Ens ha tocat de viure...

La fotografia és original de Montse Esteba

“ (...) Ens ha tocat viure sota un gran control social i molt condicionats per les majories. Això fa que, de manera més o menys conscient, hi hagi moltes persones que viuen seguint pautes fins i tot imposades des de fora. Sembla que algunes coses siguin més veritat o més bones només perquè tothom ho diu o ho fa. En aquest món globalitzat resulta més còmode seguir el camí trillat que viure contra corrent o mantenir actituds que poden fer-nos impopulars.”[1]

---

[1] Piris, Joan* fragment de la seva glosa: L’ inconformisme del cristià. 14-07-2013

* (1939) Bisbe de Lleida de Lleida (2008-...). Realitza els seus estudis d'Humanitats i Filosofia, i també de Teologia al Seminari Metropolità de València,

Valors comuns

“Els valors dels nostres fundadors estan lluny d’haver-se plasmat plenament en la pràctica. Però estan molt més acceptats avui que fa decennis.... Hom però, els valors universals són més necessaris que mai en aquesta era de la globalització. Tota societat necessita la cohesió que proporciones els valors comuns, de manera que se sàpiga que esperar els uns dels altres i tinguem principis compartits per a resoldre les diferències sense necessitat de recórrer a la força. Aquesta consideració val per les comunitats locals i per les comunitats nacionals. Ara que la globalització ha escurçat distàncies i que experimentem quasi immediatament l’efecte de les coses que la gent diu o fa en l’altre extrem del món, també sentim la necessitat de viure com una comunitat mundial. I només podem fer-ho si tenim valors mundials que ens uneixin. Els successos recents han demostrat que no podem donar per segurs els nostres valors mundials. Percebo en tot el món una considerable inquietud davant la possibilitat que l’entramat de relacions internacionals s’estigui desbaratant i que la pròpia globalització estigui en perill.” [1]

[1] Fragment del discurs de Kofi Annan a la Universitat de Tubinga (Alemanya) el 12 de desembre de 2003 davant del Word affairs Council amb el títol: Existeixen encara valors universals?

Globalització i crisi

(Globalització i crisi* article publicat al nro. 40, pag. 8-10 de la revista Àmbits del Col.legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, va ser escrit el 30 de juliol de 2008)

• ISSN 1136-8225, Nº. 40 (40), 2008 pags. 8-10

L’avaluació dels models econòmics parteixen adequadament de valoracions que quantitativitzen aquelles posicions que se’n deriven de les evolucions del creixement o decreixement de les economies, de manera que en determinen aquells perfils que incideixen en el reconeixement del valor d’una concreta situació de l’economia d’un país en el context mundial. Certament aquest esquema resultaria vàlid, tot i que no té en compte aquelles aportacions que poden ser fetes des d’altres disciplines acadèmiques en les avaluacions d’aspectes exògens als estrictament econòmics, el que ens permetria contemplar el procés globalitzador des de perspectives distintes.

Durant molt de temps s’havia contemplat el concepte “globalització” com un concepte en clau de neutralitat, sense una suposada perspectiva ideològica; certament des d’un punt de vista teòric aquest plantejament resulta possible, però podem arribar a una altra conclusió diferent? és també possible?. De fet ens trobem amb uns fenòmens que realment corresponen més adequadament al que podríem definir com a nivells d’integració regional directament vinculats a principis propis del liberalisme econòmic, de manera que la integració econòmica, la globalització en definitiva, sembla derivar substancialment dels principis de la liberalització comercial i financera[i]; però aquests mateixos principis haurien de pretendre la reducció de la pobresa, tot i que la seva aplicació en els mateixos processos d’integracions regional només aconsegueixen un increment dels nivells de la desigualtat i de precarietat laboral, per altra banda.

És en aquest sentit que la globalització, segons alguns teòrics, més que un model, acaba essent la culminació d’un procés endegat i protagonitzat pel mercat, pel capital[ii]; de fet aquella neutralitat i innocència inicialment reconeguda que podia establir el propi concepte, resulta hores d’ara poc més que fora de lloc; és en opinió d’una part del món acadèmic, que observa com la globalització no és més que una manera d’entendre les relacions socials, molt més enllà de les perspectives econòmiques i directament relacionat amb un element que neix vinculat als principis del liberalisme econòmic: la pobresa[iii].

