Construir la nova civilització

Són moments delicats aquests; A la negació de la crisi la precedien moments de disbauxa propis d’aquells que, dient-se coneixedors de la “alta política”, minvaven la capacitat de creixement amb les seves obres i decisions; Ara, seguint aquella mateixa epifania, el cicle de la guerra nova, la que segueix els criteris de les antigues batalles però amb exercits inexistents i danys col•laterals tant o més greus que en aquelles, hauria de començar a ser hora d’exigir, hora de rescabalar la virtut, ni més ni menys que com l’entenien els grecs, els pares de la nostra civilització; l’Areté, aquell complex concepte que conté la valentia, l’equilibri i la justícia i ha de suposar un conjunt de qualitats cíviques, morals i intel•lectuals exigibles en la gestió de la politeia, també en la nostra pròpia concepció humana i ser, nogensmenys, alhora humils, en la capacitat de reconèixer la nostra pròpia ignorància, saber què, efectivament, no sabem res, per poder avançar en aquest univers nostre que s’obre al naixement de la nova civilització, no saber, però aprendre a dimensionar l’evolució al servei dels essers humans... 

Però no la trobarem ni la virtut ni el saber, en aquells que van dibuixar els escenaris de la guerra, en aquells que en un o altre moment la van governar, perquè no han de ser en aquells en els que la virtut i el saber es podran rescabalar, només podrà ser-ho des de la discreció i la innocència, des de la bellesa i la força, des de l’activitat i l’agilitat en la idea nova que no neix de la política antiga, però si que l’hem de veure unida amb aquells principis que ens han de permetre la capacitació d’obrar amb èxit per alliberar la humanitat dels greuges destructius i destructors; el progrés només obrarà, si la felicitat dels essers humans passa a ser el principi essencial sobre el que construir la nova civilització...

Ens cal, però, la contenció necessària sustentada en la prudència, per a frenar l’ànsia desmesurada, però és ben segur que serà en la perseverança i en la observació com serà possible defugir de tot fracàs, defugir de tot afany allunyat de necessària perspectiva, de la necessària identificació de les circumstàncies i els mitjans i obrar aleshores, només aleshores, quan es tingui el ferm convenciment que el valor de la raça humana no és ja el viatge cap a la conquesta material.

La desesperança fa camí amb l'arrogància

La desesperança fa camí amb l’arrogància, dues cares d’una mateixa moneda mentre la política ha deixat de ser present i la suposada economia dibuixa el paisatge i l’escenari sobre el que teatralitzar-ho tot. Quan l’Estat de la restauració democràtica es dibuixava ara fa ja 35 anys, ho va fer sense entendre’s a ell mateix, cercant-ne un manteniment de les estructures fermes, potents i burocratitzades de l’Estat Unitari i plantejant una fal·làcia, una certa recepta federalitzant que no era més que una clara i absurda improvisació, concessió feta per mor del silenci dels territoris ancorats a una corona també improvisada, com tantes altres vegades s’han donat en el quefer de les històries hispanes,  fins que el soroll de sabres va magnificar aquella improvisació. Ara la improvisació la magnifica de nou un altre soroll el dels escriptoris i la burocràcia, aquella que ja estava en crisi quan Max Weber la va estudiar, però que ha continuat alimentant-se i creant un monstre, un nou monstre en l’imaginari col·lectiu, distint al que els seus pares fundador van pensar, i no parlo només de la restauració democràtica espanyola, parlo tanmateix del que ha esdevingut amb l’Europa que van pensar  Monnet, Schuman i Gasperi. La crítica a la microeconomia del funcionament a crèdit és un argument maleït i que no s’empra en la construcció d’aquest Estat Social i Democràtic de Dret, on primen els interessos de classe, però no en les formes clàssiques dels termes, si més no a partir del que interessa en un moment donat, sempre pensant en clau electoral i mai en clau de país o de les generacions futures, per molt que es digui o s’aventuri. Però una cosa bona tenen les lectures de la prima de risc, això si, l’advertiment que cap dels països del sud ha volgut escoltar, la necessitat de dimensionar les seves estructures, engreixades i hiperdimensionades, especialment en el cas d’Espanya que feia créixer una nova estructura alimentant-ne la antiga que havia de ser limitada en temps i forma. Però ailàs qui creia en el projecte al que es dedicà un títol sencer de la Constitució? Mentrestant l’empobriment de la societat no genera altra cosa que la desesperança i alimenta gratuïtament o no el conflicte i l’arrogància manté les estructures d’un Estat que es resisteix a deixar de ser el que era per a ser el que hauria de ser, amb una mena d’artilugi de tall poc o gens democràtic com és Europa. La civilització s’arrossega pels camins del desori i unes constants veus autàrquiques que tampoc són capaces de deixar entreveure un panorama més plaent. Kostas Lurantos, aviat quedarà en l’oblit, serà un nom més d’un paisatge social o potser ni tant sols això, com Salvatore de Salvo i Antonia Azzolini, però perquè ha de ser així?  Perquè ha de ser aquest el retrat que ens llegà l’arrogància? La realitat hauria de ser ben bé una altra si som conscients que les estructures i les superestructures no tenen cap mena de sentit si no cerquen la felicitat dels ciutadans que les suporten, i en lloc d’això ens trobem en front d’una realitat que banalitza la vida i l’esperança, sota una pàtina mediàtica que en desdibuixa l’objectiu i la imatge mateixa, esdevenint imprecisa i incerta.  

