Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ciutat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ciutat. Mostrar tots els missatges

dijous, 6 de desembre del 2012

Un relat breu...



(Fotografia titulada: "A la vora del foc", original de Montse Esteba)

...Aquelles monedes d’estany i coure, gastades pel trànsit de tantes mans, eren monedes de pobre que els meus avis, com tants d’altres obrers, usaven per anar posant als comptadors de la llum i l’aigua darrera aquella porta de fusta que, a ulls meus d’infant, se’m feia enorme, immensa...

...Aquella olor ho pentinava tot, de brou potent que havia estat al foc de la llar durant tot un llarg matí, encara em sembla sentir-lo als narius, com si l’ aleshores fos ara mateix i tot plegat em duu a aquella època en la que les tardes eren llargues i calmes, al redós de la llar, prop de l’avi...

... Ell ens explicava la seva història d’Europa, distinta a com la veiem a l’escola, perquè era la Europa d’aquells que la van transitar esdevenint poc menys que apàtrides, malbaratades esperances, trencades a bocins vides senzilles, famílies...

...El foc era l’enllaç amb el somni, mirar-lo refregant-se en l’aire com volent fugir, les flames cremaven aquell tronc vell i fort que encara podia generar energia suficient, una mica més, escalf a les galtes i els relats, sobre un terra que no em semblava pas dur, perquè era el terra mateix en l’encaix d’aquelles vides on tot formava part d’aquell món, de vegades imaginari, de vegades eteri, però sempre fantàstic recorrent, de vegades i a contracor de l’àvia, aquell llarg passadís, assegut al tricicle...

...Mentre la vida transcorria de manera diferent a com feia a ciutat, com si les hores no tinguessin els mateixos minuts ni el dia tingués la mateixa durada, perquè gaudíem del sol, de l’aire, de la pluja i el vent, com mai més vaig tornar a gaudir, fins ara ja gran, on els records s’apleguen de nou, com un retrat tant viu...    


©Albert Balada
6-12-2012

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Notes de text I: El Mercat


Fotografia original de Montse Esteba.


L’olor, aquella olor distinta.... Vaig saber anys mes tard que aquella era l'olor de les espècies, aquelles que la mare havia anat a comprar al mercat vell, el que hi havia al final del turó, envoltat de carrerons estrets i foscos, on de tant en tant, alguna rata somiquejava buscant alguna cosa que menjar. Què se li hauria perdut a la mare tant lluny de casa, en l’altra punta, quasi sortint de ciutat....? La veritat es que no ho he sabut mai que hi feia la mare comprant al mercat de les Severianes, el cert és que aquell dia de tardor, tot plegat tenia un altre gust, diferent, com en els dies que haurien de venir......


Camille, encara tenia l’esglai a la cara, potser el fred de tardor que el vent del nord ens regalava el feia encara més esblanqueït del que era; espigat, cap gros, galtes rodones i aquell deix que feia difícil d’entendre el que et deia, i el feia, també, de vegades distant. De tornada, havíem fet una aturada a la font, per refrescar aquella fugida, esbafegant, sufocats per aquella cursa desbocada. L’aigua freda, molt freda, era agraïda, potser massa perquè la fredor ens feia estossegar, mentre en ell, fent un apart, es recreava en els símbols de les escorces dels arbres; no el vaig entendre mai, jo en Camille...

dissabte, 7 de juny del 2008

Lluna minvant


Mentre aquella lluna minvant acompanyava les passes lentes, escoltava el so de les campanes de l’església que delectaven el cel fosc que cobria la ciutat. El silenci omplia després els carrers quan els sorolls profans deixaven d’envair l’òbit recent del sol, que hauria de donar pas al paradís dels somnis. El miol arrecerat trencava la placidesa, aquell traqueteig del camí de ferro em recordava el soroll dels talers que havien acompanyat les meves nits d’infantesa, al costat d’aquella estufa de ferro que escalfava l’estança, mentre mirava aquell cel que tot just omplien els pocs estels que lluentejaven la nit.

dimecres, 14 de maig del 2008

Olor de camp


Sentia el sospir de la ciutat en el lent caminar gaudint de la fresca primaveral, quasi afrancesada, on el verd dels arbres i la gespa s’omplia d’aquella aigua recent caiguda que els enverdia de goig. Un lleuger airet feia bellugadisses les branques com forçant una saludada en cadena a mesura que passeges al seu cantó, sentint aquella distinta olor de camp que transpira lentament, fins que en sents l’essència. El sol enlluernava encara una mica, forçant-te a tancar els ulls i oblidar la visió total, per recrear-te en els detalls que pots percebre per entre les celles clausurades a l’entorn de les retines que veuen del goig del lloc que encara respira.