En aquest context resulta pertinent de recuperar les referències prèvies als processos migratoris, com a la delimitació dels salaris dels exèrcits laborals menys qualificats, de manera que podríem concloure inicialment que aquests clústers no acabaran beneficiant-se de l’ordre global, en principi perquè són grups altament vulnerables, en la mesura en que es produeixi un ajustament de les rendes, això ens hauria de dur a un augment de la desigualtat, un problema sens dubte global, sinó és que s’arriba a una veritable harmonització dels estàndards laborals i socials, de manera que, potser sense adonar-nos, estaríem globalitzant la tensió treball-igualtat, aspectes directament relacionats amb els processos migratoris d’aquest segle XXI[iv].

Però la configuració dels àmbits que resulten implicats per aquell concepte utòpic inicial del model globalitzador, no ens impedeix de comprendre que cal entendre-ho des d’una perspectiva en la que la integració de factors diversos, de variables distintes, ens duen a la comprensió de nous esquemes en la interpretació del món contemporani, d’aspectes tanmateix globals en definitiva com ara el canvi climàtic[v]; de fet la declaració sindical a la COP13, ja ens adverteix que no entrem només“en l’àmbit de lo hipotètic, sinó que s’ha convertit en una realitat patent i alarmant”.

Pot resultar evident, doncs, que el sistema econòmic i social del món desenvolupat, aquell que en principi hauria de ser l’axioma del concepte global, no pot ser considerat sostenible si les consideracions a l’entorn del concepte “globalització” no signifiquen també les concrecions d’un model que hagi d’afectar en positiu a tota la humanitat; i si aquest, per tant, no té o no abasta a tots els ser humans, a tots els ciutadans i ciutadanes; la globalització en lo teòric no tindria cap sentit, perquè com ens indica la científica Irene Bustos[vi], haurem de convenir que els mots global i social són “dos conceptes intrínsecs”.

Altres elements semblen planar sobre els termes que donen títol al present article, conceptes que en si mateixos defineixen, tota l’organització mundial: el sistema financer -bancari - i el sistema mundial d’alimentació –la producció d’aliments- . Si atenem a les consideracions que ens fa el Fons Monetari Internacional, en el seu informe de 28 de juliol de 2008[vii], “els mercats financers mundials continuen essent fràgils i els indicadors de risc sistèmic es troben encara a nivells alts”, riscos sistèmics que, per altra banda, semblen haver-se contingut d’alguna manera, segons indica el mateix informe, a partir de les mesures adoptades pels bancs centrals, tot i que també avança l’informe que encara hi pot haver entitats financeres que es vegin obligades a captar encara més capital, abordant el FMI obertament el concepte “crisi”, en acceptar que “en aquesta etapa de crisi les característiques de les estratègies de resolució i assoliment del suport estatal desperten una major atenció”; s’admet doncs, en certa manera, que”el model del mercat ja resoldrà”, no sembla ser un principi òptim.

L’Informe sobre la estabilitat financera mundial de 2007 del FMI[viii], ja referia un seguit d’aspectes a corregir en el sistema econòmic global. Aquest estudi especialitzat feia esment a la relació entre la incertesa i la manca d’informació, com a elements significatius de la situació de crisi latent; ens deia també que cal comprendre com la innovació financera podria haver contribuït a la situació que ja s’apuntava en 2007; que no cal menystenir el paper que les qualificadores de risc tenen, com la necessitat de prestar atenció a la valoració de productes complexes, i com el perímetre de reunificació del risc ha de tenir un espectre més ample. De fet doncs l’informe GFSR a que fem referència indicava com el sistema financer mundial, és a dir global, es considerava al 2007 ja sotmès a una “pesada prova” [ix]

El president del Banc Mundial, Robert Zoellick, anunciava l’abril de 2008[x] la possibilitat que al menys 33 països del món afrontessin la possibilitat de malestar social i polític degut a l’elevat preu dels aliments i de l’energia; paral·lelament els fluxos mundials de finançament per al desenvolupament 2008 preveu una disminució en el creixement del PIB mundial, que passarà del 3,7% en el 2007 al 2,7% en el 2008, segons recull el comunicat emès per aquest organisme que situa les causes en la resistència al creixement en els països en vies de desenvolupament per la seva resistència a les turbulències financeres i a l’alça dels preus de l’energia i dels aliments[xi]; un informe que també estableix com en aquest context global, són els “pobres del món”, doncs, els més afectats pels creixents preus dels aliments i de la inestabilitat dels mercats petroliers; globalitzem la crisi.

