Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tardes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tardes. Mostrar tots els missatges

dijous, 6 de desembre del 2012

Un relat breu...



(Fotografia titulada: "A la vora del foc", original de Montse Esteba)

...Aquelles monedes d’estany i coure, gastades pel trànsit de tantes mans, eren monedes de pobre que els meus avis, com tants d’altres obrers, usaven per anar posant als comptadors de la llum i l’aigua darrera aquella porta de fusta que, a ulls meus d’infant, se’m feia enorme, immensa...

...Aquella olor ho pentinava tot, de brou potent que havia estat al foc de la llar durant tot un llarg matí, encara em sembla sentir-lo als narius, com si l’ aleshores fos ara mateix i tot plegat em duu a aquella època en la que les tardes eren llargues i calmes, al redós de la llar, prop de l’avi...

... Ell ens explicava la seva història d’Europa, distinta a com la veiem a l’escola, perquè era la Europa d’aquells que la van transitar esdevenint poc menys que apàtrides, malbaratades esperances, trencades a bocins vides senzilles, famílies...

...El foc era l’enllaç amb el somni, mirar-lo refregant-se en l’aire com volent fugir, les flames cremaven aquell tronc vell i fort que encara podia generar energia suficient, una mica més, escalf a les galtes i els relats, sobre un terra que no em semblava pas dur, perquè era el terra mateix en l’encaix d’aquelles vides on tot formava part d’aquell món, de vegades imaginari, de vegades eteri, però sempre fantàstic recorrent, de vegades i a contracor de l’àvia, aquell llarg passadís, assegut al tricicle...

...Mentre la vida transcorria de manera diferent a com feia a ciutat, com si les hores no tinguessin els mateixos minuts ni el dia tingués la mateixa durada, perquè gaudíem del sol, de l’aire, de la pluja i el vent, com mai més vaig tornar a gaudir, fins ara ja gran, on els records s’apleguen de nou, com un retrat tant viu...    


©Albert Balada
6-12-2012

divendres, 12 de juny del 2009

Corpus...

Fotografia original de Joanna Martin


L’estiu apunta ja, alguns diuen que el corpus, realment, és el solstici d’estiu, per això el calor ens aclapara les hores, quan els cels apunten encara aquesta “calima” que ens adorna els aires, fent d’aquesta primavera estiuada un record andalusí banyat per les aigües calmes de les reserves estorades que ens amanyaguen els camps i les vinyes que ens atresoren l’ imaginació dels que ens han precedit en la gestió de la terra. No seria difícil de veure’ns en calça curta, recorrent aquells carrers fets de terra i fang, la ciutat en creixement, moderadament accelerat, en el silenci dels carrerons, dels que es sentien les vaques a la vaqueria que encara es resistia a deixar de ser. L’olor de fems, el mugir del bestiar ens desdibuixava les tardes quan baixàvem per la “costa”, ara arrenglerada de llambordes i plantes perennes que dibuixen l’escenari que es divisa dels balcons de casa bé. Els genolls rossegats, els mitjons estripats i aquelles sabates “goril·la” definien una infantessa que alguns creuen robada i d’altres re- imaginem hores d’ara com un bé preuat que adorna el nostre testament vital. Aquells paisatges que ens descriuen les troballes de la nostra pròpia identitat, aquella que es crea i es recrea en les tardes fresques que amb el cigarret penjant dels llavis en duia a observar aquell riu feréstec, encara no domat en la gelosia dels tresors preuats que només les nostres ànimes guarden en els plànols sota l’antic plataner que ja ha estat tallat pel progrés, lluny dels crits de la mainada que enjogassada dibuixa els seus clams en aquell cel estiuat, incapaços de saber que ens depara el futur si ni tan sols entenem el present que ens es donat de gaudir. M’encanta rebuscar en la memòria i trobar-me a mi mateix i una essència insubstituïble que ningú podrà prendre’m, mentre la calorada del corpus ens recorda el pas del temps i els paisatges que d’antuvi omplien els ulls dels nens que èrem.