Boirim...

El dijous patina pels carrers, com aquell boirim que regalima del cel tot encerclant les llums amb la seva humiditat, això ens permet de percebre una atmosfera càndida, transcendent, envoltant-nos fent de manera com distingir l'indiferent passeig pels carrers enfosquits, mal enllumenats, on els vells fanals embranquen els arbres en un festeig antic, com un abraça molt antiga.... No hi tristor en el deambular emetent, perquè l’essència de ciutadania és justament aquesta, la de descobrir els racons ocults que el descuit dels qui vetllen no acostumen a arranjar gairebé mai, so pena que la intensitat lumínica de les zones on els obrers van residir d’antuvi pogués apaivagar les noves zones de la urbs on s’hi assenten de bell nou els patricis. El riu ben poc sorolla al seu pas, quan el vespre cau. Les aus s’arreceren de la fredorada que ja s’aventura i tot just pots escoltar a orella entesa alguna cosa, però aquella remor malda per córrer com fugint de l’ombra projectada per les ànimes fugisseres dels que pretenen transcendir la història mateixa, com si la història no fos feta per tots i cadascun dels homes i dones que la pateixen. El dijous s’esgota, de la mà del silenci i la boira....

Abans de l'ocàs....

Mata de la família de les labiades, molt aromàtica, de fulles oblongues i petites, i flors bilabiades, rosades, violàcies o blanques, en inflorescències terminals, freqüent a les timonedes i als matollars mediterranis, de la qual s’obté el timol (Thymus vulgaris). És una planta aromàtica de molta fortalesa que es fa a qualsevol camí. Algunes tradicions ancestrals li atribueixen propietats màgiques i perquè aquestes no es perdin diuen que cal collir la farigola en un Dijous Sant avans de l'ocàs. 

Els valors, moltes vegades, es recullen de les tradicions familiars d’aquells ensenyaments senzills que esdevenen tradició en l’accepció concreta del terme. Jo mateix, em recordo de ben petit acompanyant al meu avi, muntanya amunt, en les serralades del maresme, prop de la font freda, per collir la farigola a la que la lluna havia atorgat noves propietats en la tarda del dijous sant, quan encara no havia caigut el sol i del bosc es respirava aquella flaira humida que t’omplia de sensacions feréstegues, primigènies, que arribaven fins ben dins teu. Era una tradició i un encert alhora, perquè aquella herba esdevenia màgica en qualsevol cura i aquella seva olor característica, de la seva flor i la seva tija embolcallava les teves mans, com una carícia dies i dies. Segurament les fetilleres dames de la nit, invocaven l’esperit de la natura que hauria de guarir les ferides del cos... Avui, acomplint aquesta tradició familiar, m’he deixat perdre per entre les restes del secà, que ja no en queden, als vorals del Segrià, on la feréstega farigola humida de les pluges de l’any que han banyat la terra, creixia mig amagada, gens entristida, omplint de flaira màgica l’entorn. La guarda d’aquesta collita s’ha de deixar curar a la llum de la lluna, que amb els seus aires, assecarà les tiges i endolcirà les flors que, diuen, no cauen; mentre, aquella olor recorre les estances del balcó estant, com un encenser que deixa aquell perfum de pau i de saviesa ancestre....