La boira ens abraça...

La boira ens abraça, com volent crear racons intimistes a les nostres vides, en introspecció, tot deixant, tanmateix, el fred i la humitat, en el festeig del meteor amb el dia, com un regal...

© Albert Balada

10-01-2014

El món és rar, ben rar. Però el temps, que era boig...

La fotografia "Tendrui 6" és original de Llorenç Melgosa

El món és rar, ben rar. Però el temps, que era boig, torna a ser normal. Neva quan toca, a l’ hivern, i neva força; plou quan toca, al final de l’ hivern, quan toca, dic, per amorosir els camps. Venteja i fa fred, quan toca, en aquell març que, com antuvi per rar, deixa de ser rar, però mentre el meteor torna a la normalitat del que ha de ser, el món segueix essent rar.

Potser sempre ho ha estat de rar el món, no hem canviat pas gaire des de la sedentarització, probablement, i aquí estem, encara, dominats per passions insondables, primeres i primàries, gerenciant el futur dels nostres fills i nets com si no anés amb nosaltres, en aquesta pressa que el temps no necessita, perquè ell, el temps, transcorre inexorablement, avança dia rere dia deixant enrere el que va ser i ja no és. Mentre, ho vius tot a retalls, com a glops mal païts d’aquell beuratge barat que guardes en aquella estança desordenada que és la teva vida.

Ja ha deixat de ploure i se’ns anuncia assolellats dies com si d’una benedicció es tractés de sentir com el sol crema, sense cap mena de tebior. Prefereixo la pluja i el fred al seu temps, perquè em recorda com cada cosa té un temps i un moment i com en aquest temps i en aquest moment ens és dat de viure les sensacions que ens pertoquen, sense mentir, amb voluntat de ser, dient les coses pel seu nom i envellint com pertoca tanmateix, cumulats d’experiències i sabers per deixar-te anar, gaudint d’aquelles fredes i lànguides estones sota el cel gris, perquè el temps que era boig, ja no ho és, però el món si que n’és de rar, ben rar hores d’ara...      

© Albert Balada

06-03-2013

Una cita: Fernando Pessoa

La fotografia és original de Llorens Melgosa

[...] “En la boira lleu del matí de mitja primavera, la Baixa desperta entorpida i el sol naix com alentit. Hi una alegria assossegada en l’aire mig fred, i la vida,  en el buf de la brisa que no hi ha, tremola vagament pel fred que ja ha passat, pel record del fred més que pel fred, per la comparació amb l'estiu vinent, més que pel temps que està fent. No han obert encara les botigues, excepte les lleteries i els cafès, però el repòs no és de torpor, com el de diumenge: és tan sols de repòs. Un rastre ros es antecedeix en l'aire que es revela, i el blau s'acoloreix pàl·lidament a través de la boira que s'extingeix. El moviment comença a poc a poc pels carrers, destaca la separació dels vianants, i en les poques finestres obertes, matinen també aparicions. Els tramvies tracen a mitjaire un solc mòbil groc i numerat. I, de minut a minut, sensiblement, els carrers es desperten.” (83)[1]

---

[1] Pessoa, Fernando*. Fragment del Llibre del desassossec. Els carrers de Lisboa*...

·         Fernando António Nogueira Pessoa (1888-1935), És considerat un dels majors poetes de llengua portuguesa

·         Escrit de manera fragmentària durant molts anys. El 1913 signa com Fernando Pessoa a la revista A Águia un original que deia formava part del Llibre del desassossec. Es tractava de A la floresta de l'alienació. L'any de la creació dels tres grans heterònims (1914) Pessoa ho considerava com a obra pròpia o ortònima.

Trossets d'història

Resulta estrany com la vida et porta de vegades a descobrir persones que tenen tant que contar;com davant d’un cafè, al que manté calent aquella flama escassa de l’espelma, poden anar desgranant trossets de la història que després descobreixes compartida en part, d’aquella història que s’amaga darrera del gris dels temps en els que es perdé la memòria. No hi ha millor tribut a la vida, que contar-la i en això, como qui acaricia aquells trets en els que un dia algú descobrís que el temps passa inexorablement i com la realitat quotidiana esdevé mite, radica la bondat de la memòria del detall aparentment insignificant, aquella sensació que recorre la mà quan llisca por la pedra o l’alè mateix del fred i la soledat.

Paisatge de tardor.

