Em dona l’ impressió que les rivalitats internes que es van viure ja en la campanya pel referèndum de la Constitució Europea, on Laurent Fabius, com altres dirigents del PS a França, van optar pel No, en front de la decisió de la direcció del partit que havia apostat pel Si, va establir una divisió en el sí del Partit Socialista francès que ha perdurat fins ara, aquell “laissez faire laissez paser” els va fer perdre la presidència, malgrat que la candidata Royal va fer un intent de concòrdia integrant els “elefants” en el seu comitè electoral.
Ara, les diferents veus que des de el PS parlen, amb accents diferents i una clara tebior en la defensa dels interessos i els programes, el que els ideòlegs francesos de la UMP qualifiquen com l’esgotament del model del 68 i la encriptació del socialisme francès en un ideari arcaic, poc modern, sembla que ha quallat en l’espectador, en l’elector francès que ja en la primera volta només ha donat un electe al PS en front dels 99 de la UMP.
A la primera volta, obté l’escó qui en la seva circumscripció, amb un sistema majoritari n’obté això: la majoria, en la segona concorren els que superin el 12,5% o les dues forces més votades i també per sistema majoritari un o altra acaba obtenint l’escó. Les previsions dels analistes de 4 a 1 en el còmput final d’escons UMP/PS en l’assemblea, de produir-se atorgarien al model Sarkozy una revàlida que suposaria un cop de volant absolutament radical en veure’s la UMP hiper-reforçada.
La crisi en el PS serà doncs evident i l’abocaria amb tota probabilitat a un Congrés extraordinari on es discutiria el lideratge de François Hollande i es resoldria el que calia haver resolt molt temps enrera, malgrat la crida desesperada de l’ex candidata presidencial.
Enllaç amb les edicions digitals de:
