Una cita: Antonio Machado

“Sobre la terra amarga, camins té el somni, laberíntics, sendes tortuoses, parcs en flor, en ombra i en silenci; criptes fondes, escales sobre estrelles; retaules d’esperances i records. Figuretes que passen i somriuen –joguets melancòlics de vell–; imatges amigues, a la tornada florida del sender, i quimeres rosades que fan camí... lluny...”[1] (XXII)   

---

[1] Machado, Antonio (Sevilla, 26 de juliol del 1875 - Cotlliure, 22 de febrer del 1939) Soledades, poesía.

Un relat breu...

(Fotografia titulada: "A la vora del foc", original de Montse Esteba)

...Aquelles monedes d’estany i coure, gastades pel trànsit de tantes mans, eren monedes de pobre que els meus avis, com tants d’altres obrers, usaven per anar posant als comptadors de la llum i l’aigua darrera aquella porta de fusta que, a ulls meus d’infant, se’m feia enorme, immensa...

...Aquella olor ho pentinava tot, de brou potent que havia estat al foc de la llar durant tot un llarg matí, encara em sembla sentir-lo als narius, com si l’ aleshores fos ara mateix i tot plegat em duu a aquella època en la que les tardes eren llargues i calmes, al redós de la llar, prop de l’avi...

... Ell ens explicava la seva història d’Europa, distinta a com la veiem a l’escola, perquè era la Europa d’aquells que la van transitar esdevenint poc menys que apàtrides, malbaratades esperances, trencades a bocins vides senzilles, famílies...

...El foc era l’enllaç amb el somni, mirar-lo refregant-se en l’aire com volent fugir, les flames cremaven aquell tronc vell i fort que encara podia generar energia suficient, una mica més, escalf a les galtes i els relats, sobre un terra que no em semblava pas dur, perquè era el terra mateix en l’encaix d’aquelles vides on tot formava part d’aquell món, de vegades imaginari, de vegades eteri, però sempre fantàstic recorrent, de vegades i a contracor de l’àvia, aquell llarg passadís, assegut al tricicle...

...Mentre la vida transcorria de manera diferent a com feia a ciutat, com si les hores no tinguessin els mateixos minuts ni el dia tingués la mateixa durada, perquè gaudíem del sol, de l’aire, de la pluja i el vent, com mai més vaig tornar a gaudir, fins ara ja gran, on els records s’apleguen de nou, com un retrat tant viu...    

©Albert Balada

6-12-2012

No t'aferris...

“No t’aferris al passat ni als records tristos; no reobris la ferida que ja va cicatritzar; no revisquis dolors ni patiments d’antic; el que ha passat, passat està! D’ara endavant, centra les teves energies en construir una vida nova, orientada a allò més alt i camina de front, sense mirar enrere; fes com el sol, que cada dia neix, sense pensar en la nit que ja és passada...”[1]

---

[1]”Minuto de Saviesa” compilat por C. Torres Pastorino. Ed. Sabedoria, Rio de Janeiro, Brasil 1960 (Traducció: Cecilia Prezioso), pag. 302

La vida

La vida, aquesta companya inseparable que habita inexorablement en la teva realitat, destil·la la vehemència dels moments com si fos una altra persona, com si tingués essència pròpia; te la mires, distant quan vas entrant en anys, com estranyat, de veure com es desenvolupa malgrat potser no voldries, o potser sí, a velocitat distinta a la teva; ulls en òrbites, no deixes de sorprendre’t, perquè ella, la vida, si ets capaç de descobrir-ne els obsequis que de vegades et deixa, com un regal intangible fa donar sentit, la majoria de vegades, a la teva existència.

És aleshores quan comprens, poc que molt, les sensacions d’una poesia senzilla llegida, o aquella traça d’un quadre, perquè comprens la realitat del seu creador i endevines que aquell dia, la traça, no podia ser d’altra manera, o la lletra del poema només podía ser així.

