles i els seus entorns, parlo de Nicolás Sarkozi, “flamant” guanyador de la primera volta de les eleccions franceses, que veu com els pronòstics es compleixen, la Dama del socialisme francès s’acosta inexorablement i esperem que a la segona volta doni la sorpresa, amb el vot dels centristes francesos i de l’esquerra plural francesa. L’altre a ben segur el candidat nacionalista, opositor a l’alcaldia de Lleida, que veu com les enquestes no li donen els resultats que ell, i els seus assessors esperarien, segurament ben aviat ens bombardejaran amb la publicació d’alguna enquesta que digui lo contrari, és quelcom de manual.

Així doncs, amb la Dama, la Ségolène Royal a camí de l’Eliseu, i el Ciutadà Ros, Àngel Ros, camí de renovar una nova majoria que el faci alcalde de la ciutat, un se sent satisfet dels estudis que ha anat elaborant i veu com les tendències són absolutament raonables i coincidents, de fet hi ha tot un entourage que ens fa entendre com s’abandona el vaixell perdedor i els rumors apunten que això està succeint en l’entorn de la oposició nacionalista a l’ajuntament de Lleida, tant a la província com a la ciutat, el que ha de crear no pocs de nervis en aquell entorn immediat, i les trucades fan treure fum als telèfons, diuen, i la campanya ni tan sols ha començat.

Em satisfà d’haver conegut la dada de participació francesa, prop del 90% que indica el concepte, el criteri de la ciutadania, entorn de la definició, de l’elecció de quins han de ser els candidats que es disputin la carrera a la presidència. De fet es previsible que en la segona volta de les franceses, hi hagi abandons, és clars, vinculats a circumstàncies diverses, però ara s’ha posat de manifest que els francesos entenen que la política no els és aliena que és quelcom consubstancial a la vida mateixa. Aquí a Lleida, com en d’altres punts de la geografia no tan sols lleidatana, el que ens cal és saber arribar a la ciutadania, saber explicar el que s’ha fet però a la vegada engrescar amb un projecte de ciutat que va molt més enllà de la anècdota mateixa, fent que tots i cadascun de nosaltres ens en sentim orgullosos de ser el que som i de viure en una ciutat com Lleida, perquè fent un símil que em permetran els col·legues del PSF, fem Lleida presidenta! (espero que no em copiï ningú aquest eslògan ara, que els eslògans de campanya tothom els hauria tothom de tenir pensats)

dijous, 19 d’abril del 2007

Crònica electoral XLIX: La crida de Toulouse, recuperar els valors.


Prenez-là monsieur le président, on vous donne la rose, notre symbole; la seule expression de la liberté, l’égalité et la fraternité que l’on vient a défendre ensemble. (diàleg inventat per l'autor d'aquest blog). Fotografía que em cedeixen els companys de e-militants PSF

Certament Royal, Ségolène Royal, la candidata del PSF és una autèntica Dama, en obsequiar al president del govern espanyol José Luís Rodríguez Zapatero, que li ha fet costat a Toulouse, uns versos del poeta de la generació del 27, Federico Garcia Lorca, versos que en francès sonen absolutament revolucionaris i que diuen:

"un jour viendra, un jour d'épaule nue où les gens s'aimeront, un jour comme un oiseau sur la plus haute branche".

com també en català


Un dia vindrà, vindrà un dia espatlles nues on la gent s’estimarà, un dia com un ocell en la més alta branca.

Només una economista llicenciada en Ciència política i administració a l’École Nationale d’Administration, nº 1 de la seva promoció, la Voltaire, per davant de Villepin i del seu propi company, Hollande, és a dir una dona de les ciències socials qui pot tenir aquesta sensibilitat, qui a més pot ser la nova president de la V República francesa, acompanyada pel seu homòleg Rodríguez Zapatero, un autèntic descobriment pel socialisme espanyol y les crítiques de la dreta recalcitrant demostren la seva vàlua, posada ara al servei de la victòria dels ideals retrobats per part dels socialistes francesos, en el que ha estat nomenada la "crida de Toulouse".

diumenge, 15 d’abril del 2007

La política ha de partir de la realitat de la vida dels ciutadans



Quan falten escassos 7 dies per a la primera volta de les eleccions franceses, quan nosaltres aquí estem immensos ja en la pre-campaña de les eleccions municipals, Ségolène Royal, ens regala aquest curt vídeo que seria absolutament transportable a tota la realitat europea, la crida a la responsabilitat ciutadana, els deures i els drets com ens recorda permanentment el ciutadà Ros, Àngel Ros l’alcalde de Lleida, tantes vegades i qui recentment ens ho deia a través de la seva particular visió, en la seva conferència: "Els reptes del futur"

dilluns, 9 d’abril del 2007

Només és pot ensenyar el que un és





A la foto Ségolène Royal, en un moment del seu darrer discurs diumenge passat. El 22 d'abril França viu la primera ronda de les seves eleccions presidencials.