dilluns, 12 de maig del 2008

És...la festa


Essències de canyella, amarades dels aromes de la flor del taronger, que perfumen estances on la brisa càlida reposa. Pluges de maig que alliberen els aromes del verdum i els sentits de les roselles. Silencis pausats després de la disbauxa, on la tarda dibuixa lentament en les bromes del cel figures mítiques, mentre recorres en solitud els carrers d’aquella vella ciutat. La música omple els sentits, que els sentiments embadoquen, quan la nit tomba, estranya, sobre la llum que dibuixa colors i rius de formes, és... la festa.

dilluns, 11 de febrer del 2008

Oh it's what you do to me

De vegades una cançó et recorda vells temps, quan algú te la fa arribar, recrea en el teu imaginari poques o moltes coses que en tot cas resten en el teu particular imaginari, que sense saber-ho també forma part d’un imaginari col•lectiu que esdevé propi de generacions determinades que recullen aquelles percepcions que han configurat tota una existència determinada a partir de valors propis que configuren un determinat model de vida.

M’ha emocionat de rebre aquest tema musical, una cançó que planteja el model de vida a l’entorn de la ciutat, d’una ciutat concreta en aquest cas, Nova York, que podria ser la ciutat, aquella ciutat que ens defineix el nostre model existencial, podria ser qualsevulla ciutat del món en la que menem els nostres interessos, en la que podem descobrir les nostres passions urbanes, en la que desgranem els nostres moments, els nostres instants que s’aconglomen al voltant de les nostres vides, de la nostra diària experiència.


dimecres, 21 de novembre del 2007

Bestiari humà


Tantes vegades et sorprèn la vida, malgrat passin els anys, un rera l’altra amb aquella disciplina germànica, no podem enganyar pas el temps, com tampoc ens podem enganyar nosaltres mateixos, deixant de ser transparents si ho hem estat tota la vida, o intentar dissimular el que no podem. Sempre vulguem-ho o no ens acaba sorprenent tot plegat, perquè mai saps que passarà un instant, un sol instant després de l’instant que acabes de passar, i tot i així la capacitat de sorpresa mai esgota el nostre enginy que cerca i recerca els principis i els finals de tot plegat, si de fet conformem la vida intel·ligent del planeta.

Fa dies que en sortir de la feina, em dedico a recórrer a pas lent, amb tranquil·litat, recreant-me en mi mateix, però també en la meva necessitat de pau, aquells carrers que recorro habitualment, gaudint de la presencia intangible de tanta gent amb la que coincidim trepitjant aquelles rajoles que semblen no gastar-se mai, ciutadans i ciutadanes anònims que conformem el bestiari humà que recrea la vida d’una ciutat, com la meva, de l’interior de Catalunya, quan la llum del sol ha deixat de fer-nos companyia i podem gaudir d’aquella quasi inesgotable llum que adorna el nostre paisatge amb aquelles tonalitats groguenques.

Després de parlar hores i hores, de recabar i aportar informació a temes diversos, sembla que aquell món limitat que hom pot veure alguna vegada es transforma, sense que res hagi canviat, només aquella percepció fútil i inútil que podia haver-te capficat, sense fer cas a l’amic que ja t’ho advertia; que complicats som els humans, però que complicats!, quan podent gaudir de la pau i la tranquil·litat ens compliquem la vida amb els problemes dels altres, fent-los nostres, com si tot plegat no tingués prou complicació....

Deixem-nos mullar!


