Com hauria de ser...

Com hauria de ser el dia? O la nit? Hi ha res escrit sobre la màgia de viure? Potser no, però segurament no hi ha paraules per a descriure tota la bellesa, tota la saviesa, tota la força que es deriven d’un fet que ens és donat, que no ha estat mai sota el nostre control conscient o inconscient, parlo de la vida; no és un dret, no és un valor, ni tan sols un principi, posats a dir, és la essència mateixa del Tot que ens enllaça amb l’Univers, una connexió imperceptible però subtil alhora, i en canvi, no en parlem prou del que és i del que representa quelcom de tan sublim i eteri com el simple fet de viure, com el simple fet de prendre consciència que som el que som més enllà de nosaltres mateixos, lluny d’axiomes, lluny  de grans teoremes antropològics o sociològics, perquè del que parlem és de quelcom tan senzill, que de vegades fins i tot espanta de comprendre-ho en la senzillesa que representa. Repetim-nos ara les preguntes: com hauria de ser el dia? O la nit? Hi ha res escrit sobre la màgia de viure? Potser hi la resposta inserida en les mateixes preguntes, en les paraules claus: dia, nit, màgia, viure, no ho creieu?    

© Albert Balada

03-10-2013 

La màgia...

La màgia, aquella que conreaven les societats ancestral, esdevé primitivament tràgica en una interpretació post moderna de la realitat, però aquella estructura mitològica del pensament que es dóna en aquelles, permet de reconèixer la saviesa humana en la seva més intima connexió amb la divinitat, divinitat panteista, és cert, però menys, molt menys del que sembla, doncs existeix una comunió efectiva entre les forces de la natura i les divines, una connexió que crea un nexe d’unió entre l’home i l’esperit o com ho podríem dir en termes més actuals, entre l’home i la essència del tot, un nexe d’unió per aquells homes que tot just comencen a entendre’s com a individus i menys encara com a societats, més enllà de la tribal, però enllaçava amb una concreció de la divinitat i la seva concreció en l’univers que els era conegut; aquest panteisme esdevé simbolisme màgic i mític en les diferents civilitzacions, probablement transmutant-se i adaptant-se per contagi o assimilació al llarg dels mil•lennis i és en aquesta mitologia que esdevé un fet transcendent que recull el llibre, com és la explicació de fi de la panteització, a través de la fabulació històrica, del relat del mite que se’ns relata quan es trenca el principi pentètic en aquella concreció de la divinitat, aquella que no té nom i inicia la seva relació personal amb una civilització emergent, forçant a deixar de banda l’intent de concreció de les figures deífiques que simbolitzen i representen un món màgic de relació amb la natura mateix i amb l’esperit d’uns déus que es reparteixen la divinitat, per a concretar-ho en un esser innominat del que en formem part, una connexió amb l’univers en un moment en el que es produeix la transició civilitzacional, la aliança dels homes amb Déu, el tot, que defuig ja una interpretació màgica, per esdevenir una component espiritual, racionalment espiritual, que transporta la ment cap a les essències de l’ànima i d’aquesta cap qui és i no és alhora, definint-ne el principi i el fi, l’essència de la creació i també la necessitat de revelar-se als homes a partir d’unes regles bàsiques que esdevenen substancials i imprescindibles com a civilització. L’evolució posterior de la teologia del llibre, en funció de les corrents religioses, ens porta a pervertir l’evolució racional de la interpretació de la relació entre els homes i la divinitat més enllà de la màgia inicial, a la que retornen determinades postulacions, en la santificació de fets, llocs i persones a les que s’atorga caràcter diví contràriament a la pròpia percepció de la unicitat i la connexió entre Déu i l’home, fruit d’aquell pacte, que a través de la història s’ha anat desdibuixant, només en la interpretació d’aquesta relació, sense intermediacions humanes i semi-divines, resulta efectiva una autèntica revelació teològica. 

© Albert Balada

19-08-2013

A la fotografia la recuperació de la Antiga Sinagoga Major de Barcelona.

