Mea culpa

La bondat de la xarxa, tot i malgrat el seu origen USA, és la universalització de la informació i l’efecte blogger no n’era un fet aïllat; no n’era dic, perquè darrerament i jo també he comés aquest error, mea culpa, hi ha una tendència comunitarista, una tendència localitzadora absolutament preocupant: castosferes, vallesferes, lleidasferes,... i altres “feres”.

És probable però, que si el procés de glocalització quedés en això en l’identitarisme local, podríem entendre que hi ha un procés pròxim a l’element “natio” que rebufa des de determinats bloggers; el pitjor és la necessitat amarada de un intent de convertir el que és 2.0 (un aforema que ens indica una determinada forma de gestió de la xarxa i poca cosa més) en un model 1.0, és a dir en allò anterior, i per tant sustentat en el contacte personal, fruit de les angoixes d’un particular model d’individualisme, però també de les essències bàsiques del control social i de saber: qui, com, quan, què i perquè.

I ja dic jo també vaig sucumbir en l’invent de la Catosfera, una experiència simpàtica que hauria de quedar precisament en això, en la simpatia i com diria un castellà “vas que te matas”, però és clar, juguem a les plataformes, a la mobilitat vertical a partir de les essències relacionals que tant es reivindiquen des dels aforemes 2.0, des de la solitud de la xarxa: quina pena, oi? Perquè si som capaços de descobrir en la creació d’opinions, d’idees, el valor en si mateix, a partir del reconeixement de la transmissió del pensament, a què ve de descobrir-nos, de fer-nos evidents en un món que podríem dir-ne no-matrix?

Netocràcia

Quan recentment em convidàvem en una escola de quadres a parlar sobre la nova forma de fer política, la política 2.0 com es diu ara, la política mitjançant de la xarxa, el fenomen blogger sobre el que ja he escrit alguna vegada, pensava que aquest divertimento que pot suposar per alguns de nosaltres, articles curts, una fenomenologia essencialment epistolar, un llençar als buits del silenci teranyinòs sense esperar res a canvi, ni tan sols influenciar sobre res o sobre ningú, sembla que és alguna cosa més, si tenim en compte els darrers estudis sobre el particular i la realitat de la xarxa política mateixa com ha posat de relleu recentment algun micro estudi, fet a partir de la incidència dels blogs polítics en la xarxa on determina d’una manera més o menys fiable el valor que els blogs cobren en els rànquings que poden establir motors de recerca com Technorati o Alianzo, en funció de les visites, els enllaços, les referències o l’existència mateixa en blogs de blogs.

De fet per citar alguna font, la consultora de màrqueting Forrester Research, coneguda per alguns altres estudis en els entorns de la xarxa i el màrqueting, publicava fa alguns mesos un investigació sobre la dimensió dels blogs en la xarxa, de les pàgines web o bitàcoles, com en vulgueu dir si ens resistim a utilitzar la terminologia saxona, de fet el curiós del seu estudi és que com en la societat, un 50% dels blogs estan inactius, fidel reflex de la pròpia realitat. La consultor planteja una col•lectivitat definida substancialment per molts pocs grups; els que anomena creadors, aquells que publiquen blogs i pengen vídeos, fotografies, etc. que situa en un 13%; els que anomena crítics, aquells que fan comentaris als blogs, voten, etc, que situa en un 15%; els que anomena col•leccionistes que utilitzen fonamentalment RSS, tags o núvols, en llenguatge blog que situa en un 15%; els que anomena socialitzadors, aquells que es donen d’alta en xarxes o blogs de blogs que els situa en un 19%; els que considera espectadors, els que llegeixen realment blogs i que els veu com un 23% i els realment inactius, que així els anomena que els situa en un 52%.