...Lliçons de moral

Una mena de catifa estranya plana per sobre dels predis, veus com tot s’assembla i com mentre hi ha hagut impunitat, les rialles, la sorna i el menyspreu eren a l’ordre del dia. Ara alguns comencem a demanar confiança cega, aquella que només es pot demanar als fanàtics i no són aquests, pròpiament, temps de fanatismes, ni tan sols patriòtics... Però no ens enganyem aquesta catifa també acabarà adobant el terra i al seu sota aquella pols que l’escombra acaba amagant. Titulats que no ho són, títols que no existeixen i lliçons de moral, sempre moralitzant els que menys escrúpols tenen i arramblen amb la ètica. Potser per això els nostres celatges desperten grisos, com la gent amb la que ens ha tocat de compartir aquests temps que ens ha tocat de viure. Perquè algú pot creure’s que els darrers incidents en la política catalana són fets aïllats? Assumim-ne que tots en som una mica responsables, per manca d’esperit crític, o per servilisme, continuem alimentant gent que surt amb cara de sorpresa als mitjans, uns mitjans que mai van veure tampoc gaire, miraven en altres direccions o senzillament adulaven al poder...

Amb dedicatòria

Com seria possible descobrir en tota sort d’anàlisi, els ítems que haurien de definir el claveage social en els propòsits mítics? Probablement destruiríem la màgia del moment en destorbar-nos per aquestes nicieses com ens diria algú en la seva ignorància, cercant propòsits de rigor i saviesa en consonància amb el que ens descobria Plató; si més no, caldria esmerçar esforços en retrobar-nos en la necessària prospecció d’ideals per a observar amb candidesa com en són d’ inútils els esforços des de la perspectiva acadèmica per observar claus transcendents en tota gestió que es meriti. Fa ben poc descobria un document, una mena de classe magistral d’un estadista argentí fundador del justicialisme, que es plantejava la necessitat de l´’adequació científica sobre tota iniciativa, és a dir que en la gestió pública també s’escau el mètode científic, desmuntant doncs aquella fórmula cobejada per el que ell anomena amateurs, en definitiva els illetrats que planen sobre la classe política, els que per tota definició en diuen de la política art; formint-se els deia l’estadista en el document, formint-se...

Palangre

Diuen que la pesca de palangre[1] és la més selectiva que hi ha, això diuen; de fet si ens fixem neix, com la revolució industrial en el segle XIX, i com els entramats socials i econòmics que se’n deriven, aquest sistema de pesca probablement fruit de modalitats anteriors és en l’actualitat el més antic que hi ha en les formes d’obtenir els fruits del mar i planteja un model piramidal d’esques i hams que ben bé ens apropa a l’estructura social existent avui en dia, lluny de les estructures de classes que encara es venen estudiant fruit de les teoritzacions marxianes o webberianes. La realitat sigui dita, que aquest model de pesca que a banda del lluç s’empra per a pescar també la tonyina i el peix espasa, ens diu molt de nosaltres mateixos i dels nostres clivatges, no creieu?

---

[1]
1 m. [LC] [AGP] Art de pesca que consisteix essencialment en una llarga corda, la mare, d’on pengen una munió de cordetes o braçolades proveïdes d’un ham. Lluç de palangre.
2 m. [IT] Fil retort de cànem o de lli, compost de tres cordons de tres caps cadascun, que és emprat especialment en l’ormeig de palangre.

Esgotament

No seria difícil d’endevinar un cert esgotament cultural, diria jo, que potser es fa més palès quan hom arriba a situacions de crisi generalitzada, de valors, econòmica, social, si ens parem a escoltar la gent i hi descobrim, en essència, aquella necessitat de reprendre aquelles formes que definien ritmes diferents, simbiòtics, on, malgrat els mitjans ara intenten referir societats uniformitzades, obrien dimensions distintes. L’exigència “política” de donar seguretat i tranquil·litat, no té pas en compte que el mercat ha contribuït d’una manera, potser insospitada, al canvi de paradigma que s’està produint. La societat sorgida de la “revolució del mur” s’havia vist obligada a assumir ritmes diferents als que fins a la dècada dels vuitanta havien definit els escenaris, es clar que amarats en els climes de tensió i distensió de la guerra freda, és evident. Ningú no discuteix hores d’ara que comença ser creïble el principi de la insostenibilitat dels models industrials i econòmics, la insostenibilitat dels models socials que no neixen dels seus propis contexts sinó dels models teòrics, la qüestió és que, potser, es crida molt però no s’escriu lo suficient, tot i que recentment hi ha prou ideari que sustenta aquesta dimensió crítica de la fase final del paradigma preexistent.

