dissabte, 29 d’agost del 2009

Del cel plouen petons


Com de fàcil en resulta de gaudir de les coses senzilles, a la seva mesura exacta, acceptant-ne d’ afavorir, per exemple, que els carrers esdevinguin de color vermell o de color verd, com que els gats ens miolin a ritme de jazz; com de fàcil seria entreveure aquella farola que envellida ha perdut el seu encant, i arreplegués al seu entorn una reunió d’orenetes disposades a salvar-la de la desmemòria, o descobrir que els dofins suren en aquest riu que blasma la identitat ciutadana; els seus crists sembren rosades precioses per les gespes daurades, com encenalls, arrepleguen els valors d’un jornada atardorada i fresca que ens despentina els cabells i enlaira de colors papers tot dibuixant gràfiques en el cel, deixant caure cavallets de mar que planen per damunt les nostres testes, enjogassats amb aquells globus d’aire que lentament s’enlairen i ens tapen els sols que aprofiten per badallar. El migdia esdevé tarda mentre les flaires a brou acabat de fer ensenyoregen els racons, aquell mastí gran, fosc, d’ulls tristossos, badalla davant d’un aparador de roba tèbia i càlida; les nines gegants que acull acluquen l’ull al nen que repenja el nas i les mans sobre els vidres....Del cel plouen petons i misteris, el carrer esdevé mut, tot és són i silenci, milers de cossos inerts han decidit que era hora de dormir quan les llambordes esdevenen coixins i el terra es torna de cautxú en una ciutat qualsevol on gaudir de les coses senzilles....