Una veritable casualitat m’ha fet retrobar a un teòleg existencialista, al veronés Ramono Guardini, casualitat perquè cercava algunes notes per un treball i un nick quan m’he trobat amb la descoberta que Guardini, un dels teòlegs que desencadenaren el Concili catòlic vaticà II, era clara i relament un existencialista. Segons la Dra. Lòpez A. Quintas, catedràtica de filosofia de la Universitat Complutense de Madrid, “Guardini va descobrir molt aviat que les realitats de la gran qualitat –les obres d’art i de la literatura, les relacions humanes, els valors, la vida espiritual -, només poden conèixer-se quan s’adopta davant d’elles una actitud d’amor, de reconeixement i comprimís persona. Pensament existencial vol dir que el subjecte congnoscent adquireix una clara consciència del sentit de l’objecte en la mesura en que el pren seriosament; a l’inrevés, la afirmació que fa li revela el seu sentit en la mesura en que la deixa entrar en la seva vida i permet que determini la seva mentalitat, la seva conducta i la seva acció”[1].
Sartre, el francés Jean Paul Sartre, ens deia en el seu discurs “l’ existencialisme és humanisme” que l’home és l’únic que no només és tal i com ell mateix es concebeix, sinó que ho és tal i com ell vol que sigui i com es concebeix després de l'existència, com es vol després d’aquell impuls fins a l’existència. L’home no és altra cosa que allò que ell fa que sigui. Aquest és el primer principi de l’existencialisme; és també allò que se’n diu subjectivitat, que se’ns tira en cara sota aquest nom”.