En aquest context sembla que també és possible deduir a partir de procediments més o menys científics, però amb una certa confluència de dades i per tant sempre subjectes a una interpretació més o menys acurada de la realitat de la xarxa com element difusor d’idees i en particular a partir del fenomen blogger, que certament la tendència, que es planteja per una especial particularitat humana de definir en paràmetres concrets d’importància tot plegat, també en la xarxa, no és ja el fet que en un principi era allò important d’entrada, com el fet d’aparèixer en la primera de les pàgines del google si eres objecte de consulta, ara allò important és en si mateix l’existència en els criteris de compilació estadística, la cita, el rànking, de manera que es conforma aquella netocràcia que defineix el valor o el perfil d’influència d’un o altre blog, que anirà directament lligat al meu entendre a la capacitat d’influència en l’entorn i el context de consulta.

De fet altres observacions apunten que els creadors autèntics de blogs que es mantenen permanentment actius acaben essent un 1% dels que es mouen en la xarxa, si tenim en compte que aquesta posició afecta també als que poden parlar d’elements pròxims a la política i per tant amb una certa capacitat d’influència sobre un 5% aproximadament que serien aquell sector crític, els que pengen comentaris i accedeixen a la xarxa activament i consulten, independent dels percentatges sensu strictu, podem observar com les dades ens plantegen una proporció determinada de qui escriu sobre qui critica en el sentit de comenta, de manera que tant si és 1/1 com si arriba a 1/5 s’estableix un criteri amplificador i agregador de noves elits, més o menys intel•lectuals, que afloren en l’univers de la xarxa com una oligarquia subjecte a la difusió de les idees a partir de formats més convencionals i menys formals.

La conclusió i recomanació seria la de mantenir doncs les expectatives reals sobre la xarxa, no com a nous centres de representació no electiva, però sí com a nuclis de configuració del nou model de democràcia participativa a partir de una component netament estamentària com tendia per ella mateixa a articular-se la societat tradicional, la societat 1.0, mobilitats a banda.

Juan Cal: Excel.lent

De vegades he estat dur amb les peixeres de Cal al diari Segre, però en la del dimarts dia 8 he d’admetre que, malgrat a alguna gent els hagi pogut ofendre, estic absolutament d’acord amb la seva asseveració, és més mi veig una mica representat.

De fet ha estat també en certa manera, una mica el guió de la tertúlia d’avui a Ràdio Popular, el contrapunt que modera Sergi Tort, que ens acomiadava fins al proper dia 29. De fet he estat dur, molt dur amb els contertulians, perquè quan algú desconeix els models i els sistemes polítics, les lleis i les fórmules, acostuma a dir, com jo he anunciat: “tonteries”; que els ciutadans i les ciutadanes de la república francesa entenen la participació com una obligació republicana està fora de tot dubte, malgrat que molts analistes, entre els que m’hi conto, entenguin que hi ha una certa crisi, no ja de paradigma sinó fins i tot d’Estat, el model tradicional de la França que coneixement, amb un alt nivell de funcionariat i empresa pública, malgrat les indicacions de la Unió Europea, que ha sumit el país en una crisi d’identitat que el filòsof Josep Ramoneda atribueix essencialment a una crisi d’autoestima, definició que diu prendre de François Fillon, a partir de la que ells, els francesos, entenen com una manca de comprensió per part dels altres països, una crisi en definitiva de la grandeur, un terme essencialment francès que ambdós candidats, Sarkozy y Royal, reivindicaven.

En tot cas respecte de França, encara una cosa positiva, l’aposta per la Cibercampanya. un instrument que malgrat l’ample espectre de bloggers a Catalunya, encara no ha estat establerta per part de les estructures dels partits com a instrument validable.

Respecte de la comparació, retornant a Joan Cal, que aquest en fa dels debats que es donen a la República francesa, li hauria de donar la raó, en especial perquè com em sorprenen determinades afirmacions en la tertúlia, també em sorprèn que es deixi l’assessorament dels polítics a unes espècies estranyes, a cavall del periodisme i altres disciplines, el que fa que es doni una determinada estructural discursiva, molt determinada, i no només és el cas de Lleida, també ho és d’altres poblacions.

Què passaria si la gent fos sincera?

