Privilegis

Fotografia original de Toni Ibañez

Commou, tanmateix mirar les arcades del romànic de transició que ens revelen la història d’aquell vell hospital que els germans Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem havien aixecat en aquell lloc de la Catalunya nova anomenat Lleida. La veritat és que badar en el reflex de la pedra bella suposa, nogensmenys, que traslladar-te en el temps i albirar en el seu transcurs aquells ensenyaments que blasmen en l’aire el valor i els símbols que esdevenen transcendents en la conformació de la nostra identitària història. Escoltar relats, visions i transcendències en el marc dels sostres de fusta, entre les heràldiques suposades emmarcant un espai donat a la cultura i les arts, la ciència i les lletres, resulta poc menys que un privilegi amarat de vell, mentre es recorren els viatges i es relaten, es rapsoden els espais que ens transfereix l’escriptora de la seva nova criatura, pàgines que ens descriuen com en fa fantasia, del dia a dia, l’autora*, amarada de sinceritat i ironia.

*Alòs Lòpez, Marta. "HIstòries de l'AVE" Edit. DeParis. Lleida. 2009

A propòsit....

La foto és de Maciej Bodek

La fira acostuma a explicar-se segons li va a cadascú i la visió de les coses té tants de matisos distints i tants graus des d’on mirar-se, que aquella humana reacció de discutir els punts de vista dels altri resulta estèril i fútil, com rebatre la bellesa i la capacitat de vol d’aquell rossinyol que senyoreja un racó de bosc. Veure els bancs vuits d’aquell 1938, sota l’enfoc “dei fasciti” i llegir la reflexió que ningú no els ocupa a la solana, com si no passes res, com si els morts no fossin encara al terra deixats, sagnants, sota la rialla pèrfida de qui testimonia una ciutat abandonada i trista: esgarrifa, perquè el testimoni en blanc i negre ens descriu una mirada, un enfoc, un valor i ens diu això si, que el somriure negre va passar per una ciutat que potser no va poder plorar els morts....una anècdota, calia alçar el braç.

*Lleida 1938, José Demaría "Campúa" I.E.I., Sala Montsuar del 5 d'agost al 7 de setembre de 2008

Aquella crònica sentimental.....

No em resulta difícil pensar i escriure com el mestre Vàquez Montalbán, i el recordo encara viu baixant per les escales del claustre de l’IEI. Em sentia bé escoltant aquells textos que ens transmetien misteri, angoixa, misèria… Sí misèria, aquella misèria que és fruit de tota dictadura, on hi ha un art oficial, una faràndula oficial, uns còmics oficials. Còmics? Parlo de la comèdia, però també de la política i de la societat, com ens ho havia descrit sempre Manolo Vàzquez.

L’espectacle que ha estat estrenat a la Sala Muntaner de Barcelona el dimecres 19 de març de 2008, té la clau de l’humor que li donen aquests grans actors i actrius: la Lambert, la Esteve, la Frauca, en Genís, en Pujolras i també aquest cop l’Albertí. Sí, ens feien riure, però de vegades l’expressió de les seves cares, em recordava, perquè no dir-ho aquell model de la tragicomèdia grega, el model clàssic del teatre, on l’expressió amb la música ho era tot. Veure les ganyotes, potser analitzar-les en detall, et permet descobrir un retrat inhòspit, però real, d’aquella Espanya que a cops espanta i que ens ha marcat a tots plegats, al menys a tots aquells que no som fills de la democràcia i sí del franquisme, que bevem d’aquell franquisme sociològic que de tant en tant transpira.

En una cita que recull Eugenia Afinogénova[1], de Vázquez Montalbán, aquest ens diu en el seu llibre “Crònica sentimental de España ”[2], sobre el que es basa l’espectacle, que:

“…La sentimentalidad colectiva se identifica con una serie de signos de exteriorización: las canciones, los mitos personales y anecdóticos, las modas, los gustos y la sabiduría convencional. Todos estos signos exteriores son cultura popular y están configurados por los medios de formación de la cultura de masas...”.

Però ens parla Vázquez Montalbán només de cultura popular? Jo crec que ell vol anar una mica més enllà, ens vol descobrir l’atabisme d’una societat castigada en la iconoclàstica d’un règim que va viure i perviure algunes generacions a l’extint gèrmen republicà, com una memòria històrica, que intenta recollir-se i recrearse permanentment en ella mateixa i aquí és on neix la sàtira de l’espectacle que combina amb perfecció la seriositat del plantejament de l’escriptor amb el regne de l'humor fi.

És doncs l’espectacle, com la obra, un model de contra-cultura; acceptar el que hem estat, el que som com a anàlisi i reflexió, segurament, del que serem. Si som capaços d’afrontar el passat amb aquesta serenitat, sense apassionament, però amb l’ull crític suficient, amb la simpatia i el gest, l’humor i el rigor, també sabrem afrontar el futur, potser....?.


[1] Afinoguénova Eugénia, professora de literatura espanyola a la Universitat Marquette de Milwaukee (Winsconsin - USA)

[2] Vázquez Montalbán, Manuel. Crónica sentimental de España. Espasa Calpe. 1986. ISBN 8423921506, pag. 15

Aixoplug

Les pedres, aquelles velles pedres que aixecaren els germans hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem, a la ciutat de Lleida, actual seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, han guardat per una nit, les veus càlides i sonores de les cançons d’amor i de taverna que uns amics oferien en un concert al « pati », una joia en el bell mig de la ciutat, on la ramor de l’aigua de la font es confon amb els colors que l’inunden i s’hi reflexen en caure la tarda, tot plegat recreant-ne un entorn màgic, en el que la música adoba uns moments de pau i serenor per acabar el dia.

Com hauria volgut compartir aquells moments amb alguns amics als qui agrada aquest format poètic engalanat de música, quan que ja el sol havia eclipsat la seva llum i deixat pas a la lluna que llaminera treia el nas per sobre les parets d’aquell claustre per gaudir segurament com jo d’aquells instants. Un capvespre en que aquell testimoni de la historia de la nostra ciutat, que els Cavallers de l’orde hospitalària van deixar, ha donat aixopluc a l’art del Grup Boira, nom lleidatà, "a fe de listo", uns bons amics, quines veus afalaguen l’aire i els sentits, us ho ben asseguro.