El meu col•lega blogger i amic, el diputat per la circumscripció per Barcelona, Jordi Pedret, fa una interessant referència respecte de la política francesa, francòfil com jo que és i que jo referiria a la cultura política de la gran dona que és la Ségolène Royal, en recordar aquesta els principis i les idees innovadores que ja plantejava a principis del segle XX Jean Jaurés (1.859-1.914), un dels fundadors de la SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera), embrió del que seria l’any 1.969 el Partit Socialista, nascut del congrés d'unificació socialista francès d'Issy-les-Moulineaux.


Aquesta reflexió i referència d’en Pedret, em porta a recordar una frase important, conseqüent amb aquella aportació que va fer a la “lluita obrera” un burgès com era Jaurés, qui en la seva obra: “L’esperit del socialisme, Idealisme i Materialisme en el concepte de la historia”, ens llega una cita, que encara ens és vàlida per entendre la transcendència de l'acció política, més enllà del curt termini que alguns albiren, més enllà del mig termini que alguns desitgen, en permanència, diria jo:

“No s’ensenya lo que es vol; diria fins i tot que no s'ensenya el que es sap o allò que es creu saber: només s’ensenya i només es pot ensenyar allò que un és”

dijous, 15 de març del 2007

Crònica electoral XXXVIII: la precampany avança



S’intensifica la pre-campanya, és una sensació obvia que, com tot té els seus pros i els seus contres, si no hi ha una oportuna dosificació.

A França la dreta interacciona, Sarkozy envia missatges a l’electorat d’extrema dreta, curiosament ex-electors comunistes, una mica com passa aquí amb aquella nova força política minoritària apareguda especialment en el cinturó industrial de Barcelona. L’extrema dreta francesa per la seva banda, referma el discurs antiintegrador, cercant un discurs de valors sustentat en un model excloent; Royal, probablement haurà de centrar tot el seu discurs en captar un electorat de centre i centre dreta on també hi té no pocs rivals en la fragmentada aposta electoral de França, tradicionalment en les primera volta de les presidencials. La articulació del discurs, un fet important doncs al veí país, on es recupera el discurs de les idees contra el discurs dels programes.

A Lleida, Àngel Ros, tanca el procés participatiu amb la Convenció Municipalista que dissabte ha de reunir a tots els qui han participat i aportat idees i suggeriments al programa polític i electoral del candidat socialista a la reelecció, a quasi dos mesos vista de les eleccions que vindran, marcades per uns trets diferencials essencials respectes d’anteriors comicis: l’intent de manteniment de l’statu quo per part de les forces minoritàries de dreta i esquerra, l’intent a la desesperada de la dreta nacionalista d’assolir una massa electoral que no té a partir de l’argument simple de que hi ha massa concentració de poder i l’intent de les forces extra-municipals (en analogia a la denominació de les extra-parlamentàries), d’arrabassar vots al partits tradicionals, sense que serveixi ben be per gran cosa si no arriben al 5% de barrera electoral.

dimarts, 20 de febrer del 2007

Ségolène Royal es recupera en front de Nicolas Sarkozy


Els meus amics del PS francès, m'envien unes dades que voldria compartir amb tots vosaltres. Ségolène Royal, va ser nvitada dilluns 19 a TF1, al programa "J'ai une question à vous poser", que va tenir un audiència mitjana de 8,91 millions de telespectadors, contra 8,241 millions per Nicolas Sarkozy dues setamanes abans, segons les xifres de Médiamétrie comunicades dimarts per la cadena.



El programa va registrar una part de l'audiència de 37%, amb TF1. "J'ai une question à vous poser" amb Nicolas Sarkozy com a convidat la va tenir del 33%, el 5 de febrer. Però el que és més important és que sobre les 21H30, el nombre de telespectadors mirant Ségolène Royal va superar els 10 millions, amb un pic d'audiència de 10,595 millions. "J'ai une question à vous poser" confronta un candidat à l'électció presidencial amb un pannel de 100 persones, que li fan tot un seguit de preguntes durant quasi bé dues hores.



Aquestes dades si més no deostren un cert interès de la candidata socialista que havia perdut un cert relleu en els darrers dies, també pels escàndols d'espionatge i sobre les seves remuneración, el que evidencia una certa recuperació de la que ens felicitem.

diumenge, 11 de febrer del 2007

Crònica electoral XVI: Unes gotes de sinceritat

Avui, el sol lluïa fort, feia de fet un dia de primavera i he sortit a passejar, al meu ritme, he trobat amics, hem parlat, feia dies que no ho feia, i aquest matí de diumenge, l’he vist amb un altres ulls, gaudint-ne cada instant, cada moment, cada glop d’aire... Mes tard, he pogut escoltar el missatge de José Luís Rodríguez Zapatero al pavelló de Dos Hermanas, a Sevilla, ple de gom a gom, on una i una altra vegada reeditava el seu discurs amarat de republicanisme, però on hi afegia unes gotes de dignitat, unes gotes de sinceritat, en definir la política com alguna cosa més que el discurs, que per cert feia sense papers, “cal, deia, afegir unes gotes de sinceritat, unes gotes de veritat al discurs polític”, a banda de les referències que en un o altre moment feia de la fraternitat, de la igualtat o de la llibertat.