La pregunta doncs que potser ens caldria fer és, si tot plegat no respon al que ens diu Luís de Sebastián[xii], sobre el que ell entén com a Globalització: “El procés d’integració dels mercats de mercaderies, financers, de coneixement i el d’expansió de les cultures dominants (notablement la nord-americana) per tot el món”?; però també el professor, ens fa una reflexió igualment interessant en afirmar que: “existeixen índexs senzills i complexes per a mesurar la globalització, o més precisament quan globalitzat està un país. Doncs bé, segons tots aquests índexs Àfrica és la part del món menys globalitzada”. Hores d’ara, segurament, ja no és problema de disquisicions terminològiques, sinó de reflexions científiques a l’entorn del perfil ideològic del model global, de la recerca de respostes adients a fenòmens globals, allunyats del narcisisme propi de les descobertes primigènies. El tot global, els seus equilibris i desequilibris, evidencien la intrínseca relació entre les civilitzacions, potser?.


[i] Borrell, Josep Are there any alternatives to the liberal globalisation? Grupo de Ginebra. Febrero 2008-.
[ii] Altvater, Elmar. Globalización, la euforia llegó a su fin. Abya Yala. Quito. 2004. pag. 11
[iii] Hunter R. Is globalization reducing po verty and inequality? A Navarro eds Neoliberalismm globalization and inequalities. Consequences for Healt and Quality of life. Baywood. Publishing company, Amitiville. New York. 2007.
[iv] Martin, S. Global Migration, Trends and Asylum. Working Paper num. 41. Institute for Study of international Migration. 2001.
[v] http://www,.global-unions.org(pdf.ohsewpp_12bc.sp.pdf/
[vi] Bustos, Irene. Respuestas a la crisis alimentaria desde el colectivo de la Ciencia. Global Progressive Forum. Barcelona. 2008.
[vii] FMI. Informe sobre la estabilidad financiera mundial. Actualización sobre el mercado. 28-07-2008. http://www.imf.org/external/spanish/pubs/ft/fmu/2008/02/0708s.pdf
[viii] FMI. Informe sobre la estabilidad financiera mundial de 2007. http://www.imf.org/external/spanish/pubs/ft/gfsr/2007/02/sums.pdf
[ix] Extret del comunicat de premsa del FMI: Avaluació de riscos per a l’estabilitat financera mundial. Informe sobre l’estabilitat financera mundial (Informe GFSR). Setembre de 2007
[x] BBC Mundo. De data 02-04-2004. http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/business/newsid_7327000/7327635.stm
[xi] Informe del Banc Mundial 2008. Globe Developement Finance. http://www.worldbank.org/gdf2008
[xii] De Sebastián, Luís, Professor Honorari de l’Escola Superior d’Administració i Direcció d’empreses (ESADE): “Nuevas Sorpresas de la Globalización” . G.P.F. Barcelona.2008

La nova cultura epistolar

T’asseus lentament davant del teu ordinador, amb aquella taula plena de papers i notes, acompanyat dels teus llibres, reflexions properes i llunyanes que resten sempre amatents a l’espera que les recuperis una i una altra vegada. Aquesta finestra al món que se’t presenta de vegades com una fusta de salvació en la que pots expressar els teus més profunds sentiments a modes de declaració epistolar, com aquelles cartes que en el segle XVIII van constituir també significatius llibres que ens descrivien situacions personals i socials, recordem si més no per a citar-ne dos “Les cartes perses” o “Las Cartas Marruecas”. Salvant les distàncies i els models de l’època, és probable que repetim aquells models amb els formats propis de l’etapa post moderna que ens ha tocat de viure, recuperant doncs antigues i bones costums que deixen de banda aquella intranscendent situació de l’individualisme globalitzant per esdevenir un corpus cohesionat a través de la literatura, de l’escriptura, on intentem de descriure passions i missions, deures i drets, visions i reflexions, i de tant en tant una mica de filosofia.

Aquesta senzilla i petita reflexió la faig quan la Maria Guardia, una bona amiga m’atorga des del seu blog el premi de blog solidari, descrivint aquest des del que llegiu aquestes línies amb un apressi que li agraeixo, no se si el meu blog predica precisament la solidaritat, en tot cas, potser si que darrera d’aquelles lletres, darrera d’aquells versos, darrera de totes i cadascuna de les reflexions que hi insereixo s’hi pot llegir un principi universal que descric en el zenit del blog mateix, com una estopa que descriu a modes dels antics les essències del que vol ser aquest conglomerat de paraules.

