Abans de l'ocàs....

Mata de la família de les labiades, molt aromàtica, de fulles oblongues i petites, i flors bilabiades, rosades, violàcies o blanques, en inflorescències terminals, freqüent a les timonedes i als matollars mediterranis, de la qual s’obté el timol (Thymus vulgaris). És una planta aromàtica de molta fortalesa que es fa a qualsevol camí. Algunes tradicions ancestrals li atribueixen propietats màgiques i perquè aquestes no es perdin diuen que cal collir la farigola en un Dijous Sant avans de l'ocàs. 

Els valors, moltes vegades, es recullen de les tradicions familiars d’aquells ensenyaments senzills que esdevenen tradició en l’accepció concreta del terme. Jo mateix, em recordo de ben petit acompanyant al meu avi, muntanya amunt, en les serralades del maresme, prop de la font freda, per collir la farigola a la que la lluna havia atorgat noves propietats en la tarda del dijous sant, quan encara no havia caigut el sol i del bosc es respirava aquella flaira humida que t’omplia de sensacions feréstegues, primigènies, que arribaven fins ben dins teu. Era una tradició i un encert alhora, perquè aquella herba esdevenia màgica en qualsevol cura i aquella seva olor característica, de la seva flor i la seva tija embolcallava les teves mans, com una carícia dies i dies. Segurament les fetilleres dames de la nit, invocaven l’esperit de la natura que hauria de guarir les ferides del cos... Avui, acomplint aquesta tradició familiar, m’he deixat perdre per entre les restes del secà, que ja no en queden, als vorals del Segrià, on la feréstega farigola humida de les pluges de l’any que han banyat la terra, creixia mig amagada, gens entristida, omplint de flaira màgica l’entorn. La guarda d’aquesta collita s’ha de deixar curar a la llum de la lluna, que amb els seus aires, assecarà les tiges i endolcirà les flors que, diuen, no cauen; mentre, aquella olor recorre les estances del balcó estant, com un encenser que deixa aquell perfum de pau i de saviesa ancestre....

Farigola i mel.

Deien les padrines que la bona farigola és aquella que es collia per dijous sant, no tant per la santedat que l’església podia atribuir a aquell dia que varia pr l’adscripció lunar, si més no per la coincidència amb una determinada proximitat allunyament dels solsticis, i molt probablement per la qualitat i les propietats que en funció d’aquella rotació podia adquirir aquesta herba útil com una bona desinfectant. Quan de nen escoltes aquestes histories, et resulta difícil de poder saber, de poder comprendre aquestes tradicions ancestrals, perquè en l’àmbit de la discussió antropològica, aquesta si que pot considerar-se una tradició que malgrat la seva cristianització, es remunta als primers pobladors que veien en les herbes, en les plantes les possibilitats i propietats terapèutiques que nosaltres podem trobar en la indústria farmacèutica.

La combinació de les propietats naturals dels productes de la terra, lluny del parany que ens pugui portar a defugir el progrés, resulten acurades en determinades circumstàncies, i de fet la utilització complementaria resulta adient si tenim en compte que apleguen al seu entorn tot un seguit de paràmetres que potser ni en les nostres dietes diàries aconseguim d’acomplir, de fet la combinació per exemple dels efectes beneficiosos de la mel que ha estat emprada al llarg de la historia per les seves característiques vinculades a l’estimulació i la força, juntament amb la farigola pot acabar sent un bon tònic per a les malalties de l’època de l’any en que vivim.