“Oh, cel diví, vents d’ales ràpides, font dels rius,
innombrable somriure de les onades del mar, Terra, mare universal
us invoco a tu i al Sol que tot ho il·lumina.
Vegeu el tracte que rebo per fer entrega a l’home del foc!”
….Ens canta Esquilo
[1]Els antics, els pagans des d’una perspectiva cristiana, celebraven el solstici, que com tot allò referit a les relacions de l’home amb la natura, amb la terra, no tenia una data concreta, perquè els efectes de la lluna i el sol eren i son canviants.
De fet la màgica nit del solstici, va ser la nit del dijous dia 21 d’aquest més, en que vam entrar a l’estiu meteorològic, com ho sabien ja els postres predecessors, és aleshores quan ells haurien celebrat els rituals de culte al sol i a la lluna, d’honor a la natura i als seus canvis, que són també els nostres.
La tradició gnòstica ens diu que el solsticis són aquelles èpoques de l’any en que el Sol entra als signes de Cranc i Capricorn, és a dir el moment en el qual arriba a la seva màxima declinació septentrional o meridional.
En la nit del foc per excel·lència, banalitzada segurament per una aculturació generalitzada que no ens permet de percebre la importància del moment, malgrat el retard en la celebració a nova mitologia cristianitzada de la tradició secular, ens permet de recular, de refer una mica la nostra civilització i entroncar-la una vegada més amb les tradicions gregues i romanes, que són les nostres transformades per la post-modernitat que defineix en l’actualitat les nostres essències socials.
Ens diu la tradició grega que el tità Prometeu, fill de Japeto i Clímene, germà d’Atlas, Menecio i Epimeteo, temut pel propi Zeus, va crear l’home amb un blog d’argila i aigua (us sona aquest origen de l’home?) ens diu també la tradició que per no deixar indefensa la seva criatura, el tità va robar una guspira de foc al carro del sol i el portà als homes.
Ens diu també la tradició grega que el tità va ofendre encara un altre cop al pare dels déus en esquarterar un toro i oferir-li les grasses i els ossos i donar la carn i les pells als homes; la ràbia de Zeus li va fer enviar a la bella Pandora que va estendre la desgràcia sobre la terra en obrir la seva caixa (us sona la versió de l’origen del pecat original?).
El càstig va ser terrible, encadenant Prometeu a una roca on una àliga gegantina li devorava el fetge que és regenerava, fins que el perdó va arribar tot i que el Tità és va veure obligat a a dur un anell amb un tros de roc (us sona aquest origen de la tradició dels anells?).
Així doncs en el solstici, es recrea la veneració de l’origen diví del foc, de l’origen diví de l’home, de la recreació de la natura, d’aquella història mítica de déus i titans, aquests darrers nascuts de Gea i Urano, de quins testicles llençats al mar amb la falç, per Cronos, creix l’espuma de les onades de la que neix Afrodita, deessa de l’amor, de la luxúria, de la bellesa i de la sexualitat, segons explica Hesiodo
[2].
El solstici és dons, l’evocació de tot allò que els pares de la nostra civilització veneraren, l’essència mateixa del nostre origen, del nostre lligam amb la terra, del nostre lligam amb la creació i amb l’univers, el foc és doncs, la font de vida, i l’essència del creador, segons ens transmeten els grecs i copia la tradició cristiana.
[1] Esquilo “Prometeu encadenat”, fragment d’inici . Segle V a.c.
[2] Hesiodo “Teogonia”. Segle VI a.c.