Es probable que la inadequació dels models clàssics d’organització social, ancorats en formulacions anacròniques, no s’estiguin adequant, hores d’ara. en allò del model civilitzacional, als avenços tecnològics que s’estan produint, avenços que van més enllà, molt més, del que podrien suposar, només, avenços en matèria de les tecnologies de la informació i la comunicació. Potser els recursos teòrics als efectes dels factors científics i tecnològics en evolució permanent i els avenços que es produeixen, per exemple en l’àmbit de la salut humana, ofereixen esferes no computades en l’àmbit de l’esfera familiar i així en els diferents àmbits de l’evolució científica que la darrera dècada han anat definint, ens configuren una societat, la occidental, la altament industrialitzada i desenvolupada, que està trencant els seus ritmes per manca d’adequació o d’adaptació. De fet els canvis tecnològics són en el centre de les investigacions en el que s’anomena el canvi social emergent en la majoria d’estudis.

Escoltar Bigas Luna, demanant un retorn als orígens, sense deixar de tenir en compte l’interès dels avenços, ens posa de manifest com la reflexió comença a fer-se realitat també en altres àmbits distints als de la confrontació política, on les organitzacions no disposen d’arguments sòlids per afrontar els difícils moments que es dibuixen per als occidentals, i ni tant sols per a l’avaluació del canvi de paradigma. El model i el ritme de generació d’idea, de pensament, posaria de manifest en tota societat avançada,el seu alt nivell de deliberació a partir de les aportacions dels teòrics, acostament de posicions, abandonar certament el model de societat de conflicte que ens descriu Max Weber en la seva obra, la societat del segle XX, una societat distinta, si més no, de la del segle XXI, o no?

Arxipèlag

En paraules entenedores resulta de vegades difícil parlar de política, potser perquè parlar de política des de la perspectiva de la ciència política resulta quelcom de distint al públic profà, com he significat altres vegades, com distant també respecte del que puguin expressar els electes, que en tant que electors passius, han de tenir o mantenir aquell llenguatge col·loquial que els és exigible per a fer-se entenedors entre els seus electors, amb els seus conciutadans.

Investigar la dimensió d’allò polític, resulta tanmateix distint de tot allò que hom entén per política, perquè apartat de l’art de convèncer i això no és només propi de la política, esdevenen tot un seguit d’accions que suposen el desenvolupament de les polítiques d’Estat, siguin fetes aquestes al nivell que siguin i com diria Alexis de Tocqueville, cerquen, si més no, la felicitat dels ciutadans.

Una vida llarga com la de Aleksandr Isayevich Solzhenitsin permet d’establir tot un seguit de principis que se signifiquen i es reconeixen a través de la seva aportació a la literatura universal, amb el detall de la seva perspectiva sobre el desenvolupament polític rus, des de la revolució fins al desmembrament de l’antiga Unió de Repúbliques i el naixement d’un nou model d’Estat, el de la federació rusa, després de la desaparició de la confederació d’estats independents. La mort de Solzhenitsin, doncs, significa una posada en valor de la seva obra creadora, un testimoni excepcional dels moments més foscos de la dictadura soviètica.

De fet l’acció política, les polítiques en plural, tant distintes del que s’entén per política reflecteixen tota un seguit d’intervencions en xarxa, d’intervencions en escala que ens determinen una definició més pragmàtica que ideològica, on aquest tint pot esser vist en la determinació del benefici que se n’obté per part de les distintes classes que configuren l’estructura social vigent, aquesta és la determinació del perfil “polític”, aquell que embolcalla l’acció en definitiva. Cal defugir del fet concret, avaluar des de la perspectiva de l’anàlisi més enllà del curt termini, fer-ho des d’una perspectiva més ampla a mig o llarg termini, allò que ens hauria de permetre de comprendre tot el que succeeix en aquell desenvolupament.

70.000 gràcies

Arribar a les 70.000 visites és tot un luxe, un reconeixement a aquesta tasca d’escriure el que hom pensa, sobre tot però essencialment sobre la filosofia, sobre la sociologia, sobre la política; alguna cosa més que paraules, alguna cosa que surt del cor i la ment del titular d’aquest blog, que agreix a tots aquells i aquelles que han volgut compartir aquests pensaments en veu alta, un honor d’haver pogut arribar a aquesta xifra que aclapara, la veritat, des d'aquell juliol de 2005 en que en vaig decidir a bloguejar. De nou: gràcies, moltes gràcies a totes i a tots.

És la política!

