Corxeres

L’ambient respira aquella música frissant que remena l’aire; les notes, cauen com en cascada per les portes i finestres, es repleguen a l’entorn de les llànties i surten disparades cel amunt, cel avall, perseguides per una calma que les vol temperar; mentre, poc a poc, el so desperta aquella rauxa i de nou l’ambient ensordidor arremolina els sóns, com el despertar del dia.

Les gotes d’aquesta pluja d’agost regalimen pels carrers i et plau deixar que et pentinin la cara, fredes, humides, que els fils del cotó s’embeguin d’aquella aigua de l’estiu calent que neteja el pols, guaitant com tomba pels embornals, farcits d’aquella fullaraca, d’aquella brossa....

Gires en la foscor de la nit recercant aquella pel·lícula fina que t’agrada de mirar a contrallum dels fanals rovellats i vells que pengen de les cases, arreplegues els records de la teva infantessa, al poble, i et rebenten l’ànima i et fan bategar el cor, aleshores, dibuixes amb els dits el recorregut d’aquestes llàgrimes del cel que et banyen el rostre.... escoltes de nou aquell cadenciós discurs de les cordes i el vent que s’alcen pentinant de nou l’ambient, volant per les estances, com fent salts en el temps, allunyant a la vida cap als móns on l’esperit reposa a cavall de les corxeres i els silencis....

La llum t’il·lumina el rostre i en la solitud de la nit, moll, xop, amb la foscor que ve després de la galerna, després del llamp, la darrera gota tomba, solitària, quan el silenci tot ho domina.....

De tant en tant...

De tant en tant, molt de tant en tant surt el cansament, també els efectes perversos d’aquesta societat de consum que ens envolta i ens emporta com un huracà que et deixa com esgotat a tu i la teva cartera, com si alguna cosa t’hagués pres la força, l’energia, no us ha passat mai ? De tant ja toca un cert toc de tristor, que no significa pas baixar la guàrdia, deixar de banda les il·lusions que ens han de guiar, a mi en especial en aquesta meva aposta personal i professional que m’entusiasma, tot i un cert dret a l’abatiment el tinc, no?

Aquest estiu estrany hi ajuda potser, un estiu on algú és queixa de el calor tot i que se’ns assembla molt més als estius tradicionals francesos, on els màxims de 31º són segurament els màxim de calor que es pot esperar. Voleu dir que això no ens augura un setembre amarat de fresca? Jo crec que sí i una tardor, per fi veurem la tardor, aquella estació que ens havia estat oblidada en els darrers anys a la nostra extrema Lleida, que passava d’un estiu càlid a un hivern fredoròs.

Veurem groguejar les fulles dels plataners, poc a poc, dia a dia, sense que rebin aquell impacte, de creure’s estiu i amb les fulles verdes a caure en mans del pare hivern. Veurem, segurament, com marxen els ocells cap a terres més càlides, llevat això si de les cigonyes que han fet ja casa i estança aquí; veurem com els animals a casa amaguen el nas i la cua, tot anunciant fredorades. Diuen que el cos humà, està adaptat a aquests canvis estacionals que aquí, tot val a dir-ho, ens semblen estranys ja darrerament, però jo en tinc ganes, que voleu i encara ha d’acabar l’agost!.

Mentre tant amagarem aquella tristor sobrevinguda en la música i la poesia, gaudirem en volar a móns màgics on ens podrem recrear pensant només en il·lusions profundes, en sentiments i sensacions que amarin l’aire, també farem treballar el cervell en aquelles coses transcendents que conformen tot plegat.