Déu meu! quines coses tan estranyes passen avui!...

La fotografia és original de René Maltête, 1960

“-Déu meu!- Quines coses tan estranyes passen avui! I ahir tot passava com de costum. Em pregunto si hauré canviat durant la nit. Vegem, era jo la mateixa al aixecar-me aquest matí? Em sembla que puc recordar que em sentia una mica distinta. Però, si no sóc la mateixa, la següent pregunta és: qui dimonis sóc jo? Ah, aquest és el gran enigma!.” [1]

---

[1] Carroll, Lewis. Alicia al país de les meravelles. Edicions del Sur. Neuquen. 2003. Pag 16

Com hauria de ser...

Com hauria de ser el dia? O la nit? Hi ha res escrit sobre la màgia de viure? Potser no, però segurament no hi ha paraules per a descriure tota la bellesa, tota la saviesa, tota la força que es deriven d’un fet que ens és donat, que no ha estat mai sota el nostre control conscient o inconscient, parlo de la vida; no és un dret, no és un valor, ni tan sols un principi, posats a dir, és la essència mateixa del Tot que ens enllaça amb l’Univers, una connexió imperceptible però subtil alhora, i en canvi, no en parlem prou del que és i del que representa quelcom de tan sublim i eteri com el simple fet de viure, com el simple fet de prendre consciència que som el que som més enllà de nosaltres mateixos, lluny d’axiomes, lluny  de grans teoremes antropològics o sociològics, perquè del que parlem és de quelcom tan senzill, que de vegades fins i tot espanta de comprendre-ho en la senzillesa que representa. Repetim-nos ara les preguntes: com hauria de ser el dia? O la nit? Hi ha res escrit sobre la màgia de viure? Potser hi la resposta inserida en les mateixes preguntes, en les paraules claus: dia, nit, màgia, viure, no ho creieu?    

© Albert Balada

03-10-2013 

La nit omple de foscor...

La fotografia de Perelada,  és original de Montse Esteba

La nit omple de foscor l’essència de la llum, però ella,  la nit , és, de fet,  l’ inici del dia, el moment on les estrelles ens ensenyen el bastiment del cel, aquell celatge que ens queda ocult quan som sota la il·luminació del sol, i és quan hom pren consciència que  al dia cal honorar-lo com aquell bé, el més preuat que tenim, doncs és la vida mateixa que ens somriu, més enllà de les cuites profanes i mundanes, aquelles on cercar quelcom no té gaire sentit.

És en la nit, on l’ apaivagament de les ànsies arriba just en el moment en el que els primers estels ens circumden, com coronant-nos; és en les hores en el que ens cal entrar en reflexió, en connexió amb la Providència mateixa, on les paraules esdevenen pensaments, i aquests símbols i senyals que acaronen el cel, com el cel ens acarona també a nosaltres, abans que els somnis ens delectin amb missatges que cal interpretar.

© Albert Balada

26-08-2013

         

Els gats...

Els gats són absolutament ritualistes, i ella, la Dolça, també; la casa és seva, i ens fa un favor de voler-la compartir amb nosaltres; el matí, la tarda, la nit, té els seus espais per a ella, espais distints, doncs distinta és la nostra posició en relació a la rotació de la terra respecte del sol i de la lluna. És probablement també una manera d’honorar, des de la seva perspectiva, el territori sota el seu domini, i d'honorar l’univers que compartim...

© Albert Balada

26-08-2013

Símbols...

Els símbols retallen l’instant, el present i el passat, com qui ressegueix la petjada, aquella que no blasma el terra, però ressona encara en les llambordes lluents. El silenci és present, sempre present quan les ombres acaronen els racons, deixant que llum s’esmicoli al llarg del camí, finestrals tancats, la nit reina en el lloc, on només comparteix amb els gats, també senyors des del capvespre, el reialme...  

© Albert Balada

23-03-2013

Viure aquí, un poema de Paul Elouard

Viure aquí[1]

Quan la he vist, la he perdut,

La petjada d’un ermini entre vidres gebrats,

Un estel, a penes un estel, la llum,

Les seves ungles en el despert marbre de la nit.

No parlo ja per a ningú,

El dia i la nit es barregen tan bé en la cabellera,

Sota la meva mirada, sota els seus cabells ella es marceix,

Ser virtuós, és estar en solitud.

