Del cel plouen petons

Com de fàcil en resulta de gaudir de les coses senzilles, a la seva mesura exacta, acceptant-ne d’ afavorir, per exemple, que els carrers esdevinguin de color vermell o de color verd, com que els gats ens miolin a ritme de jazz; com de fàcil seria entreveure aquella farola que envellida ha perdut el seu encant, i arreplegués al seu entorn una reunió d’orenetes disposades a salvar-la de la desmemòria, o descobrir que els dofins suren en aquest riu que blasma la identitat ciutadana; els seus crists sembren rosades precioses per les gespes daurades, com encenalls, arrepleguen els valors d’un jornada atardorada i fresca que ens despentina els cabells i enlaira de colors papers tot dibuixant gràfiques en el cel, deixant caure cavallets de mar que planen per damunt les nostres testes, enjogassats amb aquells globus d’aire que lentament s’enlairen i ens tapen els sols que aprofiten per badallar. El migdia esdevé tarda mentre les flaires a brou acabat de fer ensenyoregen els racons, aquell mastí gran, fosc, d’ulls tristossos, badalla davant d’un aparador de roba tèbia i càlida; les nines gegants que acull acluquen l’ull al nen que repenja el nas i les mans sobre els vidres....Del cel plouen petons i misteris, el carrer esdevé mut, tot és són i silenci, milers de cossos inerts han decidit que era hora de dormir quan les llambordes esdevenen coixins i el terra es torna de cautxú en una ciutat qualsevol on gaudir de les coses senzilles....

Imaginar

Imagino aquells dies del segle XIX quan els meus avantpassats salpaven del port de Cadaqués cap als ports de la mediterrània, recórrer aquella mar. Imagino al “Baltasar” creuant les milles que separen la seva estança plàcida dels ports de Gènova, de Civita vecchia, del Pireu, com els antics en l’ intercanvi, transportant queviures i alhora transportant cultura de la mà de l’oli, del sucre, del vi..., imagino un temps en el que els dies es mesuraven d’una altra manera, on les hores les regulaven el sol i la lluna i la brisa del mar ens dibuixava els somriures.... Imagino al capità Trifó, al moll mentre encenia la seva pipa en l’ humiditat matinada, els crits del contramestre i el soroll dels cabrestants colpejant l’aigua, com volent deixar d’amarar el vaixell que es gronxa com dormit. La vida era més dura, i el valor de les coses feia sentir el valor d’uns bons esperits de vi o d’aquells suquets que esdevenien menjars satisfaents del que els homes de mar gaudien com ningú, perquè com ningú sabien com n’era de dura aquella vida. Diu una llegenda familiar que caure en les aigües de la mediterrània era trobar-te amb dofins i catxalots que aleshores poblaven aquelles aigües nostres, com ens descrivia Homer, quan les seves aigües eren netes, era gaudir, tot d’una, d’un viatge a les mitologies passades i saber-te posseïdor de la clau dels temps i dels déus.....