El gat és autèntic...

A la fotografia le meva gata "Dolça" ensenyorant-se del meu llit...

El gat és autèntic, no enganya, no gasta hipocresia, ni falsos somriures; quan no té res a dir o a esperar, apaga el seu rellotge vital i passeja per la riba del país de Morfeu, que li aporta més felicitat, potser molta més que no pas compartir l’escassetat de la mateixa amb els humans. Són sincers, et volen perquè et volen, com ets, sense additaments, sense necessitat de fer veure el que no ets, cosa tant pròpia de la humanitat sencera, i si no et volen, rara vegada si ets com cal,  t’ho fan saber, t’ho diuen clarament, sense mobbing ni bulling, ni altres punyetes post modernes dites en anglès d’anar per casa; perquè els gats són molt més savis que nosaltres,  i gaudeixen, si poden, de la millor vida que de vegades és ben senzilla,  i si no poden, també, doncs en el seu viure, sigui quin sigui, curt o llarg, han sabut descobrir que també hi ha vida, sense honors, sense mèrits, sense privilegis, sense paranoies diverses. Els gats són autèntics, a nosaltres ens costa més, però sempre és temps d’intentar-ho i aconseguir de ser, només i senzillament ser, com ells...   

© Albert Balada

10-07-2013

No us sabria dir...

"No us sabria dir quan vaig descobrir que és allò que amaga la ment dels gats, de saber trobar en ells la subtilesa d’un animal sublim, intimista alhora, molt lluny d’aquella imatge que jo en tenia d’uns sers esquerps i gasius, que defugien la companyia humana, va ser aquella descoberta genial de saber com ells són guardians i conservadors dels moments, dels seus i dels altri d’aquells viuen com si d’un glop d’aire es tractés la vida i la gaudeixen a cada instant, sense pressa, perquè el seu ritme és ben bé un altre. (....)"

Albert Balada. ©
12/2012 "De gats"

La fotografia "Gat a Capri" de Martin Balo.

I qui ho és, de fiar....

El vent rastreja les essències, aixeca els vels i dissol els embolcalls, per deixar-ho tot al descobert, tomba les tanques maldestres que amaren designis indestriables i enlaira i dissipa els fums que enfosqueixen tot el que és quotidià.

Hivern estrany aquest que ens és permès de viure enguany, com si en uns escassos dies els meteors que han d’ albirar-se en mesos tinguessin pressa per a recrear-se i presentar-se en societat, potser perquè no vol ser diferent de tot plegat i quan s’ha obert aquella caixa en la que pandora reserva el destí darrer dels humans, el guardià del temps i del clima es mostra satisfet d’enrarir la calma i veure en els rostres desdibuixats la caricatura del que som en realitat: aquelles figures de fang que els déus modelen i guien al seu albir sobre el tauler d’escacs que és la vida.

El meu gat s’entesta en recordar-me com n’és d’arbitrari el vent, com si l’arbitrarietat no fos un símptoma d’humanitat mateixa, que esmicola fins la més petita senyal de lucidesa, de vegades; sort que la conversa és limitada, sinó a ben segur que entraríem en una discussió dialèctica que ens duria fins les essències mateixes del no res, del valor de tot plegat, per acabar convenint que som hereus i esclaus alhora de la nostra impietat, de la nostra voluntat exasperada per dominar-ho i controlar-ho tot, i que tanmateix l’atzar és un element clau en la nostra existència, com ho sabien els grecs, la més clara essència de la democràcia, en deien.

El vent brama, com un brau que arremet contra el tancat perquè li priva de córrer en llibertat; si pares una mica d’atenció es pot escoltar els matisos de la seva veu recorrent carrers i places, quan el silenci ens enganya, perquè rebufa de nou amb una embranzida que remou l’enteniment i et glassa tot d'un cop, les entranyes. El meu gat insisteix que ja m’ho deia, que aquest bou no és de fiar....