Parlar de política pressuposa una reflexió important sobre el llenguatge a emprar per tal de fer comprensible a un “profà” allò que dius. Perquè no escrius de política?, m’increpava amicalment una persona que m’és molt propera. El cert és que de vegades a qui li agrada endinsar-se en les reflexions ètiques, com a mi, prefereix les disquisicions sobre factors morals o estètics de la nostra vida quotidiana, però és cert també que hi ha sobre la taula una bona munió de temes; sembla estrany, donades les dates en que ens trobem i quan anys enrere no hi havia notícies, hores d’ara amb que omplir els diaris. Certament hi ha prous “variables” com en diem en llenguatge pontifical, prous “histories” en un llenguatge més col·loquial, com per a fer una aportació al context de la opinió i per tant escriuré de política, és clar que com l’entenc jo, tot i que deixo dit el compromís d’usar un llenguatge planer per a fer aquesta anàlisi, que no és més que usar dels teus coneixements per posar al servei de qui vulgui obrir el teu blog i llegir allò que dius, allò que aportes, amb tota la bona voluntat i bona fe del món

“A la gent - deia Mariano Rajoy (PP) - no li treu la són el tema de si els immigrants poden o no vota”, recentment, en relació a una de les propostes sorgides del Congrés del PSOE; és molt interessant aquesta manera de veure les coses, ell ens diu el que pensa la gent, o siguem francs: el que ha de pensar la gent, curiòs tot plegat. Potser no sigui una mesura “urbi et urbi” com alguns més a l’esquerra demanen, però el cert és que un reconeixement a tots aquells ciutadans que han volgut fer d’aquest país el seu lloc de residència “permanent” i recalco permanent, perquè de vegades, com en els pecats, l’omissió és greu en el discurs polític, aquells que porten tants anys treballant i aportant també a les arques de l’Estat i amb un permís de residència permanent és raonable que puguin obtenir també els drets polítics, potser ho haurien pogut obtenir a través de la nacionalitat, però resulta obvi que amb la residència en devien de tenir prou o l’obtenció de la nacionalitat espanyola suposaria la pèrdua de la seva si no hi ha acord de doble nacionalitat amb el seu país d’origen, posem per exemple Andorra, encara que pugui semblar còmic, per altra banda. En tot cas benvinguda sigui la proposta i esperem que ben aviat estigui en marxa el procediment legal per a dotar-los de l’estatus de ciutadania política.

A mi que m’agrada parlar d’ètica, em ve al cap ara l’enrenou i les declaracions de Fernando Sabater, l’autor de “ètica para Amador”, un llibre que, seguint la moda de la dècada dels 90 dedica i escriu Sabater pel seu fill Amador, on reflexiona sobre ètica, moral i filosofia, amb un llenguatge planer, especialment dirigit als adolescents; aquest catedràtic de filosofia de la Complutense, amb una llarga carrera docent, no ens deixa de sorprendre amb la seva incursió en la política de la mà d’una organització nomenada: Unión, Progreso y Democràcia, en la que també hi trobem a l’ex Europarlamentària socialista Rosa Diaz, amb un discurs força radical, tot val a dir, radical de dretes, no ens portem a engany, on a més la seva càrrega espanyolista i la seva defensa de la llengua espanyola, evidentment el castellà, exalten els ànims d’aquesta Espanya nostra, a la manera, no ens oblidem com es feia a França a la dreta de la dreta, amb un discurs suposadament progressista (que no ho és gens però responia a una part del nom) jugant amb l’escassa cultura política del país i apel·lant als sentiments més viscerals, vaja una mena de Lerrouxisme a la moderna. I clar, neix un manifest en defensa de la llengua espanyola (ells no en diuen castellà), i com no podia ser d’altra manera això genera el naixement d’un manifest en defensa de la llengua catalana; quina pena, no creieu, quanta energia malbaratada.... Però com diria algú “és la política!”

Doncs no, no és la política, és una manera de fer política, i no parlo d’ideologia, parlo de com afrontar allò que afecta als ciutadans i en això si que estic d’acord amb el discurs de José Luís Rodríguez Zapatero (PSOE), en el sentit que, i aquí si que hi entra la lectura ideològica, no és cert que tot sigui igual, centre, dreta o esquerra, no és igual, i determinades coses sempre les diu la dreta, com entrant en defensa de la gran (per dimensió) classe obrera, perquè, i pregunto, aquells que tant s’omplen la boca amb la paraula crisi, buscant responsabilitats governamentals, no tindran potser alguna responsabilitat respecte de la recessió? Ho dic perquè les trans-nacionals algun paper hi deuen de jugar, els països productors de petroli algun paper hi deuen de jugar, els intermediaris de tot tipus algun paper hi deuen de jugar. De tot el que ens aporta el món de la publicitat, que de vegades és més aviat poc, potser i per lligar amb el que diem, és un anunci de llet que es planteja que ens afecta més la baixada percentual de l’Ibex 36 o la baixada del preu de la llet que anuncien? Segurament la primera ens afecta indirectament, però la segona de manera absoluta a les economies domèstiques.

El bé, dignitat i poder

Llegia recentment la carta d’activitat i status d’un 'think tank' en l’àmbit europeu i em sorprenia de llegir que “obren amb la finalitat del bé públic”; feia temps que no llegia o sentia una expressió d’aquest tipus, segurament un llenguatge arcaic si tenim en compte les noves formules retòriques a l’ús en els àmbits del llenguatge polític, però que recupera un element que és consubstancial a tot el que envolti allò referit a la gestió de la “polis”, entesa des de la perspectiva de l’aportació pública, el bé com a concepte genèric, com a terme absolut i el bé públic com a concepte o terme relatiu.