Ara em toca a mi d’atorgar aquest premi que vol ser com un esperó a continuar en el treball diari, en el treball a través de la xarxa, en descobrir-nos al món com una peça més el conglomerat social que pensa i té la sensibilitat de dir-ho, de parlar, d’escriure-ho, de mullar-se en definitiva; Els blogs als que vull guardonar amb aquest premi, perquè si, perquè em dona la gana, són:

El blog de la Joanna Martín, un blog nou, que encara té l’olor del forn calent, de pensar com el faria, on aquesta amiga analitza, recrea una notícia apareguda cada dia als mitjans i ens aporta la seva visió la seva perspectiva, una perspectiva nova al meu entendre on se’ns descriu ella mateixa buscant-hi la reflexió que ens proposa...

El blog de la Cristina Catarecha, una molt bona fotògrafa que també acaba de crear el seu blog, on a més podem descobrir que és una apassionada del dir i del saber dir, del veure i entendre al seu entorn el que passa i com passa.

Hi ha, però tant blog que podria rebre la consideració solidària, mireu els enllaços al lateral dret d'aquest meu blog, tants, desconeguts, amics i coneguts, de tot hi ha que em sabria greu, molt de greu, deixar-me’n algun. Per tant comprendreu que no en citi més, que doni per citats tots aquells blogs que d’una o altra manera em són referència, sabent que de vegades els blogs són en la ment de cadascú, els pensaments que poden o no transmetre’s en el decurs del nostre dia a dia, del nostre sinuós trànsit per la vida, on fem d’aquestes cartes a la xarxa el nostre valor com a persones.

Les bledes no cotitzen en borsa

Avui venia convençut que em seria difícil trobar de que parlar, de quina cosa adduir per poder semblar original quan hores d’ara resulta tot tant repetit, però després d’entendre com Quim Monsó, l’admirat Quim, es recreava en el seu propi discurs per dir alguna cosa de nou en aquella fira alemanya, m’he dit que potser aquesta és la millor manera de ser transcendent.

De fet, allò políticament correcte queda obsolet a marxes forçades, quan també un voldria de vegades perdre’s en el marasme de les coses intranscendents i dibuixar-se com un ciutadà normal, amb qui et sents identificat perquè comparteixes els seus problemes, però clar potser això seria massa corrent, parlar del que costa arribar a final de mes o com encara no hem superat aquella abusiva adaptació a l’euro del preu del diari o del cafè que ja ningú sembla voler recordar, perquè tot plegat ja està igual de car com ho està a la resta d’Europa.

Pensar per la gent, identificar per ella quins són els seus problemes i decidir quines han de ser les seves solucions, és hores d’ara una lletania que anirem escoltant dia rera dia, com una llarga marxa Radetzky on cal picar fort de mans de manera cadenciosa si no vols quedar fora de ritme. En tot cas sempre queda el recurs de la política 2.0, usar de la xarxa per a crear consciència col·lectiva i debatre allò que ja ens va dir Marx, com ens ha recordat recentment Eric Hobsbauwm als seus 93 anys, que aquell ja va vaticinar al segle XIX la globalització, mentre alguns analistes forjats a les files del neo liberalisme ens diuen que cal una més gran flexibilitat en àrees de la vida ciutadana regulades per les forces del mercat.

Segurament el mercat de valors res té a veure amb el mercat on ens mirem els filets i comprem les bledes, perquè aquestes no cotitzen al selectiu Ibex 35. Potser val la pena pensar-hi per poder calibrar la distància entre el preu del llonsat i el valor de les accions, la mateixa que pot semblar existir entre la política i la realitat.

Article publicat radiofònicament a Onda Cero de Lleida

Els "models globals" en Xirinacs

Una bona amiga em transmet el traspàs ahir de Lluís M. Xirinacs i cercant en la memòria, recordo que el vaig conèixer, vaja el vaig veure, l'estiu de 1.976 quan com tanta altra gent vam participar a la "marxa de la Llibertat" que va recórrer tot Catalunya; segurament hauríem de convindre que va mantenir una certa coherència amb la seva visió de Catalunya que, puc no compartir i de fet no comparteixo per les seves idees polítiques, però necessàriament ha de merèixer el meu respecte, perquè per això lluito, per a que tothom pugui ser lliure pensador en el context de la concòrdia que s’ha d’entendre i dibuixar com a democràtica.

Saber-lo doctor en filosofia em desperta una simpatia Intel·lectual i em provoca a descobrir allò que pensava. Encuriosit trobo entre els seus textos un que es titula “Mentalitat i models globals”, un text on analitza lo global com a principi d’autenticitat postmoderna, i com ens descobreix la seva perpectiva de la globalització tot afirmant que: “Actuem i sentim en concordança amb la imatge que ens hem fet de les coses. Sovint creiem que aquesta imatge és la realitat. La coneixença i control dels nostres patrons mentals són tasques molt importants que deixem de banda. No estem preparats per afrontar la complexitat del món actual amb els patrons de l'especialització i de l'anàlisi. L'arrogància de la visió compartimentada de la realitat repercuteix en l'economia, en l'ecologia i en l'ecumenisme entesa com a relació intercultural”.