Descobreixo, caminant per la galàxia blogger, que la vitalitat de la paraula és important, com el discurs, com la dialèctica, però a mi m’interessa tant el silenci.... Hi ha vegades que de fet hi ha detalls de la vida quotidiana que m’interessen més aviat poc en aquest intent de referir un dia a dia, unes reflexions una manera de veure la vida, i per tant la política i la societat des del meu particular punt de vista, encara que t’apuntin, et recomanin o t’implorin.

Segurament als centenars de bloggers que omplen la blogesfera catalana els semblaria una bajanada establir uns criteris normatius per a determinar de que o perquè, quan, com i de quina manera, aquesta és la essència mateixa de l’univers dels blocs, la llibertat, la possibilitat de retrobar la relació epistolar, com he dit en un altre post, amb aquelles persones anònimes; és com si de una finestra es tractès, oberta a la dimensió mateixa de lo universal, i quedés així permanentment com la essència mateixa de la llibertat en la paraula i en l’opinió, com si referís urbi et urbi els teus pensaments escrits.

És molt probable, també que no tot pugui ser escrit, que no tot pugui ser dit, que fins i tot hi hagi una fonamentació ètica o estètica que hagi de guiar aquesta nostra dialèctica diària amb el que ens envolta, pensant com un artista en la interpretació que cadascú en pot fer del llenguatge emprat, del llenguatge que, com instrument transmissor, descriu lletra a lletra, paraula a paraula, frase a frase: vivències, visions, anàlisi, controvèrsia o disputa.

Avui no us parlaré d’uns frescos fantàstics de Minguell, pintats al Palau de la Diputació de Lleida, digne hereu del seu pare també un muralista excel•lent, avui no us parlaré de política perquè ho he fet entre amigues amics i us he de reconèixer que ha estat un moment excel•lent que m’ha transportat a aquelles tertúlies de cafè Gijón, avui no us parlaré de res en concret i en especial, perquè de vegades, com tantes altres he dit, el silenci és una manera també de dialogar, de deixar entendre, d’acaronar les paraules i les persones, de dir sense dir, com en un somni, la realitat observada.

De vegades a la política cal donar-li el silenci, fer una pausa i reflexionar, per veure que fan i que fem i com ens entestem en allò que gens interessa a la gent; descobrir com fins i tot pot ser una falta de respecte a la figura del ciutadà, allunyar-se de les seves preocupacions, de les seves inquietuds per a respondre-li en molts casos amb la banalitat extrema o amb megalomanies estranyes; De vegades cal el silenci, per demostrar rebuig, però també al el silenci per demostrar sorpresa o angoixa a banda de reflexió, una manera de disposar dels moments en propietat sense transmetre absolutament res; us imagineu si després del silenci vingués la sinceritat, i què passaria realment si la gent fos sincera?

El fenomen blogger

Segurament, des d’una perspectiva de màrqueting, estaríem parlant d’un context de màrqueting viral, que supera evidentment els paradigmes o enfocs convencionals d’aquesta disciplina i que també afecta en un o altre sentit a la configuració de la translació del missatge polític. Però molt probablement estarem parlant d’un concepte de militància política, que supera a la tradicional en el marc dels partits de masses com els venim coneixent fins ara, en l’aplicació de les noves tecnologies a la política i el seu context.

Si ens cenyim a la definició del terme blog, que deriva del britànic web+log, que acostuma a traduïr-se per bitàcola -el que en l’àmbit dels elements marítims suposava el llibre de ruta-, els blogs actuals, que deriven en molts casos de la antiga concepció de l’àmbit de la literatura epistolar, però a l’hora també del concepte tradicional de diari personal, irrompen en la escena de la creació del criteri polític, d’una forma espectacular recentment en el nostre àmbit i si ho cenyim a l’àmbit estrictament polític a partir dels primers anys d’aquest segle, en el que comença a determinar-se una utilització pragmàtica de continguts polítics, diferents del que ens podien oferir ja les webs tradicionals, instruments estàtics i menys dinàmics.

