Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tardor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tardor. Mostrar tots els missatges

diumenge, 20 d’octubre del 2013

No és casual...


La fotografia és original de M. Ángels Leon Sedano

No és casual que la tardor dibuixi camins preciosos i precisos, potser més, fins i tot, que la primavera mateixa esclat com n’és de vida, no és casual, doncs en el camí d’adormir-se la terra en la generació de vida, exalta la vida mateixa i ens en descriu el trànsit al respòs i i la calma que són necessàries per a la creació mateixa...    

© Albert Balada

20-10-2013

dissabte, 19 d’octubre del 2013

La tardor...






La tardor se'ns presenta al terra, fulles groguenques que inexorablement van caient, desmentint l'estiu que encara ens pentina amb calors estranyes. L'engany doncs resulta impossible, la saviesa de la natura, per senzilla, imitable se'ns mostra davant dels miratges que la vida et presenta de tant en tant, i de l'aprenentatge? Els seus ritmes que també ens marquen...

© Albert Balada
18-10-2013

dissabte, 3 de novembre del 2012

Obre la tardor...



La fotografia "Talarn" és original de Llorens Melgosa Alonso

Obre la tardor...

Obre la tardor amplàries denses, de boscatges que reblen el verd que van vestir.
S’intueix la calma de les flaires humides, de les fulles seques que han cobert
Els terres feréstecs dels colors de la vida que  s’atura.
Mentre, el passeig esdevé poesia i la paraula s’esmuny com regalims de presències,
embolcallant-ne els paratges infinits que en dibuixa el teu món.
La mirada cerca en l’ indret aquell glop d’aire pur pentinant-ne les galtes,
Acaronant els cels ennuvolats que s’enfilen de novembre sobre les arbrades.
Poc que passen els dies lentament despertant sensacions estranyes i ocultes,
I quan ho fan et deixen recrear-te en el record d’aquell instant etern, precari,
Que et deix acaronar el que va ser, per gaudir-ne del que és, moment precís,
Volander, eteri i etern alhora, en el camí llambordat que transcorres, ombrívol,
Íntim, com una pregària que s’obre a la llum que s’albira, invitant-te a avançar.
Via fora les males astrugàncies, en un rumb sense retorn
Que et duu més enllà dels somnis, molt més enllà,
Quan la terra entra en calma, com tu mateix, cobejant l’esperit de la vida....  


© Albert Balada

03-10-2012


 
 

  

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Renovació i renaixença...




Les clamors denses, com un plany a Deméter i a Ceres, portant garbes i roselles, flors, fruita i gra, llavor i collita; els cants homèrics suren pels camps regalant les oïdes, sabedors que són proveïdors de fruits al seu temps, esplèndids dons que en neixen de la terra com honor immortal que és donat de posseir, com un transit etern que en dibuixa el llarg camí que ressegueixes, tant quan la terra llueixi amb tota mena de olors primaverals, tant quan les tardors anunciïn la renovació i renaixença, una vida grata com a recompensa...

Albert Balada ©
03 d'Octubre de 2012

Fotografia original de Montse Esteba
 — a Santa Coloma de Farners.

dissabte, 22 de setembre del 2012

Elegant misteri...


Elegant misteri


Elegant misteri que transites silent
Per entre els cabells
Guardant-te de mostrar el teu rostre;
Arribes del llarg viatge
De la vida
Que s’apaivaga sobre
El camí recorregut;
Les essències i les presències
Esdevenen ferms retrats
Del que és
Com del que va ser...
  




