La fotografia és original de Jordi Busqué, de la Societat Catalana de fotògraf de Natura.
De germà a germà, vostre, en la vida i en la mort...
dimecres, 4 de desembre del 2013
No som...
La fotografia és original de Jordi Busqué, de la Societat Catalana de fotògraf de Natura.
dimarts, 20 d’agost del 2013
La màgia...
dilluns, 22 de juliol del 2013
Retem el reconeixement de la saviesa...
“Retem el reconeixement de la saviesa en les arts als més exactes de cada art, com ara Fídias, que com a escultor és un savi, i Políclet, que ho és com a estatuari; no fem més, així fent, que assenyalar la saviesa com essent la virtut d’un art. Però hi ha gent que creiem que són savis de tota saviesa i no parcialment savis o savis «en alguna altra cosa» com diu Homer al Margites: savi no el van fer els déus: ni en l’arar ni en la llaura, ni en res més tampoc” [1]
dijous, 14 de gener del 2010
I qui ho és, de fiar....

El vent rastreja les essències, aixeca els vels i dissol els embolcalls, per deixar-ho tot al descobert, tomba les tanques maldestres que amaren designis indestriables i enlaira i dissipa els fums que enfosqueixen tot el que és quotidià.
diumenge, 6 de setembre del 2009
Notes de text II: -Però i la vida?-

- Però la vida, com és la vida?- Preguntava el jove deixeble al seu mestre mentre caminaven per les arbredes denses que els protegien de la solejada. -La vida, responia el mestre, no és, res és mentre nosaltres ens aboquem a malbaratar cada segon de la nostra existència en raons fútils, que res no ens aporten ni a nosaltres mateixos ni als altres amb els qui compartim aquest espai- La resposta no semblava donar un sentit al que la ment del jove albirava i de nou metres enllà li planteja de nou la mateixa qüestió –Però, i la vida?- La vida és saber i el saber el duu a l’hora l’estudi i l’experiència, també la contemplació, com el respecte i el sentiment d’estima als altres, perquè la vida, com tu te la planteges no deixa de ser un recorregut en solitari en el manteniment de l’harmonia universal, aquella que quan s’escapça allibera dolors als homes[1] que han de recórrer al valor de l’esperança com a reserva moral en el camí cap a la bondat que custodien els déus. El jove deixeble va mirar al mestre amb ulls d’agraïment, brillants i lluents, com qui acaba de trobar-se un tresor i des d'aleshores romangué en silenci, contemplatiu, gaudint de les flaires que com remors els arbres del camí deixaven caure al seu pas.....
[1] Comparán Rizo, Juan José. Raices griegas y latinas de la lengua española. Umbral S.A. editorial de CV, 2006. México. Pag. 193. El mite de Pandora.
diumenge, 5 de juliol del 2009
Imaginar

Imagino aquells dies del segle XIX quan els meus avantpassats salpaven del port de Cadaqués cap als ports de la mediterrània, recórrer aquella mar. Imagino al “Baltasar” creuant les milles que separen la seva estança plàcida dels ports de Gènova, de Civita vecchia, del Pireu, com els antics en l’ intercanvi, transportant queviures i alhora transportant cultura de la mà de l’oli, del sucre, del vi..., imagino un temps en el que els dies es mesuraven d’una altra manera, on les hores les regulaven el sol i la lluna i la brisa del mar ens dibuixava els somriures.... Imagino al capità Trifó, al moll mentre encenia la seva pipa en l’ humiditat matinada, els crits del contramestre i el soroll dels cabrestants colpejant l’aigua, com volent deixar d’amarar el vaixell que es gronxa com dormit. La vida era més dura, i el valor de les coses feia sentir el valor d’uns bons esperits de vi o d’aquells suquets que esdevenien menjars satisfaents del que els homes de mar gaudien com ningú, perquè com ningú sabien com n’era de dura aquella vida. Diu una llegenda familiar que caure en les aigües de la mediterrània era trobar-te amb dofins i catxalots que aleshores poblaven aquelles aigües nostres, com ens descrivia Homer, quan les seves aigües eren netes, era gaudir, tot d’una, d’un viatge a les mitologies passades i saber-te posseïdor de la clau dels temps i dels déus.....
dimecres, 21 de maig del 2008
Interpretacions

