dijous, 16 de juliol de 2009

πάθος


Néixer a l’espiritualitat humana significa abundar en els principis aquells que identifiquen no tant les accions axiomàtiques sustentades en paràmetres idealitzats del bé o el mal, sinó aquella introspecció que defineix a l’ individu com un tot excloent, de manera que esdevé, en la seva individualitat, un ser que substantivitza els valors i les essències transcendents a partir del processament interior, en concomitància amb aspectes que tenen a veure amb la seva pròpia experiència, la seva pròpia formació i tots aquells elements que en un moment determinat de la seva història particular, conformen el quadre de principis que d’alguna el defineixen.

Afrontar els canvis vitals que se succeeixen en les vides de tot esser humà, en el ben entès que el canvi és una realitat existencial, de tal manera que nosaltres canviem dia a día des d’un punt de vista biològic, però també des d’un punt de vista de conformació de noves realitats, resulta una experiència que va més enllà de les pròpies relacions inter-humanes, evidenciant l’acceptació o no de les noves realitats que es vesteixen al nostre voltant multiplicant les possibilitats i els camins que s’obren a la conformació del πάθος (pathos)[1], en el context de les escoles peripatètiques, a partir de tot el que se sent o s’experimenta, l’estat de l’ànima, la tristesa, la passió, el patiment o la malaltia, més enllà del concepte de la persuasió. Entenent doncs el pathos com aquella decisió vital, només si es troba lluny del plantejament passional, la raó discursiva i intuïtiva conformen els valors de la episteme platònica[2], en el cas de la subjecció passional la raó no es trobaria en una posició òptima per al coneixement.


[1] Aristòtil. Retòrica.UNAM. Méxic. 2002.

[2] Mèlich, Joan Carles i Jacques, Jaessica. Del extraño al cómplice: La educación en la vida cotidiana. Antrophos. Barcelona. 2002