Desconeguda, era ella la meva forma preferida,

Jo no tenia la preocupació de ser un home,

I en va, em sorprenc d’haver-me vist obligat a patir

El meu desig com una mica de sol en aigua fred.

   

---

[1] Elouard, Paul. La Révolution Surréaliste nro. 6 mars 1926. Citat a Elouard Paul, El poeta i la seva ombra. Ed.Icaria. Barcelona. 1981. pag 14. Traducció del Castellà d'Albert Balada

En un amagatall del cor...

En un amagatall del cor


Ansia el món;
Presència,
Saber-se viva,
En la maranya de pedra
Que desperta al dia
Embolcallada de records.
Sospir infinit quina mirada
Arriba,
Com un clam,
Tant alt,
Que amb el colpeix de les campanes
ensopega.

Ansia el món,
Com qui vol
Sentir els colors
De l’arc, prop del rostre
I pentinar-ne la cua,
Amb els dits,
Recreant el paradís.
Com el dia coneix la nit,
Li se la bondat
Feta bocins,
De vegades.

Ansia el món,
En un amagatall
Del cor,
On descobrir-hi mil misteris,
Mil tapissos
De seda i pedres,
On l’orient i l’occident hi ajunten
Amors i essències,
llegendes.

La se,
Com tu la saps,
D’orgull farcida
En la fosca
Que s’omple de lluna i estrelles,
En el dia
Que albira al sol
Majestuós que s’estrena.
Mentre,
Tot plegat gira el seu voltant,
Entre silencis
I paraules,
Entre clams
I roses.



Lleida, 9 d’octubre de 2007.
©Autor: Albert Balada, poema "En un amagatall del cor" dins de "Heliada, un poemari".Ed.Bubok.com. 2009. 1ª edició 12/2009. Global Copyright Registry SAfe Creative: 0912065069406.

Sigillum dei....

Neix el valor, com un concepte fruit de l’experiència, de vegades bandejada per les circumstàncies, de vegades desconegut,fins s’erigeix com un axioma irrefutable, malgrat pugui esdevenir incomprensible al profà. El seguici, tantes vegades irreflexiu en el caminar, porta a un allunyament de la realitat mateixa, pentinada i adobada a conveniència de propis i estranys, rodejant aquell castell que acumula, darrera les pedres velles, aquella sapiència que de vegades es foragita perquè aporta clarividència en un món que es regeix per ítems limitats, comprensibles, diametralment oposats, de vegades a la realitat mateixa, però incontestables perquè poden ser assumibles d’immediat, sense cap altra misteri ni estratègia. Segurament la partida ens presenta un tauler amb aquest model, però de vegades la torre, aquarterada i sense enroc, cau sota les excel·lència d’aquell alfil que, malauradament i tard ens descobreix el seu cant diagonal que complementa la creu però l’ha fet estranya i inútil. Aleshores, la nit avança inexorablement sobre tot plegat, a l’espera i en l’esperança que el descens al saber esdevingui valor en si mateix més d’hora que tard.

Una manera de fer balanç

Podríem fer com que no veiem, com que no sentim, com si no anés amb nosaltres, que lluny queda Madrid o Nairobi posats a dir, amagats en la nostra vida interior si és que és vida no fer valor dels valors i principi dels principis i aventura del silenci a la resposta insospitada quan no hi ha d’haver resposta si no hi ha d’haver resposta, però de vegades el cel no pertany només a uns, a uns escollits que es reclamen hereus, hi ha sota el paraigua de la prudència l’escrutini d’aquell sorteig que ens assigna a uns i altres en uns llocs sense poder triar, sense companys adequats de viatge o en entorns inhòspits sense possibilitats de progrés, de prosperitat.

Tanmateix són tots plegats móns que ens envolten, no són pas llunyans, no és difícil, de vegades veure Somàlia ben a prop, però girem segurament la vista quan veiem que hi ha qui rebusca en els contenidors i salta d’alegria quan ha trobat un premi, com un regal, algun producte caducat o una jaqueta que pot servir. Mentre el món gira al nostre voltant, fent-nos creure en les bondats que ens envolten, si serveixen al consum i al comerç, malbaratant les nostres vides en allò que ens diuen que cal fer, lo políticament correcte si senyor, si no et fas preguntes, si no et qüestiones res, sinó repenses els clàssics, sinó...Sinó fos què?, em pregunto, en el meu silenci permanent amanit de dubtes.

