dilluns, 26 d’octubre de 2009

Transformació


Diuen alguns d’aquells experts de nova fornada en l’àmbit de la intel·ligència emocional, que l’arribada de la tardor implica, hores d’ara, un ambient propens a l’acceptació del canvi, com qui diu. La rellevància o no d’aquesta asseveració i de qui l’ha dita no és transcendent, el cert és que la tardor sempre ha significat en el transcórrer dels annals, un moment en la vida humana en el que la terra inicia el seu període de descans, com de reflexió més que de renovació, un període en el que després de donar els seus fruits, després d’haver tingut una activitat sostinguda, comença de fet a dormir, en l’avançada de l’ hivern, que és on certament la terra es transforma i esdevé nova i renovada per afrontar les noves cuites que li esperen amb l’adveniment dels nous solsticis i equinoccis.

“Els temps” que estem vivint, afavoreixen l’aparició d’experts o de bruixots, lluny ja de les vel·leïtats mil·lenaristes, però molt a prop de realitats profanes en l’àmbit de la transcendència humana, com també és cert que els essers humans, com la resta de sers que poblen el planeta, tot i els avenços en biotecnologia i tecnologies diverses, no ens estem de seguir els pautats que la natura ens dicta, d’acord amb els periples estacionals, tant lligats, per altra banda a les relacions del nostre planeta, significativament amb el sol i la lluna, com a elements singulars que ens en determinen un perfil específic.

La realitat del concepte canvi, ens defineix un precepte de conflicte en si mateix, per la accepció mateixa del terme, però els processos de canvi, tot i que puguin ser entesos des d’una perspectiva fatalista i encara entenent aquesta premissa com a vàlida interacciona amb la nostra pròpia realitat, per esdevenir un procés de transformació que no es justifica pas en consonància amb la temporalitat astral com podria semblar.

El canvi esdevé sempre un procés gradual, tot i que aquest pugui semblar que s’aboca d’una manera agosarada i temerària sobre les nostres vides, el canvi, com el temps esdevé en el seu propi ritme a partir de tot un seguit d’ítems que el conformen, amb actors que entren i surten d’escena i que ens acaben conformant un nou escenari distint al que havíem conegut o havíem construït a partir de les nostres pròpies percepcions. En el moment en que esdevé aquesta simbiosi, l’escenografia i el seu decorat acostumen a esdevenir nous i eixamplar el propi espai vital, la qual cosa no es percep pas d’immediat, per anar percebent-la poc a poc, a mesura que identifiquem com hem canviat d’obra teatral, d’escenificació i fins i tot de guió; d’alguna manera, com ens deien els clàssics, no deixa de descobrir-nos principis remots que ens remunten a la concepció mateixa de la llibertat com a principi bàsic de subjecció dels essers racionals.