El bé, des de la perspectiva de Plató, per exemple, va estar assimilat pels estudiosos d’aquest pare de la filosofia política com un déu, ens ho diu clarament en el llibre VI de “La República”[1], en la metàfora del sol, on el filòsof grec ens assimila el concepte, la idea del bé, amb la perfecció i la veritat de les coses, quan Plató ens diu:

"-Doncs bé, heus ací –vaig continuar- el que pots dir que jo designava com a fill del bé, engendrat per aquest a la seva semblança com quelcom que, en la regió visible es comporta, respecta a la visió i a allò vist, de la mateixa manera com aquell en la regió intel·ligible respecta a la intel·ligència i lo aprés per ella.
-Com? -digué-. Explica’m alguna cosa més.
–No saps, -vaig dir-, respecte als ull que quan no se’ls dirigeix a allò quins colors s’estén la llum del sol, sinó als que prenen les ombres nocturnes, veuen amb dificultat i semblen quasi cecs com si no hi hagués en ells visió clara?
-Efectivament -digué.
-En cavi, quan veuen perfectament el que el sol il·lumina, es mostra, crec jo, que aquesta visió existeix en aquells mateix ulls.
-Com no?
-Doncs bé, considera de la mateixa manera el següent respecte de l’ànima. Quan aquesta fixa la seva atenció sobre un objecte il·luminat per la veritat i el ser, aleshores ho compren i coneix i demostra tenir intel·ligència; però, quan la fixa en quelcom que està envoltat en penombres, que neix o sembla aleshores, com no veure-hi bé, l’ànima no fa més que concebre opinions sempre canviants i sembla trobar-se privada de tota intel·ligència.
-Tal sembla, en efecte.
-Pot, aleshores, dir que lo que proporciona la veritat als objectes del coneixement i la facultat de conèixer al que coneix és la idea del bé, a la qual has de concebre com objecte del coneixement, però també com causa de la ciència i de la veritat; i així per molt belles que siguin ambdues coses, el coneixement i la veritat, jutjaràs rectament si consideres aquesta idea com una altra cosa distinta y més bella encara que elles. I, en allò referit al coneixement i la veritat, de la mateixa manera que en aquell altre món es pot creure que la llum i la visió es semblen al sol, però no que siguin el mateix sol, de la mateixa manera en aquest és encertat de considerar que un i altra són similar al bé, però no ho és el tenir a un qualsevol dels dos per el bé mateix, doncs és molt més gran encara la consideració que es deu a la natura del bé.
-Quina inefable bellesa –digué- li atribueixes! Doncs, essent font del coneixement i de la veritat, supera a ambdós, segons tu, en bellesa. No crec, doncs, que ho vagis a identificar amb el plaer.
-Atura la teva llengua –vaig dir- Però continua considerant la seva imatge de la manera següent.
-Com?
-Del sol diràs, crec jo, que no sols proporciona a les coses que son vistes la facultat de ser-ho, sinó també la generació, el creixement i la alimentació; hom però, ell no és generació.
-Com havia de ser-ho?
-De la mateixa manera pots afirmar que a les coses intel·ligibles no només els arriba per altri del bé la seva qualitat d’intel·ligibles, sinó també se’ls hi afegeix, per obra també d’aquell, el ser i l’essència; Hom però, el bé no és essència, sinó quelcom que està encara per sobre d’aquella en quan a la dignitat i el poder.”

El model ontològic de Plató és clar, situa en la cúspide del món sensible i intel·ligible al bé en conjunció amb el concepte triàdic de la filosofia platoniana, una tríada formada pel món del ser, pel món eidètic i el món del devenir; el Bé fonamenta i unifica el món de les idees i a la vegada és fonament i principi unificador del món sensible, cosmogonia que té el seu reflex en els móns personals i polítics, moment en el que ens cal recordar les tres instàncies de l’ànima segons el filòsof grec: concupiscible, irascible i racional; les seves corresponents virtuts: moderació, valentia i saviesa; i la seva projecció política en els estaments bàsics establerts per Plató: productiu (en els productors), unitiu (en els guardians), cognoscitiu o directiu (en el filòsof rei). Resulta evident per al filòsof que el concepte del bé no pot ser altra cosa que la divinitat, no alguna cosa divina, sinó la mateixa i única divinitat a la que cal venerar: el bé.




[1] Plató. La República. Traducció Manuel Balasch. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1992.

Una cita: Ulrich Beck

“...Tant en la vida quotidiana com en la política, en tots els àmbits d’acció es troben respostes als problemes que sorgeixen de la simultaneïtat de modes de vida que son en competència en el sí, tant de l’experiència individual com de la necessitat per a comparar, reflectir, criticar, comprendre i unir certituds contradictòries....” [1]

[1] Beck, Ulrich. La mirada compotita o la guerra es la paz. Ed. Paidòs. 2005. pag.112

Una cita: Eugeni Bregolat

“Cal donar temps al temps, però no pot pretendre’s imposar a la Xina els models de les democràcies liberals. La Xina és vella, però també és sàvia, va sorprendre al món amb els seus canvis econòmics i probablement sorprendrà, tard o d’hora amb els seus canvis polítics" (1)(2)(3)

(1) Lleida, IEI, 5 de març de 2008.

