La bondat de la xarxa, tot i malgrat el seu origen USA, és la universalització de la informació i l’efecte blogger no n’era un fet aïllat; no n’era dic, perquè darrerament i jo també he comés aquest error, mea culpa, hi ha una tendència comunitarista, una tendència localitzadora absolutament preocupant: castosferes, vallesferes, lleidasferes,... i altres “feres”.
És probable però, que si el procés de glocalització quedés en això en l’identitarisme local, podríem entendre que hi ha un procés pròxim a l’element “natio” que rebufa des de determinats bloggers; el pitjor és la necessitat amarada de un intent de convertir el que és 2.0 (un aforema que ens indica una determinada forma de gestió de la xarxa i poca cosa més) en un model 1.0, és a dir en allò anterior, i per tant sustentat en el contacte personal, fruit de les angoixes d’un particular model d’individualisme, però també de les essències bàsiques del control social i de saber: qui, com, quan, què i perquè.
I ja dic jo també vaig sucumbir en l’invent de la Catosfera, una experiència simpàtica que hauria de quedar precisament en això, en la simpatia i com diria un castellà “vas que te matas”, però és clar, juguem a les plataformes, a la mobilitat vertical a partir de les essències relacionals que tant es reivindiquen des dels aforemes 2.0, des de la solitud de la xarxa: quina pena, oi? Perquè si som capaços de descobrir en la creació d’opinions, d’idees, el valor en si mateix, a partir del reconeixement de la transmissió del pensament, a què ve de descobrir-nos, de fer-nos evidents en un món que podríem dir-ne no-matrix?
