A la Catedral del mar...

A la fotografia làpida al terra de la Església de Santa Maria del Mar a Barcelona original d'Albert Balada

A la Catedral del mar, hom té un sentiment d’austeritat, aconseguida, pels panys de paret llisos, per les columnes octogonals netes i per la seva alçària que ens convida a aixecar el cap, com pregant, després d’haver mirat el terra i descobrir les troballes que ens recorden que, enllà on trepitgem jeuen, reposen, aquells que algun cop van ser constructors i és en sacre terreny, com l’etern repòs esdevé místic i present alhora, pentinat només per una suau i matisada llum que acarona el terra des de l’orient. Després, el deambulatori et convida a conrear les passes en el quadrangular espai resseguint un misteri al que ets convidat d’entrar-hi sense cap càrrega, la que has de deixar fora, profana... 

© Albert Balada

20-12-2012

Sigillum dei....

Neix el valor, com un concepte fruit de l’experiència, de vegades bandejada per les circumstàncies, de vegades desconegut,fins s’erigeix com un axioma irrefutable, malgrat pugui esdevenir incomprensible al profà. El seguici, tantes vegades irreflexiu en el caminar, porta a un allunyament de la realitat mateixa, pentinada i adobada a conveniència de propis i estranys, rodejant aquell castell que acumula, darrera les pedres velles, aquella sapiència que de vegades es foragita perquè aporta clarividència en un món que es regeix per ítems limitats, comprensibles, diametralment oposats, de vegades a la realitat mateixa, però incontestables perquè poden ser assumibles d’immediat, sense cap altra misteri ni estratègia. Segurament la partida ens presenta un tauler amb aquest model, però de vegades la torre, aquarterada i sense enroc, cau sota les excel·lència d’aquell alfil que, malauradament i tard ens descobreix el seu cant diagonal que complementa la creu però l’ha fet estranya i inútil. Aleshores, la nit avança inexorablement sobre tot plegat, a l’espera i en l’esperança que el descens al saber esdevingui valor en si mateix més d’hora que tard.