Transites de vegades per les lletres, com un vòmit que vol desfer-se entre la blancor de la pàgina neta, per composar sintagmes que relacionats puguin conformar pensaments de vegades gens innocus, amb la voluntat de qui creu en les essències dels ser humans com a principi on l’univers es manlleva a ell mateix per donar-nos una mica de l’essència, del nèctar dels déus per existir.

Potser sí que val la pena sortir i cercar en aquesta boira persistent com la llum desborda aquesta fosca que ens inunda a la modernitat maldestra generant aprofitats que eleven càntics i lloances profans o no profans, interessats i lluny dels problemes, dels nostres problemes, dels de tots, dels de totes; perquè no tot s’hi val, no tot és instrument i només cal mirar als ulls per saber-ho, per saber que la veritat brolla tard o d’hora, malgrat les batalles i les guerres, malgrat els sens sentits que som com un regal tràgic que va alimentant el nostre dia a dia.

I la nit, sempre la nit estén el seu mantell de negror que eclipsa o amaga fins un altre dia les cuites o les dèries, perquè tu viatger saps on rau la veritat del món, saps on rau el saber?.

Hivern

La prudència en les paraules, en els gestos, en el sentiments, que expressen valors i de vegades sentències, acompanyen en el seu caminar diari el verb que potser deixa de ser eloqüent per passar a ser eficient. Aquesta simbiosi de l’entorn amb un mateix és un requisit indispensable que ens porta a embolcallar el coneixement dels principis. Saber de la freda nit en el recorregut dels temps, mancada d’aquella boira tardana que acompanya els fred de novembre. Mentre veus com el glaç va cobrint aquells camps altra vegada erms, perquè el cicle de la vida s’atura i no et sorprèn, com tampoc et sorprèn ja veure i sentir els peus gelats mentre esperes en un semàfor i veus els vianants tapar-se perquè com un mantell gèlid que ens abraça, la nit hiverna i ens acomboia.

Dibuixar el perfil de les coses, només l’esbós perquè cavalcant per les ones de la consciència el discurs ens sigui òptim, sabent que voldries emprar el silenci una i mil vegades més expressiu, com el poema on el vers també dibuixa la forma, la descriu i et deixa pensar, encara que només sigui una mica, lo suficient per a sentir-te viu i respirar la pau que recrees un i altre dia.

Com l'udol del llop

La nit acompanya tantes vegades els sentiments certs i estranys que s’acumulen darrera d’una barra de bar, que resulta imprescindible d’abocar quites i fantasmes que ens envolten com frases o circumloquis, aforismes que al llarg de la nostra vida ens creen una corona de tòpics i sentiments encontrats que reflecteixen a través de les paraules d’altri les pròpies contradiccions en les relacions humanes, que de vegades esdevenen més inhumanes del que un pròpiament voldria, perquè, com ens van dir els grcs, l’home no deixa pas de ser un llop pels altres homes, malbaratant en la literatura de la sicologia social la figura socialitzant d’aquesta espècie que poc a poc ens ha anat deixant en els nostres boscos i contrades quan fa alguns decennis era molt habitual sentir-lo udolar.

L’udol del llop escenifica el nostre ser natural lligat a la presència de la natura en la nostra vida, una presència que esdevé irrefutable alhora que intransferible ens ho mirem des de la perspectiva que ho mirem, potser la simbologia del món animal i la seva transcendència en el comportament humà ens lliga encara més, vulguem-ho o no a aquesta nostra essència primigènia de sers naturals, on rau precisament la nostra pròpia humanitat, foragitada pels anhels i les ambicions, les rancúnies, les enveges, que fan que els avenços esdevinguin realment passes enrera en la nostra interacció social, en el nostre habituari.

Què ens hauria de dur a veure als nostres iguals com a iguals, a respectar el valor, els valors que compartim?, segurament, aquella necessària actitud no pas de submissió com de natural actiu respectuós amb l’existència de l’altri perquè en definitiva l’espai que compartim ens és donat, com un bé preuat que hem d’agrair dia a dia, hora a hora, segon a segon, on el nostre propi valor no s’ha de subjugar a cap altre valor que el respecte, l’educació, la concòrdia i l’estímul vital que ens ha de dur a significar-nos a favor d’un bé universal, que exclou només el senyals que no siguin capaços d’evitar tot mal.