Passejo. L’aire ha esdevingut fred, sota el gris d’un cel que sembla desplomar-se. Les rajoles eixutes, netes, blanquegen al costat de l’asfalt renegrit. Escolto el lladruc d’aquell gos que juga amb el seu amo i els gargotejos d’una niada de coloms amagats sota teulat. Les orenetes ja no hi són, fa dies que van fugir del vent del nord. La gent, camina a passa lenta. l’olor de pa, acabat de fer, flaireja l’ humitat, pocs diaris sota el braç. Mirades baixes, com pentinant el terra, abrigats de tardor, l’estiu es fon en els braços freds i forts de la basarda.

Notes XIV: Viure i respirar

Imagino. En aquests dies de calma i de silenci obligats, obligats perquè de tant en tant cal avaluar les coses, cal fer una aturada tàctica, que no tacticista i donar un respir al cos, a la ment i a la família, recrear-te en aquelles petites coses que abandones, aquell paper que cal acabar, aquelles notes que mai pots posar en net, aquella trucada que cal fer, aquell passejar per la Rambla, gaudint això si del fred pirinenc que ens baixa acanalat a les ribes del Segre, mirant els ulls de la gent, gaudint dels somriures i deixant la mala llet de banda: respirar, respirar profondament. No oblidis de respirar, em deia una bona amiga que sap com les passions, de vegades, et fan oblidar allò essencial, allò vital, que és nogensmenys que la teva vida, aquella, la única que val la pena de viure.

La casa remuga en silenci, només les músiques inunden les sales i s’enllacen i enlluernen com un xoc en el no res; les notes, de vegades difícils d’entendre, de vegades dòcils i eloqüents, es repengen per les cadires, es llencen a les cortines com faules antigues que es desvetllen. Mentre, atent a aquests silencis en cadència, escoltes de lluny, encara, l’arribada d’un “mercancies”, o les sirenes que de tant en tant omplen de sons els carrers buits de gent, mentre les notes continues dansen en l’èter flamíger de la primavera amagada. Les gates dormen, gaudint d’aquest silenci plaent, com un regal; els seus cossos relaxats s’estiren damunt la manta irlandesa que els agrada, potser per aquells vermells i verds que encara conserva, malgrat els anys i tota la història que ja té i guarda.

Esbadiar

Obrir la ment a noves perspectives, deixar que l’espai abasti els seus propis elements i instruments com les onades que deixen damunt la sorra de la platja preuats tresors que poden no ser res per algú o tot un món, ben mirat. A ben segur que el vaixell encorat a port, necessita fer calafats per poder sortir a la mar i cavalcar damunt de les onades braves que l’envesteixen un i altre cop removent-ne el velar com un albatros que aguanta el vent, els ulls tancats navegant pels cels baixos i llampants de l’oceà que se li ofereix immens.

La lluentor marina arreplega els bancs que rodolen i rodolen recercant l’aliment que puja ara baixa de les profunditats, mentre les onades s’encabriten trencant la placidesa calma. El fred del nord deixa sentir les seves mans sobre les aigües càlides, mentre a la costa guaiten les gavines tot esperant, romanceres. Potser si que aquests ocellots ensinistrats semblen més rapinyaires, de la creativitat i els recursos dels pescadors, ja han descobert hores d’ara que no cal riscar si d’altres ho fan per tu, és més fàcil robar.

Eixiverniu

Protegir el cor de la realitat evident, mirar cap a un altre cantó qui vol percebre realitats diferents a les evidents i continuar com si no passes res, com qui planteja lletanies i lectures que evoquen visions transcendents que ens deixen pensar en aquell cavallet de marbre que resideix en aquella bola nadalenca que ja no fa música però que conserves com un record impertorbable que redescobreixes any rera any i que nia en els atàvics sentiments que conformen alguns solsticis hivernals.

De vegades sentir enveja de no creure, de no voler, de no desitjar; sentir per a superar aquells cinc minuts de bogeria transitòria i descobrir-te de cop, davant d’un mirall tot dient-te que potser cal aturar-se, dir-se tanmateix alguna cosa, saludar-se; despertar dels somnis que ens duen als paradisos que mai hauríem volgut desperts, servents d’un determinat resultat estadístic, que acaba inevitablement amb cava català, quan a mi m’agrada potser el xampany francès a poder ser, o prenent quelcom que no faci moda, ni sentir l’humorista de moda, ni la cantant de moda, ni riure les gràcies de ningú, ni escoltar bajanades.