Caminar plegats mentre sona el telèfon i t’aixoplugues al redós del paraigües que tot just permet d’esguardar-te el cap, mentre com canalla vas xafant els tolls d’aigua que la pluja tardana ens porta i recrea una nova imatge de la ciutat; tots tres, com bons amics, caminant a pas lleuger, perseguits per l’incessant xirimiri que va en augment fins que arribes al recer d’uns porxos on espolsar aquella aigua que regalima. Deixem-nos mullar!, ens deia, desafiant i aixecant la front cercant aquelles gotes fredes de tardor que cauen una rera l’altra amb marcialitat. La llum apaivaga l’efecte que sobre les llambordes gastades fa mentre s’escola pels embornals, reflectint la llum intermitent i taronja del semàfor, alhora que caminem ràpid, més ràpid encara, tot celebrant l’arribada de la pluja de tardor que neteja el cel i potser els inferns.

diumenge, 11 de novembre del 2007

Orelles fredes, olor de brou




Volia veure en les paraules aquella permanent cridòria que recordava de petit, aquelles olors properes i que et marquen per tota la vida, la olor de poble, aquella que difícilment podem troba a la ciutat que fa olor de quitrà tot i que ens hi haguem acostumat, o de fums. Aquelles olors d’herbes, o d’aigua o de cuines o de llars de foc que amaren els paisatges de tants llogarets, difícilment els podem gaudir a ciutat, com aquella olor de brou que cou a foc hores i hores en la llar.

La velocitat a la que vivim en els contextos urbans, contrasta amb aquella calma, amb aquella quietud dels llocs no urbans, em resisteixo a l’expressió rural que té unes connotacions negatives. Ho vaig poder descobrir aquest cap de setmana a les garrigues, a escassos 15 minuts de la meva ciutat, la gran urbs que defineix el seu territori com una zona peri metropolitana per alguns il·luminats barcelonins que no saben descobrir més que un model repetit en tot context geogràfic; jo hi descobreixo més aviat en aquest entorn un context propi on els camps i les distàncies conformen un territori pas complex del que podem gaudir tots plegats si el fem una mica nostre, com una xarxa en la el tot es complementa amb la unitat i la unitat complementa al tot.

El sol, comenten els avis a plaça, comença ja a minvar la seva força, ho nota la meva gata que comença també a tenir les orelles fredes, i els camps relenteixen, com els arbres la seva assignació vital, com si hi hagués una aturada tècnica en la vida que ens porta de cap a l’hivern, un hivern del que diu una bona amiga, mig bruixa ella, que aquesta any serà de nevada. Els camps agrairan l’aportació d’aigua que això suposaria en un any de sequera com aquest, que ens ha ensenyat el valor de cada gota d’aigua, entendre que aquest element esdevé, en el seu control, un instrument de poder, com ho són també els minerals fòssils.

dimecres, 7 de novembre del 2007

Boirassa


S’obria el dia amb el fred que ens porten aquelles boires matineres que planen sobre aquesta ciutat fràgil que es desperta a costat i costat del riu, aquest riu que regalima per entre els marges verds amagant entre als matolls tota classe d’aus que s’aixopluguen a recés de les mirades que guaiten des de les baranes. La llum del sol lluenteja les llambordes com acabades de regar, que vomiten el fred que frega el terra, quan bafarades de vapor, ens acompassen la vida, segon a segon. La ciutat fa hores que es desperta, recorrent pels seus camins mentre en el dia es van posant els carrers, fins a acomplir el diagrama que ens dibuixen, com un laberint en el que nosaltres ens anem perdent, desdibuixant-nos, amb mirades fredes, encara adormides, somriures escassos.

Fins els gossos notaven el fred d’aquest matí de tardor, quan la boirassa esvaeix el seu llençol blanc que acompanya l’entrada, com en la mitjana edat, les portes de les viles s’obrien a l’hora en que el gall cantava, la blanca companyia ens invita a gaudir del sol primigeni, mentre el soroll de vida inicia el seu sonor i acompassat concert, pervertint el silenci calm de la nit urbana.

dilluns, 4 de juny del 2007

La ciutat: la idea



Per reflectir aquest concepte, el de ciutat, com que de tant en tant uso de la poesia en el meu blog, aquest cop he ben trobat un poema de Cèlia Sànchez-Mústich, que segurament podrà servir, amb la seva sencillesa, que no simplicitat, per descobrir que les idees s'amaguen en els carrers mateixos, en la gent; per descobrir com la mateixa ciutat és una idea, un concepte, com molt bé ens van transmetre els grecs, amb el concepte de la polis.


El seu títol, el del poema: "Ciutat".


"Tots els carrers dels versos
fan la ciutat.
Al matí, una mirada
n'aiguabat el terra,
les façanes, i dibuixa
siluetes als balcons.
Llisquen, claveguera avall,
les lleganyes de la pressa.
I tot d'una, sota l'àcida
aroma d'aigua clara,
apareix a l'empedrat
un bri de tornassol:
la fiblada més neta
de la idea. "