divendres, 1 d’agost de 2008

Quan les magnòlies floreixen


Els records, de vegades aprofiten aquells moments vegetatius de les tardes estiuenques, quan derrotat per la canícula, t’arreceres en les ombres dels teus espais més íntims, protegit d’aquell sol implacable que dispara les temperatures. Els records, són com aquella màcula que recorre la teva consciència, que defineix el teu encaix de la vida quan et sobrevenen aquelles imatges que ho sintetitzen absolutament tot.

La matinada cau, quan la fresca retorna d’entre les boscúries on ha estat amagada, i ens transporta fins aquelles fragàncies, aquells aromes que captius disfressen l’aire enrarit i encara tebi. Recordo el seu nom en la ceguesa que li matava la vida, les mans captives cercant amor, l’emoció d’un nou record, de saber que havia retrobat la seva mare; quina semblança a tantes històries viscudes, aquella que un dia et va marcar.

Viure la vida amb la intensitat de cada moment: etern, sincrètic, únic, irrepetible, significa viure-la arreplegant vivències que no pots transmetre però si robar de tant en tant d’aquell imaginari que esdevé teu per sempre més; viure els instants perduts, de nou, com aquell tren que s’atura inexplicablement en l’andana perduda d’un racó de món encara per descobrir.

Mentre, aquella botella, verda i buida, et permet un nou prisma del mantell de la taula i desdibuixa aquelles paraules escrites sobre cartró que tant poc havies apreciat. Veus una altra perspectiva, un món nou que se t’obre a la ment si ets capaç de deixar el llastra innecessari, aleshores, la veu en “off” de la consciència, et recorda de nou aquella música monòtona que parpelleja sobre aquella bombeta de baix consum i saps que les magnòlies han començat a florir en la darrera nit del món.