Els valors, moltes vegades, es recullen de les tradicions familiars d’aquells ensenyaments senzills que esdevenen tradició en l’accepció concreta del terme. Jo mateix, em recordo de ben petit acompanyant al meu avi, muntanya amunt, en les serralades del maresme, prop de la font freda, per collir la farigola a la que la lluna havia atorgat noves propietats en la tarda del dijous sant, quan encara no havia caigut el sol i del bosc es respirava aquella flaira humida que t’omplia de sensacions feréstegues, primigènies, que arribaven fins ben dins teu. Era una tradició i un encert alhora, perquè aquella herba esdevenia màgica en qualsevol cura i aquella seva olor característica, de la seva flor i la seva tija embolcallava les teves mans, com una carícia dies i dies. Segurament les fetilleres dames de la nit, invocaven l’esperit de la natura que hauria de guarir les ferides del cos... Avui, acomplint aquesta tradició familiar, m’he deixat perdre per entre les restes del secà, que ja no en queden, als vorals del Segrià, on la feréstega farigola humida de les pluges de l’any que han banyat la terra, creixia mig amagada, gens entristida, omplint de flaira màgica l’entorn. La guarda d’aquesta collita s’ha de deixar curar a la llum de la lluna, que amb els seus aires, assecarà les tiges i endolcirà les flors que, diuen, no cauen; mentre, aquella olor recorre les estances del balcó estant, com un encenser que deixa aquell perfum de pau i de saviesa ancestre....
