Admetem-ho, la tardor és un temps d’impromptu propi, sempre relegat a ser un pas intermedi entre l’estiu i l’ hivern, com si el seu meteor no hagués de ser tingut en consideració especial, perquè de vegades no existeix i ens queda subsumit per l’estiu mateix que es desdibuixa fins a l’ hivern, com de vegades assoleix una mena de principi hivernal que ens defineix el que haurà de venir. Malgrat tot a mi la tardor m’agrada i la identifico com a pròpia, en molts cassos per les olors que omplen les estances de casa; és hora de començar a fer els brous, amb aquella cocció lenta de verdures i carns destil·lant-nos aromes que ens atardoren l’ànima; és hora de fer escalivades amb olors de pells rostides de pebrots i albergínies dibuixant-nos un mapa de sensacions que manen ser acompanyades per aliments de l’època; és hora de coure moniatos i gaudir-los poc a poc, mentre el gust dolç d’aquesta rel es desgrana lentament en la teva boca i ens porta a sentir la mateixa terra. És temps de tardor i a mi m’agrada, perquè em fa feliç i hores d’ara, si us he de ser sincer, és la única cosa que val la pena i per la que paga la pena de lluitar, per ser feliç.
Fotografia original de Montse EstebaEn les primaveres atardorades, i ja em dispensaran el neologisme i potser l’errada semàntica, plau de recórrer els carrers humits i notar aquell humiditat que regalima per tot, freda, esmunyedissa, que et fa entrar en contacte amb els cels ennegrits en els oratges maldestres que destrien aquests dies, sembla, per arrabassar-li al sol el seu reialme novament estrenat. T’atures, i pots escoltar el colpejar de la calamarsa en la solitud dels carrers, on de tant en tant el clam d’aquell gos que li crida a l’aire, trenca la quietud inerme del recolliment laic. En dies com aquests, on els àpats s’eternitzen en sobretaules acadèmiques i d’anàlisi, hi apareix, entre d’altres el nou llibre d’ Alejandro Jodorowsky, xilè que passa bona part de la seva vida a Mèxic i decideix afincar-se a París, que entusiasma a un contertul·lià. Potser m’entusiasma més la conversa sobre les essències del mar i l’efecte que produeix en els essers humans, de fet a mi m’encanten les galernades, aquelles onades que topen contra els murs de formigó de les andanes dels ports i aixeca tones d’aigua espumosa que cauen a pes sobre els passejos de marina; sembla estrany això en un home de terra endins, potser les arrels marineres fan el seu efecte de tant en tant, o potser és aquest meteor estrany que ens apaivaga les florides dates de la resurrecció cristiana. Un temps de misteri en el que si desentranyem l’entrellat de tot plegat, potser no deixa de ser un clam gens mistèric a l’abandó de la simplicitat aristotèlica com la recerca d’una espiritualitat suprema que ens transporta a un renaixement d’un ser, d’una nova consciència. Mentre, també aquella malta d’agradable sabor, et fa sentir per un moment esclau d’instants materials, que cal, perquè no?, gaudir en tota la seva intensitat.... No és possible veure caure el sol en l’horitzó i deixar-te embadalir per la lluminària que colpeja els núvols estants, perquè aquests s’han ensenyorit del cel engrissat i fosc, galernenc diria jo, de la terra endins del cronista......
