Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris déus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris déus. Mostrar tots els missatges

dimecres, 4 de desembre del 2013

No som...


La fotografia és original de Jordi Busqué, de la Societat Catalana de fotògraf de Natura.

No som ens individuals realment, som elements socials, zoon politikon, com ens digué l’estagirita en el llibre I de la política, una mena d’animals socials, tot I que la reflexió aristotèlica versa sobre la dimensió de la educació, que tanmateix hem d’entendre com a cultura i valors els que en haurien de fer necessària i instrumentalment dependents de la societat, quan de fet apareix, segons el filòsof, el doble parer de l’home: ser bèsties o ser déus.

Cal però tenir present que la nostra existència individual hi és present, més enllà de la definició que Aristòtil ens fa, i sense negar ni refutar la reflexió, caldria apuntar una perspectiva, que seria com ens cal poder interpretar la posició de l’altri, igual que la nostra, nogensmenys que a partir d’una mirada clara i neta, d’aital manera que no sabrem comprendre al proïsme si no som capaços de posar-nos en la seva pell, de comprendre les circumstàncies, de comprendre totes aquelles variables dependents i independents  que incideixen en tota seva actitud, com també respecte de nosaltres mateixos.

Podem doncs tenir la capacitat de jutjar? Amb tota probabilitat no, doncs encara que puguem no comprendre, entendre o compartir les actituds dels altres, només serem capaços d’interpretar si actuem amb la humilitat suficient, que no amb falsa modèstia, per poder entendre que els porta a actuar així, el que no significa justificar res, però és només en aquesta anàlisi circumstancial com  podrem arribar a la comprensió dels que ens envolten, la qual cosa no significa, per altra banda, que no tinguem dret a enfadar-nos ni estem mancats del dret que ens permet no acceptar a ulls clucs els posicionaments adversos, ans al contrari, en aquesta tessitura, ampliant la nostra perspectiva, això ens ha de permetre comprendre, i serà només a través d’aquest comprensió, d’aquest enteniment, com hauria de fer-se possible i plausible la nostra realitat social.

© Albert Balada
04-12-2013


     

dimarts, 20 d’agost del 2013

La màgia...




La màgia, aquella que conreaven les societats ancestral, esdevé primitivament tràgica en una interpretació post moderna de la realitat, però aquella estructura mitològica del pensament que es dóna en aquelles, permet de reconèixer la saviesa humana en la seva més intima connexió amb la divinitat, divinitat panteista, és cert, però menys, molt menys del que sembla, doncs existeix una comunió efectiva entre les forces de la natura i les divines, una connexió que crea un nexe d’unió entre l’home i l’esperit o com ho podríem dir en termes més actuals, entre l’home i la essència del tot, un nexe d’unió per aquells homes que tot just comencen a entendre’s com a individus i menys encara com a societats, més enllà de la tribal, però enllaçava amb una concreció de la divinitat i la seva concreció en l’univers que els era conegut; aquest panteisme esdevé simbolisme màgic i mític en les diferents civilitzacions, probablement transmutant-se i adaptant-se per contagi o assimilació al llarg dels mil•lennis i és en aquesta mitologia que esdevé un fet transcendent que recull el llibre, com és la explicació de fi de la panteització, a través de la fabulació històrica, del relat del mite que se’ns relata quan es trenca el principi pentètic en aquella concreció de la divinitat, aquella que no té nom i inicia la seva relació personal amb una civilització emergent, forçant a deixar de banda l’intent de concreció de les figures deífiques que simbolitzen i representen un món màgic de relació amb la natura mateix i amb l’esperit d’uns déus que es reparteixen la divinitat, per a concretar-ho en un esser innominat del que en formem part, una connexió amb l’univers en un moment en el que es produeix la transició civilitzacional, la aliança dels homes amb Déu, el tot, que defuig ja una interpretació màgica, per esdevenir una component espiritual, racionalment espiritual, que transporta la ment cap a les essències de l’ànima i d’aquesta cap qui és i no és alhora, definint-ne el principi i el fi, l’essència de la creació i també la necessitat de revelar-se als homes a partir d’unes regles bàsiques que esdevenen substancials i imprescindibles com a civilització. L’evolució posterior de la teologia del llibre, en funció de les corrents religioses, ens porta a pervertir l’evolució racional de la interpretació de la relació entre els homes i la divinitat més enllà de la màgia inicial, a la que retornen determinades postulacions, en la santificació de fets, llocs i persones a les que s’atorga caràcter diví contràriament a la pròpia percepció de la unicitat i la connexió entre Déu i l’home, fruit d’aquell pacte, que a través de la història s’ha anat desdibuixant, només en la interpretació d’aquesta relació, sense intermediacions humanes i semi-divines, resulta efectiva una autèntica revelació teològica. 

