Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esperit de la natura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esperit de la natura. Mostrar tots els missatges

dijous, 9 d’abril del 2009

Abans de l'ocàs....


Mata de la família de les labiades, molt aromàtica, de fulles oblongues i petites, i flors bilabiades, rosades, violàcies o blanques, en inflorescències terminals, freqüent a les timonedes i als matollars mediterranis, de la qual s’obté el timol (Thymus vulgaris). És una planta aromàtica de molta fortalesa que es fa a qualsevol camí. Algunes tradicions ancestrals li atribueixen propietats màgiques i perquè aquestes no es perdin diuen que cal collir la farigola en un Dijous Sant avans de l'ocàs. 

Els valors, moltes vegades, es recullen de les tradicions familiars d’aquells ensenyaments senzills que esdevenen tradició en l’accepció concreta del terme. Jo mateix, em recordo de ben petit acompanyant al meu avi, muntanya amunt, en les serralades del maresme, prop de la font freda, per collir la farigola a la que la lluna havia atorgat noves propietats en la tarda del dijous sant, quan encara no havia caigut el sol i del bosc es respirava aquella flaira humida que t’omplia de sensacions feréstegues, primigènies, que arribaven fins ben dins teu. Era una tradició i un encert alhora, perquè aquella herba esdevenia màgica en qualsevol cura i aquella seva olor característica, de la seva flor i la seva tija embolcallava les teves mans, com una carícia dies i dies. Segurament les fetilleres dames de la nit, invocaven l’esperit de la natura que hauria de guarir les ferides del cos... Avui, acomplint aquesta tradició familiar, m’he deixat perdre per entre les restes del secà, que ja no en queden, als vorals del Segrià, on la feréstega farigola humida de les pluges de l’any que han banyat la terra, creixia mig amagada, gens entristida, omplint de flaira màgica l’entorn. La guarda d’aquesta collita s’ha de deixar curar a la llum de la lluna, que amb els seus aires, assecarà les tiges i endolcirà les flors que, diuen, no cauen; mentre, aquella olor recorre les estances del balcó estant, com un encenser que deixa aquell perfum de pau i de saviesa ancestre....

dissabte, 1 de març del 2008

Notes IX: Tot recordant a Hobbes


Diuen els teòrics[1] que “El Leviatan” de Hobbes no és en essència monàrquic, ni tan sols aventura un model democràtic, es tracta d’un principi consubstancial, probablement a l’establiment de raonaments polítics a les relacions ciutadanes. La seva referència mitològica en contraposició a la bestialitat humana identificada en Behemot, no significa més que el recurs als principis més intrínsecament humans, radicats en uns valors universals que s’han anat refermant al llarg de les transferències de les civilitzacions i que s’escenifiquen en el que un segle més tard en nomenaria Rousseau[2] com el seu “contracte social” que escriu el 1.762, 14 anys després de la seva obra ”L’esperit de les lleis”.

Thomas Hobbes ens distingeix als èssers humans, però, abans que ho fes Rousseau, de l’esperit de la natura, en la concepció d’un esperit col·lectiu superior, com una garantia de la relació entre els ciutadans, una jurisdicció universal que subordina tothom a aquest contracte societari que és en definitiva la conjunció de tots els drets, i com a tal és indivisible i subjecta i condiciona tothom, corporacions i individus, el que ell anomena Leviatan.

Això ho escriu Hobbes en un moment en que el feudalisme es desfà i que es produeix la ruptura de la corona anglesa amb Roma, i ens diu de l’Estat, des de la seva perspectiva, que hem de situar adequadament en ple segle XVII, que no veu diferència entre les esferes pública i privada i ens parla del dret de representació, del model de l’assemblea, en definitiva del parlamentarisme sustentat en els valors del Leviatan. I ens diu que “El més gran dels poders humans és el que s’integra amb tots els poder pels homes units en el consentiment en persona natural o civil que és l’Estat”.

De fet resulten molt interessants les seves concepcions de poder, com ara la reputació del poder aconseguida a través de l’adhesió i l’afecte, o la reputació del poder en l'amor aconseguit a través de la popularitat, o la reputació del poder en l’èxit aconseguit a través de la saviesa o la reputació del poder en l’eloqüència la que des de la seva perspectiva ens el fan assimilable, aquest darrer, a la prudència.


[1] BOBBIO, Norberto: La teoría de las formas de gobierno en la historia del pensamiento político. Fondo de Cultura Económica. 1987. ISBN 9681627377
HOBBES, Thomas: Del ciudadano y Leviatán (Compilado por Enrique Tierno Galvan) Tecnos. 2005. ISBN 8430942556
SABINE, George Holland. LANDON Thomas. Historia de la teoría política. Fondo de Cultura Económica. 1994. ISBN 9589093140

[2] ROUSSEAU, Jean Jacques. El Contrato Social. Pierrot 1.958 .