Paisatge de tardor.

Passejo. L’aire ha esdevingut fred, sota el gris d’un cel que sembla desplomar-se. Les rajoles eixutes, netes, blanquegen al costat de l’asfalt renegrit. Escolto el lladruc d’aquell gos que juga amb el seu amo i els gargotejos d’una niada de coloms amagats sota teulat. Les orenetes ja no hi són, fa dies que van fugir del vent del nord. La gent, camina a passa lenta. l’olor de pa, acabat de fer, flaireja l’ humitat, pocs diaris sota el braç. Mirades baixes, com pentinant el terra, abrigats de tardor, l’estiu es fon en els braços freds i forts de la basarda.

Tautologies

Entretenim les ànimes en banalitats, segurament noticiables, però banalitats a fi de comptes; disputes estèrils sobre temes intranscendents provocats per rèmores testimonials que ens rupturen i ensordeixen. A que treu cap discernir el que fa tant de temps que “és” i només la saviesa d’alguns, la deixadesa d’altres i la capacitat de maniobrabilitat d’altres ens descriuen en un escenari fal·laç? A que treu cap destriar i abocar misèries per no saber si si o si no, quan tot plegat no treu a res i encara menys apaigava la pròpia ineptitud en les essències mateixes de les tautologies barates? Correrem a tancar a pany i clau el que creiem nostre...nostre? Correrem a testimoniar greuges i planys; a ser més que qui o que...Mentre, passaran els anys arrauxats sobre camps de batalla de paper cartró, que interessa a propis i estranys, en la mesura en que no deixa d’alimentar aquella mescolança de basarda i misèria, orbitant al pas dels àzims.