Els homes morim...

Els homes morim, tots tenim aquest destí predefinit des dels orígens dels temps, però n’hi ha dels qui el record perdura en el infinit, com herois que han estat…[1]

“Hi ha llocs en la terra on el món ja no és com el coneixiem. Llocs on tot és posible, fins i tot l’impensable. Botigues fosques atapeïdes de llibres o de fòtils estranys, com la que enceta aquesta història ; carrerons estrets on ningú no gosa entrar; de vegades fins i tot dins d’un bosc, en un espai entre dos matolls. Només cal saber mirar i deixar que la màgia actuï. Però pareu atenció, perquè si decidiu passar la página, us caldrà una vareta mágica: una ànima de somniador. Aquella que tants perden quan es fan grans. La conserveu encara? Ara junts, obrim la porta d’aquest…  altre món”[2]

---

[1] Balada, Albert

[2]Chattan, Maxime. Un altre món: els tres herois. Estrella Polar. Grup62. Barcelona. 2010. ISBN 9788499320731Pag. 9

De vegades em pregunto...

De vegades em pregunto, quin és el valor i el sentit de les “coses”, d’allò que va conformant un cúmul de sentiments i experiències que habiten en la nostra existència com si fossin, potser, una pesada càrrega que arrossegues, però de la què, de cop i volta, hom sap pas perquè, esdevé d’una livianitat etèria.

Això sòl a passar  en aquell moment en el que prens consciència de la realitat mateixa de la present i de la passada, de lo anterior com d’allò que conforma el teu esdevenir més proper, i veus que ja no hi ha noms propis, veus com aquests es desdibuixem com l’aigua es desdibuixa quan una pedra comença a fer cercles al voltant d’ on ha caigut, és com descobreixes que el pensament el vas conformant a mesura que la vida transita al teu voltant, en cercles concèntrics, més grans els exteriors, més petits els propers, i com a mesura que s’amplien aquells cercles, aquells que eren petits esdevenen grans i els grans esdevenen immensos, per anar-se diluint, poc a poc, en silenci, mentre s’observen, i els veus apagar-se,  i barrejar-se amb el líquid element que és, de fet, com la vida mateixa i te n’adones que ella, la vida, una vida, no és res, si no hi una realitat que l’amara, que la converteix alhora en una part del tot, fent-la segurament insignificant en aquella dimensió que pot resultar petita sempre en comparació amb qualsevol altre espai i dimensió amb la que s’assimili; potser aleshores és quan t’arriba aquell moment, en el què, comences a prendre consciència de tu mateix, de la teva pròpia dimensió i del paper que has pogut jugar, o no, en el devenir del teu entorn; des d’una senzilla paraula a una mirada escadussera, des d’una veu a un somriure, des d’una abraçada a una expressió d’enuig; és quan tu mateix prens perspectiva i coneixement sobre el bé i sobre mal, com hi descobreixes amagada tota una ampla gama de grisos que es dóna entre l’un i l’altre, però també hi copses el color qui ha entre un moment i un altre, com abraçant-los.

La vida, no és cap refugi en el que mantenir-se aixoplugat i a salv de res ni de ningú, perquè tot passa, ho fa tant despresa que no ens deixa entretenir i depassa al moment mateix, a l’instant precís, tot mentre perdem la consciència temporal sempre, doncs res és passat ni futur, tot és present, encara que més enllà percebis com poques vegades has tendit a mirar endavant o a mirar endarrere, per a veure que et segueix, com per intuir el què et seguirà, clar que això de mirar endavant, seria com consultar els àugurs o els oracles i sempre comporta una part de màgia, que la nostra civilització va arraconar fa segles, perquè l’atzar que domina i controla els esdeveniments futurs, només són un seguit de variables que en el present ens són desconegudes, de manera que no ens queda altra que deixar fluir la vida en aquell camí que resseguim a peu o a cavall, però amb les mans suficientment lliures com per fruir dels cops de vent que les arbrades coven amagats darrera les fulles altives; fruir, sí, perquè res ens diu que mirar en una direcció ens indiqui el camí ferm, quan de vegades l’erm paratge ens és opac per ell mateix als nostres ulls, doncs el veiem distint de com és en veritat, potser perquè mai tenim present de mirar enrere, de reconèixer d’ on venim i qui som, és només aleshores, quan allò que ens era  impenetrable o tèrbol, pot esdevenir real, potser per a sorpresa nostra, en poder esbrinar aquella nova perspectiva, aquella nova visió què, distinta, es va conformant a partir, també, de nous matisos, d’una nova gama de  semblances que podien haver estar intuïdes o no, que podrien ser versemblants o no, però que esdevenen perfectament clares als nous ulls que les miren.