© Albert Balada
19-08-2013

A la fotografia la recuperació de la Antiga Sinagoga Major de Barcelona.

dilluns, 22 de juliol del 2013

Retem el reconeixement de la saviesa...






Retem el reconeixement de la saviesa en les arts als més exactes de cada art, com ara Fídias, que com a escultor és un savi, i Políclet, que ho és com a estatuari; no fem més, així fent, que assenyalar la saviesa com essent la virtut d’un art. Però hi ha gent que creiem que són savis de tota saviesa i no parcialment savis o savis «en alguna altra cosa»  com diu Homer al Margites:  savi no el van fer els déus: ni en l’arar ni en la llaura, ni en res més tampoc”  [1]





[1] Aristòtil. Ètica a Nicòmac. Llibres I, VI i X. Edició de Salvador Feliu Castelló. Universitat de València. 1995. ISBN 9788437023083 pag. 44

dijous, 14 de gener del 2010

I qui ho és, de fiar....


El vent rastreja les essències, aixeca els vels i dissol els embolcalls, per deixar-ho tot al descobert, tomba les tanques maldestres que amaren designis indestriables i enlaira i dissipa els fums que enfosqueixen tot el que és quotidià.

Hivern estrany aquest que ens és permès de viure enguany, com si en uns escassos dies els meteors que han d’ albirar-se en mesos tinguessin pressa per a recrear-se i presentar-se en societat, potser perquè no vol ser diferent de tot plegat i quan s’ha obert aquella caixa en la que pandora reserva el destí darrer dels humans, el guardià del temps i del clima es mostra satisfet d’enrarir la calma i veure en els rostres desdibuixats la caricatura del que som en realitat: aquelles figures de fang que els déus modelen i guien al seu albir sobre el tauler d’escacs que és la vida.

El meu gat s’entesta en recordar-me com n’és d’arbitrari el vent, com si l’arbitrarietat no fos un símptoma d’humanitat mateixa, que esmicola fins la més petita senyal de lucidesa, de vegades; sort que la conversa és limitada, sinó a ben segur que entraríem en una discussió dialèctica que ens duria fins les essències mateixes del no res, del valor de tot plegat, per acabar convenint que som hereus i esclaus alhora de la nostra impietat, de la nostra voluntat exasperada per dominar-ho i controlar-ho tot, i que tanmateix l’atzar és un element clau en la nostra existència, com ho sabien els grecs, la més clara essència de la democràcia, en deien.

El vent brama, com un brau que arremet contra el tancat perquè li priva de córrer en llibertat; si pares una mica d’atenció es pot escoltar els matisos de la seva veu recorrent carrers i places, quan el silenci ens enganya, perquè rebufa de nou amb una embranzida que remou l’enteniment i et glassa tot d'un cop, les entranyes. El meu gat insisteix que ja m’ho deia, que aquest bou no és de fiar....