La vida, doncs, la teva, aquella que de vegades vius com si fos d’algun altre, et deixa deferències que afalaguen l’ànima i la consciencia, aquella que amares dels sentits més versemblants al redós de tot plegat, com el transcòrrer d’aquells vagons del tren que no s’atura pas a totes les estaciones i marxa a tota velocitat, com esgotant-ne el recorregut; aleshores aquesta teva vida esdevé existència i és quan hom pot assolir la llibertat suprema, havent descobert com n’és de vívida la passió amb la que l’has viscuda, la passió dels que t’han precedit i aquesta prelació que has fet en la seva descoberta i en el canvi i l’ intercanvi, també en la relació amb tantes i tantes persones que d’una o altra manera han configurat el que ets o el que deixes de ser.

En tot cas, la vida, aquella inseparable companya, és nogensmenys que un mateix, en definitiva un panorama en colors.

El valor de Fauré....

L'Orquesta Julià Carbonell, dirigida per Alfons Reverté a l'Auditori Municipal de Lleida en el concert del 50è aniversari del Col·legi Episcopal de Lleida.

El record es basa, en essència en aquells detalls del llenguatge no verbal que ens van perfilant al llarg de la vida, però hi ha una bona part d’ ella, de la nostra vida, que es desenvolupa en aquell moment en el que ens formem com a persones, com a instruments socials, com agents de socialització per altra banda. Aquells fets que incideixen en els primers anys de la nostra vida, pubertat i adolescència, definiran, probablement, el que haurà de ser la nostra manera de veure-la d’entendre-ho tot plegat a partir d’aquestes experiències primàries, és clar que després hi ha tot un seguit de supòsits que també ens afecten, i com, però el cert és que l’impacta de debò el reben en aquelles edats primerenques en les que configurem, de fet, el nostre caràcter i la nostra perspectiva, el que de vegades també ens recorda la música, la bella música: Richard Wagner, Gustaf Mahler, Barbieri, Vives, Soutillo, Chapí, o com sempre l’inestimable Wolfgang Amadeus Mozart, el mestre, o com escoltar a ulls clucs “le cantique de Jean Racine” del compositor de Pamiers, Gabriel Fauré; com esgotar els records entre tanta i bella música, segurament mai...

Records

Fotografia / Jon Nalick. L'escriptor best-seller i neuròleg Oliver Sacks descriu les propietats curatives de la música durant una conferència l'any 2006 al Mayer Auditori. La seva conferència va formar part del cicle Veus i Visions organitzat per la University of Southern California, Iniciativa de les Arts i les Humanitats.

Sempre m’havia interessat aquell home menut que es va deixar captivar per la política però va saber-ne allunyar-se’n per enamorar-se de tot el que representa l’evolució humana, des d’una perspectiva diria jo que colpidora de vegades, la nostra pròpia identitat transmutada per una lenta però inexorable transformació. He de dir que també ha estat la insistència del meu fill en fer-me veure els seus reportatges, qui m’ha fet adonar dels seus postulats sociològics.

Avui, en tornar a casa, m’he trobat un llibre. Un llibre sempre és un regal dels déus, un valuós regal, on la paraula ens transporta a mons inimaginables, a descobriments, a fites o senzillament a redescobrir el plaer de pensar. En ell una cita d’Oliver Sacks[1], un científic de qui aquell home menut que ha estat capaç de superar-se a si mateix en la lluita contra un ferotge adversari, parlo evidentment, ara i abans, de Eduard Punset[2], qui en un dels capítols ens la transcriu, i diu: “Donava per suposat que els records que tenia, especialment els que foren viscuts, concrets i circumstancials, eren essencialment vàlids i fiables. I per a mi va ser traumàtic descobrir que alguns no ho eren.”, del que ens n'adonem, certament, al veure les coses en perspectiva.

[1] Sacks, Oliver. El hombre que confundió a su mujer con un sombrero. El Aleph. Barcelona. 1987
[2] Punset, Eduard. El alma está en el cerebro. Radiografía de la máquna de pensar. Ed. Aguilar. 2006. pag. 57

Records

Mirar el color dels arbres, sense fulles, orgullosos, guaitant el cel, abraçant aquella boira que es repenja sobre les branques nues. Veure clarejar el dia, mentre el riu fa un gran badall, els ànecs somnien alejades ribes de llunyans cabdals. Les olors dels camps humits i l’ordi en sega, barrejades amb aquella de vainilla que tot ho impregna, vestien el despertar de la ciutat que transitava, encara lenta, sobre les llambordes dels vells camins, acabats de regar.