(2) Eugeni Bregolat, actual embaixador d'Espanya a Andorra, ex-embaixador d'Espanya a Canadà i a la Xina

(3) Bregolat, Eugeni. La segunda revolución China. Destino. 2007 ISBN 842333919X

Notes IX: L'audàcia del somni

El pensament, el model de les qüestions que els ciutadans es plantegen creen a l’entorn de les idees uns entramats en xarxa que els científics socials intentem de desvetllar, sorpresos, de vegades, de com evoluciona tot plegat i de com el model de societat, que encara empra valors del segle anterior, evoluciona vers un model d’individualitat ancorat en paràmetres col·lectius, distints de la consideració del conglomerat social com un tot cohesionat. El valor intel·lectual en la aportació política ens la definia recentment Carles Duarte en la seva columna setmanal al diari Segre. Duarte acaba dient:

“S’ha perdut l’audàcia del somni, devorada per l’immediatisme. I els intel·lectuals es refugien en l’esperit crític, mentre la gent es mira cada cop més escèpticament la política”

Potser aquesta veritat irrefutable del poeta i lingüista ens obliga a més d’un a valorar la nostra aportació, quin és el paper en definitiva que a determinats especialistes ens ha de tocar jugar veritablement en aquest tauler d’escacs, en el que es gestiona els instruments de l’Estat a partir de les aportacions de la dialèctica i el debat.

Notes VI: Ideals clàssics i Diògenes de Sínope

Quan a la Grècia antiga s’estenia el ideal de la paideia[1] que portava als joves grecs a practicar la gimnàstica, la música i l’astronomia, entre altres disciplines per arribar a l’areté[2], el cínic Diògenes de Sínope, sostenia que, si es posés la mateixa força en practicar les virtuts morals, el resultat seria millor, menyspreant la majoria dels plaers mundans, afirmant que els homes obeeixen als seus desitjos, com esclaus als seus amos.

[1] Paideia (en grec παιδεια, "educació" o "formació", a la vegada παις, país, "nen") era, per als antics la base de educació que dotava als homes d’un caràcter veritablement humà.

[2] Areté (en grec αρετή) és un dels conceptes crucials de l’ètica i la política en la seva forma més elemental, és l’excel·lència o la perfecció.

Notes VI: Aprendre

Llegia avui per la xarxa que la tolerància és una virtut imprescindible per a la pau. Certament, aquest aforisme m’ha recordat, tanmateix, com aquest requisit, aquesta virtut, ens és exigible en la nostra diària existència, amb el nostre proïsme, de manera que siguem capaços d’acceptar des de les posicions més intransigents, fins als models més sinistres i complexos de fer política, aquells que es mouen en el silenci de la foscor, perquè la llum de l’esperança és una virtut que acabarà matisant els negres fins a fer-los grisos i aquests esdevenir blancs, com el gris que acaba veient-se blanc a través del mirall màgic de la càmera de la televisió.

Algú em va dir, també, que els somriures poden ser accidentals, per res, potser de vegades per l’olor d’aquella planta a la que has donat nom i adoptes com un ser viu que és en el teu àmbit més íntim, el familiar, aquella muralla que t’aïlla tantes vegades de la mirada circumspecta de qui no entén com pots afrontar d’aquesta manera el teu trànsit per aquesta vida. El somriure significa el valor d’acceptar les més minses circumstàncies, el més íntim i imperceptiu dels detalls quelcom que pot tenir la més alta significació i valor; una olor, un color o un pensament en front de la ràbia, l’odi o l’enveja, per exemple, protegint aquella energia que fa positiu del món de les derives insanes.

Ens Diu Esquilo[1], el dramaturg que també va ser a Marató i Salamina com a guerrer, que “s’aprèn a força de patir”, convençut de la saviesa com a instrument transformador, el mateix autor que en “les suplicants”, ens descobreix el contrast entre l’individu potent i dedicat als seus interessos així com al control de l’estat i quins actes en freqüència irresponsables amenacen d’arruïnar-lo, i la comunitat que hauria de tenir el control d’ella mateixa i quines accions col·lectives asseguren la salvació general, posant ja en l’antigor, doncs, en valor la clau del pensament col·lectiu, aquell que s’elabora a partir de les aportacions sincrètiques que dibuixen els escenaris de la vida en el silenci i el valor.




[1] Esquilo, Tragedias: Persas. Siete contra Tebas. Suplicantes. Agamenón. Coéforas. Euménides. Prometeo, Editorial Gredos: Madrid, 2002 [1ª edición, 3ª impresión]. ISBN 842491046X.