Poder-te descobrir en el silenci de la terra quan entra en el seu temps de repòs, de calma, d’harmonia; temps en la que es recupera en ella mateixa, com un somni latent lànguid quan s'inspira una cadència simfònica hom veu només aquella atent visió calmada, possible d’escoltar; mentre el vent del nord juga a refredar, l’ambient de tardor s’esgota, lenta, pausadament, gèlida nit va estenent el seu mantell blanc escarxat sobre els roures que ens queden, o les fagedes amortitzades o els camps de cereals erms per la sequera. Ara sí dius, perceps la plàcida vàlua del temps que dorm, del meteor que canvia, i dones les gràcies.

Hivern

La prudència en les paraules, en els gestos, en el sentiments, que expressen valors i de vegades sentències, acompanyen en el seu caminar diari el verb que potser deixa de ser eloqüent per passar a ser eficient. Aquesta simbiosi de l’entorn amb un mateix és un requisit indispensable que ens porta a embolcallar el coneixement dels principis. Saber de la freda nit en el recorregut dels temps, mancada d’aquella boira tardana que acompanya els fred de novembre. Mentre veus com el glaç va cobrint aquells camps altra vegada erms, perquè el cicle de la vida s’atura i no et sorprèn, com tampoc et sorprèn ja veure i sentir els peus gelats mentre esperes en un semàfor i veus els vianants tapar-se perquè com un mantell gèlid que ens abraça, la nit hiverna i ens acomboia.

Dibuixar el perfil de les coses, només l’esbós perquè cavalcant per les ones de la consciència el discurs ens sigui òptim, sabent que voldries emprar el silenci una i mil vegades més expressiu, com el poema on el vers també dibuixa la forma, la descriu i et deixa pensar, encara que només sigui una mica, lo suficient per a sentir-te viu i respirar la pau que recrees un i altre dia.

Fred

Quan el fred del nord arriba, cauen els primers flocs de neu i ens sorprèn la baixada tèrmica d’aquesta bonica tardor que ens ha estat donada pel meteor, veus com la vida s’esgota poc a poc i entra en el descans que la mare terra dóna als seus fills, també els humans, que hores d’ara hem definit l’arribada del solstici d’aquí a un més “a peu prés” com una disbauxa comercial on el mercat ho acaba emmascarant tot, però si som capaços de disfrutar d’aquella tassa de cafè amb llet que fumeja, on hi afegeixes una mica de sucre, només una mica per endolcir aquest valor que ens és donat, el gust, per gaudir, sí, un cop més de les petites i senzilles coses que ens és donat de compartir, fem del món una altra cosa.

Descobrir això, la senzillesa amb la que gerenciar la nostra vida, perquè els humans tenim l’habilitat de saber complicar les coses, de fer que la nostra existència estigui basada en el conflicte, en la competitivitat, en l’ambició i al final has d’adonar-te’n que tot, absolutament tot rau en saber que vius un dia més, que pots veure el sol o sentir el fred que arriba quan li toca i ens recorda que el canvi del clima no és d’avui per demà, que hi és però que el patiran els nostres nets i besnéts.

Escoltar el ronroneig del teu gat que tanca els ulls tot esperant una festa que de tant arriba mentre espetega amb el cap el teclat de l’ordinador amb el que es rasca intentant fer fora allò que tens a les mans que no l’acaricien a ella que et mira amb els ulls axinats i les orelles enrera, romancera. Són aquestes petites i senzilles coses que et donen sentit a la vida, segurament n’hi ha tantes al nostre costat mateix, tantes….

Boirassa

S’obria el dia amb el fred que ens porten aquelles boires matineres que planen sobre aquesta ciutat fràgil que es desperta a costat i costat del riu, aquest riu que regalima per entre els marges verds amagant entre als matolls tota classe d’aus que s’aixopluguen a recés de les mirades que guaiten des de les baranes. La llum del sol lluenteja les llambordes com acabades de regar, que vomiten el fred que frega el terra, quan bafarades de vapor, ens acompassen la vida, segon a segon. La ciutat fa hores que es desperta, recorrent pels seus camins mentre en el dia es van posant els carrers, fins a acomplir el diagrama que ens dibuixen, com un laberint en el que nosaltres ens anem perdent, desdibuixant-nos, amb mirades fredes, encara adormides, somriures escassos.

Fins els gossos notaven el fred d’aquest matí de tardor, quan la boirassa esvaeix el seu llençol blanc que acompanya l’entrada, com en la mitjana edat, les portes de les viles s’obrien a l’hora en que el gall cantava, la blanca companyia ens invita a gaudir del sol primigeni, mentre el soroll de vida inicia el seu sonor i acompassat concert, pervertint el silenci calm de la nit urbana.