Temps de cireres

El seu món replega les olors que destil·la la pluja del matí, arrecerada en els amagatalls de la casa vella, aquella que aixecaren els avis, o ves a saber, ningú no ho sap el temps que tenen aquelles parets de tolba. Els arbres farcits de fruits que es colliran ben aviat, quan deixi de ploure potser, recullen també les seves flaires, com les de l’ordi que creix poc o el blat que tot just despunta i reverdeix els camps. Mentre, a ciutat, ens pensem que tots els camins són, com els carrers de la vila, arreglat i enllumenats, quan descobreixes que n’és de plaent de recorre’ls, pas a pas, pam a pam, mentre la plana s’extén i es fa immensa als teus ulls, quan intentes de recórrer el curs del riu que recrea les boscúries que el ressegueixen tot definint-ne el paisatge que se’ns aventura descobert de nou per algú de mirada quasi infantil. El seu món és un món diferent, on els lladrucs simpàtics d’aquell gossot que camina a pas lent omplen un silenci que trenquen els gorgotejos de les caderneres o el pas cansí d’aquell gat que una i altra vegada es trenca en creuar la carretera propera, ens delecteja prop de l’arbre que ens obre camí. Potser sí que n’és de temps de cireres, aquelles cireres ennegrides, madures, dolces que de petit penjàvem de les orelles, com un símbol mitològic que ens definia en els jocs, ara, aquelles boles saboroses, ens diuen que la primavera ens acosta a l’estiu, quan la pluja ens ha arribat i pentina els camps assedegats.

Significànces

La complexitat de la ment humana no és comparable sinó amb la cosa més gran de tota la creació, però alhora només és assimilable, tanmateix a la més diminuta de les criatures, capaç de sobreviure sobre les més extremes de les circumstàncies. La ment ens suggestiona d’acord a la nostra paradoxal manera d’entendre les coses , que no és altra que la recepció que en fem de tota l’experiència que ens és donada de viure.

Potser descobrint com una salutació, com una fràgil salutació en el silenci, potser dues insignificants paraules poden significar tot un univers, de vegades incomprensible, de vegades tòpic que esquinça tot: feliç dia, aquestes dues fràgils significànces, que assimilen els desitjos fefaents i la realitat de l’existència, ens pot portar a dubtar, lamentar, excusar, reviure, plorar, detestar, a formalitzar tot un seguit de sentiments que poden generar-nos aquestes com qualsevulla altres

Perquè de vegades la tendresa està renyida amb la sinceritat, com de vegades pot ser subtil saber recórrer el camí de l’humilitat i deixar de banda les passions, per retrobar el medi i fer simbiosi amb l’entorn és com en tot cas sempre amb un somriure se'ns descriu millor que les paraules mateixes allò que cal dir, allò que de fet sentim, com ens ho podria dir una rosa blanca, com ens ho podria dir el clam d’una gralla, o com podria ser dit per el miolat d’un gat entristit; potser i només potser observem que aleshores el món és molt més senzill si de fet: n’aprenem….

Fred

Quan el fred del nord arriba, cauen els primers flocs de neu i ens sorprèn la baixada tèrmica d’aquesta bonica tardor que ens ha estat donada pel meteor, veus com la vida s’esgota poc a poc i entra en el descans que la mare terra dóna als seus fills, també els humans, que hores d’ara hem definit l’arribada del solstici d’aquí a un més “a peu prés” com una disbauxa comercial on el mercat ho acaba emmascarant tot, però si som capaços de disfrutar d’aquella tassa de cafè amb llet que fumeja, on hi afegeixes una mica de sucre, només una mica per endolcir aquest valor que ens és donat, el gust, per gaudir, sí, un cop més de les petites i senzilles coses que ens és donat de compartir, fem del món una altra cosa.

Descobrir això, la senzillesa amb la que gerenciar la nostra vida, perquè els humans tenim l’habilitat de saber complicar les coses, de fer que la nostra existència estigui basada en el conflicte, en la competitivitat, en l’ambició i al final has d’adonar-te’n que tot, absolutament tot rau en saber que vius un dia més, que pots veure el sol o sentir el fred que arriba quan li toca i ens recorda que el canvi del clima no és d’avui per demà, que hi és però que el patiran els nostres nets i besnéts.

Escoltar el ronroneig del teu gat que tanca els ulls tot esperant una festa que de tant arriba mentre espetega amb el cap el teclat de l’ordinador amb el que es rasca intentant fer fora allò que tens a les mans que no l’acaricien a ella que et mira amb els ulls axinats i les orelles enrera, romancera. Són aquestes petites i senzilles coses que et donen sentit a la vida, segurament n’hi ha tantes al nostre costat mateix, tantes….