diumenge, 25 de maig de 2008

Temps de cireres




El seu món replega les olors que destil·la la pluja del matí, arrecerada en els amagatalls de la casa vella, aquella que aixecaren els avis, o ves a saber, ningú no ho sap el temps que tenen aquelles parets de tolba. Els arbres farcits de fruits que es colliran ben aviat, quan deixi de ploure potser, recullen també les seves flaires, com les de l’ordi que creix poc o el blat que tot just despunta i reverdeix els camps. Mentre, a ciutat, ens pensem que tots els camins són, com els carrers de la vila, arreglat i enllumenats, quan descobreixes que n’és de plaent de recorre’ls, pas a pas, pam a pam, mentre la plana s’extén i es fa immensa als teus ulls, quan intentes de recórrer el curs del riu que recrea les boscúries que el ressegueixen tot definint-ne el paisatge que se’ns aventura descobert de nou per algú de mirada quasi infantil. El seu món és un món diferent, on els lladrucs simpàtics d’aquell gossot que camina a pas lent omplen un silenci que trenquen els gorgotejos de les caderneres o el pas cansí d’aquell gat que una i altra vegada es trenca en creuar la carretera propera, ens delecteja prop de l’arbre que ens obre camí. Potser sí que n’és de temps de cireres, aquelles cireres ennegrides, madures, dolces que de petit penjàvem de les orelles, com un símbol mitològic que ens definia en els jocs, ara, aquelles boles saboroses, ens diuen que la primavera ens acosta a l’estiu, quan la pluja ens ha arribat i pentina els camps assedegats.