dissabte, 14 de març de 2009

Si he muerto ¿a quién le pregunto la hora?

"Hostalric", una fotografia original de Montse Esteba

Quan en la teva ignorància algú et pregunta que ens saps de la narrativa hispanoamericana contemporània, tot seguit se’t venen al cap, d’entrada tres noms significats: Pablo Neruda, José Luís Borges, o Gabriel García Márquez cert, noms de culte, però els qui certament emmascaren tot un seguit d’escriptors i escriptores que han estat capaços de conrear tot tipus de gèneres i que omplen els estants de les biblioteques i les llibreries a la demanda del lector que descobreixi com de rica és aquella narrativa. Fa poc descobria al mexicà Amado Nervo, en una reflexió interessant sobre la lletra majúscula que s’escriu quan no toca, com una simbologia mística i transcendent a través de la referència literària, però segurament aquella terra plena de contrastos ens deix no poca literatura descriptiva d’una societat que de vegades se m’acut experimental, com si d’un laboratori s’hagués tractat en aquell segle que deixàvem no fa pas gaire, un laboratori d’idees que recorria de nord a sud totes les latituds. I potser us preguntareu a que bé això ara, doncs a res, senzillament que ho volia escriure, perquè és bo deixar escrit allò que et passa pel pensament, fer reflexió del que sents o penses, en aquest dia primaveral i autèntic, rinític per a més senyes identitàries, si és que en calen, en un món en un silenci calm que aclapara. Potser per això ens deixà dit Pablo Neruda: “Si he muerto, y no me he dado cuenta, ¿a quién le pregunto la hora? [1] o potser per això García Marquez[2] ens transporta en afirmar que “havia pres la decisió justa”, segur. No és una pregunta surrealista, ni una resposta del realisme costumbrista, la veritat és que tot plegat pot semblar una disbauxa, un despropòsit, perquè mai diem les coses pel seu nom, alguns d’aquells literats ho intentaren, ho intentàvem, però el món, ai el món, no tenia la mateixa deriva, i sempre hi havia el pràctic del port que conduïa el vaixell on calia i com calia; democràcia, llibertat, individu, societat.... He trobat en una prestatgeria, mig amagat, com reposant en el seu misteri el que ens deixà escrit André Breton[3]: “només l’amor en el sentit en que l’entenc, i aleshores el misteriós, l’improbable, l’únic, l’amanyagador, l’indubtable amor, i, finalment el que suporta totes les probes, hagués pogut realitzar el miracle”. Doncs sí, tot plegat, al final no és més que l’amor o potser la felicitat la que mou el món.


[1] Neruda, Pablo. Libro de las preguntas. Editat per Pehuén Editores. SG de Chile Limitada, 2005. pg. 11
[2] García Marquez, Gabriel. Crónica de una muerte anunciado. Ed. Bruguera. 1983. pag. 30
[3] Breton, André. Nadja. Seix Barral. Barcelona.1984 ( de la primera edició de 1928 de Gallimard París). Pg. 130.