Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris experiència individual. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris experiència individual. Mostrar tots els missatges

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Transformació


Diuen alguns d’aquells experts de nova fornada en l’àmbit de la intel·ligència emocional, que l’arribada de la tardor implica, hores d’ara, un ambient propens a l’acceptació del canvi, com qui diu. La rellevància o no d’aquesta asseveració i de qui l’ha dita no és transcendent, el cert és que la tardor sempre ha significat en el transcórrer dels annals, un moment en la vida humana en el que la terra inicia el seu període de descans, com de reflexió més que de renovació, un període en el que després de donar els seus fruits, després d’haver tingut una activitat sostinguda, comença de fet a dormir, en l’avançada de l’ hivern, que és on certament la terra es transforma i esdevé nova i renovada per afrontar les noves cuites que li esperen amb l’adveniment dels nous solsticis i equinoccis.

“Els temps” que estem vivint, afavoreixen l’aparició d’experts o de bruixots, lluny ja de les vel·leïtats mil·lenaristes, però molt a prop de realitats profanes en l’àmbit de la transcendència humana, com també és cert que els essers humans, com la resta de sers que poblen el planeta, tot i els avenços en biotecnologia i tecnologies diverses, no ens estem de seguir els pautats que la natura ens dicta, d’acord amb els periples estacionals, tant lligats, per altra banda a les relacions del nostre planeta, significativament amb el sol i la lluna, com a elements singulars que ens en determinen un perfil específic.

La realitat del concepte canvi, ens defineix un precepte de conflicte en si mateix, per la accepció mateixa del terme, però els processos de canvi, tot i que puguin ser entesos des d’una perspectiva fatalista i encara entenent aquesta premissa com a vàlida interacciona amb la nostra pròpia realitat, per esdevenir un procés de transformació que no es justifica pas en consonància amb la temporalitat astral com podria semblar.

El canvi esdevé sempre un procés gradual, tot i que aquest pugui semblar que s’aboca d’una manera agosarada i temerària sobre les nostres vides, el canvi, com el temps esdevé en el seu propi ritme a partir de tot un seguit d’ítems que el conformen, amb actors que entren i surten d’escena i que ens acaben conformant un nou escenari distint al que havíem conegut o havíem construït a partir de les nostres pròpies percepcions. En el moment en que esdevé aquesta simbiosi, l’escenografia i el seu decorat acostumen a esdevenir nous i eixamplar el propi espai vital, la qual cosa no es percep pas d’immediat, per anar percebent-la poc a poc, a mesura que identifiquem com hem canviat d’obra teatral, d’escenificació i fins i tot de guió; d’alguna manera, com ens deien els clàssics, no deixa de descobrir-nos principis remots que ens remunten a la concepció mateixa de la llibertat com a principi bàsic de subjecció dels essers racionals.

dijous, 16 de juliol del 2009

πάθος


Néixer a l’espiritualitat humana significa abundar en els principis aquells que identifiquen no tant les accions axiomàtiques sustentades en paràmetres idealitzats del bé o el mal, sinó aquella introspecció que defineix a l’ individu com un tot excloent, de manera que esdevé, en la seva individualitat, un ser que substantivitza els valors i les essències transcendents a partir del processament interior, en concomitància amb aspectes que tenen a veure amb la seva pròpia experiència, la seva pròpia formació i tots aquells elements que en un moment determinat de la seva història particular, conformen el quadre de principis que d’alguna el defineixen.

Afrontar els canvis vitals que se succeeixen en les vides de tot esser humà, en el ben entès que el canvi és una realitat existencial, de tal manera que nosaltres canviem dia a día des d’un punt de vista biològic, però també des d’un punt de vista de conformació de noves realitats, resulta una experiència que va més enllà de les pròpies relacions inter-humanes, evidenciant l’acceptació o no de les noves realitats que es vesteixen al nostre voltant multiplicant les possibilitats i els camins que s’obren a la conformació del πάθος (pathos)[1], en el context de les escoles peripatètiques, a partir de tot el que se sent o s’experimenta, l’estat de l’ànima, la tristesa, la passió, el patiment o la malaltia, més enllà del concepte de la persuasió. Entenent doncs el pathos com aquella decisió vital, només si es troba lluny del plantejament passional, la raó discursiva i intuïtiva conformen els valors de la episteme platònica[2], en el cas de la subjecció passional la raó no es trobaria en una posició òptima per al coneixement.