Deia Marc Tul·li Ciceró[1] que "...ell feia el mateix que ara fas tu, per bé que ell ho feia amb una part de raó i tu no en tens gens, i amb tot no va fer acceptar per ningú el punt de vista que defenses, perquè feia l’efecte de valer-se dels mots per combatre la justícia”. El procés cíclic dels esdeveniments històrics, ens descriu de vegades un recorregut magistral a través dels textos antics, redescobrint que malgrat es tractés d’un text jurídic del segle I a.c., on la qüestió que es dilucida era la propietat d’un predi, i per tant era una qüestió de Dret, una causa civil, el llenguatge esdevé deliberadament carregat de valors no estrictament jurídics.
Com a jurista Ciceró es el més gran i influent dels oradors romans, alhora que un home de lletres en la seva integritat, un moralista que defensava la existència d’una comunitat humana universal més enllà de les diferències ètniques. Tot i les seves creences i la prevalença que establia en el lliure designi, va afirmar: “Oh déus immortals! Tant gran és l’increïble i diví valor d’un home sol, que en tan poc temps, ha pogut dur la llum a la república, de tal manera que vosaltres, que fa poc vèieu l’esquadra dels enemics davant la boca del Tíber, ara no sentiu dir que hi hagi cap nau pirata més ençà de la boca de l’oceà?”[2]
Llatí com Ciceró, Plaute en la complicació de les seves trames de vegades afegeix un petit pròleg declamat per un actor, quina funció no era altra que la d'explicar arguments complicats tot evitant que el públic es... desorientés.
[1] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VII. Fundació Bernat Metge. 1.955. Barcelona. Defensa d’Aulus Cecina. Epígraf XXIV pag. 73,
[2] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VIII. Fundació Bernat Metge. 1.962. Barcelona. Sobre el Comandament de Gneu Pompeu. Pag. 33.
diumenge, 2 de desembre del 2007
El valor del silenci
El silenci es vesteix del verd que gaudeix de l’humiditat oceànica, que transpira la suor dels déus i el perfum del tròpic, veu de les essències del testimoni de la bondat, que amara en els cors purs i sense maldat en els que anida el mestratge i la llum que només ells perceben, com una guspira en mig del foc abrasador de les relacions humanes. Si llegeixes aquest post, has de saber que el món mereix una altra oportunitat a com l’hem gerenciat fins ara, des de la ciutat més gran a la més petita del país més gran i poderós al més humil, de l’home més gran al més dèbil, aquest és l’autèntic mestratge, siguem diligents en fer de les nostres vides el valor del silenci.
El vídeo que acompanya aquest post és de Madredeus a les Açores i porta per títol: "Silenci"
diumenge, 18 de novembre del 2007
Joia

Diuen que “els avars no van certament al cel dels déus, i els necis no lloen la liberalitat; però els sers nobles troben joia en la generositat i això els dóna joia en els móns mes alts” [1]
[1] Dhamma n. 177
dissabte, 27 d’octubre del 2007
El somni de Cassandra, l'homenatge d'Allen a Eurípides

Els valors, els principis, la participació dels déus en el devenir dels homes, el fatalisme, l’atzar, l’ambició, l’odi, la mort, l’amor, el sexe i el teatre mateix com un homenatge que l’autor fa a la influencia europea en la seva obra; Allen ens diu tot un seguit de missatges que si estem atents podem anar descobrint al llarg de l’obra que conclou la trilogia britànica de l’autor, trilogia amb la que ens vol recordar especialment a Eurípides autor de "Medea", una obra que és citada, també, al llarg del film, i que n'estic convençut ho planteja com un homenatge al escriptor grec, però també a ell mateix i com en Medea, Woddy Allen ens presenta en "El somni de Cassandra", un final inesperat i abrupte amb el que clou la pel·lícula.
Una obra en la que cal conèixer una mica d’Allen, però també una mica del que representa per a ell la cultura, la grega, a la que admira des de la seva perspectiva nord-americana, un plaer per als sentits, us ho ben asseguro.