Política II

Les discussions sobre religió acostumen a ser les més farfalloses, fonamentalment perquè aquells que entren en aquesta dialèctica mai afronten el problema de la mateixa perspectiva i amb tota probabilitat estan condemnats a entendre la teogonia des d'àmbits diferents. Certament el sol fet de creure ja pressuposa a l’igual que el fet de no creure l’acceptació ideològica de una determinada reserva mental que determina unes valoracions concretes sobre el fet transcendent en si mateix, de manera que les essències mateixes de la credibilitat teogònica esdevé una discussió banal si s’entén que des del temple sempre es faran les interpretacions adequades perquè son els lectors del llibre i per tant de veritats revelades i indiscutibles, possiblement altres interpretacions més tranquil·les podrien aportar diferents accepcions i fins i tot diferents posicions sobre el tema, però, ailàs, quina és la seva capacitat d’influència sobre el valor del fet teològic?

És evidentment, doncs, que si algú apareix en la perspectiva política afrontant una veritat revelada com a última, negant a més tota evidencia evolucionista, aporta unes dosis de fanatisme que defineixen per altra banda una part de la societat, difícilment la política resulta aliena a les característiques de la societat mateixa en la que hom neix i en la que hom es reben tots els ímputs. Però quina anàlisi per fiable i científica que sigui ens permet de discernir la possibilitat de l’establiment del missatge com cleaveage determinador d’una determinada opció política?. Segurament els ítems i els valors socials a tenir en compte en les contingències analítiques, amb tota probabilitat, passen per alt alguna variable que determini adequadament un perfil social que ens faci acceptable la determinació de tendències, per tant sempre es va a la barreja de criteris quantitatius i qualitatius per arribar a concrecions poc científiques i provades, que no ens deixen veure en l’horitzó de les abscisses un resultat fiable.

Teogonia

f. [AN] [LC] Conjunt de mites sobre l’origen i la descendència dels déus.

Teologia

1 f. [FS] [RE] [LC] Doctrina sobre Déu, els déus o el diví.
2 f. [RE] Disciplina que estudia metòdicament els continguts de la fe cristiana.
3 [FS] [RE] teologia apofàtica Teologia negativa
4 [FS] [RE] teologia filosòfica Teodicea .
5 [FS] [RE] teologia mística Part de la teologia que tracta de la mística.
6 [FS] [RE] teologia moral Part de la teologia que estudia la moral cristiana.
7 [RE] teologia natural Teodicea .
8 [FS] [RE] teologia negativa Teologia que, en parlar de Déu, no diu el que ell és, sinó el que no és.

Cleaveage

es refereix a una divisió o separació de la forma. El seu ús és dependent en gran mesura del context cultural

Melodia

Diu Luís Garcia Montero a El País de Juan Gelman, el darrer premi Cervantes, que “mentre els seus pares li parlaven en rus i els exiliats espanyols li explicaven històries de la guerra civil, ell, Juan Gelman, va anar acostumant-se de petit al desarrelament. Per això no és estrany quan la seva poesia va començar a rebuscar en el realisme de la ciutat per establir un diàleg amb el buit”.

Per a mi és com una veu i un vers en cadència de tango, que voleu!; aquella tristor del desencís, aquell que a tots ens arriba alguna vegada, també el venta ben bé aquest flamant nou premi Cervantes. D’ell, en aquest poema que arriba a l’ànima si sabem llegir el que ens vol dir amb la seva veu de melodia portenya, quan ens descobreix les despulles, potser de la política, segur, més aviat de la vida mateixa i de les debilitats humanes, en aquest “Himne de la Victoria, en certes circumstàncies”

Matisos

Recordava aquell llogaret de feia tants anys, quan recorríem les garrigues i retrobàvem la pau i la tranquil·litat parlant de tot plegat i poden gaudir de la natura i presentar-nos alguns animals que en els seus corrals hi eren prou ben tractats. Avui, he descobert el seu nou establiment, prop més a prop de la població, on he pogut gaudir de la companyia de bons amics, que, com sempre, m’han demanat de parlar del que m’entusiasma de les noves formes de fer la política, del que alguns entesos, no se massa bé perquè anomenen política 2.0, com si el concepte en si mateix, el que ens deixa la interpretació grega derivada del mot polis, no fos prou explícit.

Parlar i parlar, però d’allò que me n’enduc una bona sorpresa és quan algú em pregunta que és fer política. La eterna pregunta que podria tenir una explicació retòrica, contundent, complexa en tota la seva dimensió, però és clar que a aquestes alçades de la pel·lícula et facin aquesta pregunta em fa replantejar-m’ho tot, absolutament tot, quan hom descobreix que aquella exigència primària, la de veure o no veure, en aquesta cas, en totes les decisions que prenem al llarg del dia, una component de la gestió del pensament i de les idees, no és entesa com a tal.

Certament és interessant de compartir aquests moments de reflexió, de diàleg, de debat, aclarir la diferència entre democràcia deliberativa i democràcia participativa, conceptes que no són antagònics ni complementaris, són diferents en si mateix en les seves essències en els seus conceptes, en els seus termes, en les variables que les conformen i descobrir als meus interlocutors joves la possibilitats de les noves eines que se'ns posen a l’abast i poden ser intransferibles però a l’hora amb una capacitat d’influència notòria i fefaent, si s’estableix una dialèctica oberta, un debat interessat i interessant en la recerca del debat en tot allò que ens succeeix al llarg del dia, al llarg de la nostra vida.