diumenge, 6 de setembre del 2009

Notes de text II: -Però i la vida?-

Pandora, una de les llunes de saturn

- Però la vida, com és la vida?- Preguntava el jove deixeble al seu mestre mentre caminaven per les arbredes denses que els protegien de la solejada. -La vida, responia el mestre, no és, res és mentre nosaltres ens aboquem a malbaratar cada segon de la nostra existència en raons fútils, que res no ens aporten ni a nosaltres mateixos ni als altres amb els qui compartim aquest espai- La resposta no semblava donar un sentit al que la ment del jove albirava i de nou metres enllà li planteja de nou la mateixa qüestió –Però, i la vida?- La vida és saber i el saber el duu a l’hora l’estudi i l’experiència, també la contemplació, com el respecte i el sentiment d’estima als altres, perquè la vida, com tu te la planteges no deixa de ser un recorregut en solitari en el manteniment de l’harmonia universal, aquella que quan s’escapça allibera dolors als homes[1] que han de recórrer al valor de l’esperança com a reserva moral en el camí cap a la bondat que custodien els déus. El jove deixeble va mirar al mestre amb ulls d’agraïment, brillants i lluents, com qui acaba de trobar-se un tresor i des d'aleshores romangué en silenci, contemplatiu, gaudint de les flaires que com remors els arbres del camí deixaven caure al seu pas.....


[1] Comparán Rizo, Juan José. Raices griegas y latinas de la lengua española. Umbral S.A. editorial de CV, 2006. México. Pag. 193. El mite de Pandora.

diumenge, 5 de juliol del 2009

Imaginar


Imagino aquells dies del segle XIX quan els meus avantpassats salpaven del port de Cadaqués cap als ports de la mediterrània, recórrer aquella mar. Imagino al “Baltasar” creuant les milles que separen la seva estança plàcida dels ports de Gènova, de Civita vecchia, del Pireu, com els antics en l’ intercanvi, transportant queviures i alhora transportant cultura de la mà de l’oli, del sucre, del vi..., imagino un temps en el que els dies es mesuraven d’una altra manera, on les hores les regulaven el sol i la lluna i la brisa del mar ens dibuixava els somriures.... Imagino al capità Trifó, al moll mentre encenia la seva pipa en l’ humiditat matinada, els crits del contramestre i el soroll dels cabrestants colpejant l’aigua, com volent deixar d’amarar el vaixell que es gronxa com dormit. La vida era més dura, i el valor de les coses feia sentir el valor d’uns bons esperits de vi o d’aquells suquets que esdevenien menjars satisfaents del que els homes de mar gaudien com ningú, perquè com ningú sabien com n’era de dura aquella vida. Diu una llegenda familiar que caure en les aigües de la mediterrània era trobar-te amb dofins i catxalots que aleshores poblaven aquelles aigües nostres, com ens descrivia Homer, quan les seves aigües eren netes, era gaudir, tot d’una, d’un viatge a les mitologies passades i saber-te posseïdor de la clau dels temps i dels déus.....

dimecres, 21 de maig del 2008

Interpretacions


“Això no és un teatre”, deia aquell actor disfressat de persona en una interpretació magistral, quasi en la atonia final d’aquella obra. Probablement respondre alguna pregunta amb aquesta sensació de no saber exactament que dir; emprar respostes grandiloqüents, no fa grans homes, simulen adequadament aquell joc en les dialèctiques fútils.

Deia Marc Tul·li Ciceró[1] que "...ell feia el mateix que ara fas tu, per bé que ell ho feia amb una part de raó i tu no en tens gens, i amb tot no va fer acceptar per ningú el punt de vista que defenses, perquè feia l’efecte de valer-se dels mots per combatre la justícia”. El procés cíclic dels esdeveniments històrics, ens descriu de vegades un recorregut magistral a través dels textos antics, redescobrint que malgrat es tractés d’un text jurídic del segle I a.c., on la qüestió que es dilucida era la propietat d’un predi, i per tant era una qüestió de Dret, una causa civil, el llenguatge esdevé deliberadament carregat de valors no estrictament jurídics.

Com a jurista Ciceró es el més gran i influent dels oradors romans, alhora que un home de lletres en la seva integritat, un moralista que defensava la existència d’una comunitat humana universal més enllà de les diferències ètniques. Tot i les seves creences i la prevalença que establia en el lliure designi, va afirmar: “Oh déus immortals! Tant gran és l’increïble i diví valor d’un home sol, que en tan poc temps, ha pogut dur la llum a la república, de tal manera que vosaltres, que fa poc vèieu l’esquadra dels enemics davant la boca del Tíber, ara no sentiu dir que hi hagi cap nau pirata més ençà de la boca de l’oceà?”[2]

Tota interpretació, però, resulta fatídica, com diu el personatge Pséudolus de Plaute, quan aquest afirma: “Si tens cap pregunta a fer-me, fes-la; pel que jo sàpiga diràs que et respon l’oracle de Delfos.” [3] És a dir, cerquis el que cerquis pot veure’s embolcallat de la resposta que esperes inspirades en estances superiors, sense ser necessàriament verídiques o reals. El més aproximat a la realitat és, de fet, la realitat mateixa com també la seva interpretació més acurada.