Lleida, 22 de setembre de 2012

Albert Balada ©Albert Balada ©

dilluns, 21 de desembre del 2009

Retalls


La seva ufanor la feia destacada d’ entre totes les plantes d'aquell jardí a molts peus d'alçada, fins a vint-i-cinc florades li vaig arribar a comptar durant l’estiu, una flor blanc, allargada, i fina que donava una certa flaira al seu entorn. El tinellet vell que la sostenia, quelcom més que d’adorn en el seu racó, perfeccionava l’estil d’aquell jardí fet mica en mica, on la verdor era la nota predominant, i les alfàbregues que no han pogut suportar el fred, perfumaven l’ambient que en les tardes d’estiu i tardor entrava a les estances, com invitant a ser usada en la cuina, olors de mediterrani... El solstici arriba i l’ hivern ens anuncia que el cicle arriba al seu final, que la terra vol descansar quan el sol s’alça per a regalar les gebrades des de la llunyania estant, pentinant la terra, com acaronant-la, tot esperant que en el proper equinocci es desperti. Llengoteres de fredor per entre els canyissos han gelat aquelles fulles vigorosament verdes que s’alçaven cofoies reverdint l’ombra en aquella tardor que semblava més un càntic espiritual a la primavera que el trànsit oportú, aquell que ens permet de contemplar les fulles assecar-se i colorejar els entorns..... En mig de tota l’ ermor glacissa desperten però els fills de les plantes, com anunciant que només dorm, en la calma de la terra el trànsit, fortes, sota la fràgil mirada d’aquelles que no han resistit la fredorada. Reculls les restes del naufragi tàntric en aquell reducte d’encís, on encara es respira pau, aquella pau del silenci i la remor de les fulles que encara queden. El Jardí resta en els murmuris de l’home que el visita, com un estrany paradís entre aquell regust pel plantar senzill i harmònic, entre cadires velles i aquella taula en la que el marbre ha envellit amb el pas dels anys, sostenint aquella jove olivera que malda per viure i reviure, per a fer-se arbre vell, com els d’antuvi i resseguir i fer ferma la terra. Ara les flors ja no hi son, alguna escadussera encara sura per entre les branques caigudes, demà tornarà a florir ufana, senyorejant l’estança, mentre, val la pena no badar paraula i deixar que la terra dormi plàcida, que no desperti fins que el sol la bany d’esplendor.....

dissabte, 14 de novembre del 2009

Ser feliç....


Admetem-ho, la tardor és un temps d’impromptu propi, sempre relegat a ser un pas intermedi entre l’estiu i l’ hivern, com si el seu meteor no hagués de ser tingut en consideració especial, perquè de vegades no existeix i ens queda subsumit per l’estiu mateix que es desdibuixa fins a l’ hivern, com de vegades assoleix una mena de principi hivernal que ens defineix el que haurà de venir. Malgrat tot a mi la tardor m’agrada i la identifico com a pròpia, en molts cassos per les olors que omplen les estances de casa; és hora de començar a fer els brous, amb aquella cocció lenta de verdures i carns destil·lant-nos aromes que ens atardoren l’ànima; és hora de fer escalivades amb olors de pells rostides de pebrots i albergínies dibuixant-nos un mapa de sensacions que manen ser acompanyades per aliments de l’època; és hora de coure moniatos i gaudir-los poc a poc, mentre el gust dolç d’aquesta rel es desgrana lentament en la teva boca i ens porta a sentir la mateixa terra. És temps de tardor i a mi m’agrada, perquè em fa feliç i hores d’ara, si us he de ser sincer, és la única cosa que val la pena i per la que paga la pena de lluitar, per ser feliç.

diumenge, 12 d’abril del 2009

Temps de misteri, finestrejant....

