Aquelles coses...

Aquelles coses que temps abans havien passat desapercebudes, avui se m’ofereixen com un valor tant alt, que cap lingot d’or podria suplir-los; sí, ja se que potser parla així qui mai ha tingut res, com tota la classe treballadora, emmirallada en la subtilesa del creixement, però aquesta és la meva veritat, penso que sóc molt més ric que molts, sense tenir pas gran cosa, el meu amor pel més preuat, que és nogensmenys que les coses senzilles que harmoniosament formen part de la meva vida, i això no té pas preu, hores d’ara...

© Albert Balada

10-12-2012

Del cel plouen petons

Com de fàcil en resulta de gaudir de les coses senzilles, a la seva mesura exacta, acceptant-ne d’ afavorir, per exemple, que els carrers esdevinguin de color vermell o de color verd, com que els gats ens miolin a ritme de jazz; com de fàcil seria entreveure aquella farola que envellida ha perdut el seu encant, i arreplegués al seu entorn una reunió d’orenetes disposades a salvar-la de la desmemòria, o descobrir que els dofins suren en aquest riu que blasma la identitat ciutadana; els seus crists sembren rosades precioses per les gespes daurades, com encenalls, arrepleguen els valors d’un jornada atardorada i fresca que ens despentina els cabells i enlaira de colors papers tot dibuixant gràfiques en el cel, deixant caure cavallets de mar que planen per damunt les nostres testes, enjogassats amb aquells globus d’aire que lentament s’enlairen i ens tapen els sols que aprofiten per badallar. El migdia esdevé tarda mentre les flaires a brou acabat de fer ensenyoregen els racons, aquell mastí gran, fosc, d’ulls tristossos, badalla davant d’un aparador de roba tèbia i càlida; les nines gegants que acull acluquen l’ull al nen que repenja el nas i les mans sobre els vidres....Del cel plouen petons i misteris, el carrer esdevé mut, tot és són i silenci, milers de cossos inerts han decidit que era hora de dormir quan les llambordes esdevenen coixins i el terra es torna de cautxú en una ciutat qualsevol on gaudir de les coses senzilles....

Qui a le droit?

Quan la vida s’atura un instant, mentre et somriuen els faigs de la fageda, i aquells ocells escadussers que ronden les branques ermes, alces la vista i descobreixes que la llum del sol esdevé monòtona, si no fos perquè l’instant et pertany només a tu, o potser per a compartir amb l’amic que et dona una sorpresa, tot just en aturar-se aquell instant, suficient que et permet saber com n’és de bella la vida, si en sabem gaudir el moment precís en el que les coses senzilles esdevenen eternes, com la mirada pura d’un nen.