La misericòrdia...

La misericòrdia és nogensmenys que la compassió  benvolent, assimilable a la paciència, virtut que acompanya les accions del bé de les ànimes en estat de purificació, assimilable al perdó que ens cal sostenir com a essència de bondat i de camí de Llum, el que dit en termes contemporanis vindria a ser com aquell principi que ens ha de dur, des de la contemplació i la pau d’esperit a la justícia social, com instrument de transformació del món físic des del món espiritual.  

La importància de la vida, com a camí a recórrer, ens requereix de la modèstia, com una actitud de bé, que ens aproxima també a la bellesa com a petita llum que ha d’inundar les nostres vides; atribut diví que forma part de la nostra ànima, però que cal descobrir en cada passa que donem, en cada acció o inacció que emprenem, que no han de servir a altra causa que a l’alliberament mateix de tota servitud, sense abandonar la rectitud que ens cal en el camí benèfic que cal emprar.

La inclinació al mal és una pretensió fàcil, i en la dificultat d’obrar en el bé, és on podrem descobrir-nos en la misericòrdia que obra.

© Albert Balada

29-10-2013     

Una cita: Benjamin Franklin

“...Mai vaig dubtar, per exemple, de l’existència de la Deïtat; de què va fer el món i el governà per la seva Providència; de què el millor servei de Déu és fer el bé al home; de què les nostres ànimes són immortals: i de que tot crim serà castigat, i la virtut recompensada, aquí o en l’esdevenidor...” [1]

---

[1] Franklin, Benjamin. Memoires de la vie privée. Paris, Març 1791 

Tautologies

Entretenim les ànimes en banalitats, segurament noticiables, però banalitats a fi de comptes; disputes estèrils sobre temes intranscendents provocats per rèmores testimonials que ens rupturen i ensordeixen. A que treu cap discernir el que fa tant de temps que “és” i només la saviesa d’alguns, la deixadesa d’altres i la capacitat de maniobrabilitat d’altres ens descriuen en un escenari fal·laç? A que treu cap destriar i abocar misèries per no saber si si o si no, quan tot plegat no treu a res i encara menys apaigava la pròpia ineptitud en les essències mateixes de les tautologies barates? Correrem a tancar a pany i clau el que creiem nostre...nostre? Correrem a testimoniar greuges i planys; a ser més que qui o que...Mentre, passaran els anys arrauxats sobre camps de batalla de paper cartró, que interessa a propis i estranys, en la mesura en que no deixa d’alimentar aquella mescolança de basarda i misèria, orbitant al pas dels àzims.

Sorolls profans

Sento els lladrucs del gos que a la nit crida, un lladruc intens, atemorit, solitari en l’estança no lluny d’aquí; mentre el vent xiula pel carrer, com si una porta s’obrís. El seu lament llastimós, en el silenci nocturn fa com un esglai, les ànimes tremolen en el sentiment del seu udol; la nit sospira mentre el camió de les escombraries trenca la quietud, els lladrucs l’acompanyen, com si aquests sorolls profans, intentessin de trencar aquella simfonia que omple la foscor.

Jeu d’esquena, com enfadada, perquè de tant en tant llença un miol la meva gata, com enfurismada per voler escoltar la conversa cànida que en la nit es dóna; mentre a ella, cantora de la lluna en el seu festeig temporal i hormonat, jo li demano amb el dit sonorament silenci. Enfadada o no, reposa el seu cap felí sobre la cadira que tria, com qui tria en l’espai aquella butaca orellera en la que reposar les tardes de dissabte i deixar passar les hores, embolicat de somnis que embolcallen aquells sopors tardans.

Els ulls ploriquegen, tantes hores davant de la blancor on les lletres dibuixen les paraules que lentament van entonant aquell missatge que t’encomanen els déus, mentre ella, fèlina companya entén que la són també se’ns encomana als humans malgrat els misteris de la nit siguin tant plaents. Potser es desperta un altre món, dimensions distintes que podrien descobrir, però....... els lladrucs continuen, els udols i els miols....