Fotografia original de Montse Esteba

En les primaveres atardorades, i ja em dispensaran el neologisme i potser l’errada semàntica, plau de recórrer els carrers humits i notar aquell humiditat que regalima per tot, freda, esmunyedissa, que et fa entrar en contacte amb els cels ennegrits en els oratges maldestres que destrien aquests dies, sembla, per arrabassar-li al sol el seu reialme novament estrenat.  T’atures, i pots escoltar el colpejar de la calamarsa en la solitud dels carrers, on de tant en tant el clam d’aquell gos que li crida a l’aire, trenca la quietud inerme del recolliment laic.    En dies com aquests, on els àpats s’eternitzen en sobretaules acadèmiques i d’anàlisi, hi apareix, entre d’altres el nou llibre d’ Alejandro  Jodorowsky,  xilè que passa bona part de la seva vida a Mèxic i decideix afincar-se a París, que entusiasma a un contertul·lià. Potser m’entusiasma més la conversa sobre les essències del mar i l’efecte que produeix en els essers humans, de fet a mi m’encanten les galernades, aquelles onades que topen contra els murs de formigó de les andanes dels ports i aixeca tones d’aigua espumosa que cauen a pes sobre els passejos de marina; sembla estrany això en un home de terra endins, potser les arrels marineres fan el seu efecte de tant en tant, o potser és aquest meteor estrany que ens apaivaga les florides dates de la resurrecció cristiana.  Un temps de misteri en el que si desentranyem l’entrellat de  tot plegat, potser no deixa de ser un clam gens mistèric a l’abandó de la simplicitat aristotèlica com la recerca d’una espiritualitat suprema que ens transporta a un renaixement d’un ser, d’una nova consciència. Mentre, també aquella malta d’agradable sabor, et fa sentir per un moment esclau d’instants materials, que cal, perquè no?, gaudir en tota la seva intensitat.... No és possible veure caure el sol en l’horitzó i deixar-te embadalir per la lluminària que colpeja els núvols estants, perquè aquests s’han ensenyorit del cel engrissat i fosc, galernenc diria jo, de la terra endins del cronista...... 

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Paisatge de tardor.


Passejo. L’aire ha esdevingut fred, sota el gris d’un cel que sembla desplomar-se. Les rajoles eixutes, netes, blanquegen al costat de l’asfalt renegrit. Escolto el lladruc d’aquell gos que juga amb el seu amo i els gargotejos d’una niada de coloms amagats sota teulat. Les orenetes ja no hi són, fa dies que van fugir del vent del nord. La gent, camina a passa lenta. l’olor de pa, acabat de fer, flaireja l’ humitat, pocs diaris sota el braç. Mirades baixes, com pentinant el terra, abrigats de tardor, l’estiu es fon en els braços freds i forts de la basarda.

divendres, 10 d’octubre del 2008

Tardorejant


Tardoreja, els fulls esgrogueeixen, les línies s’esvaeixen, les lletres escrites esmicolant-se sota els ulls dormilencs esperen l’esglai silent, quan aixequen el vol aquelles restes del missatge oblidat que ens deixa el regust i l’olor de vell en l’aire, somnis de tardor.

dijous, 2 d’octubre del 2008

Epíleg de tardor


La tardor ens descobreix aspectes sensibles de l’adormiment de la terra, aquella senectut d’allò que caduca, assolint punt àlgids de bellesa, impensable mesos enrere, amb la simplicitat i l’harmonia de les coses, dels fets, dels esdeveniments transcendents, previs al camí hivernal de la vida. La natura ens ensenya models pacients, moments eterns, instants precisos en les que la paraula canvi esdevé sinònim de transmutació efectiva, letargia, somni profund que t’ensenya com tot camina al seu ritme, impertorbable, malgrat la mà de l’home i com tot esdevé una sàvia calma que progressa en el silenci. Laureano Alban[1], qui ens diu que “el temps sempre arriba tard a la transhumant lucidesa de la poesia”, ens descobreix com “la tardor ens aporta puresa, com ens salva del dolor pel seu miracle, transmutant somnis com un mirall... d’infinita calma” . Res com el vers per descriure, tanmateix, amb una sola paraula sentiments i emocions distints als de la vida quotidiana.

Podríem recordar Neruda[2], quan ens diu que “el poeta sempre ha cercat una sortida a la seva sotsobra, escapant cap al misticisme o cap als somnis de la raó”, com si ambdues coses estesin tan distants i fossin tan distintes, com si la raó fos quelcom alié a tot recurs o interpretació mística de la vida; segurament a cavall d’una o altra postura es troba el bell mig de tot plegat, el que no cal cercar tant lluny com sembla, perquè malgrat els esforços, sempre el pensament, la idea, conté una part de transcendent que aborda el que pot ser considerat per algú com inabordable. El món canvia. Estem abocats al canvi en una societat hereva dels segles XIX i XX, una societat distinta, en la que ja res pot ser concebut com ho era i els batecs socials revolucionen tota interpretació “antiga”, que no sigui com ens deia Kung Fu Zu[3], atenent les bones costums; De fet la resistència a viure en la mentida, aquella culpa del constant dissimular, com ens deia Montaigne[4] , ens ha impedit de veure aquest procés captiu....