Analitzar, apuntar, llegir, opinar, establir en definitiva una dialèctica sobre alguna cosa que no ha estat plantejada fins ara, és allò que podem definir com l’aportació al concepte de transformació de la societat a partir de la utilització de les noves tecnologies i, òbviament la diversitat polifònica de l’univers blogger des d'un plantejament gens convencional, a partir dels blogs, les bitàcoles, els diaris, diferents denominacions de una mateixa cosa, una pàgina on es plantegen les reflexions individuals, que no iguals, dels titulars d’aquests instruments que la xarxa ofereix.

Per alguns autors, els blogs han introduït la poètica de la obra oberta, perquè hi ha una voluntat de convèncer, més enllà de l’instrument merament informatiu que hom podria veure en aquestes pàgines, on la seva fortalesa radica en que la vida, fins i tot la vida política, i les coses de la vida son explicades als demés amb la visió personal de l’autor, a banda de les possibilitats tècniques que ofereix aquest tipus d’instrument; amb menys sofisticació tecnològica que altres estris informàtics, de manera que queda a l’abast de no poques persones que poden convertir-lo en un instrument adequat de transmissió d’informació i per tant si ho observem des d’una perspectiva política, de transmissió de les reflexions i els criteris polítics que acaben subtrahend, per tant, a la patrimonialització que en tenien les organitzacions polítiques.

Resulta difícil d’analitzar, segurament els que serien uns pocs minuts en la història de la humanitat, d’aquesta experiència, la de l’activisme cibernètic, l’activisme polític en la xarxa; de fet cal plantejar fonamentalment la diferència entre el model d’activisme persona a persona, o la tradicional aportació a la premsa escrita, o a través dels instruments que es desenvolupen en el segle XX, com son la ràdio i la televisió, principalment perquè el seu format, la seva dimensió i el seu llenguatge, canvien cap a un format, una dimensió i un llenguatge més fresc, més immediat, més actual i probablement més col·loquial.

En el model dels blogs, es veu com es pot passar del divertimento que pot representar un diari personal al que pot representar una autèntica llibreta d’apunts o de reflexions polítiques, com ho viem, en diferents nivells dels prop de 500 blogs d’aquestes característiques existents en l’actualitat en el panorama política català. La possibilitat de poder determinar quin és el perfil de les persones que consulten aquets blogs, a partir dels nous comptadors, que estableixen una dimensió geogràfica, una dimensió de les característiques de la tecnologia amb les que es consulta, quin tipus de recerca porta a la consulta i altres variables o elements, ens podria plantejar alguns paràmetres que podrien definir una teoria del nou activisme i militància política, que previsiblement hauria de poder contenir tres elements fonamentals: la influencia i el valor que li donin les elits, la influencia i el valor en els editors de premsa i periodistes i informadors en general, i la influència i els valors que rebin i transmetin els educadors, especialment en els àmbits essencials de l’ensenyament secundari i el batxillerat.

L’existència ja de diferents models de blogesferes, o xarxes en les que es poden agrupar els blogs, a voluntat dels seus titulars, on la sindicació de pàgines permet de conèixer les diferents visions, les diferents aportacions de tanta gent que treballa en l’activisme polític i social en la xarxa a partir de determinats grups de les mateixes, ens pot donar a entendre la incidència que poden tenir les noves tecnologies en la creació d’opinió política i de l’opinió pública en particular i a través del ciberespai, el que ens queda ara per demostrar és si la informació i la dialèctica que es poden establir, condueix necessàriament a un intent estrictament participatiu en la creació del criteri polític i no tant al foment de la participació en el moment essencial de la responsabilitat democràtica, com és l’exercici del vot. Segurament, i ho sabrem més endavant, alguna cosa està canviant.

Nota final

Aquest article ha estat referenciat en els següents llocs web:

Zewol.net

poliblocs.cat

socialistes.cat

L'opció Blogger

A la foto, un moment de la meva intervenció a les jornades

Ha estat un cap de setmana intens el que hem viscut a la ciutat de València, participant en la jornada blog + ciudadania, on s’han sentit diferents experiències, diferents visions sobre l’acció política. Aquest matí de diumenge una sorpresa, Enrique Castro, el factòtum de la organització m’invitava a participar en els debats, aportant des de la tarima d’oradors la meva experiència personal en l’opció blogger d’aquest modest blog, una sorpresa deia que m’ha obligat en poc més de mitja hora a preparar un argumentari per a l’exposició que faria als vols de les 11:00 del matí en el marc de l’hotel NH Center de València, en les jornades “Blogs y Ciudadania”, que organitza el Partit Socialista Obrer Espanyol i a la que hi acudia com a blogger del PSC.