Llatí com Ciceró, Plaute en la complicació de les seves trames de vegades afegeix un petit pròleg declamat per un actor, quina funció no era altra que la d'explicar arguments complicats tot evitant que el públic es... desorientés.

[1] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VII. Fundació Bernat Metge. 1.955. Barcelona. Defensa d’Aulus Cecina. Epígraf XXIV pag. 73,
[2] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VIII. Fundació Bernat Metge. 1.962. Barcelona. Sobre el Comandament de Gneu Pompeu. Pag. 33.
[3] Plaute, Tito Marci. Comèdies, volum IX. Psèudolus. Fundació Bernat Metge. 1.954. Acte I. Pag. 41

diumenge, 2 de desembre del 2007

El valor del silenci

El silenci es vesteix del verd que gaudeix de l’humiditat oceànica, que transpira la suor dels déus i el perfum del tròpic, veu de les essències del testimoni de la bondat, que amara en els cors purs i sense maldat en els que anida el mestratge i la llum que només ells perceben, com una guspira en mig del foc abrasador de les relacions humanes. Si llegeixes aquest post, has de saber que el món mereix una altra oportunitat a com l’hem gerenciat fins ara, des de la ciutat més gran a la més petita del país més gran i poderós al més humil, de l’home més gran al més dèbil, aquest és l’autèntic mestratge, siguem diligents en fer de les nostres vides el valor del silenci.





El vídeo que acompanya aquest post és de Madredeus a les Açores i porta per títol: "Silenci"

diumenge, 18 de novembre del 2007

Joia


Moral que ens porta a caminar en la foscor a la recerca dels somnis fins a trobar-los i exprimir les nostres vides en aconseguir –ho, ens fa ser conscients del temps i el temps es perd mentre cerquem el que podem tenir a la vora sense saber-ho, perquè alcem amb excés la mirada, potser, per trobar el que no veiem als nostres peus.

Diuen que “els avars no van certament al cel dels déus, i els necis no lloen la liberalitat; però els sers nobles troben joia en la generositat i això els dóna joia en els móns mes alts[1]


[1] Dhamma n. 177

dissabte, 27 d’octubre del 2007

El somni de Cassandra, l'homenatge d'Allen a Eurípides


Descobrir com un autor, com un escriptor i director com Woody Allen, es recrea en els principis de la mitologia grega, emociona quan ho descobreixes; fins i tot el títol fa referència a Cassandra (Κασσάνδρα), "la que enreda als homes", que dóna nom a la pel·lícula i al vaixell protagonista estàtic dels esdeveniments al principi i al final de l'obra, i fa referència als principis mateixos que van ser presents en les tragèdies gregues, en les obres també d' Esquilo, Sòfocles i Eurípides.

Els valors, els principis, la participació dels déus en el devenir dels homes, el fatalisme, l’atzar, l’ambició, l’odi, la mort, l’amor, el sexe i el teatre mateix com un homenatge que l’autor fa a la influencia europea en la seva obra; Allen ens diu tot un seguit de missatges que si estem atents podem anar descobrint al llarg de l’obra que conclou la trilogia britànica de l’autor, trilogia amb la que ens vol recordar especialment a Eurípides autor de "Medea", una obra que és citada, també, al llarg del film, i que n'estic convençut ho planteja com un homenatge al escriptor grec, però també a ell mateix i com en Medea, Woddy Allen ens presenta en "El somni de Cassandra", un final inesperat i abrupte amb el que clou la pel·lícula.

Una obra en la que cal conèixer una mica d’Allen, però també una mica del que representa per a ell la cultura, la grega, a la que admira des de la seva perspectiva nord-americana, un plaer per als sentits, us ho ben asseguro.