Clar que tot això només passa quan hom té un bon nombre de calaixos plens de papers escrits amb les traces que hem anat dibuixant, amb aquelles línies inconnexes, inconcluses i de vegades incomprensibles que hem anat definint, sense interès, sense constància, com qui diu i no diu, com si es tractés de missatges xifrats que algú altre hauria de desxifrar en un o altre moment, sense saber que seriem nosaltres mateixos els que l’hauríem, tard o d’hora de treure’n l’entrellat,  el sentit de tot plegat en un moment donat i no pas en cap altre; quan les hores passen tant ràpid que ets incapaç de retenir un temps que vola com enjogassat entre les pàgines humanes, al que empeny una dèria estranya i subtil que ens ha voleiat sempre, sense adonar-nos-en, escapant-se dels nostres dits, hàbilment, sense esclavatges mundans, lligat només pel devenir que no és altra que allò que ja està escrit, els dels dos moments que condensen allò que se’n diu la vida, allò que n’és la vida, sempre un moment present, d’un passat que no podem repetir, ni tampoc corregir, d’un esdevenidor que no podem més que definir lleugerament amb les nostres actituds, els nostres convenciments, les nostres realitats afegides, siguin volgudes o no ho siguin, però que ens van cisellant com l’escultor cisella la seva imatge, aquella creació que esdevé fruit de la pedra que es malmet i es rebutja, a tall petit i ferm, o a cop sever i precís o de manera improvisada i anàrquica, però que en defineix una obra més o menys bella, com una obra més o menys burda, com una obra més o menys precisa, més o menys enigmàtica, més o menys real, més o menys opaca, més o menys translúcida, més o menys simple, més o menys complexa, però sempre en funció d’una sola veritat,  segons com se n’hagi estat capaç de respectar l’element de treball, sabedor que no es pot malmetre tot, que cal aprofitar el que es pugi, perquè tot és vàlid i necessari, només ens en cal la perspectiva adequada per a descobrir-ho i aquest fet només ets tu, tu mateix, capaç de les majors proeses com de les més grans iniquitats, capaç de sostenir el món en una mà, com d’esbotzar-lo en mil bocins, perquè tu ets humà, un ser perfecte amarat de les més grans qualitats, però que tanmateix pots ser capaç de cobejar les pitjors metzines, dèbil com ets en la teva pròpia humanitat, incapaç de subsumir-te a les passions que t’embriaguen, a la cobdícia que afalaga els teus sentits, lliure com n’ets de triat i et deixes portar per la més vil de les nicieses: la manca de reconeixement a la teva pròpia ànima, a la teva pròpia consciència que sota el pes de qui no és humil, es perd en la seva condició humana, de la seva condició humana, aquella que ens fa ser uns essers dotats d’una especial significació com a sers pensants que som, generadors de pensament i tecnologia per a l’evolució de la espècie...            