[1] Aristòtil. Retòrica.UNAM. Méxic. 2002.

[2] Mèlich, Joan Carles i Jacques, Jaessica. Del extraño al cómplice: La educación en la vida cotidiana. Antrophos. Barcelona. 2002

dissabte, 14 de març del 2009

Si he muerto ¿a quién le pregunto la hora?

"Hostalric", una fotografia original de Montse Esteba

Quan en la teva ignorància algú et pregunta que ens saps de la narrativa hispanoamericana contemporània, tot seguit se’t venen al cap, d’entrada tres noms significats: Pablo Neruda, José Luís Borges, o Gabriel García Márquez cert, noms de culte, però els qui certament emmascaren tot un seguit d’escriptors i escriptores que han estat capaços de conrear tot tipus de gèneres i que omplen els estants de les biblioteques i les llibreries a la demanda del lector que descobreixi com de rica és aquella narrativa. Fa poc descobria al mexicà Amado Nervo, en una reflexió interessant sobre la lletra majúscula que s’escriu quan no toca, com una simbologia mística i transcendent a través de la referència literària, però segurament aquella terra plena de contrastos ens deix no poca literatura descriptiva d’una societat que de vegades se m’acut experimental, com si d’un laboratori s’hagués tractat en aquell segle que deixàvem no fa pas gaire, un laboratori d’idees que recorria de nord a sud totes les latituds. I potser us preguntareu a que bé això ara, doncs a res, senzillament que ho volia escriure, perquè és bo deixar escrit allò que et passa pel pensament, fer reflexió del que sents o penses, en aquest dia primaveral i autèntic, rinític per a més senyes identitàries, si és que en calen, en un món en un silenci calm que aclapara. Potser per això ens deixà dit Pablo Neruda: “Si he muerto, y no me he dado cuenta, ¿a quién le pregunto la hora? [1] o potser per això García Marquez[2] ens transporta en afirmar que “havia pres la decisió justa”, segur. No és una pregunta surrealista, ni una resposta del realisme costumbrista, la veritat és que tot plegat pot semblar una disbauxa, un despropòsit, perquè mai diem les coses pel seu nom, alguns d’aquells literats ho intentaren, ho intentàvem, però el món, ai el món, no tenia la mateixa deriva, i sempre hi havia el pràctic del port que conduïa el vaixell on calia i com calia; democràcia, llibertat, individu, societat.... He trobat en una prestatgeria, mig amagat, com reposant en el seu misteri el que ens deixà escrit André Breton[3]: “només l’amor en el sentit en que l’entenc, i aleshores el misteriós, l’improbable, l’únic, l’amanyagador, l’indubtable amor, i, finalment el que suporta totes les probes, hagués pogut realitzar el miracle”. Doncs sí, tot plegat, al final no és més que l’amor o potser la felicitat la que mou el món.


[1] Neruda, Pablo. Libro de las preguntas. Editat per Pehuén Editores. SG de Chile Limitada, 2005. pg. 11
[2] García Marquez, Gabriel. Crónica de una muerte anunciado. Ed. Bruguera. 1983. pag. 30
[3] Breton, André. Nadja. Seix Barral. Barcelona.1984 ( de la primera edició de 1928 de Gallimard París). Pg. 130.

dissabte, 15 de març del 2008

Una cita: Ulrich Beck

“...Tant en la vida quotidiana com en la política, en tots els àmbits d’acció es troben respostes als problemes que sorgeixen de la simultaneïtat de modes de vida que son en competència en el sí, tant de l’experiència individual com de la necessitat per a comparar, reflectir, criticar, comprendre i unir certituds contradictòries....” [1]

[1] Beck, Ulrich. La mirada compotita o la guerra es la paz. Ed. Paidòs. 2005. pag.112