Temps de cireres

El seu món replega les olors que destil·la la pluja del matí, arrecerada en els amagatalls de la casa vella, aquella que aixecaren els avis, o ves a saber, ningú no ho sap el temps que tenen aquelles parets de tolba. Els arbres farcits de fruits que es colliran ben aviat, quan deixi de ploure potser, recullen també les seves flaires, com les de l’ordi que creix poc o el blat que tot just despunta i reverdeix els camps. Mentre, a ciutat, ens pensem que tots els camins són, com els carrers de la vila, arreglat i enllumenats, quan descobreixes que n’és de plaent de recorre’ls, pas a pas, pam a pam, mentre la plana s’extén i es fa immensa als teus ulls, quan intentes de recórrer el curs del riu que recrea les boscúries que el ressegueixen tot definint-ne el paisatge que se’ns aventura descobert de nou per algú de mirada quasi infantil. El seu món és un món diferent, on els lladrucs simpàtics d’aquell gossot que camina a pas lent omplen un silenci que trenquen els gorgotejos de les caderneres o el pas cansí d’aquell gat que una i altra vegada es trenca en creuar la carretera propera, ens delecteja prop de l’arbre que ens obre camí. Potser sí que n’és de temps de cireres, aquelles cireres ennegrides, madures, dolces que de petit penjàvem de les orelles, com un símbol mitològic que ens definia en els jocs, ara, aquelles boles saboroses, ens diuen que la primavera ens acosta a l’estiu, quan la pluja ens ha arribat i pentina els camps assedegats.

Sorolls profans

Sento els lladrucs del gos que a la nit crida, un lladruc intens, atemorit, solitari en l’estança no lluny d’aquí; mentre el vent xiula pel carrer, com si una porta s’obrís. El seu lament llastimós, en el silenci nocturn fa com un esglai, les ànimes tremolen en el sentiment del seu udol; la nit sospira mentre el camió de les escombraries trenca la quietud, els lladrucs l’acompanyen, com si aquests sorolls profans, intentessin de trencar aquella simfonia que omple la foscor.

Jeu d’esquena, com enfadada, perquè de tant en tant llença un miol la meva gata, com enfurismada per voler escoltar la conversa cànida que en la nit es dóna; mentre a ella, cantora de la lluna en el seu festeig temporal i hormonat, jo li demano amb el dit sonorament silenci. Enfadada o no, reposa el seu cap felí sobre la cadira que tria, com qui tria en l’espai aquella butaca orellera en la que reposar les tardes de dissabte i deixar passar les hores, embolicat de somnis que embolcallen aquells sopors tardans.

Els ulls ploriquegen, tantes hores davant de la blancor on les lletres dibuixen les paraules que lentament van entonant aquell missatge que t’encomanen els déus, mentre ella, fèlina companya entén que la són també se’ns encomana als humans malgrat els misteris de la nit siguin tant plaents. Potser es desperta un altre món, dimensions distintes que podrien descobrir, però....... els lladrucs continuen, els udols i els miols....