Quan les magnòlies floreixen

Els records, de vegades aprofiten aquells moments vegetatius de les tardes estiuenques, quan derrotat per la canícula, t’arreceres en les ombres dels teus espais més íntims, protegit d’aquell sol implacable que dispara les temperatures. Els records, són com aquella màcula que recorre la teva consciència, que defineix el teu encaix de la vida quan et sobrevenen aquelles imatges que ho sintetitzen absolutament tot.

La matinada cau, quan la fresca retorna d’entre les boscúries on ha estat amagada, i ens transporta fins aquelles fragàncies, aquells aromes que captius disfressen l’aire enrarit i encara tebi. Recordo el seu nom en la ceguesa que li matava la vida, les mans captives cercant amor, l’emoció d’un nou record, de saber que havia retrobat la seva mare; quina semblança a tantes històries viscudes, aquella que un dia et va marcar.

Viure la vida amb la intensitat de cada moment: etern, sincrètic, únic, irrepetible, significa viure-la arreplegant vivències que no pots transmetre però si robar de tant en tant d’aquell imaginari que esdevé teu per sempre més; viure els instants perduts, de nou, com aquell tren que s’atura inexplicablement en l’andana perduda d’un racó de món encara per descobrir.

Mentre, aquella botella, verda i buida, et permet un nou prisma del mantell de la taula i desdibuixa aquelles paraules escrites sobre cartró que tant poc havies apreciat. Veus una altra perspectiva, un món nou que se t’obre a la ment si ets capaç de deixar el llastra innecessari, aleshores, la veu en “off” de la consciència, et recorda de nou aquella música monòtona que parpelleja sobre aquella bombeta de baix consum i saps que les magnòlies han començat a florir en la darrera nit del món.

Temps de cireres

El seu món replega les olors que destil·la la pluja del matí, arrecerada en els amagatalls de la casa vella, aquella que aixecaren els avis, o ves a saber, ningú no ho sap el temps que tenen aquelles parets de tolba. Els arbres farcits de fruits que es colliran ben aviat, quan deixi de ploure potser, recullen també les seves flaires, com les de l’ordi que creix poc o el blat que tot just despunta i reverdeix els camps. Mentre, a ciutat, ens pensem que tots els camins són, com els carrers de la vila, arreglat i enllumenats, quan descobreixes que n’és de plaent de recorre’ls, pas a pas, pam a pam, mentre la plana s’extén i es fa immensa als teus ulls, quan intentes de recórrer el curs del riu que recrea les boscúries que el ressegueixen tot definint-ne el paisatge que se’ns aventura descobert de nou per algú de mirada quasi infantil. El seu món és un món diferent, on els lladrucs simpàtics d’aquell gossot que camina a pas lent omplen un silenci que trenquen els gorgotejos de les caderneres o el pas cansí d’aquell gat que una i altra vegada es trenca en creuar la carretera propera, ens delecteja prop de l’arbre que ens obre camí. Potser sí que n’és de temps de cireres, aquelles cireres ennegrides, madures, dolces que de petit penjàvem de les orelles, com un símbol mitològic que ens definia en els jocs, ara, aquelles boles saboroses, ens diuen que la primavera ens acosta a l’estiu, quan la pluja ens ha arribat i pentina els camps assedegats.