         

Hedra

Hi ha raons simbòliques que de vegades asseguren els misteris que hom protegeix a les prestatgeries, entre llibres, nous i vells, que s’acompanyen totes les hores, esperen a ser retrobats pels seus propietaris. De fet, si un aconsegueix de mantenir-se uns minuts en silenci, a ulls clucs, cobren vida i en l’espai al teu voltant dansen obrint i tancant-ne els seus cossos de manera que de tant en tant d’alguna d’aquelles munions de fulles enquadernades cau algun missatge ocult, misteri escrit amb lletra imprecisa, gargots de vegades imperceptibles, a saber, el temps que feia que eren allà dins, amagats entre l’ olor a tinta i a paper. Les danses s’intensifiquen a mesura que aquests ser inimmutables poden no resistir al pas del temps, i prenen consciència de la seva existència com del valor que hom els dóna, que ells identifiquen pel tracte que se’ls dispensa, pel respecte, per l’admiració....

Tot i que amb l’adveniment de la ciència i el seu mètode, la màgia queda postergada i extingida, suposadament, el valor d’aquelles realitats virtuals en les que endinsar-se de la mà dels olors o de les tradicions antigues, profanes, s'arrepleguen en els albors dels temps, donant-te de vegades raó dels pensaments més profunds, arrelats en conviccions pretesament noves, quan en realitat la memòria esdevé mut testimoni de l’engranatge del temps, aquell en la veneració dels arcans, com del kronos que vetlla del parnàs estant per l’esdevenir dels homes. La màgia esdevé recurs literari que acomboia l’esperit i allibera pesars i tragèdies, però compte, de vegades aquell suposat caos acientífic pot esdevenir ritual correcte en la veneració deífica i aleshores l’univers sencer s’allibera com si d’un somriure a la vida es tractés, per completar aquella obra, aquella partida que com en els escacs juguen els homes, acció/reacció, guany/pèrdua, blanc/negre... símbols que recreen màgiques virtuts, com els versos alexandrins que en les tardes estiuades deixen les seves grafies a l’esguard de l‘hedra que reposa somicant sobre els braços metàl·lics que l’envolten, deixa caure aquells brots que s’alcen, també màgics, com senzills i tendres espietes dels teus espais mentre l’ humiditat de la tarda respira flaires feréstegues que amaguen la follia dels homes. El sol cau, la màgia plana pels carrers a la cerca dels ulls innocents que la reconeguin, vigila....

Abans de l'ocàs....

Mata de la família de les labiades, molt aromàtica, de fulles oblongues i petites, i flors bilabiades, rosades, violàcies o blanques, en inflorescències terminals, freqüent a les timonedes i als matollars mediterranis, de la qual s’obté el timol (Thymus vulgaris). És una planta aromàtica de molta fortalesa que es fa a qualsevol camí. Algunes tradicions ancestrals li atribueixen propietats màgiques i perquè aquestes no es perdin diuen que cal collir la farigola en un Dijous Sant avans de l'ocàs. 

Els valors, moltes vegades, es recullen de les tradicions familiars d’aquells ensenyaments senzills que esdevenen tradició en l’accepció concreta del terme. Jo mateix, em recordo de ben petit acompanyant al meu avi, muntanya amunt, en les serralades del maresme, prop de la font freda, per collir la farigola a la que la lluna havia atorgat noves propietats en la tarda del dijous sant, quan encara no havia caigut el sol i del bosc es respirava aquella flaira humida que t’omplia de sensacions feréstegues, primigènies, que arribaven fins ben dins teu. Era una tradició i un encert alhora, perquè aquella herba esdevenia màgica en qualsevol cura i aquella seva olor característica, de la seva flor i la seva tija embolcallava les teves mans, com una carícia dies i dies. Segurament les fetilleres dames de la nit, invocaven l’esperit de la natura que hauria de guarir les ferides del cos... Avui, acomplint aquesta tradició familiar, m’he deixat perdre per entre les restes del secà, que ja no en queden, als vorals del Segrià, on la feréstega farigola humida de les pluges de l’any que han banyat la terra, creixia mig amagada, gens entristida, omplint de flaira màgica l’entorn. La guarda d’aquesta collita s’ha de deixar curar a la llum de la lluna, que amb els seus aires, assecarà les tiges i endolcirà les flors que, diuen, no cauen; mentre, aquella olor recorre les estances del balcó estant, com un encenser que deixa aquell perfum de pau i de saviesa ancestre....