Els he intentat de transmetre el meu entusiasme, en una sana concurrència amb Enrique Castro, que té potser una visió una mica o bastant diferent de la meva en matèria del concepte d'allò que ell anomena la “blococosa”, potser n'està decebut, potser perquè, com jo li he dit, ell ja deu d’anar per la política 3.0, ves a saber; en tot cas dues visions dels nous instruments polítics, que, vulguem-ho o no ja no ho son tant de nous, son això instruments que possibiliten una altra manera de fer la política.

En tot cas saber-me proper dels meus amics, fins i tot d’aquells que no hi son i en honor dels qui hem plantat un arbre compartit on les fulles blanques que han omplert la tija han estat desiderates al vent que ens acomponyava com si "ell" hi fos present; hem dóna, això, la vitalitat necessària per continuar fent i estant, per continuar amb la meva disciplina monacal i permetre’m, de tant en tant, aquella possibilitat de descobrir que el món té tot un seguit de matisos, que van del negre més intens al blanc més nuclear, per configurar tota una gamma de grisos….

Estimada mare terra.

El món camina lentament des de fa tants d’anys, que plantejar-te el paper que hi hem fet aquestes civilitzacions que hem estat capaços de dominar la existència mateixa de la natura fa fins i tot por. De fet que ha canviat en els darrers 3.000 anys de la nostra existència: ben poca cosa, si tenim en compte que aquests només representen poc més que segons en el calendari biològic de la nostra mare terra, però el suficient per haver-li fet un mal irreparable, a mig termini. Segurament la causalitat de les coses, l’esgotament de les energies fòssils ens hauria de dur a un replantejament del model existencial, però seria així, probablement, si no ens preocupéssim més d’altres coses més mundanes.

Adonar-te que del que en diem política és parlar de polítiques i per tant de gestió substreta per un principi d’economia d’escala de la dialèctica política, tot i que determinades estretors de mires impedeix molts dels nostres conciutadans de veure-ho així, seria la cosa més important que ens caldria d'entrada de fer per a poder afrontar el futur amb garanties d’èxit. Tot i així caldria retrobar els clàssics, llegir i aprendre molt i molt, per saber el que ells sabien abans del canvi de paradigma en el procés d’intercanvi de les civilitzacions.

...Un tren que no s'atura....

La fotografia de Jordi Play sobre la obra recent de l'artista de l'alt urgell Perico Pastor

Sense saber-ho, gairebé, amb la subtilesa que dona el llenguatge, he recreat el meu univers particular al llarg dels darrers temps, mentre corria inexorablement, no com un estadi perdut en la meva vida, al contrari, avançant en l’aprenentatge que cada segon d' aquesta meva existència m’aportava; d’allò que als ulls podria semblar alguna cosa de dolent, jo la he vist com un afrontar determinats reptes de futur, d'allò que pot semblar excepcionalment bo, jo ho matiso, com correspon a qui veu més en els petits detalls que en les grans coses allò que ens fa i ens deixa viure.

El dia no ho anunciava, però ha estat fantàstic de descobrir els carrers mullats de la ciutat, el xim xim de l’aigua rebotant per sobre del tapís de pedra que recobreix la nostra història i veure’t reflectit de vegades en alguns tolls, acomboiat de la grisor que apaivaga la llum del sol de tardor. El dia no ho anunciava però jo ho he agraït, he sentit aquella dolça frescor que acaricia el rostre mentre l’aigua cau i cau sobre els paraigües que defineixen aquest nostre paisatge urbà.

Me n’adono, que amb aquest seran 700 els comentaris o post com es diu en llenguatge blogger que hauré penjat d’aquest diari de sessions de la meva vida, on he recollit no poques vivències, també consells i cites importants, amb comentaris d'amics i coneguts també, a través dels que m’he convertit en transparent per bona part dels qui m’heu llegit alguna vegada i per tant heu fet certa la dita que només sóc propietari dels meus silencis, ja no de les meves paraules ni els meus pensaments posats per escrit.

He descobert com n’és de bell el llenguatge si t’acompanya en el sentir de cada moment de la teva vida, si l’uses d’acord al que et demanda, i com a aquells i aquelles que no els és donat de saber entendre aquests llenguatges, els molesta més que ofèn aquesta nova manera meva d’entendre la vida, d’igual manera com entendre que els principis i els valors han de ser consubstancials a l’existència mateixa m’aporta una nova dimensió de mi mateix i més si de les meves paraules escrites i sentides i del que d’elles se’n desprèn assumeixo una certa complicitat amb tothom, però en particular amb aquells que veuen en la simplicitat de les coses allò que els fa feliços.

Saber per exemple que un amic ha descobert de nou en la música, aquella sensació plaent de saber conduir les sensacions, o aquell amic que veu en una tassa de cafè amb llet compartint esmorzar el millor moment del dia. Aquestes coses senzilles, però també saber-ne parlar de filosofia, de política, de música, d’amor, de llibres, de teatre, de silenci, d’esperança, de virtuts, de valors, és la meva aportació a un tren que no s’atura, com és la vida mateixa.