Resulta difícil condensar en uns pocs minuts la experiència de prop de dos anys de vida d’aquest meu blog i del coneixement i reconeixement de l’activisme polític en la xarxa, de fet he plantejat la diferència entre el model tradicional de premsa escrita, ràdio i televisió, el seu format, la seva dimensió i el seu llenguatge, la importància d’incorporar traductors, com els que jo tinc instal•lats, la utilització del blog com una targeta de presentació, i per tant passar del divertimento que pot representar un diari personal a una autèntica llibreta d’apunts polítics que per a mi representen, a més, quelcom diferent, al utilitzar el blog com arxiu dels diferents articles que apareixen firmats per mi en la premsa escrita. Poder determinar quin és el perfil de les persones que entren en la teva pàgina és important, al menys per a mi, segurament la meva formació sociològica i politològica, i he plantejat la teoria del nou activisme i militància política, que passa per tres factors fonamentals: les elits, els editors de premsa i els educadors a secundària, batxillerat i universitat, el perfil de le persones que, a banda de moltes altres, entren en la meva blog. Però el que és important, també, és l’existència del model blogosfera, on la sindicació de pàgines dels blogs, permet de conèixer les diferents visions, les diferents aportacions de tanta gent que treballa en l’activisme polític i social en la xarxa.

les noves tecnologies i la política: una altra manera de transformació

A la foto un moment en la intervenció d'Aintzane Conesa, a qui cal agraïr les vàries referències que ha fet a les meves opinions en la seva intervenció

Analitzar, apuntar, llegir, opinar, establir una dialèctica sobre alguna cosa que no ha estat plantejada fins ara, que ho fem els bloggers des d'un plantejament gens convencional, a partir dels blogs, les bitàcoles, els diaris, diferents denominacions de una mateixa cosa, una pàgina on es plantegen les reflexions indiduals, no iguals, que hem debatut al llarg del cap de setmana, dins de les jornades "blogs + ciudadania".

València, una ciutat acollidora que ben aviat tindrà com alcaldesa a Carmen Alborch, amb qui he tingut oportunitat de compartir cafè, m'ha permès de donar una forta abraçada a Lourdes Muñoz, diputada barcelonina al Congrés dels Diputats, i petar la xerrada amb l'experimentada blogger Aintzane Conesa, Regidora de Sant Cugat i Politòloga com jo (a la que per cert cal felicitar per la seva nova funció a Presidència), qui m'ha fet recordar la nostra funció social, la nostra aposta transformadora a partir dels principis ideològics que compartim i respecte i en essència de la tríada que composen: la llibertat, la igualtat i la solidaritat, sense cap guanyador concret, solzament tratactant el jo social que és el que ens obliga a lluitar per una societat millor, empàtica amb tots i cadascún dels individus en els que incidim.

València, trobada de bloggers

Ja som a València, la ciutat del Túria, un lloc encantador, amb 22 º de temperatura, després de la frescota i la pluja que ens ha acompanyat en el viatge per arribar a la trobada de bloggers que organitza el PSOE i que ja vaig anunciar a través de la tertúlia de Lleida TV, la darrera, la de dijous passat, on vaig compartir de nou escenari amb els contertulians habituals.

Segurament és important de reconèixer la tasca de l’activisme polític a través de la xarxa que fan, que fem els bloggers, que al marge de ser o no responsables polítics, podem aportar un determinat nivell de coneixement, les reflexions dels comentaris que aporten un valor afegit que pot definir també el perfil polític i les notes que ens demostren que també el debat, la dinàmica i la dialèctica política, es desenvoluparan en els propers temps fonamentalment en la xarxa..