En aquesta obra, un "paper", de fet, se'ns proposa l'apassionant aventura d'estudiar models globals, de bastir síntesis globals i actuals, provisionals i perfectibles, redactades en termes filosòfics, amb un rigor diferent, ens parla, al meu entendre de Ciència Política, i per tant descobreixo un intel·lectual distint, amb idees noves, respecte de la persona que ens ofereix la seva activitat política i els seus referents més immediats i que, com deia no puc compartir.

Ens continua dient en aquest context interpretatiu com per a pensar en global en un món complex cal adonar-se dels dos camps complementaris d'un model global i ens descriu dues realitat, la realitat mental, la de la nostra ment i la realitat mental, la de la realitat mateixa i ens proposa una visió de conjunt que ens cal substancialment per a poder contemplar-la per decidir i per actuar a partir de quatre principis que ell ens descriu en el seu "paper": el principi d'identitat, on cada part és ella mateixa; el principi d'interdisciplinarietat on cada part té veïns; el principi de globalitat on cada part és en el tot; i finalment el principi d'holicitat on el tot és en cada part.

En la seva obra intel·lectual ens proposa de descobrir aquests principis i aprendre a viure amb ells com una proposta que ens hauria de permetre de descobrir i aprendre el suggerent art de viure i conviure creativament amb els grans reptes humans. Aquesta era, potser la seva gran contradicció. Descansi en pau.

On y croit toujours à l'humanité

Liberté, égalité et fraternité, trois noms à femme. J’ai pris le portrait d’Idolaxis, une jeune équilibriste havanaise.

A ce moment là, ou les homes deviennent fous, ou le model du premier monde et loin, chaque fois plus loin de toute la reste des pais et des nations. C’est le moment ou l’on doit renforcer l’internationalisme, ou l’on doit renforcer toutes les idées de rapport au socialisme démocratique, qui est supporte par trois idées révolutionnaires, qui nous emmènent vers l’interprétation rational et a la transformation sociale a partir de : la Liberté, l’Egalité et la Fraternité.

C’est pour sa que loin de la création des nouvelles inventions comme le model de parti démocratique européen que quelques italiens, que quelques français et quelques catalans proposent, il faut dire : assez, ça y est, taisez vous ! Le socialisme démocratique il est vrai qu’il doit se repenser, qu’il doit se dimensionner au tour d’une société en changement en permanence, mais il faut prendre conscience aussi que la réinterprétation que toujours on a fait à partir le socialisme démocratique de ce que l’on appelle maintenant globalisation, un terme libéral que prend le report de l’internationalisme rejoint aussi qu’elle veut une tendance a l’égalitarisme parmi toutes les sociétés, lorsqu’elle appelle au marché pour l’avenir.

C’est au tour des accords du mouvement internationaliste qui se sustente sur l’internationale socialiste, que l’on peu gérer la troisième revolution industrielle, pour l’incidence qu’elle à pour toute l’humanité, pour aborder le changement et ne pas distancier encore plus des pays en ver les autres et faire des politiques pour les reprocher encore plus.

I'm a catalan.....

Casals, Pau Casals, el mestre, no era un catalanista, era un internacionalista que sustentava el seu pensament global en el model local, en aquella realitat que a tots ens dissenya el nostre perfil social, enllà on ens socialitzem és on fem la nostra pàtria, com diu el President Montilla, a qui ningú cita, quina llàstima en aquestes coses i és el model de tanta i tanta gent arreu del món.

Segurament amb aquell “I’m a catalan”, amb aquell clam contra les guerres en plena guerra freda, posant com a model el pactisme que ens defineix, Casals, Pau Casals, el mestre, donava una lliçó al món, des de la seu de l’assemblea general de les nacions unides.

M’ha emocionat de retrobar el vídeo, un testimoni que ens ensenya que els internacionalistes apostem, apostàvem, ja avanç del naixement del concepte teòric de la globalització, per un món sense diferències, per un món on lo local es projecti a lo global; Casals, Pau Casals, el mestre, ens parlava ja aleshores de glocalització, el 24 d’octubre de 1.971, i ho fèia també de pau, que és el mateix que parlar de fraternitat, la fraternitat universal que ens fa lliures i ens fa iguals.