Retronen els sons....

En la càlida nit de la tardor estant, quan els vents del nord comencen a festejar els fullatges i les arbredes, ressonen les veus des de l’infinit, retronen els sons que ens enalteixen i ens adverteixen com ho feu Turandot: que ningú no dormi, “nessun dorma”, i així amb l’alè del que se sap vencedor, despertar de la llarga nit dels somnis i rebre els dons preuats de la victòria, aquella corona de llorer com a únic do, i saber que el cel mira com a un mirall la seva creació..... Perquè no és només la meva veu aquella que clama, hi ha una altra veu, hi ha una multitud de veus, veus d'avui mateix o fins les veus del passat que en la seva desesperació, esdevenen veus punyets, veus trencades, de vegades somrients, de vegades atemorides, de vegades boges de dolor, de vegades omplertes en la seva ànima d’alegria. Però ara ens neix una veu d’un dolor nou i vell a l’hora, la veu de la vida i la mort, la veu del pobre fugitiu, la veu de l’home que s’ofega, la de l’ocell espantat, sobre els carrerons on ressonava abans l’alegria, amb aquella veu que encara tremola. Deia Edith Piaf que “Si digués tot el que sabia, tot el que havia vist, diria massa però a la vegada mai prou i per tant el millor seria oblidar”; altres veus cantaran com la nostra memòria sense tristors particulars i com la Piaf deia: ”no tinc res per declarar”, però algun dia retrobaré el que hauré vist i ho reconeixeré...

Tremolor

La imatge: "oeil triste", original de Maruku. 2005.

Aquella mirada, penetrant, aguda, amb els seus ulls negres i aquella tremolor que li recorria el seu cos menut, ros, demanant ajuda; la tristor planava per l’aire aquest matí d’hivern, com un clam de tendresa arrecerat a la porta, cercant aixopluc, cercant una mà amiga…Mai com avui havia sentit tant de dolor amagat darrera les ninetes indefenses d’un ésser viu, tanta pena, us ho ben juro…tanta pena....tanta impotència....

Un regal per a la memòria

No mireu la tristor, mireu la bellesa, mireu en aquest vídeo, com es dóna a canvi de res; la més bella mostra d’amistat, perquè quan et dónes a un amic, només cal esperar que la lluna ho guardi en els seus arxius. Potser el final, encara que sigui marcadament japonès, que té una estètica prou occidental, està mancat d'un gràcies, no?

De tant en tant...

De tant en tant, molt de tant en tant surt el cansament, també els efectes perversos d’aquesta societat de consum que ens envolta i ens emporta com un huracà que et deixa com esgotat a tu i la teva cartera, com si alguna cosa t’hagués pres la força, l’energia, no us ha passat mai ? De tant ja toca un cert toc de tristor, que no significa pas baixar la guàrdia, deixar de banda les il·lusions que ens han de guiar, a mi en especial en aquesta meva aposta personal i professional que m’entusiasma, tot i un cert dret a l’abatiment el tinc, no?

Aquest estiu estrany hi ajuda potser, un estiu on algú és queixa de el calor tot i que se’ns assembla molt més als estius tradicionals francesos, on els màxims de 31º són segurament els màxim de calor que es pot esperar. Voleu dir que això no ens augura un setembre amarat de fresca? Jo crec que sí i una tardor, per fi veurem la tardor, aquella estació que ens havia estat oblidada en els darrers anys a la nostra extrema Lleida, que passava d’un estiu càlid a un hivern fredoròs.

Veurem groguejar les fulles dels plataners, poc a poc, dia a dia, sense que rebin aquell impacte, de creure’s estiu i amb les fulles verdes a caure en mans del pare hivern. Veurem, segurament, com marxen els ocells cap a terres més càlides, llevat això si de les cigonyes que han fet ja casa i estança aquí; veurem com els animals a casa amaguen el nas i la cua, tot anunciant fredorades. Diuen que el cos humà, està adaptat a aquests canvis estacionals que aquí, tot val a dir-ho, ens semblen estranys ja darrerament, però jo en tinc ganes, que voleu i encara ha d’acabar l’agost!.

Mentre tant amagarem aquella tristor sobrevinguda en la música i la poesia, gaudirem en volar a móns màgics on ens podrem recrear pensant només en il·lusions profundes, en sentiments i sensacions que amarin l’aire, també farem treballar el cervell en aquelles coses transcendents que conformen tot plegat.

Un dia trist

Woody Allen, diuen que diu que el cervell és el segon òrgan més important del seu cos, evidentment no deu d'estar pensant en altres òrgans pel primer que no sigui aquell que porta a estimar-se la persona que més es coneix: un mateix. Permeteu-me que incorpori una mica d’humor d’un director de cinema que admiro, malgrat sigui un dia trist, en particular perquè el seu europeisme era evident en moltes de les seves creacions, malgrat el New York dels seus amors, i perquè em sembla molt bé que hagi assentat al seu equip a Barcelona per fer el que ell diu que serà una pel•lícula que reflectirà una bonica historia d’amor amb Barcelona (no sé si ho va dir ben bé així, però a mi m’agrada com queda).

Amb tota probabilitat no passarà a la historia de la filosofia, però caldria tenir molt en compte les seves reflexions, les seves profundes reflexions, de vegades intransigents, de vegades fins i tot ratllant l’absurd o lleugerament erotificants, en tot cas absolutament vàlides per a mantenir l’ull crític envers la societat nord-americana que retrata. Veurem quin retrat en fa de la societat barcelonina, em resisteixo a dir catalana, perquè que se sàpiga la pel•lícula gira tota la seva historia a Barcelona.

I recordar precisament avui Allen no és buscar d’omplir un espai blanc en aquest meu blog, segurament avui, ha estat un dia com qualsevol altre, com el de tanta i tanta gent que encara no ha pogut i potser no podrà marxar de vacances, però el cert és que quan hom rep una mala notícia, tardes algunes hores en pair-les i digerir-les, i avalues tot un seguit de vicissituds que et succeeixen al llarg de la vida, per això he triat d'escriure aquesta imatge literària del cineasta novaiorquès, que permanentment s’ho està qüestionant tot, com una mena de Sartre eixelebrat i en versió americana.

Segurament si el sol brillant i lluent que feia no m’hagués ajudat a veure una mica més enllà, probablement el dia hauria esdevingut una mica més trist que de costum, perquè de vegades, també toca entristir-nos, com avui a mi. Segurament sense aquell mojito encantador que un amic t’ofereix, el dia hauria esdevingut una mica més trist, però és cert que també cal somriure’ns a nosaltres mateixos, cal veure allò de positiu que té la vida (segurament Allen ara es preguntaria si és que en té alguna a banda de ...). De fet crec que tot plegat forma part de la meva particular historia que línia a línia descric en el meu blog i avui és així com em sento, una mica trist, tot i que com diu el meu admirat Woody: gràcies a déu que existeixen els francesos (Hollywood ending 2002)