Aquest vespre li toca a la Ségolène Royal, que ha començat a caure en les enquestes de la cursa electoral per la presidència de la República francesa. Segurament perquè la societat francesa no és una societat tòpica ni condescendent a l’us com ho pot ser qualsevol de les societats de l’Europa continental, potser aquest és el gran error dels seus estrategues, per sort la societat francesa és una societat amb un alt nivell de cultura política, de cultura en general diria jo, i el model de recuperar la participació a partir dels models clàssics, com ho proposava Anna Harendt, potser, no és el que la societat francesa demanda. De tota manera, el model de participació en la gestió de programa, un actiu “de manual” que ara totes les forces polítiques usen, no ha de treure que els líders dels partits aportin una determinada visió del panorama polític, de manera que n’estic convençut que l’electorat francès espera encara aquella proposta, aquell discurs que li cal fer a Ségolène Royal, que al meu parer no hauria d’haver deixat de ser la Presidenta de Poitiu Charentes, aquell perfil de governant d’una regió important, però hi ha criteris i els seus directors de campanya així ho han decidit, de vegades el publicisme opera més en les campanyes que la ciència política. Esperem que a partir d'aquest dia s'obri el clam del nou republicanisme que se li atribueix i recuperi els punts que apareixen en els balanços de les enquestes, que semblen l'única cosa important als mèdia, tot i les cent mesures que ha anunciat.

El diari El Punt em demana de parlar de nou art emergent, vaja, dels creadors emergents a Catalunya; és tot un honor, que un crític de comarques tingui la possibilitat de parlar, de fer referència a la seva visió del nou art. De fet em costa soviet de descobrir aquesta nova creació, l’art es planteja a partir de la còpia i la recòpia de l’instrument clàssic, resulta complicat de veure noves apostes que entusiasmin, perquè difícilment aporten alguna cosa nova, i de vegades, potser fins i tot són sacrílegues amb els esquemes tècnics. Segurament l’art va de la mà del propi paradigma social i aquest encara no entrat en el procés de canvi que s’albiren en els entorns sociològics per d’aquí a 10 o 15 anys, potser aleshores, la concepció de l’art, l’esquema d’un art fins i tot biònic podria aportar novetats creatives, en tot cas intents de vertebració de nous conceptes estètics. El cert és que hores d’ara encara no se ben be que escriure. Encara em queden 24 hores, suposo que això és la síndrome del paper en blanc.

dijous, 8 de febrer del 2007

Crònica electoral XIV

Recuperant-me encara d’aquesta meva mala salut de ferro, tornant trucades que he trobat enregistrades al contestador de casa, avui m’hauria tocat tertúlia a Segre ràdio, m’ha substituït l’amic i company en Lluís Franco. Avui també he sabut de la “deserció” de la primera linia política de la meva contertuliana, encara que a les files convergents, Marta Alòs, espero que no sigui una víctima, un sacrifici ritual.

A Madrid, s’ha nomenat nou ministre de justícia Mariano Fernandez Bermejo i resulta, paradoxal per no utilitzar una expressió més dura, que el PP el titlli d’ultra, segurament Aznar, reconeguent avui que no era tant llest per saber que no hi havia armes de destrucció massiva, no ho va ser d’ultra, clar, ser ultra és obvi en l’extrema dreta, ser extremadament progressista deu de fer-los por: patètics, de veritat. Per cert demanarà perdò Aznar i/o Rajoy? n'estic convençut que encara pensen que ho hauriem de fer nosaltres pel maltractament que n'hem fet.

De nou em sorpren un article de Joan Subirats a El País, quina cosa que a aquestes alçades em sorprengui quelcom, doncs us el recomano, es titula: "Contra el pesimismo social".


De França estant els meus col.legues del PS m'envien una reflexió de Ségoléne Royal, que alguna vegada jo he fet referint-me precisament al nostre país, però també a la nostra ciutat, una reflexió que evidentment deixa entreveure el perfil del nou paradigma del que algunes vegades n'he parlat. Diu la Royal: " La France dont parle la candidate n’est pas la synthèse impossible de l’Ancien Régime et de la Révolution. Entre le Code noir de Louis XIV, qui codifiait l’esclavage, et la Déclaration des droits de l’homme, les valeurs ne sont pas les mêmes. Et c’est là, pour les socialistes, tout l’enjeu de l’élection présidentielle : construire une République nouvelle, fidèle aux valeurs françaises de liberté, d’égalité et de fraternité. Avec votre voix, j’élèverai la France en construisant une République qui rééquilibrera les droits et les devoirs, une République de la solidarité et de la responsabilité, une République du progrès pour tous et du respect pour chacun, une République de la parole tenue."