[1] Laureano Albán. Herencia del otoño. Ediciones Rialp. Madrid. 1980.
[2] Pablo Neruda. Confieso que he vivido: Memorias. Pehuén Editores Limitada. Santiago de Chile. 1976
[3] Compilat per Silvia Arrau. Traducció de Maria Merino. La sabiduria de Confucio. Longseller. Buenos Aires, 2000
[4] Michel de Montaigne. Essais II, 18, citat a Miguel Catalán. Seudología. Taller de Mario Muchnik. Madrid. 2005

dimecres, 21 de novembre del 2007

Deixem-nos mullar!


Caminar plegats mentre sona el telèfon i t’aixoplugues al redós del paraigües que tot just permet d’esguardar-te el cap, mentre com canalla vas xafant els tolls d’aigua que la pluja tardana ens porta i recrea una nova imatge de la ciutat; tots tres, com bons amics, caminant a pas lleuger, perseguits per l’incessant xirimiri que va en augment fins que arribes al recer d’uns porxos on espolsar aquella aigua que regalima. Deixem-nos mullar!, ens deia, desafiant i aixecant la front cercant aquelles gotes fredes de tardor que cauen una rera l’altra amb marcialitat. La llum apaivaga l’efecte que sobre les llambordes gastades fa mentre s’escola pels embornals, reflectint la llum intermitent i taronja del semàfor, alhora que caminem ràpid, més ràpid encara, tot celebrant l’arribada de la pluja de tardor que neteja el cel i potser els inferns.

dimecres, 22 d’agost del 2007

De tant en tant...

De tant en tant, molt de tant en tant surt el cansament, també els efectes perversos d’aquesta societat de consum que ens envolta i ens emporta com un huracà que et deixa com esgotat a tu i la teva cartera, com si alguna cosa t’hagués pres la força, l’energia, no us ha passat mai ? De tant ja toca un cert toc de tristor, que no significa pas baixar la guàrdia, deixar de banda les il·lusions que ens han de guiar, a mi en especial en aquesta meva aposta personal i professional que m’entusiasma, tot i un cert dret a l’abatiment el tinc, no?

Aquest estiu estrany hi ajuda potser, un estiu on algú és queixa de el calor tot i que se’ns assembla molt més als estius tradicionals francesos, on els màxims de 31º són segurament els màxim de calor que es pot esperar. Voleu dir que això no ens augura un setembre amarat de fresca? Jo crec que sí i una tardor, per fi veurem la tardor, aquella estació que ens havia estat oblidada en els darrers anys a la nostra extrema Lleida, que passava d’un estiu càlid a un hivern fredoròs.

Veurem groguejar les fulles dels plataners, poc a poc, dia a dia, sense que rebin aquell impacte, de creure’s estiu i amb les fulles verdes a caure en mans del pare hivern. Veurem, segurament, com marxen els ocells cap a terres més càlides, llevat això si de les cigonyes que han fet ja casa i estança aquí; veurem com els animals a casa amaguen el nas i la cua, tot anunciant fredorades. Diuen que el cos humà, està adaptat a aquests canvis estacionals que aquí, tot val a dir-ho, ens semblen estranys ja darrerament, però jo en tinc ganes, que voleu i encara ha d’acabar l’agost!.

Mentre tant amagarem aquella tristor sobrevinguda en la música i la poesia, gaudirem en volar a móns màgics on ens podrem recrear pensant només en il·lusions profundes, en sentiments i sensacions que amarin l’aire, també farem treballar el cervell en aquelles coses transcendents que conformen tot plegat.